La victòria del candidat “esquerrà”, Pedro Castillo, a les passades eleccions peruanes del 8 de juny ha provocat -encara més- un clima d’inestabilitat política al país andí. Una conseqüència d’això fou que la derrotada per un marge de 44.058 vots, Keiko Fujimori, aixequés el discurs d’un possible frau electoral. Aquest escenari polític inestable no és nou, sinó que és un continu en la història contemporània del país, tant recentment com al segle XX. Un fet característic d’aquesta situació ha estat que tots els presidents des de l’any 2000 fins a 2019 han estat condemnats, investigats o pròfugs de la justícia per casos de corrupció. A més, del 2019 al 2020 el Perú ha patit la vacant de dos presidents (Pedro Pablo Kaczynski i Martín Vizcarra), així com ha patit un cop d’estat parlamentari, liderat per Manuel Merino, el novembre del 2020, que acabà amb greus protestes i amb un nou president interí, Francisco Sagasti.
Si ens remuntem a les dècades finals del segle XX, trobem un escenari també volàtil a causa de dos elements essencials que desenvoluparem a continuació i que, d’una manera o una altra, influeixen la situació actual. Ambdós factors són l’herència del conflicte armat intern (1980-2000) entre el Partido Comunista del Perú, Sendero Luminoso (PCP-SL) i l’Estat peruà, juntament amb l’anomenat fujimorisme, és a dir: amb la praxi autoritària, corrupte, mafiosa i personalista de fer política, que sorgí arran de l’auto cop d’Estat d’Alberto Fujimori, el 1992.
Nou escenari, vells discursos
Durant la segona volta electoral, els mitjans de comunicació peruans varen dur a terme una virulenta oposició contra el candidat de Perú Libre, Pedro Castillo, així com vers el líder del mateix partit, l’auto declarat com a “marxista”, Vladimir Cerrón. La campanya mediàtica es va centrar a remarcar el caràcter “comunista”, “terruco” (sinònim de terrorista), “bolivarià” i hereu del “comunisme internacional” del partit d’esquerres, estatista, nacionalista i de base rural que representa la candidatura de Perú Libre. La intencionalitat dels mitjans fou crear en l’opinió pública la idiosincràsia pròpia del fujimorisme i de la dreta peruana, és a dir, plantejar una dicotomia entre el “comunisme” i el Perú, aquest últim encarnat en la figura de Keiko Fujimori. L’atac contra Castillo resideix en què la seva persona representa els valors rurals, provincians, “cholos” i, a més a més, d’esquerres; fet que xoca frontalment amb l’ideal crioll sobre que és la peruanitat de l’Estat nació.
La creació d’aquesta dialèctica vers Castillo ve promocionada per l’elit peruana, concretament per la resident a Lima, de caràcter criolla, blanca, lligada històricament al fujimorisme i propietària de gran part de les corporacions i grups editorials. Les posicions d’aquests grups com ara El Comercio, Plural TV o E.Wang, entre altres, poden ser relacionades amb la mateixa història recent del Perú, especialment, durant els discursos sorgits a l’inici i durant el conflicte armat intern entre l’Estat i el PCP-SL.
L’any 1980 començaria el conflicte armat intern entre Sendero Luminoso i l’Estat peruà. L’inici fou el dia de les eleccions presidencials de 1980, quan un grup de senderistes cremaren unes urnes electorals a Chuschi, ubicat a la província d’Ayacucho, és a dir, a la serra peruana. Les activitats armades continuaren, i a partir de 1983 els enfrontaments entre l’Estat i els senderistes augmentaren de forma exponencial. La localització inicial de la guerrilla a Ayacucho no és intranscendent, ja que representà una de les zones més rurals i abandonades del Perú. La composició de la guerrilla tenia, també, un fort element camperol. Aquest escenari d’insurgència a una regió allunyada de Lima i, especialment, composta per camperols quitxuaparlants, provocà els recels de l’Estat peruà, el qual desenvolupà una forta campanya tant militar com propagandística.
És així com la retòrica de l’Estat peruà es va basar no només a denunciar el “terrorisme” de Sendero Luminoso, sinó en identificar la subversivitat amb el “comunisme internacional”. A més a més, s’identificà qualsevol oposició a l’Estat com “terrorisme”, especialment si aquest era d’origen camperol. Aquest fet en concret, augmentat per la “guerra bruta” així com del terrorisme d’Estat, provocà que a les regions on existí la subversivitat es donés la identificació entre “camperol” i “terrorista”, i també, la d’Ayacuchà amb terrorista. Això també s’amplificà progressivament amb els successius governs -especialment amb el de Fujimori-, a estudiants i a tota força opositora. En conseqüència, durant el conflicte armat peruà es creà un escenari en què “tothom podia ser terrorista”.
La lògica acabada d’exposar sintèticament és la que serveix de base a la dreta peruana, no solament a la representada al partit de Keiko, sinó també per a partits com Renovación Popular o Podemos Perú, que reprodueixen aquest esquema de l’elit dominant del país i del seu discurs hegemònic vers el “terrorisme” o l’oposició d’esquerres. La reproducció en l’actualitat d’aquests discursos també té el seu origen en la derrota de Sendero el 1992, que incentivà una retòrica de victòria vers el “terrorisme”, i vers tot allò considerat com a “enemic de l’Estat”. De fet, mai s’intentà arribar a uns acords de pau com succeí en altres conflictes de la regió com Nicaragua, El Salvador o, més recentment, Colòmbia. Aquesta tessitura explica la permanent bel·ligerància en què es troba el fujimorisme, a més de la laxa i restringida transició peruana a la democràcia entre 2000 i 2001, on només es reestructurà l’Estat i no s’eliminà tota l’herència de Fujimori.
Per tant, la lògica discursiva de la dreta peruana no ha variat des dels anys del conflicte armat intern, i, fins i tot, podríem afirmar que s’ha retrobat arran que el seu rival directe representa tot allò que, en dècades passades, s’identificà com a terrorista. En altres paraules: elfujimorisme no vol acceptar la victòria d’un mestre, provincià, “cholo” i amb idees d’esquerres, ja que això podria capgirar la dinàmica històrica en la qual una part del Perú ha colonitzat a l’altre.
Res és cert
Arribats fins aquí: de què parlem quan parlem de fujimorisme? Definir aquest corrent és exposar una forma de fer política que s’inicià als anys noranta amb la victòria el 1990 d’Alberto Fujimori i, especialment, a partir de 1992, amb l’autocop d’Estat d’aquest mateix. La forma d’actuar de Fujimori durant la seva dictadura, fet que ens permet veure que és fujimorisme, va estar caracteritzada per entendre que a la política peruana era necessària una mà dura que acabés amb els problemes de l’Estat, entre ells el terrorisme, però també inclouríem la implantació de les mesures neoliberals. De la mateixa manera, una altra característica radica en el fort personalisme i l’exaltació de la figura del president, el qual recorre a la propaganda de forma reiterada i a la compra i connivència dels mitjans de comunicació, la censura i la persecució política. A més, també té a veure amb una forma d’entendre la política parlamentària basada en el suborn, especialment de congressistes, amb diners, tant de l’Estat, com dels provinents d’activitats relacionades amb el món criminal. En definitiva, el fujimorisme, és una manera de patrimonialitzar l’Estat.
Els hereus d’aquesta pràctica política, d’aquest pensament, foren els partits polítics que sorgiren després de la fugida de Fujimori al setembre de l’any 2000. El partit més característic, i que expressa més aquesta tendència, és el liderat per la seva filla, Keiko Fujimori, però on també estigué el seu fill, Kenji Fujimori. La trajectòria política de Fuerza Popular no s’ha diferenciat gaire d’Alberto Fujimori. El partit ha estat denominat per la justícia peruana com a organització criminal, i acusat de blancajament d’actius i col·laboració amb el narcotràfic. Així mateix, el partit gaudeix d’una àmplia representació al Perú i s’ha aprofitat de la laxa transició a la democràcia dels anys 2000 per mantenir-se enquistat, i això vol dir tenir poder i influencia a les institucions de l’Estat, a l’estament militar i als mitjans de comunicació.
És en aquest escenari polític, predominat pel fujimorisme i els seus hereus, on la candidatura de Pedro Castillo ha irromput de forma inesperada amb un discurs rupturista amb aquesta manera de fer política. La conseqüència, com ja hem comentat, ha estat una virulenta campanya mediàtica en la seva contra. Ara bé, s’ha sumat una característica nova: les acusacions de frau. L’estratègia del fujimorisme ha estat encarada, en similitud als seus homòlegs dretans al continent, com Bolsonaro o Trump, en voler mostrar una situació de frau i, per tant, de deslegitimació dels resultats electorals. A aquesta tessitura, podem afegir les manifestacions contra la candidatura de Castillo, la impugnació d’actes a departaments on la majoria de la població és rural i va guanyar Castillo o, fins i tot, el pronunciament, a tall de comunicat, d’exmilitars peruans afirmant l’existència de frau, afavoreixen la creació d’un clima d’inestabilitat i la sospita d’un possible cop d’Estat. Aquests elements representen el caràcter racista, colonial, ultradretà i militarista de les posicions fujimoristes.
En aquesta conjuntura s’inscriu la situació postvictòria electoral de Castillo -que mentre s’escriuen aquestes línies no ha estat encara proclamat president-, predominada per una inestabilitat política orquestrada pels sectors més dretans. Ara bé, les informacions i resolucions dels organismes electorals oficials, com l’Oficina Nacional de Procesos Electorales (ONPE) i el Jurado Electoral Especial (JEE), fan dirigir l’escenari cap a la presidència de Castillo, a causa de la constatació de la inexistència de frau a les eleccions. En conclusió, podem afirmar que Pedro Castillo ha guanyat a Keiko Fujimori, però no ha guanyat al fujimorisme, i això vol dir que podrà ser president, però part de l’Estat i de l’elit econòmica segueixen veient en el cognom Fujimori el seu futur.
