La naturalesa de les institucions catalanes a l’Antic Règim

Al parlar de les institucions catalanes de l’Antic Règim el primer que cal fer és no caure en el presentisme.  No les podem concebre des de l’òptica actual i dirimir si eren més o menys democràtiques segons els paràmetres que guien les disputes contemporànies sobre la democràcia. Aquestes s’han d’emmarcar en un període concret.

En aquesta petita ressenya explicarem que les institucions catalanes no només signifiquen la representació de l’ordre preestablert, sinó que també posen de manifest l’obertura d’aquest a mesura que avança la baixa edat mitjana, i com es consolida com espai de pugna; la seva presa significarà tenir domini efectiu sobre les decisions que marquen la dinàmica social i econòmica. Dit això, fem una ràpida ressenya a la seva història, que en qualsevol cas mereix molts matisos que no podem realitzar per qüestió d’espai.

Les Corts Catalanes  fundades al finals del segle XIII, que reunirien als representants de diferents territoris i fixaren la seva periodicitat i funcionament, han estat considerades un dels grans models de parlamentarisme de l’Antic Règim com explica Thomas Bisson. Amb antecedents com les Assemblees de Pau i Treva, que tot i la seva complexitat, cal assenyalar que garantitzaven una millor situació per les classes no privilegiades, davant la violència de la noblesa.

Per contra del que explica Stefano. M. Cingolani, que es tractava d’una fixació de drets i privilegis ja existents, consistia en un gir en el poder de Pere II el Gran, per la necessitat  d’afermar la sobirania reial vers els nobles amb el suport dels ciutadans que li garantirien la posició preeminent en el poder. En aquest mateix moment amb el Recogneverunt proceres arrencat, més que no pas concedit, es posarà les bases d’una major autonomia per les ciutats de tot el país.  D’aquesta manera es posarien les bases del que certifica Ramon d’Abadal, com l’estat de lluita constant entre braços i el rei. Aquesta, en última instància, és la naturalesa de la dialèctica de les institucions de l’Antic Règim catalanes, l’anomenat pactisme de Vicens Vives. Cal reconèixer que aquest seria el primer pas per a que qualsevol estament o classe social tingués més força en el tauler de joc – que era la societat -,  capitanejat pel rei de torn.

La constitució de la Diputació del General (que no feia referència a quelcom militar, sinó a una noció de conjunt o totalitat del territori), de forma permanent, després de les Corts de 1359 és clarament un símptoma d’una altra obertura del poder.  La necessitat del rei, després de la Guerra dels dos Peres, per fer front a les despeses militars va ser la causa que va portar-lo a noves concessions a la resta d’estaments. Els braços feren entrega dels florins demandats pel rei català, però a canvi consolidaren una nova estructura de poder en clau tributària.

Berenguer d’Oller, podria ser el primer al·legat contra aquestes hipòtesis, ja que poc després  de la conformació de les Corts Catalanes es revoltà amb petits i mitjans menestrals per la imposició de rendes i censals, i es succeïren altres enfrontaments per la paupèrrima situació de les classes més baixes que no tenien força en aquests espais. Ara bé, cal constatar com aquestes accions derivaren amb una acció paral·lela a les institucions. Per una banda, la crisi al camp engegada el segle XIII amb els primers sindicats remença, que gràcies als estudis d’Eva Serra sabem que les pagesos tenien moltes diferències endògenes, però que de totes maneres de forma general aquests cercaran les institucions com a cobertura legal dels seus interessos que seran satisfets parcialment. Per altra banda,  en el conflicte urbà  (en el marc del Consell de Cent) que posava d’acord a diferents braços menors com a representants del menestrals, artistes i comerciants, aliant-se conjunturalment amb la dinastia Trastàmara per arrabassar el poder del monopoli municipal a la minoria corrupta que falsejava les eleccions, que havia dut a la ruïna les finances de la ciutat comtal i que posava tota mena d’impediments a l’adopció de mesures de reforma que poguessin perjudicar els seus interessos, per mínim que fos.

Com hem pogut veure, si alguna cosa revela l’experiència de govern ciutadà de la Busca – representant dels braços menors no privilegiats – , és que les regles de govern vigent a la societat catalana no solament servien per preservar els interessos de l’oligarquia, sinó que podien usar-se per al bé comú, segons qui els utilitzés des del poder. Les disputes per la democràcia no van ser mai pels principis de govern, sinó pel dret de participació tal i com explica Josep Fontana.

Com en el conflicte anteriorment citat,  en el marc de la Guerra Civil Catalana (1462-72), la Diputació del General tenia la potestat de nombrar un nou rei, a més d’armar un exèrcit sols per defensar el propi territori entre d’altres atribucions. Pràcticament dos segles més tard ens trobarem amb una situació semblant, però més emblemàtica. La Diputació del General, fent valdre la legalitat va girar l’esquena a la Unión de Armas que demandava que el Principat de Catalunya contribuís amb 16.000 homes per la Guerra dels Trenta Anys en la que es veia immersa la Monarquia. Poc després, al portar la guerra al territori català, i amb Pau Claris al capdavant, des d’aquesta es proclamà a I República Catalana que sobiranament va decidir aliar-se amb el Regne de França. El final ja el coneixem, el Tractat dels Pirineus de 1659.

En qualsevol cas, mantenir aquestes institucions, tot i els alts i baixos del segle XVI i XVII es pot posar en valor, després de la desfeta de 1714. Cal fer patent doncs, en aquests darrers exemples, que no només parlen d’obertura, pugna o presa de poder, sinó que al cap i a la fi les institucions catalanes denoten una personalitat pròpia i representen una font de sobirania respecte els altres regnes, corones, imperis o repúbliques.

El de les institucions catalanes – això és, la Cort General, la Diputació del General, i en bona mesura també el Consell de Cent – és una qüestió que ha suscitat debat i controvèrsia entre els diferents historiadors que s’hi ha ocupat, sovint abordant el tema des de perspectives carregades d’ideologia i d’historicisme, donant lloc a dues visions o paradigmes enfrontats i igualment matisables. La Cort General té el seu origen i es consolida al llarg del segle XIII, amb  motiu del desenvolupament de les ciutats i vil·les reials, i de la creixent influència de les oligarquies urbanes, que aconsegueixen fer-se un lloc entre els estaments privilegiats del sistema feudal, noblesa i clergat, formant així una assemblea que assumeix funcions legislatives, limitant així l’autoritat del sobirà, que requeria de l’aprovació de les Corts per aprovar lleis i alhora obtenir finançament i recolzament militar.

Lamentablement, els historiadors que han estudiat les formes de govern parlamentàries a l’Edat Mitjana, tant a Catalunya com arreu d’Europa, han entès en molts casos aquesta qüestió com una mena competició per tal de demostrar que un o altre parlament és el més antic d’Europa, amb intencions clarament presentistes, i malgrat que les corts catalanes es puguin trobar entre les més antigues d’Europa, i sens dubte entre les més desenvolupades en termes competencials i de legislació, aquest em sembla un debat anecdòtic, propi del xauvinisme historicista, que no em desperta major interès i que no hagués esmentat si no fos perquè es tracta d’un fenomen bastant generalitzat.

Ni tan sols caldria insistir en la naturalesa d’aquestes corts, que han volgut ser vistes en molts casos com a democràtiques, quan tan sols representaven als diferents sectors oligàrquics i privilegiats de la societat de l’Antic Règim. Poc o res tenen a veure els parlaments medievals amb els sistemes parlamentaris moderns, però això no ha impedit que es creïn relats de continuïtat entre un fenomen i un altre, arribant a interpretar les institucions catalanes medievals i modernes com allò que no eren. Dit això, i malgrat que la historiografia actual defuig aquestes definicions, es manté el debat entre dues visions enfrontades sobre la naturalesa d’aquestes institucions i també del pactisme, definit per Vicens i Vives com “la fórmula de relacionar-se entre els catalans i la monarquia”.

Aquesta cultura del pacte entre elits d’orígens feudals impregna la política catalana i de la Corona d’Aragó, i és fruit de la relativa feblesa de la monarquia, que es veu obligada a recórrer a les Corts de manera continuada per a pal·liar les seves necessitats financeres, cosa que ha de pagar veient limitat la seva autoritat, un fenomen que no succeeix en el cas de monarquies, com ara França o Castella, en les que el poder reial no està molt menys limitat per les Corts. Al voltant del concepte de pactisme s’han presentat fonamentalment dues interpretacions; la primera, derivada de la historiografia romàntica del XIX, entén el pactisme de manera fonamentalment positiva i traçant paral·lelismes entre aquesta cultura del pacte amb aspectes de la vida política actual del país. El segon paradigma interpretatiu s’ha identificat especialment amb la figura de Jaume Vicens i Vives, que identificava monarquia amb la defensa del bé comú, i per tant amb un fre per al desenvolupament de l’Estat Modern. En darrer terme Vicens i Vives culpava les elits catalanes del XV de la decadència política i econòmica dels segles XVI i XVII, per portar el pactisme fins les darreres conseqüències amb l’enfrontament amb la monarquia de Joan II a la Guerra Civil Catalana (1462-1472).

Aquest paradigma de Vicens Vives, emmarcat dins una percepció positiva de l’absolutisme, tanmateix defensada per historiadors com John H. Elliott, entenent aquest com una etapa necessària en la construcció de l’Estat modern, ha estat revisat per autors posteriors, que no comparteixen aquesta visió unívoca de la construcció de l’Estat modern. Si bé jo tampoc coincideixo en que hi hagués una via única que passés per la monarquia absoluta, com demostren els exemples d’Anglaterra o les Províncies Unides, això no implica que els sistemes parlamentaris d’Antic Règim hagin de rebre una consideració positiva per se, com succeeix en moltes ocasions, ja que no deixaven de ser sistemes on només quedaven defensats els interessos dels grups privilegiats dins la societat estamental, que abans que res volien preservar i en la mesura que els fos possible ampliar els seus privilegis, en funció de la correlació de forces amb el poder reial. En definitiva, considero el parlamentarisme d’Antic Règim una qüestió de gran interès, que va tenir una expressió molt ben desenvolupada a la Corona d’Aragó, però que malauradament presenta alguns problemes per al seu estudi, doncs resulta difícil no projectar elements de la política del nostre temps sobre aquest fenomen del passat, com han fet uns historiadors i uns altres d’ençà el segle XIX.