Per citar aquesta publicació

Tags

Alfons de Borja: l’home, el diplomàtic, el Papa

Tot i no estar del tot clar es creu que la família Borja té el seu origen a la localitat aragonesa de Borja. A finals del segle XIII ja els trobem a diverses parts del Regne de València, sobretot al Cap i Casal –València– i a Xàtiva, i la majoria dels seus membres són de llinatge de cavallers –baixa noblesa laica–. Una d’aquestes branques es va desvincular ben aviat de l’origen feudal aragonès i, per exemple, els trobem al costat de Pere el Cerimoniós durant la guerra de la Unió (1347–48). Aquesta branca va créixer en importància social i va establir aliances amb llinatges de noblesa més alta –Oms, Escrivà de Pròixida, Ram, Castre, Pinós, Fenollet, etc.–, partidaris fidels de la nova casa reial aragonesa, els Trastàmara, gaudint així de certs privilegis.

Alfons III però provenia d’una branca menor del mateix llinatge. El seu pare, Domènec de Borja, era l’administrador de la Torre de Canals, propietat de la branca major dels Borja valencians. La fama d’Alfons de Borja, llavors ja un jurista reconegut amb càrrecs importants a l’administració reial i amb ingressos d’una certa consistència, van propiciar que les dues branques valencianes dels Borja es tornessin a unir amb la germana d’Alfons i l’hereu dels Borja majors –d’on, entre altres, naixeria Roderic de Borja, el futur Papa Alexandre IV–.

<<Tu  seràs Papa, i em faràs sant>>, diu sant Vicent Ferrer a la llegenda que el mateix Alfons de Borja va fer córrer quan era conegut com a Calixt III.

Alfons, el Magnànim, va encomanar diversos càrrecs a Alfons de Borja durant el seu regnat. Font: Viquipèdia

Després de doctorar-se en ambdós drets –civil i canònic–, Alfons de Borja va anar pujant aconseguint diversos càrrecs fins a ser vicecanceller. Amb aquest càrrec Alfons el Magnànim (1416–1458) li encomana diverses gestions diplomàtiques i administratives ben complexes, que segurament va acomplir amb èxit, ja que els ingressos, beneficis i nomenaments eclesiàstics van augmentar ràpidament: una canongia a Barcelona, les rectories d’Inca, de l’Alguer i de Sant Nicolau de València. Tot i així el que li va provocar l’ascens fulgurant va ser la solució definitiva del Cisma d’Occident (1378–1417): el papa d’Avinyó Benet XIII es va negar a acceptar el Concili de Constança pel qual tots els papes implicats en el dit cisma (el de Roma, el d’Avinyó i el de Pisa) abdicaven en favor de Martí V (1417–1431), nou Papa de Roma, i es va refugiar a Peníscola. Quan Benet XIII va morir (1423) els pocs cardenals que li restaven fidels van nomenar un nou Papa, Climent VIII, incomodant encara més Alfons el Magnànim, un monarca que no volia solucionar el problema amb les armes.

Alfons de Borja va aconseguir el que ningú no havia pogut. El matí del 25 de juliol de 1429 es va presentar a les portes del castell de Peníscola, va aconseguir que el papa el rebés i que acceptés la seva estratègia per acabar amb la situació incòmoda de la cort pontifícia de Peníscola: Climent VIII abdicava de manera formalment voluntària –a canvi del bisbat de Mallorca– i recomanava als seus cardenals que elegissin el papa de Roma Martí V com a successor. A canvi, Alfons de Borja va rebre el bisbat de València, el més important i poderós dels regnes hispànics de la Corona d’Aragó –aquest càrrec arribaria a estar ocupat per 5 membres de la família Borja–.

Va ser així com Alfons de Borja va arribar a ocupar un lloc totalment central a la cort i política napolitana del rei Alfons el Magnànim. Amb la conquesta del nou regne, Alfons de Borja va organitzar la nova administració del país conquerit, posant els grans oficials a mans aragoneses, catalanes i valencianes, i va reconciliar Alfons el Magnànim i el papa Eugeni IV (1431–1447) –el Regne de Nàpols formalment estava infeudat a la Santa Seu i el Papa concedia, de forma teòrica, la investidura del nou rei–. D’aquesta manera el 1444 Alfons de Borja va ser proclamat cardenal dels Quatre Sants Coronats –Quattro Santi Coronati–, església de Roma on es va instal·lar.

La Roma que Alfons de Borja va trobar-se va ser una ciutat dominada per famílies feudals –Orsini i Colonna– que es repartien el territori urbà en forma de petits dominis personals, amb poc perímetre poblat i on la immensa majoria del territori eren vinyes, pastures, boscos i erms. Nicolau V (1447–1455), un home culte i pacífic però dèbil, va succeir Eugeni IV al capdavant de l’Església romana. El cardenal Borja hi tenia molt bones relacions, i va participar en els intents de pacificar Itàlia, que van desembocar en la pau de Lodi (1454), que establia un sistema d’equilibris entre els cinc poders principals italians: Venècia, Florència, Milà, Nàpols i els Estats Pontificis. El nou papa no va poder reunificar l’Església romana i la bizantina –dissolució del concili de Florència el 1449–, i finalment Constantinoble va caure a mans dels turcs de Mehmet I el 1453.

El cardenal Borja va cridar els seus quatre nebots mascles a Roma: Pere del Milà, Lluís del Milà, Pere Lluís de Borja i Roderic de Borja. Els tres últims els va enviar a Bolonya perquè seguissin els seus estudis jurídics a la prestigiosa universitat. Només Roderic es va doctorar en ambdós drets com el seu oncle.

Alfons de Borja va ser anomenat Papa sota el nom de Calixt III el 8 d'abril de 1455. Font: Viquipèdia
Alfons de Borja va ser anomenat Papa sota el nom de Calixt III el 8 d’abril de 1455. Font: Viquipèdia

Amb la mort del papa Nicolau V (1455) hi va haver un nou conclave amb només 15 cardenals: els recels vers els cardenals francesos –l’exili del papa a Avinyó que havia desencadenat el Cisma d’Occident encara era massa recent– va fer que aquests quedessin descartats com a possibles successors, i els italians no es van poder posar d’acord per decidir un candidat comú que no fos mal vist per Nàpols, Venècia o Milà, o entre els Colonna i els Orsini. En aquest ambient el cardenal Borja va adoptar una actitud neutral, i amb 4 dies de conclave va aconseguir demostrar que amb els seus dots de diplomàtic i la seva avançada edat era el candidat de transició ideal per esperar nous equilibris.

Amb setanta-set anys i una salut bastant precària, Alfons de Borja esdevenia papa sota el nom de Calixt III. Aquest seria un papa independent que no li feien por els altres poders terrenals. El mateix dia de la seva coronació va esclatar una batalla campal entre la noblesa romana, i el papa d’aparença fràgil va demostrar una decisió tan implacable –va arribar a amenaçar amb l’excomunió i l’expropiació dels béns als Orsini, una de les famílies aristòcrates de Roma– que els aldarulls es van acabar en pocs minuts.

Les línies d’actuació del nou papa serien la independència del poder papal i la lluita contra els otomans. Com tots els papes es va rodejar de familiars i amics, i no per aquest fet fou millor o pitjor papa. Va intentar debades que els prínceps cristians s’unissin per fer una croada contra els turcs otomans i frenar el seu avenç. Així, el 21 de juliol de 1456 va frenar a Belgrad les tropes otomanes, venent-se joies i accessoris dels tresors pontificis. Per tal de commemorar aquest triomf –comparable al de la batalla de Lepant– i renovar cada dia la fe cristiana, Calixt III va instaurar una pràctica tan popular com l’àngelus al migdia i a l’hora del capvespre.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Per citar aquesta pubicació

Popular

Subscriu-te a la nostra newsletter

Relacionat