The Last Samurai, d’Edward Zwick, és una pel·lícula èpica sobre un veterà de la Guerra Civil Americana que es veu embolicat en una espècie de rebel·lió guerrera contra el progrés imparable del món, en un context que li és completament aliè: el Japó. Allà descobreix una noble causa perduda i aliena per la qual lluitar que, de pas, l’ajudarà a tancar les seves pròpies ferides. Això és aquesta pel·lícula en quatre línies, explicada breument i objectiva. Què n’opino jo d’aquesta pel·lícula?
Primer de tot, que és una pel·lícula. Pot semblar obvi, però de vegades s’oblida. Com a pel·lícula que és, li demano el mateix que a totes: que durant un parell d’hores m’entretingui, que em diverteixi o em faci por o em faci riure o m’emocioni o em faci pensar una mica. I aquesta pel·lícula ho ha fet, tant la primera vegada, al cinema la setmana de la seva estrena, com les altres vegades que l’he vist, a casa, amb l’edició especial de dos discos que vaig comprar quan va sortir a la venda. No en sé molt, de cinema, ni falta que fa, el que sí que sé és que hi ha coses que m’agraden i coses que no. Aquesta pel·lícula té una mica de tot: és una aventura amb aquest tint de revolta tan suïcida com justa, molt a l’estil d’altres cintes com Braveheart, The Last of the Mohicans i fins i tot 300.
Els actors em resulten convincents –inclòs Tom Cruise–, i s’han molestat a triar un gran elenc “local”, amb l’enorme Watanabe Ken i l’elegant Koyuki, però també amb molts secundaris veterans de la indústria del cinema japonès de samurais. Deixem ara de costat l’aspecte més, diguem-ne, lúdic del film. Què n’opino jo d’aquesta pel·lícula des d’un punt de vista històric? D’entrada, celebro que qualsevol pel·lícula es basi en fets històrics, ho faci millor o pitjor. Si algú s’inspira i, assegut a una sala de cinema, entre crispeta i crispeta, se sent atret per la història, alguna cosa haurem aconseguit. Seria hipòcrita per la meva banda opinar d’una altra forma sobre aquest tema, perquè el meu interès per la Història del Japó va sorgir de veure una sèrie de televisió essent un nen, no va ser perquè em caigués del cel un volum de la Cambridge History of Japan. Aquesta pel·lícula està basada en la Rebel·lió de Satsuma –o Guerra del Sud-oest, com es coneix al Japó–, un alçament militar encapçalat per Saigō Takamori (1828-1877), líder del feu de Satsuma.
És fidedigna i ajustada a la realitat? No, però tampoc ho pretén, per això, per exemple, els noms han estat canviats i Saigō ha passat a ser Katsumoto. Òbviament, tampoc va haver-hi cap americà cavalcant al seu costat al camp de batalla, Nathan Algren –el personatge interpretat per Cruise– està tan ficat amb calçador en tota aquesta història com si s’hagués tractat d’un extraterrestre del planeta Neptú; no està basat en cap personatge de la història japonesa –encara que alguns li hagin vist alguna semblança amb el francès Jules Brunet (1838-1911). Si de cas, m’atreviria a dir que està basat en un altre personatge de ficció que, aquest sí, està basat en un personatge real de la història japonesa: estic parlant del capità John Blackthorne, versió ficcionada del mariner anglès William Adams.
I aquí és quan anem, breument, a aquesta sèrie que abans he dit que em va inspirar de petit: Shōgun, adaptació de la novel·la homònima de James Clavell. Edward Zwick no fa cap referència a aquesta sèrie en l’extens “Making Of”, però les semblances són més que evidents per a qualsevol que hagi vist la sèrie, crec. La història de Blackthorne, o Adams, succeeix gairebé tres-cents anys abans de la d’Algren, però ambdues coincideixen a tenir lloc en dos moments igualment convulsos i transcendentals de la història del Japó: la primera a la fi del període Azuchi-Momoyama (1573-1603), just abans del període Edo (1603-1868); i la segona a principis del període Meiji (1868-1912), just després del període Edo. Dos moments en els quals ens trobem a un occidental, més fora de lloc que un pop dins d’un garatge, jugant un paper de gran importància en uns successos que li són aliens i que canviaran el país, Japó, per sempre. I no només les línies generals són molt similars, hi ha escenes més que sospitosament semblants –pensem que es tracta d’un homenatge–.
Però, encara que ho sembli, The Last Samurai no és la història d’Algren, és la història de Katsumoto. La pel·lícula simplifica molt els fets, la rebel·lió se’ns presenta com una batalla entre un Japó tradicional replet de valors i un Japó modern abduït per la cobdícia mercantilista. Una mica d’això va haver-hi, és clar, però aquesta mateixa batalla podria ser descrita també com una lluita entre un Japó feudal, tancat i endarrerit, i un Japó avançat, obert i progressista. Com sempre, depèn de qui ho expliqui. Però no només això, la Rebel·lió de Satsuma no va ser únicament qüestió de modernitzar-se o no modernitzar-se, que és com ens la presenta la pel·lícula, amb samurais lluitant amb espasa i llança contra soldats amb fusells i canons metralladors.
Els mateixos samurais van utilitzar armes de foc a les guerres civils del període Sengoku, tres-cents anys abans. Un dels motius pels quals Oda Nobunaga (1534-1582) es va alçar inesperadament sobre la resta de daimyō –senyors feudals– va ser el seu interès per incorporar els arcabussos portuguesos, així com noves tècniques de relleus en els mateixos al camp de batalla. Però és més romàntica la visió del guerrer que rebutja les armes modernes i prefereix morir amb una espasa a la mà, evidentment.
El que sabem, abreujant bastant, és que Saigō Takamori, senyor del feu de Satsuma, a la meridional illa de Kyūshū, havia estat un dels líders que van ajudar a provocar la caiguda de l’afeblit shōgunat Tokugawa i l’arribada del període Meiji. Pocs anys després, fastiguejat amb la deriva que estava prenent el nou govern, apartant cada vegada més a la classe samurai del lloc privilegiat que havia ocupat durant segles i negant la seva proposta d’una guerra amb Corea, va decidir establir en el seu feu una espècie d’estat dins del mateix estat japonès.
Allà, a Satsuma, van romandre vigents els drets de la classe guerrera, completament aliens als canvis que s’anaven duent a terme en la resta del país. Finalment, el 1877, Saigō va decidir donar començament a una marxa cap a Tòquio, reunint a mesura que avançava a prop de 40.000 guerrers. El govern va enviar al seu torn un nombre major encara de soldats, part del seu nou exèrcit, format no per guerrers de casta hereditària sinó per simples camperols reclutats per força i armats amb la nova tecnologia adquirida a les potències occidentals. Lluny de la imatge que dóna Katsumoto a la pel·lícula, Saigō vestia el seu uniforme imperial, a l’estil de l’exèrcit francès i, en això sí coincideixen tots dos, proclamava lluitar per l’Emperador, no en contra seva.
Després de sis mesos de batalla, no el matí que transcorre en la història de Zwick, les tropes de Satsuma es van veure frenades per l’exèrcit del govern i Saigō, fidel a l’esperat, es va obrir el ventre al camp de batalla a l’estil tradicional samurai, encara que sobre aquest tema circulen altres teories. Saigō Takamori és, sens dubte, una de les figures més romàntiques de la Història Japonesa i va gaudir des de la seva mort de l’admiració de tot el poble japonès, tant és així que el mateix govern Meiji es va veure moralment obligat a perdonar-lo dotze anys després i fins i tot li va erigir una estàtua que encara avui pot admirar-se al parc d’Ueno, a Tòquio.
Sol considerar-se Saigō com “l’últim samurai”, ja que la caiguda de la seva rebel·lió marca sens dubte el final del domini d’aquesta classe guerrera, que havia començat set-cents anys abans. Aquest mateix apel·latiu es dóna sovint a una altra figura contemporània, el general Nogi, qui curiosament havia lluitat essent jove contra les tropes de Saigō a la Rebel·lió de Satsuma, però tot això ja forma part d’una altra història. En definitiva, al meu entendre estem davant una bona pel·lícula, bona sense més: ens farà passar una bona estona davant la pantalla i, encara que no estarem assistint a cap seminari d’història japonesa, sí que ens proporcionarà un acostament a l’atmosfera del moment històric que retrata, quelcom que, veient gran part de l’oferta cinematogràfica amb la qual competeix, està més que bé.
