El 23 de novembre de l’any 43 a.C. va ser un dia cabdal per la República romana. Per a sorpresa del Senat, Octavi, Marc Antoni i Lèpid signaven la Llei Titia, donant lloc a la instauració del Segon Triumvirat. Aquest període, tremendament inestable i tumultuós, culminaria amb la derrota de Marc Antoni a la batalla d’Àccium i la presa de poder total sobre l’imperium per part d’Octavi, que passaria a dir-se August.
Després del buit de poder que va deixar l’assassinat de Cèsar en els Idus de març del 44 a. C., Marc Antoni, el seu lloctinent, cònsol i amic, va convertir-se en hereu del pensament de Cèsar. Va ser qui va començar a fer-se amb el control de la República després de la mort del dictador, almenys fins a l’arribada d’Octavi a Roma. Cèsar Octavi era, en canvi, un jove de 19 anys sense recursos i sense fama en la gran urbs; qui reivindicava, però, l’herència del seu oncle-avi Cèsar, ja que aquest havia inclòs la seva adopció al testament.
La seva ambició i habilitats polítiques aviat van fer que es fes amb el control de la situació, posicionant-se obertament contra Antoni i guanyant-se al Senat, que no va dubtar a prestar-li tot el seu suport. Una vegada amb el Senat sota la màniga, va decidir trair-lo. Reunint-se amb Marc Antoni i, juntament amb Lèpid, els tres van signar la Llei Titia, tal dia com avui, el 23 de novembre de l’any 43 a. C.
El primer pas que van prendre els triumvirs va ser establir una llista de proscrits, condemnant a mort a tots els seus enemics polítics i partidaris dels anomenats conspiradors de març. Entre la llista de noms trobem un de molt famós, el de l’orador Ciceró, qui va intentar fugir en va. La persecució política va resultar un dur cop per al Senat, però Brut i Cassi, principals artífexs de l’assassinat de Cèsar, encara conservaven un gran exèrcit a Grècia. Així, Marc Antoni i Octavi van acabar enfrontant-se a l’anomenada batalla de Filipos, derrotant-los i fent-se amb el control total del territori.
Aquesta victòria va acabar de segellar allò acordat en la Llei Titia, donant inici al període que avui en dia coneixem com el Segon Triumvirat, un acord amb vigència de cinc anys que repartia territorialment els dominis de la República. Així, la meitat oriental quedava controlada per Marc Antoni i l’occidental per Octavi, mentre que va reservar-se Àfrica per a Lèpid. La missió d’aquest triumvirat era clara: reorganitzar l’Estat i aconseguir l’estabilitat que s’havia perdut amb la traïció a Cèsar.
Per descomptat, el repartiment territorial no va ser pas equitatiu i, mentre que Marc Antoni gaudia una vida més aviat despreocupada a Egipte, Octavi es va enfrontar constantment amb disturbis a Roma. Tot i que en la urbs encara quedaven molts partidaris de Marc Antoni, Octavi va anar guanyant poc a poc popularitat, procurant presentar sempre totes les seves innovacions institucionals com a meres variacions de les ben arrelades tradicions republicanes, assegurant-se així una posició política clara: en cap concepte posar en perill el sistema tradicional romà; d’aquesta manera, les seves mesures eren presentades com a excepcionals i, per tant, sempre provisionals.
Octavi va aconseguir apartar de la vida política a Lèpid, fent-se amb el control de les províncies africanes i assegurant-se la seva posició com a senyor d’Occident. Amb el pas dels anys, les tensions entre Octavi i Marc Antoni només van fer que empitjorar, enredant-se en una guerra de pamflets, que arruïnaria les seves respectives reputacions. Finalment, la guerra entre tots dos triumvirs va resultar inevitable. Així, Octavi es va enfrontar a Marc Antoni i Cleòpatra en la batalla d’Àccium l’any 31 a. C.
La fi del triumvirat va començar per a Roma un període aparentment pacífic. Encara que el preu pagat havia estat alt (la vella casta senatorial que encarnava l’esperit de la República havia estat pràcticament erradicada durant el triumvirat), la victòria d’Octavi va ser rebuda amb alleujament, ja que suposava la fi de les guerres civils.
Octavi no va alterar la seva estratègia política prèvia amb la presa de possessió definitiva del poder, rebutjant nombrosos càrrecs, començant pel que li va llegar el seu pare adoptiu, el de dictador. També va rebutjar el consolat perpetu, tot i que va ostentar el càrrec fins a onze ocasions, si bé, mai seguides. Després del fallit triumvirat, Octavi va adoptar un nou nom, Augustus, un terme fins llavors només aplicat a llocs o objectes consagrats, designats pels àugurs; amb ell començava a Roma una nova era. Començava l’Imperi.
