Per citar aquesta publicació

Caballero Fernàndez, Carles (2022). “La irrupció del maoisme a occident (I): el Maig del 68 i la violència revolucionària”, Ab Origine Magazine, 72 (abril) [en línia].
Tags

La irrupció del maoisme a occident (I): el Maig del 68 i la violència revolucionària

Imatge de portada: mural dedicat a diversos voluntaris de l’IRA situat a Belfast, Irlanda. Font: Republican Mural, realitzada per Skifjeld, K. I., sota llicència Reconeixement-CompartirIgual 4.0 (CC BY-SA 4.0).

L’any 2016, amb la renúncia a l’ús de les armes per part de Las Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (FARC), el país era testimoni del presumpte final d’un llarg i dur conflicte armat que havia estat colpejant al país durant cinc dècades. Dos anys més tard, ETA, anunciava la seva dissolució formal, set anys després de l’anunci de l’alto el foc permanent. Tant ETA com les FARC tancaven un cicle que, junt amb diverses organitzacions armades d’arreu del món, havien començat cap a la dècada dels seixanta: el cicle de la violència revolucionaria. Si observem detingudament aquella dècada, ens podem adonar de l’existència d’un context concret procliu al sorgiment arreu del món d’organitzacions armades. Les FARC a Colòmbia, els Tupamaros a l’Uruguai o la South West African People’s Organisation (SWAPO) a Namíbia en són alguns dels molts exemples; al context occidental, podem comptar amb exemples de l’anomenada violència revolucionària amb l’inici del conflicte de l’Ulster i el renaixement del Irish Republican Army (IRA), la fundació del Front de Libération du Québec (FLQ) al Quebec, o les experiències guerrilleres a la República Federal Alemanya i Italià amb la Baader-Meinhoff i Brigate Rosse, respectivament.

Aquestes organitzacions iniciaren un fenomen revolucionari a occident que alguns autors, com David Rappaport, han batejat com la tercera onada terrorista. Les causes d’aquest fenomen revolucionari i l’anàlisi de les conjuntures sota les quals es va gestar, seran l’objectiu d’aquest article.

El context geopolític i l’auge del maoisme

Cal remuntar-se a l’any 1956 per trobar les arrels d’aquesta onada de violència revolucionària a occident. En aquell any tingueren lloc un seguit d’esdeveniments que marcarien el desenvolupament de la geopolítica de les següents tres dècades. Concretament, ens referim a la crisi del canal de Suez, que reforçà el poder diplomàtic dels EUA i l’URSS com a superpotències, i a la crisi d’Hongria, que significà la consolidació dels blocs i un compromís no escrit de què cap superpotència intervindria militarment en un país de l’esfera de l’altra superpotència. En efecte, i en relació amb la revolta hongaresa, els EUA varen decidir deliberadament no intervenir per no augmentar el clima de tensió amb Moscou. Aquest fet deixava en una situació de feblesa als revolucionaris del món desenvolupat occidental, ja que l’establiment de la guerra freda i de la política de blocs significava de facto la consolidació del capitalisme als països del bloc occidental, i feia d’una revolució que comptés amb el suport soviètic una total utopia. Aquesta política exterior adoptada per l’URSS, que inaugurava l’etapa de la coexistència pacifica en la guerra freda, Fou oficialitzada en el XX congrés del PCUS, que també tingué lloc en aquell 1956.

Altrament, el XX congrés del PCUS fou rellevant per un segon motiu, l’anunci per part del dirigent soviètic Nikita Kruitxev del final de la dictadura del proletariat i el sorgiment d’un nou tipus de marxisme humanista, que, com veurem posteriorment, seria clau per l’esclat del Maig de 68.

Aquest context afectà en gran manera als partits comunistes d’Europa Occidental, els quals en la seva majoria estaven enormement influïts (o pràcticament subordinats) als desitjos i a les ordres que el PCUS emetia des del Kremlin. L’exemple ideal el trobem en el Partit Comunista Francès i en el seu secretari general Maurice Thorez, qui després d’una reunió amb Kruitxev a finals dels cinquanta afirmà:

«Ara els comunistes de tot arreu han de defendre l’statu quo, els hi han dit que no provoquin als governs occidentals i a la burgesia i, que no facin, ni tan sols amenacin de fer, quelcom que pugui trastocar l’statu quo. No han de ser culpables d’extremisme de ultraesquerra, ja que això suposaria fer-li el joc als reaccionaris occidentals que volen continuar amb la guerra freda y posar obstacles a la política de bona voluntat del president Eisenhower. En altres paraules, els comunistes han de ser sensats, modests i ben educats».

No obstant això, no tots els partits comunistes occidentals acceptaren cegament les ordres provinents de Moscou. El principal cas d’aquesta dissidència la trobem en el Partit Comunista Italià i el seu líder Palmiro Togliatti, qui des de 1960 començà a distanciar-se del PCUS establint els fonaments del que posteriorment es coneixeria com a Eurocomunisme. Aquest nou tipus de comunisme es basà en una estratègia i tàctica per la consecució del socialisme consistent en la participació electoral i la renúncia fàctica de la utilització de mètodes violents.

En aquest aspecte, es produeix un desplaçament dels partits comunistes cap a posicions més moderades, deixant l’esquerra revolucionària òrfena d’organitzacions, referents i estratègia. De fet, bona part dels revolucionaris occidentals no varen veure cap possibilitat d’èxit revolucionari ni en la línia submisa del PCF ni en l’assimilació i acceptació del sistema capitalista del PCI.

En aquesta conjuntura de desorientació ideològica va sorgir el maoisme com a guia metodològica i organitzativa, ja que el pensament de Mao Tse-Tung suposà un nou caire de marxisme que sí que es mostrava fortament bel·ligerant amb el capitalisme i que establia unes pautes teòriques per a fer la revolució. Conceptes com el de guerra popular revolucionaria, nova democràcia, front popular antioligàrquic començaren a ressonar en les organitzacions d’extrema esquerra: uns conceptes que els serviren per rearmar-se ideològicament i organitzativa.

Mao i Kruitxev. Des de la desestalinització iniciada pel líder soviètic en el 1956 l’URSS deixà de ser vista com el màxim referent del comunisme per una part significativa dels revolucionaris occidentals, que es fixaren en el maoisme, molt més bel·ligerant amb el capitalisme i del qual obtingueren un model per a la lluita armada basat en la guerra popular maoista. Font: Wikimedia Commons, domini públic.

Context teòric del marxisme occidental: origen de la Nova Esquerra

Paral·lelament a l’auge del maoisme com a mirall de l’esquerra revolucionària occidental, tingué lloc una disputa intel·lectual i epistemològica sobre el marxisme que es va desenvolupar a França. Aquesta polèmica fou la que enfrontà al marxisme humanista, encapçalat per Jean-Paul Sartre, entre d’altres, i al marxisme estructuralista que tingué a Louis Althusser com a màxim exponent. La disputa intel·lectual fou notablement complexa, però podem sintetitzar-la si la situem en el context històric.

Des de la Revolució Russa de 1917 els intel·lectuals marxistes d’occident varen haver de decidir si assumien el marxisme oficial soviètic, o bé seguien la seva pròpia línia teòrica. La majoria d’intel·lectuals occidentals no assumiren la postura soviètica pel que fa a la teoria revolucionaria i això, conseqüentment, provocà una separació de la intel·lectualitat marxista occidental amb els partits i sindicats comunistes, que continuaren fidels a Moscou. Aquesta situació de separació entre la intel·liguèntsia marxista i les organitzacions comunistes, entre la teoria y la praxi, portà a una certa elitització de la teoria marxista que passà de desenvolupar-se en centres obrers, com per exemple els consells de fàbriques, a ser quelcom formulat a les universitats. Aquest fet també comportà un progressiu predomini de la filosofia en la teorització i com a conseqüència, una progressiva pèrdua de l’interès de les estructures econòmiques com a objecte d’estudi.

Així doncs, durant les dècades dels vint i els trenta del segle XX, sorgí una nova fornada d’intel·lectuals com Lukaks, Adorno o Horkheimer, que discreparen amb el marxisme soviètic i que donaren la volta al marxisme occidental en considerar claus per a una hipotètica revolució socialista aspectes com la cultura, l’educació o la religió.  Aquests i tants d’altres donaren pas a un nou tipus de teoria que contrastava amb l’ortodòxia marxista del moment.

Aquestes  noves aportacions teòriques  en el marxisme occidental l’acabaren convertint  en quelcom  profundament centrat en qüestions filosòfiques (els marxistes humanistes com Sartre en poden ser un exemple) i amb una més que qüestionable aplicació pràctica. Davant d’aquesta situació, sorgiren un grup de marxistes francesos, els quals varen acabar sent batejats com a estructuralistes, disposats a canviar la situació i tornar a interpretar a Marx des d’un punt de vista purament científic i allunyat d’exegesis filosòfiques. Althusser o Foucault són alguns dels més importants exponents d’aquesta tendència.

La polèmica o debat entre humanistes i estructuralistes no tingué gaire recorregut, però sí que serví per revitalitzar la teoria marxista occidental, conjuminant les diverses concepcions i posant sobre la taula noves aportacions. D’una banda, les formulacions de Gramsci i Lukaks, realitzades als anys vint, varen servir per entendre el fenomen de la hegemonia del capitalisme i el concepte de reïficació, respectivament, quaranta anys després. No gaire més tard aparegueren les tesis d’Adorno i Horkheimer al voltant del seu concepte sobre la indústria cultural, expressat en la Dialèctica de la Il·lustració, que contribuí a la configuració d’una nova subjectivitat emancipadora basada en el rebuig de la modernitat. A més a més, les idees de Herbert Marcuse serviren pel replantejament de la sexualitat i les relacions socials, així com de les formes de poder i control, tenint un llarg recorregut en el moviment hippy. En analitzar el fenomen teòric de la Nova Esquerra, no podem obviar l’aportació francesa, la qual comptà amb Althusser, qui amb el seu concepte d’ideologia, expandí les idees gramscianes amb l’estudi de les formes de control de les societats capitalistes. Igualment influents varen ser les reflexions de Sartre, qui amb la seva dialèctica de les sèries i els grups esdevingueren els pilars d’alguns dels grups polítics que foren claus en la revolta del Maig del 68 com els grups assemblearis, consellistes o de caràcter anarquitzant. També cal destacar la presència d’Alain Badiou, filòsof i militant maoista, qui amb les seves obres a la pràctica establí un manual de violència revolucionària, i que estigué molt present en ETA.

Aquests són només alguns dels exemples del que va ocórrer en la teoria marxista occidental dels anys seixanta, la qual va fer del marxisme occidental quelcom capaç de plantejar una alternativa real i factible al capitalisme per primera vegada des de la Revolució Russa. En aquest punt, i recollint tot el bagatge ideològic produït en els anys seixanta, té lloc el naixement del qual la historiografia ha conegut com la Nova Esquerra, caracteritzada per una nova radicalitat anticapitalista i que es manté al marge dels partits comunistes oficials. Gràcies a les noves aportacions teòriques, es tracta d’un marxisme que no només considera al proletariat com a element revolucionari, sinó que en conjunt tracta com al subjecte polític de la revolució a qualsevol col·lectiu perjudicat pel sistema capitalista.

En la dècada dels seixanta es produeix el que la historiografia ha definit com una revolució de fronts secundaris, afegint-se llavors noves reivindicacions a la causa anticapitalista. D’aquesta manera, el feminisme de tercera onada, els grups ecologistes, el moviment hippy, els estudiants o els moviments d’alliberament nacional, passen a ser considerats com importants elements de rebuig i rebel·lia contra el sistema capitalista i, per tant, nous subjectes de la revolució. Amb aquesta nova teoria, tingué lloc la revolta del Maig del 68.

Barricades a Burdeus el Maig del 1968. Font: Wikimedia Commons, domini públic.

Reflux contestatari i violència revolucionària

La victòria del conservador De Gaulle en les eleccions del juny de 1968 suposà un cop dur pel moviment de la Nova Esquerra que havia conduït al Maig del 68. En països democràtics com Franca, Alemanya Occidental o Italià, la derrota del moviment del 68 posà final a les esperances revolucionàries occidentals, mentre que en els estats no democràtics com l’Espanya franquista o el cas de l’Ulster, l’impacte del 68 fou menor i, per tant, la perspectiva d’una revolució encara fou molt més llunyana.

Davant les fosques perspectives després del seu fracàs, l’auge del maoisme a Europa occidental i els efectes de la polèmica en la teoria marxista, l’esquerra revolucionària d’occident assumí una premissa clau que determinà la teoria i praxi posteriors: la reavaluació positiva de la violència revolucionaria. En uns moments on l’experiment del 68 semblava fracassat, el moviment revolucionari estava en un reflux crític i on els sistemes polítics occidentals semblaven gaudir d’una alta legitimitat popular. L’esquerra revolucionària plantejà una batalla frontal i total contra el sistema amb l’objectiu de mobilitzar i conscienciar a la població de les contradiccions del sistema capitalista i tornar al moviment a una nova etapa d’auge.

Davant aquesta perspectiva, una part de la Nova Esquerra tornà cap a formes de participació més convencionals, el de les organitzacions clàssiques. Per una altra banda, un sector minoritari, però notablement radicalitzat optà per l’acció directa i la violència revolucionaria, proliferant d’aquesta manera tot un seguir d’organitzacions armades a occident.

La violència revolucionària esclatà de nou en la dècada dels seixanta en un territori com l’Ulster, on hi havia un conflicte nacional latent. Font: Wikimedia Commons, realitzada per Guinnog, CC BY-SA 3.0.

A tall de conclusió

Com hem vist, la dècada dels seixanta varen ser uns anys de renovació teòrica revolucionària que revitalitzà al marxisme occidental i l’enfocaren cap a l’intent de revolta del 68. A l’haver fracassat aquest conat de revolta i, per tant, en derruir-se les perspectives revolucionàries, una part dels marxistes occidentals optaren per formes d’actuació directes fins al punt de desenvolupar-se un seguir d’organitzacions armades al llarg del primer món, com: la Baader-Meinhoff de la RFA, les Brigatte Rosse d’Itàlia, Action Directe a Franca, el 17-N a Grècia, i els casos del FLQ, l’IRA i d’ETA, que es varen anticipar al 68 a causa de la contradicció nacional i al conflicte latent ja existent. Aquesta proliferació de l’activitat armada occidental des de finals dels anys seixanta es va veure motivada pel factor ideològic del maoisme, qui establia les bases de la guerra popular i sobre com mobilitzar a les masses mitjançant lluita armada.

En la segona part de l’article serà tractada l’adopció de les tesis maoistes per part d’ETA i com aquestes afectaren la seva teoria i pràctica. Altrament, l’estructura organitzativa del Moviment d’Alliberament Nacional Basc (MLNV), on s’integraven, a més d’ETA, la resta d’organismes de l’Esquerra Abertzale, també té, com veurem, les seves arrels d’inspiració maoista.

Per saber-ne més:

ALTUSSER, Louis. Sobre la reproducción. Madrid. Akal. 2015.

ANDERSON, Perry. Consideraciones sobre el marxisme occidental. Madrid. Siglo XXI. 2012.

BADIOU, Alain. Teoria del Sujeto. Buenos Aires. Prometeo. 2009.

DEUTSCHER, Isaac. Rusia, China y occidente. México DF. Era. 1974.

GORZ, André. Estratègia obrera i neocapitalisme. Barcelona. Edicions 62. 1967.  

IRALA, Antonio. Uno se divide en dos, el arma revolucionaria de Mao Tse-Tung. Donostia. Etor-erribide. 1976.

LIZARRALDE, Imanol. Teoria francesa y estratègia del MLNV (1967-2015). Donostia. Aranalde. 2016.

MARCUSE, Herbert. El hombre unidimensional. México DF. JM. 1968.

  • (Barcelona, 1994). Graduat en història (UB). Màster en Formació del Professorat (UB) i en Història Contemporània (UAB). Actualment està realitzant la tesi doctoral sobre l'estratègia i organització d'Herri Batasuna (1978-2003) a la Universitat del País Basc-Euskal Herriko Unibertsitatea (UPB-EHU).

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Per citar aquesta pubicació

Caballero Fernàndez, Carles (2022). “La irrupció del maoisme a occident (I): el Maig del 68 i la violència revolucionària”, Ab Origine Magazine, 72 (abril) [en línia].
Popular

Relacionat