La cimera del G8: globalització i moviments antiglobalització
La cimera del G8, el grup dels 8, reuneix anualment a 8 de les principals economies industrialitzades del món: Alemanya, Canadà, els Estats Units, França, Itàlia, el Japó, el Regne Unit i Rússia (exclosa des del 2014 per la crisi de Crimea). Els dirigents d’aquests països tracen les línies polítiques i econòmiques en matèria de comerç internacional, gestió política i econòmica, medi ambient, seguretat o energia, entre d’altres. Tot i que formalment aquestes cimeres no tenen poder per implantar els seus acords, s’acaben aprovant gràcies al pes d’aquests països en organitzacions internacionals com el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial, les Nacions Unides o l’Organització Mundial del Comerç (OMC), fet que ha aprofundit en el procés de globalització econòmica mundial.
S’entén per globalització el model socioeconòmic i polític caracteritzat pel traspàs de poder dels governs i els Estats a les grans corporacions empresarials, a través d’una política de liberalització i desregulació dels mercats. En aquest context de pèrdua de sobirania per part dels Estats, les necessitats de les grans multinacionals són prioritzades davant les llibertats i drets bàsics de les societats. Per fer complir aquest criteri, per als nous Estats globalitzats del segle XXI han esdevingut elements clau en les seves polítiques el control de l’ordre públic, la seguretat i la defensa de la propietat. Per protegir els seus interessos, els Estats recorren al monopoli de la violència i a la criminalització sistemàtica de tots aquells que s’hi oposen. La repressió exercida contra els manifestants de la contra-cimera del G8 reflecteix aquesta lògica repressiva per part dels Estats globalitzats.
En contraposició a aquest procés, arreu del món s’han anat gestant des dels anys noranta diferents moviments socials antiglobalització. Aquests moviments són molt heterogenis i diversos. Les demandes principals abasten des d’un repartiment més equitatiu de la riquesa a la defensa del medi ambient i polítiques verdes, la universalització dels drets humans tant al nord com al sud del planeta, el rebuig a l’exclusió social, el feminisme, els drets dels indígenes i els drets dels pobles, la identitat cultural o a la defensa de les resistències i xarxes locals en contraposició amb el fet global.
Els antecedents d’aquests moviments antiglobalització es remunten al 1994, amb l’alçament zapatista a Chiapas (Mèxic) de l’1 de gener, però també amb les manifestacions a Madrid d’aquell any contra el cinquanta aniversari de l’FMI; les manifestacions a Seattle de 1999 contra la cimera de l’OMC; o les manifestacions a Praga l’any 2000 contra la reunió conjunta de l’FMI i el Banc Mundial, que aconseguiren anul·lar l’últim dia de la cimera. En tots aquests casos, la resposta de l’Estat sempre va ser la de reprimir fortament les protestes amb l’ús de la violència.
Dins dels moviments antiglobalització, mereix especial menció el grup conegut com els Tute bianche (Granotes blanques). Aquest moviment de desobediència civil, nascut a Itàlia a mitjan anys noranta, estava vinculat als corrents neozapatistes i el moviment okupa italià. Vestits de blanc, els tute bianche anaven coberts amb tota mena de proteccions al cos (llantes del cotxe, màscares antigàs, cascs, etc.), ja que concebien el seu cos com una eina de lluita política i de resistència davant les forces de seguretat. Durant la cimera del G8, els tute bianche van jugar un paper clau en la mobilització de milers de manifestants d’arreu del món pels carrers de Gènova.
Altres grups antiglobalització que van destacar a Gènova foren els Black Block (bloc negre). Integrat majoritàriament per anarquistes, especialment de Nord-amèrica i l’Europa occidental, defensaven diferents tàctiques en la seva lluita antisistema, que anaven des d’accions pacífiques conjuntes amb els Tute Bianche, a accions violentes contra el capital i els seus símbols, i sobretot com a eina d’autodefensa davant la policia.
Els diferents moviments antiglobalització van formar una contra-cimera altermundista, Genoa Social Forum (GSF). Unes quatre-centes organitzacions italianes i unes tres-centes d’internacionals s’hi van reunir entre el 16 i el 21 de juliol a la ciutat. Els punts de trobada de tots aquests activistes per la desobediència civil i contraris a la mundialització de l’economia foren l’Escola Díaz i l’estadi Carlini. Durant els dies previs a la cimera, el GSF va organitzar multitud de debats i assemblees sobre la lluita contra la pobresa, les desigualtats Nord-Sud, la sobirania alimentària o la liberalització del comerç.
La “Batalla de Gènova”
Silvio Berlusconi, que havia guanyat les eleccions legislatives el maig de 2001, havia de presidir entre el 19 i el 21 de juliol del 2001 la cimera anual del G8. Berlusconi, que volia assegurar-se un primer èxit en política exterior per inaugurar la seva legislatura, va escollir la ciutat de Gènova per celebrar la cimera, malgrat les crítiques de multitud d’experts que asseguraven que la situació geogràfica de la ciutat no estava preparada per garantir la seguretat dels seus ciutadans i el manteniment de l’ordre públic.
Per assegurar que es pogués dur a terme la cimera, Gènova es va fortificar. La ciutat es va dividir en tres zones en funció del seu accés: la primera, la Zona Rossa (Zona Vermella), correspon al centre històric i és on havia de tenir lloc la cimera. Era una zona amb un fort dispositiu policial, tancada i a la qual només podien tenir accés els membres de la cimera, els residents d’aquella zona i treballadors a través d’uns punts de control molt limitats. Dins d’aquesta zona s’hi trobava el Palazzo Ducale, que és on havia de tenir lloc la trobada; la segona, la Zona Gialla (Zona Groga), envoltava la Zona Vermella i el seu accés estava limitat als ciutadans de Gènova. En aquesta zona estaven prohibides les manifestacions; en darrer lloc, es trobava la Zona Verde (Zona Verda), a la qual es podia circular lliurement.
Mapa de Gènova durant la cimera del G8 dividida per franges. Font: Wikimedia Commons 
Carrer de Gènova fortificat durant la cimera del G8. Font: Mirko Credito – Genova 24
A banda d’aquesta divisió de la ciutat, es va tancar el port de la ciutat, el tren i l’aeroport, on es van instal·lar bateries de míssils terra-aire. També es van tancar comerços, es va negar l’allotjament als hotels als vinguts de fora, i es va reforçar la presència policial i militar. A més, durant els dies previs a l’inici de la cimera, els mitjans de comunicació italians van llançar missatges assegurant que a la ciutat s’hi produirien actes violents a les manifestacions, notícies que anaven acompanyades per les recomanacions a la ciutadania per part de les autoritats civils de marxar fora de la ciutat durant aquells dies.
L’assassinat de Carlo Giuliani, 20 de juliol de 2001
El dijous 19 de juliol, 50.000 manifestants d’orígens i organitzacions molt diverses van omplir els carrers de la ciutat per pronunciar-se a favor dels drets de les persones migrades. Paral·lelament, a l’estadi Carlini es va constituir un bloc on hi havia majoritàriament manifestants dels Tute Bianche, el dels Disobbedienti, carregats d’escuts de plàstic amb l’objectiu d’entrar pacíficament a la Zona Rossa l’endemà.
El divendres 20 de juliol era el dia amb més accions programades des dels diferents blocs que s’agrupaven al GSF, des de xerrades a projeccions de documentals, concentracions, piquets, etc. Aquell dia, el Black Block també va intentar des de bon matí entrar a la Zona Rossa com a un acte de protesta simbòlic contra el poder econòmic mundial, però poques columnes de manifestants van arribar a apropar-se a les barreres metàl·liques, ja que la majoria van ser detingudes pels cossos de seguretat. Durant el migdia es van produir els primers aldarulls del Black Block (cotxes cremats, atacs a entitats bancàries, etc.). Tot i que dins d’aquest grup hi havia manifestants que donaven suport l’acció directa i l’ús de la violència, també hi havia grups d’infiltrats de la policia italiana que provocaren greus destrosses per la ciutat. Durant aquelles jornades, nombrosos periodistes van fotografiar gent de negre baixant dels furgons policials. A més a més, les destrosses que es van fer durant aquell dia no només no corresponien al modus operandi dels Black Block (es van atacar botigues petites i es van cremar cotxes que no eren de luxe), sinó que cap d’aquestes accions van ser aturades per la policia, que observava els fets i no actuà en cap moment.
A les 15 h, i paral·lelament a les accions del Black Block, la marxa dels Disobbedienti sortia de l’estadi Carlini amb uns 10.000 manifestants i feia el recorregut autoritzat per les autoritats. Durant la marxa, els manifestants van rebre diverses càrregues de la policia, amb porres, gasos lacrimògens i amb la persecució de vehicles blindats que conduïen a gran velocitat a prop seu. Els enfrontaments més importants es produïren al carrer Tolemaide. En una d’aquestes persecucions, un dels cotxes blindats es va aturar a prop d’un contenidor i el seu conductor va fugir ràpidament del vehicle, deixant sols a la resta dels ocupants. Els manifestants més exaltats van aprofitar per apropar-se al cotxe amb pals i pedres i, després de deixar sortir als carabinieri que hi havia dins, van calar foc al vehicle.
Carlo Giuliani, un jove de vint-i-tres anys, va unir-se a aquesta marxa dels desobedients cap a les 16.30 h de la tarda. En aquells moments, els manifestants intentaven tornar a l’Estadi Carlini després d’una hora de bloqueig i càrregues policials, mentre d’altres començaven a preparar barricades amb contenidors, llançar pedres o retornar a temps els gasos lacrimògens. A les 17.15 h, dos Jeep i vint carabinieri van llançar més gasos lacrimògens des de dos carrerons situats entre el carrer Tolemaide i la plaça Alimonda.
Un dels dos Jeep va poder fugir ràpidament després de llançar els gasos, però el segon vehicle va quedar bloquejat per un contenidor a la plaça Alimonda. Dins del vehicle, un Land Rover Defender, hi havia tres carabinieri: Mario Placanica, Filippo Cavatio i Dario Raffone. Alguns manifestants s’aproparen al vehicle i començaren a llançar pedres i colpejar el cotxe. Un d’ells va agafar un extintor del terra i el va llançar a la part del darrere del Land Rover, trencant la finestra. Cinc fotògrafs registraven en aquells moments els fets que ocorrien al voltant del vehicle, rodejat per diversos manifestants. Des de l’interior del cotxe podien veure com al seient del darrere, el carabiniere Mario Placanica apuntava amb la seva pistola un manifestant que, en veure l’arma, deixava anar l’extintor i fugia. En aquells moments, Carlo Giuliani es va apropar al cotxe, sense veure l’arma de Placanica, va recollir l’extintor i el va aixecar a l’alçada del seu cap. Carlo es trobava a una distància d’uns quatre metres del cotxe de policia quan Mario Placanica el va apuntar al cap amb la seva arma i va disparar-li sota l’ull esquerre. Eren les 17:25 h. Carlo va caure cap endavant amb l’extintor. Els manifestants que hi havia a la plaça van fugir ràpidament mentre se sentia un segon tret. Just després, el cotxe conduït per Filippo Cavatio va retrocedir, atropellant en Carlo per la zona de la pelvis per, després, passar una segona vegada per sobre de les seves cames mentre fugien cap al carrer Caffa, on hi havia un fort dispositiu policial.
Després de la fugida del vehicle policial, diversos fotògrafs i manifestants es van apropar a Carlo, però els cossos de seguretat van llançar de nou gasos lacrimògens per allunyar els manifestants i van envoltar el cos del jove Giuliani, moment que van aprofitar per donar puntades de peu al cap a en Carlo. Deu minuts després, van arribar els serveis mèdics del GSF i, encara que van notar un pols molt feble, uns minuts després certificaren la mort del jove Carlo Giuliani.
El procés judicial de l’assassinat de Giuliani
Després de l’assassinat de Carlo Giuliani, els seus pares (Giuliano Giuliani, sindicalista, i Haidi, que va ser senadora del partit Rifondazione Comunista) i amics van formar el Comitè Plaça Carlo Giuliani, per tal de buscar justícia i recordar la figura i els valors del jove.
Entre l’any 2001 i el 2013, l’Estat italià va incórrer en múltiples irregularitats, posant traves per a la investigació del cas i l’esclariment dels fets. El maig del 2003, la jutgessa de la investigació preliminar va classificar el procés com a sobresegut (és a dir, deixar sense curs ulterior un procediment.), ja que va considerar que el conductor va atropellar en Carlo sense voler, confús per la situació que l’envoltava. De la mateixa manera, va considerar que el policia que el va disparar, Mario Placanica, va disparar a l’aire sense intenció de causar la mort i en defensa pròpia. Pel que fa a aquest policia, va canviar el seu testimoni fins a cinc vegades.
Davant la poca voluntat de col·laboració de l’Estat italià, els pares de Giuliani van recórrer al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que l’any 2009 va condemnar Itàlia per no investigar la mort de Carlo Giuliani. Amb aquesta sentència, els pares del jove van rebre 15.000 euros, i la germana d’en Carlo 10.000, en concepte de danys morals. La sentència també assegurava que la investigació interna del govern italià s’havia centrat exclusivament en les circumstàncies de l’incident que van causar la mort de Carlo Giuliani, sense aprofundir en possibles errors de planificació i gestió de les operacions per al manteniment de l’ordre en el marc de les manifestacions multitudinàries que acompanyaven la cimera del G8. Tanmateix, una nova sentència del TEDH l’any 2011 considerava que el govern italià va planificar correctament els operatius d’aquell dia amb la informació que tenien en aquells moments. En canvi, sí que trobava mancances en els procediments amb què es va dur a terme la investigació posterior als fets (balística, per què Carlo Giuliani no va ser traslladat immediatament a un hospital o perquè es va donar l’ordre d’incinerar el cos sense donar temps suficient als pares de Carlo per designar un expert per a l’anàlisi de l’autòpsia). Finalment, l’any 2013, la jutgessa italiana Elena Doloiso va arxivar definitivament el cas contra Placanica, argumentant que havia fet un ús legítim de la seva arma de foc. Vint anys després del crim, els pares de Carlo Giuliani encara esperen que es faci justícia.
