Shinsengumi, el cos policial del Shogun

Fotografia de portada: Bandera dels Shinsengumi. Obra de Washiucho. Font: Wikimedia Commons.

El Shinsengumi va ser una força de policia especial d’elit, mobilitzada i finançada pel moribund Shogunat Tokugawa, durant les últimes raneres de vida d’aquest model polític durant la transició coneguda com Bakumatsu (1853-1867) ^[1] Es denomina Bakumatsu o Shogunat Tokugawa Tardà als
fets compresos en els últims anys del període Edo de la història japonesa, quan
el Shogunat Tokugawa arribava a la seva fi.

Entre els anys 1853 i 1867, el Japó va acabar la seva política exterior d’aïllament coneguda com Sakoku, i es va produir la transició del feudalisme sota el comandament de la figura del Shogun, començant el període Meiji. Integrada per membres de classes baixes, en la seva majoria, però amb una excel·lent formació en arts marcials, aquesta petita força d’elit ha tingut un pes considerable en l’ideari i en la cultura popular nipones. En aquest breu article es repassaran els fets històrics que van protagonitzar, els seus convulsos orígens, la seva organització i quin pes han tingut en l’imaginari nacional nipó.

A mitjans del segle XIX, mentre les potències occidentals s’industrialitzaven i competien entre si en la cursa per la colonització d’Àsia i Àfrica, el Japó vivia aïllat, amb un govern feudal cada cop més antiquat i al marge dels avenços tecnològics. En quatre dècades, Japó, adonant-se del seu endarreriment militar, tecnològic i polític, va abandonar el seu aïllament per submergir-se de ple en un intensíssim procés d’industrialització, de capitalisme i d’avenços tècnics, convertint-se en pocs anys en un dels principals protagonistes del colonialisme a Àsia i Oceania, i una de les superpotències mundials més influents de la primera meitat del segle XX. La caiguda del Shogunat, i el model feudal estructurat entorn de l’elit militar samurai que defensava, va concloure amb la transició del poder en mans de l’Emperador. Aquesta transició no va ser pas pacífica. És en aquesta convulsa etapa de canvis que uns pocs homes van decidir lluitar pel Shogun en el seu moment de major necessitat. Sorgia així el Shinsengumi, un dels cossos policials més celebres del país del Sol naixent.

El Japó del període Edo (1603-1868) va ser un país aïllat, amb un contacte amb l’exterior ínfim i molt regulat, com s’ha mencionat. La seva política exterior, el Sakoku (literalment, país encadenat o país tancat) va ser una política de relacions promoguda pels Shogun Tokugawa, establerta el 1639 i amb propòsit aïllacionista, per la qual es determinava que cap individu, fos estranger o japonès, podia entrar al país ni sortir-ne, sota pena de mort. La societat es va estancar en un model neo confucià; les classes socials, amb els militars (els samurai) al capdavant, per tant, eren estanques. Es pot parlar d’una permeabilitat social pràcticament nul·la: només es tenia dret a formar part de les classes privilegiades naixent en una.

L’arribada del comodor Perry, de l’armada americana, l’any 1853 a les costes japoneses ho va trastocar tot. Apareixien en poderosos vaixells de guerra nous grups de pressió estrangers amb una superioritat tecnològica i militar irrefutable. Buscaven l’apertura del país i pactar tractats comercials (favorables, naturalment, als interessos americans). Intentar fer-los fora per la força de les armes hagués implicat l’inici d’un conflicte que el país que el Sol naixent no tenia els recursos per guanyar. El bakufu ^[2]L’administració del Shogun era el bakufu, que significa literalment “govern des de la maku”. Depenia la seva legitimitat de la paraula del Emperador, que era en teoria el líder del … Continue reading Tokugawa entrava així en un moment de crisi. El Seii Taishogun (o “líder militar pacificador de bàrbars”), líder militar “totpoderós”, es veia forçat a pactar amb els “bàrbars” que en teoria, segons el seu títol, havia de ser capaç de mantenir a ratlla.

Com s’ha mencionat, el Japó no estava totalment aïllat, i del poc contacte que es tenia amb el continent i amb els europeus (via holandesos) es va tenir consciència dels interessos dels cada cop més poderosos imperis occidentals i les conseqüències si es decidia plantejar resistència armada. Els seus informes sobre l’estat de la Xina Qing després de la guerra que es va lluitar contra els anglesos, en la coneguda com a Primera Guerra de l’Opi (1839-1842), eren realment esfereïdors. Si la poderosa Xina havia estat humiliada en només tres anys de conflicte contra una ínfima part del poder occidental, quin destí li esperava al Japó?

Calia una revolució, canvis, i sobretot una modernització estatal si es volia fer fora a l’estranger (o com a mínim pactar en igualtat de condicions), i per això les mateixes elits estatals, constituïdes majorment per samurai, van veure que calia cedir davant d’alguns dels interessos comercials d’aquests estrangers i abolir la política exterior del Sakoku. Això permetria incloure algunes demandes en els tractats que permetessin, per exemple, el subministrament de tecnologia occidental o la contractació de professionals militars o acadèmics, a canvi dels recursos i el dret al comerç que exigien els occidentals.

Shinsengumi, el sanguinolent origen

Cap a 1862 la situació política s’havia tornat insostenible pels Tokugawa. La causa imperial, que guanyava força dia a dia, s’estava consolidant entorn alguns clans al sud del país com els Choshu i els Satsuma. Molts ronin ^[3]Ronin és un terme japonès que fa referència a un samurai sense mestre o amo. Un ronin solia ser un samurai que havia perdut o abandonat el seu senyor feudal, ja fos perquè aquest havia mort, … Continue reading, descontents amb el govern, van començar a aliar-se amb aquestes faccions dissidents. El govern central, desesperat per recuperar l’estabilitat en espais polítics clau com Kyoto, van considerar necessària la mobilització d’un cos policial amb llicència per exercir la violència contra enemics polítics del Shogun, al·legant, naturalment, que aquesta mesura era per mantenir la pau.

En un principi aquesta responsabilitat es va encomanar a Kiyokawa Hachiro, que va formar el cos policial del Roshigumi, amb el finançament del règim Tokugawa. No obstant això, aviat es va demostrar que les seves lleialtats responien al moviment pro-imperial, i que en realitat amb els recursos del Shogun es dedicava a reunir ronin per treballar a favor dels imperialistes. Contraris a aquest objectiu, tretze membres de Roshigumi van desertar i van fundar el Shinsengumi que significa literalment Cos de selecció nova. Shinsen significa “nou triat”, mentre que gumi es tradueix com a “grup”, “equip” o “esquadra”. Els membres de Shinsengumi en un principi van ser coneguts com Miburo, o “ronin de Mibu”, ja que era a la localitat de Mibu on van establir la seva base militar. No obstant això, la reputació del Shinsengumi va canviar segons les seves accions repressives es feien més i mes cèlebres, i el seu sobrenom aviat va canviar al de “llops de Mibu”.

Les accions imprudents d’alguns membres, fetes en nom de Shinsengumi, van causar que el grup fos temut a Kyoto quan el seu treball havia de ser en teoria el contrari: mantenir la pau. El cos aviat va començar a ser sever amb aquells que abusaven del seu poder. Cap a 1863, Niimi Nishiki va haver de suïcidar-se cerimonialment (cometre seppuku). Les pugnes pel poder dins del grup també eren comunes. Dues setmanes després de l’incident de Niimi Nishiki, un altre membre va ser assassinat per una facció del propi cos. La situació del cos va ser complicadíssima des del primer moment, i mai va arribar a ser una força especialment nombrosa (en el seu moment de major esplendor amb prou feines van arribar a comptar amb uns 300 membres).

Guardians del Shogunat – la guerra Boshin

La Guerra Boshin (o Guerra de l’Any del Drac) és el nom que té la guerra civil que va tenir lloc al Japó entre 1868 i 1869, entre els partidaris del govern del Shogunat Tokugawa i la facció que pretenia la devolució del poder polític a la cort imperial, que per fi tenia la força i organització suficients per alçar-se contra el govern central. L’aliança entre clans del sud, especialment de dominis de Choshu i Satsuma, i funcionaris i cortesans va aconseguir assegurar el control de la cort imperial i va influir el jove emperador Meiji. Tokugawa Yoshinobu, el Shogun governant, en adonar-se de la fragilitat de la situació va decidir abdicar del poder a favor de l’emperador. Yoshinobu esperava que amb això el clan Tokugawa pogués preservar-se i tingués l’oportunitat de participar en el futur govern que s’havia de constituir. Yoshinobu, veient que aquestes mesures no serien suficients, es va veure forçat a llançar una campanya militar amb l’objectiu de prendre la cort de l’Emperador a Kyoto.​

L’avantatge militar va ser des del principi imperial, al disposar d’un un major nivell de modernització. Després d’una sèrie de batalles que van culminar amb la rendició d’Edo (Tòquio), Yoshinobu es va rendir personalment, encara que alguns dels seus seguidors es van replegar cap a Honshū i posteriorment a Hokkaidō, on van fundar la República d’Ezo, de la que es parlarà breument en l’apartat següent. Durant el breu conflicte el Shinsengumi va prendre rols molt diversos, més enllà dels policials que li pertocaven. Se’ls va arribar a encarregar la seguretat del Shogun Yoshinobu, així com altres rols d’escolta de gran rellevància. Van participar activament en batalles com la de Koshu-Katsunuma, en les que van destacar per la seva lleialtat i capacitat per mantenir la posició fins que es van veure forçats a retirar-se, així com per la seva eficiència en combat. Van ser liderats en aquesta batalla pel seu líder, Kondo Isami.

Kondo Isami, que havia aconseguit escapar amb prou feines de la batalla, es va trobar a l’abril, juntament amb les restes del Shinsengumi, envoltat per les forces imperials a Nagareyama i va ser capturat. El 17 de maig va ser decapitat per ordre del nou govern a Itabashi. Va ser allà també on es va disposar el seu cap, en una exposició pública de caps d’enemics polítics, una cerimònia relativament comuna en el Japó del moment.

La batalla de Koshu-Katsunuma va ser de les últimes accions bèl·liques de rellevància de la guerra Boshin a la illa principal del Japó, Honshu, i la desmoralització provocada per la mort de Kondo va contribuir a la capitulació del castell d’Edo, a finals d’aquell mateix any, fet que demostra la importància que havia arribat a tenir pel bàndol del Shogun el símbol dels Shinsengumi. En les últimes etapes d’aquesta breu guerra, va succeir un fet de gran transcendència, també. Es va atorgar al per aleshores encara sub-comandant del Shinsengumi, Hijikata Toshizo, el comandament de les forces pro-shogunals que restaven. Està clar que aquesta mesura responia a la desesperació d’un règim que estava en risc immediat de desaparèixer, però va ser un fet inaudit que a un fill de camperols com era Hijikata Toshizo se li donés el comandament de les forces militars del Shogun. A aquestes alçades del conflicte amb prou feines quedaven 130 membres del cos policial.

La república d’Ezo i l’última resistència

El 15 de gener de 1868 es proclama independent la “República d’Ezo. Francesos, i britànics van condicionar el reconeixement diplomàtic de la independència de la nova república, però el govern Meiji ho va rebutjar. Els mitjans de finançament estaven condicionats monedes d’or portades del Castell d’Osaka després de la precipitada partida del Shogun Tokugawa Yoshinobu a principis de 1868.

Les defenses de la península de Hakodate, a la inhòspita i inexplorada Hokkaido (Illa septentrional de l’arxipèlag nipó), preses a corre cuita de mans imperials, van ser reforçades durant l’hivern de 1868, sent l’eix central de la defensa d’aquest nou (i breu) estat la fortificació Goryokaku, de traça italiana al centre de la península. Cal destacar la presència de tropes franceses en aquest front, que donaven suport a aquest nou règim.

A l’abril de 1869 va partir una flota cap a Ezo transportant 7000 homes. Les forces imperials van progressar ràpidament i van guanyar la Batalla d’Hakodate. En aquesta batalla moria Hijikata Toshizo, el jove i valent comandant. La derrota durant la batalla de Hakodate va acabar amb l’ últim focus de resistència, de manera que el govern suprem de l’Emperador es va estendre a tot el país, completant la fase militar de la Restauració Meiji.

Aquesta derrota va suposar l’expulsió del Shogun i el final a nivell pràctic i funcional dels Shinsengumi. Generalment, la mort de Hijikata el 20 de juny de 1869 es considera la fita que va marcar el final del Shinsengumi. Uns quants membres, com Serjico Guro o Kanryu Takeda, van sobreviure a la mort del grup. Pels acords de rendició, la República d’Ezo va deixar d’existir el 27 de juny de 1869. El 15 d’agost d’aquest mateix any, es va rebatejar l’illa amb el nom de Hokkaidō (“Districte del Mar del Nord”). S’iniciava així una nova etapa de la història del Japó.

Molts cops s’ha descrit els Shinsengumi com els últims samurai, provant de romantitzar el que realment van ser. En especial a Hijikata Toshizo, que és vist per molts com un heroi que va lluitar fins el final per la seva causa, seguint el codi del Bushido. ^[4]“El Camí del Guerrer”. Era un conjunt de lleis i normes morals que en teoria devien regir la conducta del samurai. El Bushido era un codi no escrit (encara que s’han redactat desenes de … Continue reading El fet de que hi hagi hagut nombroses obres que representen la vida i batalles dels Shinsengumi d’una forma llegendària i gairebé mitològica, i que els estudis que s’hagin fet al respecte no han disposat de fonts primàries més enllà d’unes poques cròniques i arxius ha facilitat l’accés a l’imaginari japonès d’aquests individus en forma d’herois.  

Una visió especialment esbiaixada és la que ofereix l’anime/manga Rurouni Kenshin, Kenshin l’espadatxí rodamón o Samurai X. Es parla molt sobre els Shinsengumi famosos com el capità de la tercera divisió Hajime Saito, qui és un personatge important dins de la sèrie. S’esmenta breument a Okita Souji, Hijikata Toshizo, Kanryu Takeda, entre altres. Són obres de ficció la major part d’elles, i s’han d’entendre com a tal, no com obres de divulgació històrica, però cal no oblidar que més que una força de fidels soldats guerrers de l’ordre, la policia Shinsengumi va actuar com una eina de repressió política, de control social i de força militar, i hi ha registres de nombrosos abusos de poder comesos en nom del cos.

En plena situació de crisi, les barreres que defineixen les diferents classes socials es solen desdibuixar, i per a aquells que desitjaven ascendir socialment, la via de l’espasa va ser l’ascensor social, si tenien la voluntat i l’habilitat per prendre aquest perillós camí. Aquells centenars d’homes que es van adscriure a aquest cos van morir defensant un sistema que en temps de pau no els hagués deixat sostenir les armes que van morir usant. ^[5] L’accés a armes era un dret exclusiu de la casta samurai des de temps de Toyotomi Hideyoshi (s. XVI).

Per saber-ne més

Hillsborough, R. (2019). “Shinsengumi. Los últimos samuráis del Shogun”. A: Satori Ediciones. Edició original en anglès: Shinsengumi: The Shogun’s Last Samurai Corps. [Treball original publicat el 2015].

Ibarzabal, R. (2020). “Crónicas de los Samurái”. A: Satori Ediciones, pàgs. 285-309.

Turnbull, S. (2017). “The Samurai Swordsman: Master of War” A: Tuttle Pub, pàgs. 180-188.

Gerald Beasley, W. “La restauración Meiji”. A: Satori Ediciones. Edició original en anglès: The Meiji restoration. [Treball original publicat el 1972].

Pérez, A.; San Emeterio, G. (2020). “Japón en su historia. De los primeros pobladores a la era Reiwa”. A: Satori Ediciones, pàgs. 355-409.