El príncep cristià i la república

Alguns aspectes del pensament polític d’Erasme de Rotterdam

Erasme de Rotterdam (1466/69-1536) és sens dubte una de les figures cabdals de l’època del renaixement i de la història moderna occidental. Príncep dels humanistes, reconegut gairebé unànimement arreu d’Europa a principis del segle XVI, resulta una figura paradoxalment senzilla i alhora complexa d’afrontar. Davant el pensador coherent, amb un ampli i homogeni programa de reforma religiosa, podem contraposar-hi un autor que fuig constantment de les definicions fàcils i unívoques, que matisa i canvia de postura constantment depenent de l’obra, de l’interlocutor i del moment. En certa manera podem dir, parafrasejant Lucien Febvre, que cadascú pot trobar el seu Erasme: el reformat, el catòlic, el conservador, l’escèptic, el radical… Si això és clar en el seu context històric, sembla que podríem dir el mateix en l’actualitat, depenent de la mirada historiogràfica que adoptem.

De les diferents vessants que se’n destaquen, entre les quals des del segle XX predominen la de la crítica socioreligiosa, el pacifisme, i la seva noció de religió interior, el que ens proposem ara és esbossar un dels aspectes menys coneguts, per no dir menystinguts, del gran humanista holandès.

Parlem de les seves idees polítiques, que agafades en conjunt ens permeten parlar d’un pensament polític força homogeni i coherent. Tradicionalment la historiografia no hi ha parat gaire atenció, i serà recorrent veure’l considerat com un aspecte marginal de la seva obra, un pensament mancat de tota originalitat i excessivament simplista o idealista.

Abans d’endinsar-nos-hi, però, cal equipar-nos amb una observació de caràcter general. No hem d’oblidar que Erasme, com la majoria d’europeus de principis de l’època moderna, per sobre de tot és un pensador que té la religió com a punt de partida i -perquè no- d’arribada. Pretendre separar la política de la religió és en certa manera una trampa -historiogràfica i didàctica- que ens permetem per fer intel·ligible un passat on les dues esferes es confonen, complementant-se, però en què clarament hi predomina la religiosa, que podem imaginar com l’atmosfera mental de l’Europa del moment. Així doncs, per entendre i contextualitzar el pensament polític d’Erasme caldrà que tinguem sempre present que el nucli essencial des d’on parteix tot el seu pensament és el cristianisme, mesclat amb la filosofia pagana que li és més propera, com seria la de Sòcrates i Plató, sens dubte els seus autors preferits entre els pagans.

La prova determinant de la centralitat d’aquesta simbiosi entre la tradició cristiana i la clàssica és que el fonament epistemològic d’Erasme, és a dir, la clau de lectura de la realitat, és la contraposició dual entre les coses aparents i les reals o essencials, tan característica del cristianisme i dels filòsofs esmentats. Aquesta dualitat entre terra i cel, cos i ànima, que trobem exposada com a instrument per analitzar la realitat a l’adagi els Silens d’Alcibíades, és present en pràcticament totes les seves obres, i li serveix per afrontar el seu ampli programa de crítica i reforma religiosa, teològica, pedagògica i política.

Passem ja a tocar la qüestió que ens ocupa, és a dir, Erasme com a pensador polític, que trobem de manera força constant en obres d’entre el 1504 i el 1529. En línies generals, se l’ha de contextualitzar dins dels que Quentin Skinner anomena els humanistes nòrdics, els quals elaboraren una teoria política que, segons l’autor britànic, és una extensió i consolidació de les postures adoptades pels humanistes italians del quattrocento, tot i que no sense una crítica i elaboració pròpia, alhora que també presentarien certes diferències amb els del cinquecento. Així, els humanistes nòrdics, com els italians, seguirien dedicant-se a la reflexió política considerant el bé comú com l’objectiu fonamental de tot govern i presentant-se molt sovint com a consellers dels prínceps, tot i que de forma menys idealitzada, matisada, denotant-hi un cert pessimisme. De fet, aquest pessimisme era comú a bona part dels humanistes de principis del segle XVI, com Erasme i Thomas More, que consideraven la seva època caracteritzada per la corrupció de la moral en totes les esferes de la societat i que trobaven en l’abandonament de la cerca del bé comú la màxima constatació al respecte. Altres punts d’acostament amb els plantejaments del quattrocento serien posar l’èmfasi en les virtuts, l’esperit, més que no pas en les institucions i els sistemes polítics a l’hora d’analitzar la realitat política i les consegüents reformes i tenir com a màxim objectiu l’harmonia i la pau social, més que no pas la llibertat de la comunitat.

Fetes aquestes consideracions de caràcter general, és el moment d’endinsar-nos als plantejaments que ofereix Erasme pel que fa al príncep i alguns aspectes del cos polític, a partir bàsicament de l’Educació del príncep cristià (Institutio Principis Christiani) del 1516, dedicada al futur Carles V i probablement l’obra central del pensament polític d’Erasme.

De la mateixa manera que la societat ideal erasmiana gira al voltant de Crist, el cos polític ho fa al voltant del príncep, que n’és el cap, sent aquest un punt en total acord amb la concepció del poder predominant de l’època. L’atenció que dóna a la virtut del príncep és màxima, ja que donada la seva enorme influència, de la seva conducta en resulten uns efectes o molt positius o molt negatius per la comunitat. Per això, davant els sistemes hereditaris que fan que “rei s’hi neix” -amb els riscos que comporta pel bé de la comunitat- Erasme considerava, com tants humanistes, l’educació com l’única manera de preparar els futurs prínceps d’acord amb la seva tasca, la més difícil i alhora la més digna de totes. El preceptor -anotem que aquest és el rol d’Erasme quan escriu l’obra que ens ocupa- és doncs la peça clau per aconseguir que el príncep, com el rei filòsof platònic, s’allunyi dels sentiments del poble vulgar i s’acosti a les coses essencials, unint harmònicament les virtuts humanistes amb un model de vida cristià.

L’autoritat del príncep no es recolza en títols històrics o suposats drets divins, sinó en la justícia, o més concretament, en la moral. Per això considerava com a font de noblesa la virtut i l’educació, i no la sang, una noció que trobem en alguns humanistes del quattrocento. Trobem llavors la imatge del príncep com el pare de la família que és comunitat, acostant-lo a la figura del Bon Pastor, un ésser lliure que governa benignament altres éssers lliures. Seguint aquest fil arriba a la consideració que si bé el príncep és el cap de la república, aquesta “encara que falti el príncep, seguirà sent república”, fins al punt que “la república conté al príncep, no al contrari”, per acabar afirmant que és el consens dels súbdits el que fa al príncep. Aquesta noció, segons Pierre Mesnard, es recolzaria en una concepció de dret natural que veu l’associació com una necessitat donada la feblesa inherent a l’home. Rebutjant la noció del dret diví del príncep, aquest no seria el propietari de l’Estat sinó únicament qui el gestiona, convertint-se en un humil -però molt honorable- servidor de la comunitat. Aquest punt és un dels que convida a creure que Erasme estaria força influenciat per les idees presents a la realitat parlamentària de la seva terra natal, com ara la del consens entre les parts o la limitació del poder del monarca.

El mateix Mesnard adverteix, però, que no hem de veure en Erasme un defensor d’una suposada sobirania popular, ja que el pacte entre el poble i el príncep és situat en temps heroics, convertint-se en certa manera en un mite que resta vigent pel bon ordenament de la societat. Un ordre basat en la reciprocitat entre el cap, que busca el bé comú, i els membres, que ofereixen una obediència raonable. Erasme veia legítima la monarquia -a poder ser electiva- però recomanaria que es combinés amb elements propis d’aristocràcies i democràcies per tal d’evitar la tirania, en línia amb la idea compartida àmpliament pels humanistes de considerar el govern mixt com el més adequat.

De la mateixa manera que el cristianisme depurat i simplificat d’Erasme ha de contenir escassos punts doctrinals, la república s’ha de regir per poques lleis. S’entén si tenim en compte que la seva anàlisi fuig de les coses concretes i tècniques per centrar-se en l’esperit i la virtut, com exemplifica el paper central que dóna a l’educació, que es dirigirà a què el poble estimi els bons costums i rebutgi l’ambició i les riqueses, productes d’una mala educació i font de delictes. Bàsicament trobem mesures dirigides a contrarestar la desigualtat social i a augmentar la productivitat, fent treballar els ociosos o expulsant-los si cal, fent referència explícita als monestirs. Aquí hi hem d’inscriure la seva crítica a la manipulació de la moneda, i sobretot als impostos excessius i omnipresents, factors moralment reprovables i potencialment perillosos que escanyen el pobre i la república.

Un altre aspecte en què se’ns mostra l’alta consideració de l’educació com a eina per millorar la societat la trobem en la justícia. Partint de què la causa dels delictes generalment s’ha d’atribuir a una mala educació, l’eina més eficaç per contrarestar-los serà la bona formació del poble. Aquí ens apareix la imatge del príncep preceptor, que més enllà de ser un exemple moral ha d’ocupar-se d’instruir els seus ciutadans en les millors doctrines, fins al punt que res no hauria d’importar més al príncep que tenir ciutadans excel·lents, fins i tot si això comporta manipular-los pel seu propi bé, usant com a argumentació la caverna platònica. Pel que fa a la pena de mort, basant-se en Plató argumenta que ha d’evitar-se -doncs tota amputació del cos és dolorosa- i, en cas d’efectuar-se, que sigui com a última mesura perquè la part sana no es contagiï. En un argument que sembla anticipar més de dos-cents anys un dels plantejaments fonamentals de Cesare Beccaria^[1]Jurista i filòsof milanès, entre els màxims exponents de la Il·lustració italiana. La seva obra Dels delictes i de les penes (1764) és una peça clau de la història del dret penal., adverteix que la utilització constant del càstig corporal és contraproduent, ja que “no es tracta de què la gent s’allunyi del delicte a causa de la desmesura del càstig sinó de la seva novetat”.

L’austeritat també juga un rol important pel que fa als seus plantejaments polítics. No és simplement una austeritat resignada a una actualitat corrompuda; és una crida moderada però orgullosa de qui coneix la naturalesa humana i allò que li resulta més beneficiós; en política, la pau i l’harmonia entre pobles. Aquesta idea és la que fonamenta l’adagi Fes honor a Esparta, la sort te l’ha atorgat, exhortant als prínceps a conformar-se amb el que s’és i es té. Tot i que quan li convé els usa com a exemples de virtut, recomana explícitament allunyar-se dels lloats prínceps pagans, diferenciant-se radicalment, com en tants altres aspectes, de Maquiavel, ja que la política dels pagans busca el poder, el domini, l’imperi, paraules que no consten en el vocabulari del príncep cristià. L’obligació d’aquest serà conèixer el caràcter i els costums de totes les nacions per tal que cada estat es relacioni amb els veïns semblants i pròxims -de cap manera el príncep hauria de sortir de les seves fronteres- tot evitant de mantenir estretes relacions amb països de religió diferent (parla de “pagans”), o geogràficament separats, mencionant els Alps, en el que sembla una al·lusió directa a França, ja que unes línies més tard lamenta que s’hagi involucrat en les guerres d’Itàlia, quan ja per si sol és, segons diu, el regne més florent de tots.

Les relacions entre els diferents governants han d’estar basades en l’amistat i la lleialtat, sent llavors els pactes innecessaris, però en cas de donar-se’n adverteix que aquests han de ser els mínims, i un cop contrets, han de ser mantinguts com sigui per tal de preservar la concòrdia. El mateix es pot dir de les aliances matrimonials, font de tants conflictes, les quals, com a molt, s’haurien de fer amb els veïns més pròxims. En definitiva, aquestes nocions es resumeixen amb l’afirmació que l’objectiu del príncep és millorar, i no pas engrandir el regne, el que no només perjudica els veïns, sinó també la mateixa república.

Pel que fa a les constants contradiccions entre els manaments cristians i l’ordenament dels governs seculars, és a dir, entre les esferes espirituals i temporals, Erasme aposta per una opció doble al Manual del cavaller cristià (Enchiridion militis christiani). En primer lloc adopta una postura flexible, relativa, tenint en compte les diferències dels afers humans, doncs “són massa nombroses perquè pugui haver-hi una solució certa per a cada una”. En segon lloc, separant clarament les dues esferes, aplicant la màxima de donar al Cèsar el que és del Cèsar: “No condemnis allò que els prínceps executen en raó de llur ofici. Però en canvi evita de contaminar aquesta celestial filosofia de Crist amb els decrets humans”. De fet, tot i reconèixer que “a vegades els afers que tracten els prínceps són del tot estranys a la puresa cristiana” Erasme legitimaria la figura del príncep per ser aquella que ha de garantir l’estabilitat i la pau social, fins al punt que defensa suportar-los, “per impius que siguin […] perquè provocats, no suscitin uns drames pitjors”.

Sent les coses terrenals  i els seus governants en definitiva inferiors, però tanmateix necessàries, el que Erasme no pot concebre és que hi baixi l’Església, com succeí amb els papes de l’època, destacant-ne negativament el papa-guerrer Juli II, a qui Erasme, de forma anònima, llançaria una duríssima crítica (Juli exclòs del regne dels cels). L’únic cas en què a l’esfera celestial, en concret al papa, li és lícita la intervenció a la secular serà per procurar la pau en cas de guerra imminent.

El pensament d’Erasme al voltant de la guerra, amb la seva clara posició antibèl·lica o pacifista, és sens dubte un dels aspectes més celebrats avui de l’holandès. A diferència de la majoria d’aspectes mencionats fins ara, la concepció de la guerra marca un autèntic punt de trencament entre els humanistes italians i els nòrdics: considerada com a deure cívic pels primers, els segons adoptarien una postura estoica i centrada en una actitud pacífica per tal de mantenir la justícia i la concòrdia. En aquest cas, a més d’Erasme, cal destacar John Colet. Els dos intentarien fer caure la idea de la guerra justa desenvolupada per Sant Agustí i Tomàs d’Aquino, tot basant-se en Sant Pau, per argumentar que tota guerra és de per si injusta i oposada al bé, el qual només es pot practicar mitjançant la pau. De fet, l’holandès desenvolupa de tal manera aquest antibel·licisme que arriba a rebutjar la guerra contra els turcs -només legítima en cas de defensa-, convençut de què l’única manera de convertir els infidels és mitjançant la guerra pacífica, la dels autèntics seguidors de Crist. Finalment, cal fer notar que el pacifisme d’Erasme no només es basa en els preceptes de la moral evangèlica, sinó que té un fort component pragmàtic, doncs, assegura, si es ponderen els guanys i les pèrdues, amb totes les guerres sempre hi surt perdent tothom.

Com s’ha vist, els plantejaments polítics d’Erasme tendeixen a ser de caràcter general, simples i, si se’ns permet, gairebé innocents en alguns casos. Això ens podria inclinar a pensar, en línia amb la interpretació tradicional, que el pensament polític del príncep dels humanistes era poc més que una exhortació desesperada i utòpica amb un marcat rerefons religiós. Sense negar això, cal tenir ben present dos aspectes importants. En primer lloc, la influència del pensament d’Erasme, que si bé tingué més èxit en la vessant religiosa i moral, cal mencionar el pes del mencionat Institutio Principis Christiani, que segons Skinner seria l’speculum principis més influent entre els humanistes del nord. En segon lloc cal destacar que Erasme també participaria activament en la vida política, encara que fos puntualment. Potser l’ocasió més clara al respecte és quan fou nomenat pel Consell d’Estat de Borgonya el 1515.^[2]Aquí s’ha d’entendre, de forma aproximada, els Països Baixos, que fins al 1477 havien pertanyut al ducat de Borgonya i des de llavors eren domini dels Habsburg, que continuaven titulant-se com … Continue reading És aquest el motiu de la redacció de l’espill de príncep mencionat, que ens serveix per observar que alguns dels seus punts més genèrics s’han de situar en un context més particular, amb clares intencions pràctiques, que, en aquest cas, eren les d’allunyar el jove Carles d’Habsburg del projecte imperial, considerat perjudicial per als Països Baixos. Des d’aquí s’han de llegir, per exemple, els plantejaments que rebutgen les polítiques que posen el bé de la dinastia per sobre del bé de la comunitat, els que situen el príncep com un pare que no s’ha d’allunyar dels seus o els que deslegitimen el domini d’un territori d’altri, amb un marcat rebuig per la idea de la monarquia universal. Malsons que es començarien a fer realitat, per Erasme i l’aristocràcia flamenca contrària a l’imperi, des del moment en què Carles es va convertir en emperador el 1519.