El passat diumenge 19 de febrer, el Club Esportiu Júpiter i el Club Esportiu Europa van disputar al Municipal de La Verneda el 84è derbi de la seva història, amb resultat favorable pels visitants per un gol a dos. El derbi deixa als de Poblenou una mica més enfonsats a la cua del grup cinquè de la Tercera Divisió, mentre que els de Gràcia, després d’un mal inici de campionat, agafen aire i s’allunyen dels llocs de descens.
Avui en dia el Júpiter i l’Europa són dos clubs de futbol modestos que, com la resta de clubs de barri de la ciutat de Barcelona, fa anys que viuen enquistats en la quarta categoria (o cinquena) del futbol estatal, sempre a l’ombra dels poderosos Futbol Club Barcelona i Reial Club Deportiu Espanyol. No sempre havia estat així, però. En el primer terç del segle passat fins l’esclat de la Guerra Civil, Júpiter i Europa eren dos dels grans clubs catalans amb títols a les vitrines i una massa social que no tenia res a envejar als altres clubs importants de la ciutat.
Precisament, de la massa social i l’aspecte sociopolític del Júpiter se n’ha parlat extensament. Es tractava d’un club amb forts vincles amb el moviment obrer del Poblenou, fins a tal punt que explica la llegenda que els anarquistes transportaven les armes amagades en les pilotes que els jugadors s’enduien als desplaçaments de l’equip. De fet, l’estadi del Júpiter del carrer Lope de Vega fou la base d’operacions dels revolucionaris que van aturar el cop militar del 19 de juliol de 1936. El simbolisme del club de Poblenou també era conegut per les noves autoritats franquistes, que van intentar eliminar els vestigis de catalanitat del seu escut, els colors de la samarreta i li van canviar en nom per CD Hércules, malgrat que poc després va poder recuperar el seu nom original.
Pel que fa al Club Esportiu Europa, tot i no tenir la significació política del Júpiter, es va veure immers en l’espiral de politització d’aquella època, com demostra la seva participació en l’homenatge a Rafael Casanova l’11 de setembre de 1936.
El club havia nascut l’any 1907 a Gràcia, una vila del Pla de Barcelona que havia perdut la seva independència en ser annexionada a Barcelona una dècada abans. L’Europa ràpidament va esdevenir un club molt popular, fins al punt que era considerat un dels tres grans, juntament amb el FC Barcelona i el RCD Espanyol. L’època daurada del club gracienc foren els anys vint, tant perquè es va convertir en el segon club de Catalunya en número de socis (més de 6.000), com pels èxits esportius: la temporada 1922-23 els escapulats van ser campions de Catalunya davant del FC Barcelona i finalistes del Campionat d’Espanya, en perdre la final contra el totpoderós Athletic Club de Bilbao. Cinc temporades més tard, esdevindria un dels deu clubs de l’Estat en formar la Primera Divisió de la Lliga de Futbol Professional, on va competir al llarg de tres temporades.
El “crac del 29” va afectar greument l’economia de l’entitat, que va estar a punt de desaparèixer fins al punt d’haver-se de refundar per sobreviure. Quan uns anys després tot just començava a recuperar-se, l’inici de la Guerra Civil i la Revolució Social va canviar-ho tot: les competicions esportives van entrar en una dinàmica caòtica de desorganització i canvis constants, i tots els clubs, entre ells l’Europa, van passar a ser controlats pels revolucionaris a través de “Comitès Directius d’Incautació”. D’altra banda, molts dels jugadors van haver d’anar a lluitar al front. En el cas concret de l’Europa, l’any 1936 cinc dels seus jugadors van ser mobilitzats a les files republicanes; un any més tard eren divuit els futbolistes escapulats cridats a files.
Al finalitzar la Guerra Civil, el club no va poder disposar del seu camp del carrer Providència, ja que el nou règim feixista l’utilitzava com a dipòsit de vehicles requisats a la CNT-FAI. Pels seguidors de l’Europa aquest fet va ser entès com una represàlia per la ideologia republicana i d’esquerres que professaven la majoria d’aficionats del club escapulat i dels veïns de Gràcia.
En aquest context, el club va aconseguir seguir amb la seva activitat, malgrat els entrebancs burocràtics, les dificultats econòmiques i una massa social afectada pels estralls de la guerra. A més a més, s’ha de tenir en compte que tots els clubs catalans van patir una “depuració” ideològica per part del nou Consejo Nacional de Deportes, que a través de la Federació designava les juntes dels clubs que volien aconseguir la “rehabilitació”. Els jugadors ho tenien més difícil: havien de demostrar no haver participat en activitats sindicals i polítiques en el període republicà i presentar un aval d’una persona afecta al règim. A més a més, el fet d’haver disputat algun partit fora del territori estatal durant la guerra era motiu suficient de sanció, i no podien tornar a jugar sense l’autorització pertinent de les autoritats. La majoria de jugadors de l’Europa durant la guerra ja no van vestir mai més la samarreta escapulada. Alguns es van exiliar, altres van deixar el futbol, i alguns, pocs, van tornar al club.
Malgrat tot, és evident que la politització forçada que va viure l’Europa a causa del context de guerra no és comparable al marcat caràcter ideològic que havia tingut el Júpiter. Sigui com sigui, un darrer episodi dramàtic tornarà a unir simbòlicament tots dos clubs: es tracta del cas de Carlos Ibáñez i García, exjugador de l’Europa que competí a Primera Divisió i que posteriorment va militar a les files del Júpiter. Com recull Carles Viñas en un article titulat “Futbol i memòria al Camp de la Bota”, Ibánez s’havia integrat a una columna de la CNT destinada al Front d’Aragó. En tornar de l’exili va ser delatat i acusat d’haver participat en l’assassinat de quatre persones, entre elles un capellà. L’any 1942, tres anys després de finalitzar la guerra, fou condemnat a mort per les autoritats franquistes i executat al Camp de la Bota.
Que la seva memòria i la de tots els lluitadors antifeixistes no caigui en l’oblit. Mai més.
