El meu pare
A vegades, al meu pare se li perdia la mirada i parlava de la seva joventut. De partits de futbol en camps de terra, de sales de ball, de baralles de galls, de cinema, de les novel·les de Marcial Lafuente Estefania i de combats de boxa. M’explicava que, durant les 10 ó 12 hores que pencava cada dia, sentia parlar d’un americà negre del 42, un tal Classius Clay, que havia tombat Sonny Liston l’any 64. Un boxador que no va trepitjar ni la caserna ni a la guerra del Vietnam -sostenia el pare sorneguer- per evitar el Campionat Mundial Militar, no fos que a mi se m‘acudís calçar-me els guants a la caserna i a en Clay se li acudís canviar d’opinió.
També recordava veure en Clay fent ballar els seus rivals amb la guàrdia baixa. Provocant-los, movent-se ràpid, colpejant elèctric, encaixant bé. El recordava bramant i provocant dins i fora del ring, amb una boxa ortodoxa i sovint amb la guàrdia baixa. Un boxador de metro noranta, amb un joc de cames impressionant, cent victòries com a amateur i tres campionats mundials dels pesats. Em deia el pare que, el 72, va venir a la Monumental a fer un combat d’exhibició , però que segons la televisió, la ràdio i els diaris, qui va venir va ser en Clay, que no l’Alí, que es va quedar a Amèrica. El mateix que el 1977 li va guanyar el títol del Consell Mundial a l’Alfredo Evangelista per punts als Estats Units. A mi em sembla, sostenia el pare, que a vegades pega en Clay i d’altres encaixa l’Alí durant els 15 assalts, perquè sinó és impossible entendre-ho.
A ulls del pare, com per a tants d’altres, la vida era com un combat de boxa inacabable i és per això que hi havia aquell entendre’s bé sense parlar dels boxadors. Viure suposava obrir-se camí a cops de puny, encaixar bé i fintar o esquivar l’estrictament necessari. Ben segur que així ho va aprendre, tot recitant els noms i els sobrenoms que sortien dels garatges i dels rings improvisats, que tractaven de fer-se un lloc, poc a poc, a base de sacrifici i acabaven, la majoria de vegades, amb els colzes clavats en un mostrador, explicant una i una altra vegada un combat comprat, una decisió injusta, un mal cop de sort. El meu pare resava aquell mantra, polit com un còdol de riu, de tan repetir-lo: Barrera Corpas, Sombrita, Kid Tano, Velázquez, Falcón una lleva de púgils nascuts en barris populars i amb la lliçó ben apresa: sacrifici, baralles, fam, sort, èxit…La mateixa idea que va moure Clay i a tants d’altres, sentenciava el pare amb la mirada perduda, barbotejant el seu mantra inesgotable.
La Boxa
A partir del mite del sacrifici, del fràgil límit entre l’èxit i el fracàs, del treball dur, el do natural i la fortuna, s’ha construït la boxa moderna. No com una metàfora contundent només, sinó també alimentant i utilitzant el mite de la mobilitat social ascendent i amagant el vertigen de la caiguda de nous futurs prometedors. Cap al 1960 la seva expansió i difusió, en àmbits més enllà del ring i de la gimnàstica professional, queda emparada pel suposat poder alliberador i inqüestionable que se li atribueix i que neix al mateix temps que la seva transformació en l’esport de cavallers, en el segle XIX. Es tracta del poder de la disciplina física i mental; del sacrifici; de l’encaix; del guanyar-se la vida i el respecte a cops, de forma controlada. Així el pugilat serà un recurs moral de primer ordre per educar i enfortir els soldats, els policies, els alumnes, o els obrers anarquistes, socialistes, comunistes, feixistes o catòlics.
També permetrà a cristians i a capellans redimir tant a nois descarrilats com a obrers avesats a la mala vida. I, en el context d’un oci i una sociabilitat marcadament masculins, justificarà la seva inclusió en societats esportives, culturals o recreatives populars com a mètode per a relacionar-se i identificar-se amb els altres, mitjançant un ideari i una pràctica corporal compartits. Paral·lelament, es produirà una transformació en les bosses de reclutament dels boxadors, modificant el perfil dels púgils professionals d’Estats Units. Majoritàriament provinents de comunitats d’immigrants, d’obrers i d’afroamericans, l’inicial increment de la immigració europea (irlandesos, alemanys, suecs i posteriorment italians) facilitarà una més gran presència d’afroamericans, llatinoamericans, a partir de la dècada de 1950 en endavant, i d’una mescla de nacionalitats a partir de la dècada del 1980 y 1990, alimentant així, el mite del valor del talent i del sacrifici, les pedres angulars d’una mobilitat social ascendent que fan d’Estats Units, la terra de les oportunitats.
Però quan Clay pren el nom d’Alí en el 64, la boxa professional està experimentant canvis profunds. La seva organització, subjecte a una intens mercantilisme, passarà de dependre de grups de relatiu abast internacional (com l’European Boxing Union, la British Boxing Board of Control, o la nord-americana National Boxing Association, entre d’altres) a la constitució de dues associacions organitzades per a la seva regulació i expansió internacional: l’Associació Mundial (World Boxing Association, 1962) o el Consell Mundial (World Boxing Council, 1963), encarregats d’unificar les regles i els criteris per tal de facilitar l’expansió de la boxa professional.
En aquells moments, la televisió havia fet la seva irrupció de forma massiva als Estats Units, tot convivint amb altres mitjans de comunicació de masses (ràdio, premsa escrita, cinema) que ja tenien un espai copat. Aquesta mediatització de l’espectacle esportiu tindrà una major incidència, de caràcter global, a partir de la dècada de 1960, i Alí en serà protagonista i el model per excel·lència.
Els exemples dels combats per a la corona dels pesos pesats són il·lustratius, ja que malgrat algunes excepcions (com el combat de Primo Carnera a Roma el 1933), fins als anys 60 tots els combats es disputaven als Estats Units. L’expansió del negoci mundial recau en l’augment de les retransmissions televisives per a un públic majoritari, el mecenatge o l’aposta de promotors com Don King, impulsor de combats en els anys 70 a Kinshasa, Caracas, Manila, Kuala Lumpur, Tokio o San Juan de Puerto Rico. O també mitjançant el recolzament dels governs dels països organitzadors que, amb la col·laboració de l’amic americà del Nord, permeten mostrar al món com els senyals del progrés i de la modernitat han arribat, també, a països amics, en vies de desenvolupament o al Tercer Món i que, en ocasions, resulten ser autèntiques tiranies regides per dictadors com Sese Seko o Ferdinard Marcos.
Alí versus Clay
Així, la figura d’Alí serà observada i interpretada des de diferents mirades, de la mateixa manera que un sac de cops és colpejat des de diferents posicions. Des de l’òptica de la narrativa esportiva, el seu talent com a boxador es basa en qualitats físiques lloables; un estil heterodox, un joc de cames veloç, un bon cop i una gran capacitat d’encaixar. Com amateur obtindrà la medalla d’or en la categoria de semi pesats en el Jocs Olímpics de Roma, el 1960, on fa el salt a la professionalització i obté el títol mundial dels pesats al 1964 sota el seu nou nom, Muhammad Alí. Penalitzat esportivament durant gairebé tres anys i mig per no allistar-se a l’exèrcit al 1967, no podrà tornar a combatre fins el 1970. Durant aquesta dècada protagonitzà combats èpics, especialment la trilogia disputada a Joe Frazier entre 1971 i 1975 –The fight of the century (1971)
i el Superfight II (1974), en el Madison Square Garden; i també el Thrilla in Manila (1975), en el Coliseo Smart Araneta de Ciudad Quezón-, o el The Rumble in the Jungle (1974), disputat amb George Foreman davant 60.000 espectadors a Kinshasa. A finals dels setanta penjaria els guants, que tornaria a despenjar per disputar diversos combats que van acabar en derrotes escandaloses. Després de la seva retirada va rebre diversos reconeixements esportius. Campió dels pesos pesats en tres ocasions, va disputar 61 combats professionals (56-5), amb 37 victòries per fora de combat. El Consell Mundial de la Boxa el va nomenar el Rei de la Boxa. Alí va encendre el pebeter dels Jocs Olímpics d’Atlanta al 1996.
Des del punt de vista de la cultura popular, Alí permet veure l’expansió del consum esportiu de la mà de les retransmissions televisives, així com la mundialització real de la boxa professional que, a partir de la dècada de 1960, afavoreix la celebració de combats importants en qualsevol lloc del món. La mateixa sort que tindran altres productes de consum d’aquesta cultura popular com la música, la televisió, el cinema, la gastronomia o la moda que juntament amb l’espectacle esportiu, il·lustraran l’expansió d’aquesta cultura popular destinada a grans públics i a consums massius. De vegades, hi haurà una confluència de diferents àmbits de consum, com va succeir a Kinshasa al 1974, on abans de la celebració del combat entre Foreman i Alí, es va celebrar un concert multitudinari anomenat Zaire 74, que va reunir 31 grups locals i d’altres d’estrangers, com James Brown, Fania All Stars o B.B. King,
La seva conversió a l’islam, l’adopció del nom Muhammad Alí (renunciant al de Marcelus Classus Clay, que compartia amb el seu pare i que va adoptar en homenatge al polític abolicionista de Kentucky, coetani de Lincoln), o la negativa a participar en la Guerra del Vietnam (al·legant objecció de consciència) el convertiren en una icona del moviment dels drets civils i racials als Estats Units.
El període històric que viu ens permet entendre tant la seva militància social, tot recolzant la comunitat afroamericana, la seva pertinença a la i el seu progressiu paper com a representant oficial i la cara més visible del moviment, així com la gestació d’una icona de primer ordre. La sort de Tommy Smith i John Carlos fou diferent, condemnats a l’ostracisme després de la seva coneguda protesta al pòdium durant els Jocs Olímpics de Mèxic 68: una imatge amb el puny alçat i el cap cot que, en el context de l’olimpisme amateur, subjecte en gran part als ideals del segle XIX i a un conservadorisme recalcitrant, els va suposar un procés invers al viscut per Alí. De fet, aquest últim, comptava amb el suport contundent d’uns beneficis econòmics generats pels seus combats a les arques de la indústria de la boxa. Però no només fou generador i productor d’un negoci multimilionari al voltant de l’espectacle del ring, sinó que, el 1977, amb 35 anys, ja tenia una bossa de 150 milions de pessetes, deu vegades més que el seu contrincant, Alfredo Evangelista.
Al cap i a la fi, serà la confluència d’aquests factors ( no els únics) la que li permetran esdevenir una figura de múltiples cares, com un poliedre, interpretables i al servei dels clixés simplificadors. Perspectiva que provocarà, al mateix temps, certa controvèrsia nascuda des de certa intel·lectualitat que es resisteix a considerar tota la mostra de cultura popular etiquetada com “de masses” i tendeix a simplificar i a constituir mites o icones vàlids per a la causa que es defensa, bé sigui la defensa dels drets civils, la integració social o la igualtat d’oportunitats.
El que no em va dir el pare sobre Alí: així com Alí, amb el seu taló, és Aquiles
Al meu pare, si li hagués explicat el funeral d’Alí, amb 100.000 assistents, lliurament d’entrades gratuïtes i la disputa posterior dels familiars per l’herència, segur que li hauria quedat un rostre de certa malenconia. Recordaria el suïcidi d’Urtain el 92 i el seu funeral íntim i solidari pagat pels seus companys de quadrilàter; o la mort prolongada de Sombrita al 93, postrat durant mesos en un llit, seqüela d’un accident laboral i dels cops encaixats en el ring. La seva memòria selectiva i particular, nascuda de la barra d’un bar, a la feina, o assegut a les taules del cafè, mig amagava i mig ensenyava les grandeses i les misèries de la vida dels púgils professionals, d’aquells homes forts, la solidesa dels quals tenen un aire de cuca de llum tremolosa i la brillantor, també, d’una bombeta de flash. Probablement també s’hagués estranyat de la consideració del Comité Olímpic Internacional, dies abans de la mort d’Alí, d’admetre a la cita olímpica boxadors professionals, desprès de modificar les regles dels combats amateurs el 2013.
Llavors, segur que el pare entendria que el combat real fou el que va protagonitzar Clay davant d’Alí durant tota la seva vida. Un successió de cops on els dos van acabar fora de combat, incapaços de reconèixer-se en la seva pròpia naturalesa, així com Aquiles, amb el seu taló, és Aquiles. La que, més enllà de les càmeres, el ring, les graderies, els mítings o les declaracions alliçonadores, els portava a posar-se els guants, sentir les pulsacions, la suor o la tensió dels músculs. A mirar, amb empatia angoixant, aquells púgils pretèrits que, recolzats en una barra d’un bar, es mantenien en guàrdia gràcies al que gairebé va ser però no va ser, a l’univers de l’intent o a la solidaritat sense paraules nascuda del reconeixement mutu en el cansament.
Text original de Víctor Alonso. Traducció de Xavier Pujadas
