Imatge de portada: Incendie à Rome, Hubert Robert (1785) (Font: Wikimedia Commons)
El Gran Incendi de Roma va ser un dels esdeveniments més importants que va tenir lloc a l’Imperi romà. No pel fet en si, ja que Roma va patir més d’un incendi, sinó per les conseqüències que aquest va tenir sobre la població i, sobretot, pel principat de Neró (54 dC-68 dC).
El Gran Incendi va començar al Circ Màxim la nit del 18 al 19 de juliol del 64 dC i va durar entre 6 i 7 dies, segons ens expliquen algunes fonts. Tot seguit, es va expandir per les proximitats. Tàcit (56-120 dC), l’historiador, ens explica que el foc va aconseguir expandir-se gràcies a tres factors: el primer, l’enorme quantitat de material inflamable que hi havia als voltants del Circ. Això va ser a causa de la mala urbanització que tenia Roma en aquell moment, amb cases de fusta que formaven uns carrers molt estrets. També va influir la presència de punts de venda d’articles que estaven a prop del Circ. El segon factor va ser degut al vent. Els vents que acostumen a ser presents a les costes del Mar Tirrè vénen des del Sud / Sud-est. Aquests, van fer que el foc anés cap al Nord / Nord-est, consumint la ciutat fins a arribar a on posteriorment hi figuraria l’amfiteatre Flavi. El tercer factor va ser causat pel terror i la histèria general del poble de Roma, que van fer que es formessin embussos als carrers provocant que molta gent no aconseguís escapar de les flames, deixant així una ferida més profunda a la població.
Aquest incendi va marcar molt la historiografia, ja que encara avui dia són un misteri els factors que el van provocar. Hi ha diferents fonts que parlen sobre el tema en qüestió. La tradició diu que Neró va encarregar cremar la ciutat per, així, poder construir una Roma més hel·lenística i més moderna (tot i que quan Roma es va cremar, Neró era fora de la ciutat). De fet, quan va tenir lloc l’incendi, l’emperador va construir-se un palau sobre la zona afectada, que es coneix com a Domus Aurea (“La casa daurada”) a causa de la seva riquesa i fastuositat. Posteriorment, Neró va culpar als cristians d’haver provocat la catàstrofe. La teoria que culpabilitza a Neró és sostinguda per autors com Suetoni (70 dC-130 dC) (Vida dels Dotze Cèsars) o Dió Cassi (155 dC-235 dC) (Història Romana). En canvi, Tàcit (Annals) explica una història diferent, ja que ell no s’atreveix a dir qui creu que ha estat l’autor de l’incendi perquè no en té proves. De totes les fonts, aquesta és la que es creu més objectiva (de fet, Flavi -37 dC-100 dC- diu que l’origen de la rancúnia cap a Neró és causada per les males relacions que tenien els historiadors amb el mateix, per raons polítiques). Una altra possible causa és que els contraris de Neró (conjuració pisoniana) provoquessin l’incendi per, així, culpar-lo i fer que perdés popularitat. Una altra explicació seria que els cristians realment incendiessin Roma per, així, provocar una revolta social. Per últim, hi ha la possibilitat que aquest incendi fos un accident fortuït, és a dir, que per culpa d’una sèrie de condicionants com la sequedat de l’ambient, la disposició dels carrers, els materials de les cases… es provoqués l’incendi. Aquesta última teoria és la més secundada actualment.
El que passa és que, segurament, el poble romà estava molt crispat a causa de la pèrdua de les seves cases i negocis, i busquessin culpables on no n’hi havia. Tothom va aprofitar aquesta desgràcia per culpar a uns o a uns altres. Sectors del Senat culpaven a Neró perquè era una persona molt estrafolària, ja que desconfiava de molta gent, va assassinar la seva mare Agripina, era molt aficionat a les arts com el teatre i el cant (arts que eren bastant mal vistes)… i quan hi va haver l’incendi, van veure l’oportunitat d’atacar-lo.
Hi ha una història que diu que, mentre Roma es cremava, Neró des del seu palau va començar a cantar un poema que ell va compondre sobre la caiguda de Troia (de fet, tant Suetoni com Tàcit coincideixen explicant la història). Aquesta mala fama que va adquirir, i amb tots els antecedents que tenia a sobre, van fer que l’any 68 dC el Senat l’anomenes hostis publicus (enemic públic), provocant-li el seu suïcidi. La veritat, però, és que quan Neró va morir se li va fer un enterrament i es diu que la gent hi portava flors i obsequis. Per tant, no devia ser tan mal emperador, ja que, sinó, el poble hagués privat el cos de Neró d’una sepultura com la que tradicionalment es feia. Gran part del poble va culpar els cristians d’haver provocat l’incendi donat el fet que eren un grup molt mal vist, però eren tan minoritaris que no és gaire possible.
El Gran Incendi de Roma continuarà estant ple d’incògnites, fins que nous textos o proves arqueològiques ajudin a esclarir-lo.
