Introducció
Deia Luis Alvarenga que al tractar la vida del poeta Roque Dalton s’havia de separar la llegenda de l’home atès que, sovint, el record que tenim d’un personatge o una celebritat vingui ve marcat per quin va ser el seu final (sobretot si va ésser particularment escabrós). S’acostuma a recordar Salvador Allende per la seva heroica oposició al cop d’estat de 1973, o les cançons del també xilè Victor Jara amb la melangia i la tristor de saber que varen ser la causa final del seu assassinat. Igual ens passa amb Roque Dalton, possiblement el poeta salvadoreny més cèlebre de tot el segle XX. Costa dissociar la seva figura del seu tràgic final, que sense dubte va alimentar una llegenda que encara avui fa camí per cercles polítics i intel·lectuals d’arreu del món. El que aquí s’exposa és una aproximació sincera i esperem, honesta, a la vida terrenal d’un poeta inquiet i jovial, fill del seu temps i hereu de lluites compartides i ideals; el poeta Roque Dalton.
Vida d’un poeta en exili permanent (1935-1961)
Resulta impossible abordar la vida de l’intel·lectual salvadoreny sense entendre que les seves fugides i estances a l’estranger van configurar en gran manera la seva identitat política (i humana). En un tauler de joc on la polarització est-oest estructurava totes les carteres de la política internacional, Roque va saber esprémer a fons les possibilitats que li permetia el seu estatus d’intel·lectual comunista. És interessant destacar que els seus viatges van iniciar-se poc temps després que el doctor Ernesto Guevara (aquell a qui després dirien Che) hagués dut a terme el seu particular pelegrinatge per Llatinoamèrica (1950-1956), que tant hauria contribuït en la radicalització dels seus plantejaments. No és aquest un affaire baladí; Roque va dedicar diversos poemes al Che Guevara, el més cèlebre dels quals és possiblement el Credo del Che, on fa una interpretació en clau cristiana de la figura del guerriller argentí.
Però no avancem esdeveniments. El periple vital de Roque Antonio Dalton comença una atrafegada primavera de 1935 a Sant Salvador, la capital d’El Salvador. Ja en aquells anys es tractava d’una ciutat densament poblada que custodiava, igual que avui en dia, les principals institucions del país. El pare de Dalton, Winnal, era un prohom americà vingut a menys que per diversos revessos legals va fugir cap a l’Amèrica Central a la recerca de millor fortuna. Després de rebre una ferida de bala en un altercat amb un banquer local, va ser traslladat d’urgència a l’hospital, lloc on va conèixer a María Gracia, la que seria la mare de Roque Dalton. El poeta va néixer el 14 de maig de 1935, i precisament la difícil relació amb el seu pare seria una de les espines que més endins portaria enquistada durant gran part de la seva vida. Fou aquesta una relació de llums i ombres, ja que per una banda Winnal va trigar prop de disset anys en reconèixer el seu fill, però per l’altre va ser una espècie de benefactor a l’ombra que va permetre a Dalton rebre una educació catòlica en centres d’elit, a l’abast de molt pocs. Roque, tot i ser un noi orgullós i una mica conflictiu, des de petit ja va demostrar una gran sensibilitat, la qual va ser potenciada durant els seus anys en els col·legis catòlics (especialment amb els jesuïtes, de qui se’n recordarà més endavant en els seus poemes).
La seva formació intel·lectual i política s’inicià a Santiago de Xile, ciutat on va anar per estudiar lleis a la Universitat Catòlica, idea que finalment va desestimar. Assessorat per persones del seu entorn es va inscriure finalment a la Universitat de Xile, de caràcter més progressista. Dins dels murs de la universitat, tal com és habitual encara avui en dia, va començar a pronunciar les seves primeres paraules en l’encesa i càustica retòrica de la política. En aquell moment emperò, encara pesava dins seu la rigidesa de l’educació rebuda a la seva terra, i per tant defugia d’autoproclamar-se revolucionari o comunista.
Poc temps després de marxar de Xile es va enrolar a la Universitat de El Salvador i va experimentar una primera transició que el portaria a aproximar-se a postulats marxistes; un gir en gran part afavorit pel seu protector, Jorge Arias, advocat, historiador i membre del Partit Comunista Salvadoreny, qui desenvoluparia més tard un paper destacat durant la guerra civil que viuria el país com a representant a Europa del “Frente Farabundo Martí”. Abans de prosseguir és important, pel bé de la nostra crònica, esclarir que el “Frente Farabundo Martí” fou un amalgama d’organitzacions d’esquerres que es van unir l’any 1980 per fer front, armes en mà, al govern de El Salvador. L’any 1992, després de més d’una dècada de conflicte civil i un balanç de milers de morts, el Frente Farabundo va ser legalitzat per tal d’assolir la pau i el retrobament de les dues parts enfrontades. Des de llavors ha esdevingut un dels principals partits de la política salvadorenya, arribant a ocupar la presidència del país l’any 2009.
Tornant a la història d’en Dalton, seria durant aquests anys que començaria ja la seva tasca com a activista, tant en l’àmbit polític com en el cultural, si és que s’ha de fer tal distinció. Va ajudar a formar el Cercle Literari Universitari i, amb una popularitat creixent, va iniciar una carrera literària marcada pels reconeixements. El punt d’inflexió definitiu en aquesta primera etapa de formació i canvi el trobem en el seu viatge a la Unió Soviètica (1957) en motiu del VI Festival Mundial de la Joventut i els Estudiants per la Pau i la Llibertat. Acompanyant a escriptors de la talla de Miguel Ángel Asturias o Graham Green, Dalton va quedar impressionat per l’atrafegada vida a l’URSS i l’efusiva rebuda que els hi van procurar. A part d’acabar d’assentar el marxisme com a full de ruta i clau de volta de la seva producció, aquest viatge l’assenyalaria com a persona d’interès a El Salvador. Ell, emperò, no va voler desempallegar-se d’aquesta etiqueta, ben al contrari; organitzava reunions amb artistes i activistes de forma periòdica i, sempre des de la sorna i l’humor que el caracteritzaven, va voler que la seva obra poètica s’apuntalés sempre en la difícil realitat del país.
El triomf de la revolució cubana l’any 1959 no tan sols va obrir la porta a noves insurreccions guerrilleres per tota Llatinoamèrica, sinó que va reconfigurar la geopolítica global, posant en dubte l’hegemonia assolida pels Estats Units durant la primera meitat del segle XX. A més, va donar lloc a una nova forma d’entendre l’activisme polític, demostrant que la lluita armada, entesa com a fustigació permanent, podia derrocar governs. Precisament Dalton va ser detingut l’any 1959 per haver participat, juntament amb altres activistes, en un acte que pretenia mostrar el rebuig dels joves cap al president de El Salvador, el militar José María Lemus. Tot i que finalment va ser alliberat, no seria aquesta l’última vegada que trepitjaria una presó. Entre 1960 i 1961 va patir persecució tant a El Salvador com a Guatemala, fet que va motivar el seu exili cap a Mèxic, on va ser acollit amb efusivitat per intel·lectuals del calatge d’Efraín Huerta, un dels pares del cocodrilisme i un dels poetes mexicans més importants del segle XX. Com a detall, destacar que el panorama mexicà d’aquells anys és el que inspiraria més tard la celebèrrima novel·la de Roberto Bolaño, Los detectives salvajes. Sense dubte, però, l’exili que més va marcar a Dalton va ser el cubà, país on es va poder dedicar de ple a l’escriptura i on va participar en cimeres internacionals de literatura com a representant del seu país. A més, la seva fama li va permetre col·laborar amb mitjans com la ràdio o la premsa, publicant juntament amb personatges com Fayad Jamís en diaris com Hoy (òrgan de difusió del Partit Socialista Popular). Acaba així l’etapa de formació intel·lectual del poeta.
Crisi d’identitat: entre el poeta i el guerriller (1961-1975)
Després de l’intent d’invasió de Bahía de Cochinos per part d’un grup de cubans exiliats amb el suport de l’aparell militar nord-americà (abril de 1961), Dalton, igual que la resta de joves cubans, va rebre formació militar bàsica de la mà de les forces armades de Cuba. Malgrat que la seva activitat literària estava donant els seus fruits i era ja una persona reconeguda, no va desistir en el seu intent de reformar El Salvador. L’any 1964, després de diversos intents fallits per entrar-hi de forma clandestina, Dalton va ser detingut per la policia a Cojutepeque, i és allà on hauria estat interrogat per un agent de la CIA (Harold F. Swenson), qui suposadament va intentar reclutar al poeta per a tasques de contraespionatge contra el govern de Cuba. Hi ha diversos moments de la història de Dalton que generen confusió per la falta de documentació, i sense dubte un d’ells és l’interrogatori per part de la CIA i la posterior fugida de la presó on estava tancat. Sigui com sigui, va aconseguir tornar a Cuba, on va establir-se fins l’any següent, en que va marxar a Txecoslovàquia. Allà va teixir una xarxa de contactes dins dels cercles intel·lectuals i va conèixer a Miguel Mármol, a qui entrevistaria per a la confecció d’un llibre. Va tornar de nou a Cuba, des d’on seguia la situació a El Salvador, que era de màxima tensió degut a l’increment en el nombre d’organitzacions que s’abocaven a la lluita armada contra el govern. Entre finals dels seixanta i principis dels setanta, Roque Dalton va viure els seus últims anys de plenitud creativa, contribuint activament a engrandir la vida cultural de La Habana. Tot i haver-se consolidat en el panorama literari, s’anava convencent cada vegada més que els grups armats que lluitaven arreu de Llatinoamèrica eren el veritable contrapoder de les oligarquies, que considerava opressores i espoliadores. Després de patir diversos desenganys amb la burocràcia cubana i de mostrar el seu descontentament amb el posicionament del partit comunista de l’illa respecte dels artistes, va decidir marxar de Cuba i integrar-se a la lluita armada a El Salvador.
Dalton va entrar de forma clandestina a El Salvador a finals de 1973 i es va unir a les guerrilles de l’ERP (Exèrcit revolucionari del poble). En principi hi anava com a enllaç de Cuba, és a dir, algú que hauria d’establir ponts entre les dues organitzacions. No va entrar al país amb el seu nom, sinó que es va fer una cirurgia plàstica i es va fer anomenar Julio Delfos. Ràpidament, però, van començar a sorgir fortes discrepàncies entre Dalton i els quadres dirigents de la ERP. Pot ser ara un bon moment per puntualitzar què era exactament la ERP. Aquest grup, que es va donar a conèixer l’any 1972 amb una sèrie d’atemptats contra agents de l’autoritat, estava format sobretot per joves estudiants, la majoria provinents de la tradició demòcrata-cristiana i comunista. Ideològicament, aquesta guerrilla neix arran dels fets del 68 (en què el moviment estudiantil es revolta contra les estructures de poder capitalistes), amb la ferma convicció de que els partits d’esquerres han esdevingut part del sistema oligàrquic que diuen combatre. A l’estar conformada per diverses organitzacions (com el Grupo o els Comandos Organizadores del Pueblo (COP) entre d’altres), la direcció de l’ERP no tenia un cos dogmàtic homogeneïtzat ni uns quadres de comandament ben assentats, fet que acabaria desencadenant importants desavinences dins del grup.
S’ha de tenir en compte, a més, que Roque Dalton estava molt influït pels seus viatges i el bagatge acumulat, en conseqüència advocava per una lluita marcada pel pragmatisme i la mirada llarga, una visió que no agradava a la majoria de guerrillers, que eren molt joves i es decantaven per accions més directes (com el terrorisme que exercien) tot buscant resultats a curt termini. El poeta va ser acusat pels comandaments de l’ERP primer de ser un agent de la Habana que únicament buscava desestabilitzar el país i després de ser un espia de la CIA a les ordres del govern dels Estats Units. Així doncs, el 10 de maig de 1975, Roque Dalton i José Armando Arteaga (a qui anomenaven Pancho) varen ser assassinats pels seus propis companys després d’un judici sumaríssim. Els guerrillers responsables del seu assassinat van abandonar els seus cadàvers a la intempèrie, impossibilitant (fins el dia d’avui) la recuperació de les seves restes.
Al voltant d’aquest assassinat sempre hi ha hagut una forta controvèrsia, doncs es dona la circumstància que la majoria dels botxins de Roque Dalton es van integrar sense masses problemes dins de l’aparell administratiu de l’estat salvadoreny, i fins i tot van exercir càrrecs de certa rellevància. El que resulta més torbador de tot plegat és que, malgrat que sigui de domini públic qui eren aquestes persones (Domingo Mira, Joaquín Villalobos, Vladimir Rogel Vaquerito, Jorge Meléndez, Alejandro Rivas Mira entre d’altres), no s’hagi engegat un procés a posteriori per jutjar els assassins del poeta i reparar la seva memòria. La raó principal és que els responsables es veuen “amparats” pels Acords de Pau de 1992 firmats pel Frente Farabundo Martí i el govern d’El Salvador, els quals per una banda posaven fi a la cruenta guerra civil que assolava el país però, per l’altra, enterraven els crims que s’haguessin produït de forma prèvia a la signatura dels acords. Com acostuma a passar en aquests casos (el d’El Salvador no és pas l’únic), el preu de la pau són milers de fosses comunes abandonades i centenars de persones desaparegudes.
Roque Dalton, hereu de la insurrecció
La producció de Roque Dalton és força extensa, compresa sobretot per llibres de poemes molt imbuïts d’un fort romanticisme, sempre matisat per un pessimisme gairebé sardònic. Malgrat això, també té una interessant producció política. Un dels textos que millor reflecteix la seva idiosincràsia és el que va escriure en homenatge a un dels seus referents polítics, Miguel Mármol. Aquest últim, company en la seva joventut d’Agustín Farabundo Martí (inspiració de l’organització abans esmentada), va ser qui va fundar el partit comunista d’El Salvador. Quan Roque Dalton va reunir-se amb ell l’any 1972 a Praga (els dos estaven exiliats), no va deixar passar l’ocasió d’entrevistar-lo. El resultat és un llibre força extens, que durant molts anys ha estat una obra de referència per entendre la conflictivitat social al país durant la primera meitat del segle XX. L’epicentre de l’obra són els successos de 1932, que van marcar un punt d’inflexió en la política salvadorenya. Fruit d’una virulenta revolta camperola en contra dels poders fàctics, l’exèrcit va desplegar una campanya militar que va afectar de ple no només als insurgents sinó també a la població civil. S’ha de tenir en compte també el règim de semi-esclavitud en que vivien molts indígenes empleats com a camperols, que no comptaven gairebé amb cap dret i eren la base del sistema d’explotació agrari.
En el mateix moment en què el camp cremava, es va produir a les ciutats un aixecament encapçalat pel PCS (partit comunista salvadoreny). Tot i que sembla impossible que hagués estat orquestrat de forma conjunta, sobretot tenint en compte la precària organització de les estructures sindicals de l’època, el cert és que la conjuntura va ser utilitzada pel govern per llançar una ofensiva sense precedents: es calcula que prop de 25.000 persones van morir assassinades per l’exèrcit, la majoria camperols indígenes. És un fet constatable, a més, que el govern va servir-se de la conjuntura repressiva per a realitzar una autèntica neteja ètnica que va estar a punt de fer desaparèixer als nahues d’El Salvador. Roque Dalton estableix aquest fet com a element destacadíssim de la història recent del país, i tant ell com alguns dels seus companys al PCS van desobeir en certa forma la norma no escrita del partit que renegava de l’aixecament. Aquest exercici de desmemoria promogut pel partit s’atribuïa des de les jerarquies al fracàs de l’intent, el qual s’havia produït per la falta d’estructura i comunicacions entre els diferents actors de la insurgència. Queda patent, per tant, que Dalton no era un militant a l’ús, sinó algú d’un fort pragmatisme, amb una mirada crítica i sovint irònica a l’hora de bolcar en els seus poemes la realitat observada.
Llegat
La història de Roque Dalton acaba de forma prematura amb la seva execució sumaríssima a mans dels seus camarades de l’ERP. Emperò, el seu llegat s’ha deixat sentir en els nombrosos artistes que va marcar amb les seves paraules. Silvio Rodríguez, el llegendari cantautor cubà, li va dedicar una de les seves cançons més cèlebres: Unicornio azul. Marcada per la melangia i amb una important càrrega simbòlica, narra la pèrdua per part del narrador d’un unicorn blau. Durant anys s’han generat simpàtics debats al voltant de quin és el significat de la cançó (amb gent enviant tot d’objectes ben diversos al cantant). Però el cert és que Silvio ja ho ha aclarit en més d’una ocasió, assenyalant que la cançó està dedicada a Roque Dalton i és un tribut a la seva amistat.
Julio Cortázar, amic de Dalton, va publicar una editorial duríssima a El Sol de México l’any 1975, titulada Una muerte monstruosa, en què posava el crit al cel després de l’assassinat del jove poeta. Sigui com sigui, el que és segur és que el nom de Roque Dalton segueix ressonant amb força quaranta anys després del seu assassinat. Des de pomposes sales de conferències a petites octavetes rebregades, poemes com Mi dolor segueixen despertant passions i vocacions, immunes al pas dels anys.
(…)
Mi dolor tiene cara de rosa,
de primavera personal que ha venido cantando.
Tras ella esconde su violento cuchillo,
su desatado tigre que me rompió las venas desde antes de nacer
y que trazó los días
de lluvia y de ceniza que mantengo.
Amo profundamente mi dolor,
como a un hijo malo.
Roque Dalton
Per a saber-ne més:
Dalton, Roque. Miguel Marmol: Los Sucesos de 1932 en El Salvador. Ocean Press, 2007.
Herrera, Roberto. “La herida colonial y la cultura revolucionaria. Leer a Roque Dalton”. Revista Realidad, 2010. Núm. 126, p. 647-670.
Martín, Inmaculada. “Roque Dalton y la generación comprometida”. Revista de Investigación y Crítica Estética, 2009. Núm. 6, p.129-142. Rivas, Jaime. “Perpetuando el “mito de la Taberna”: Un libro sobre Roque Dalton”, Revista Realidad, 2003. Núm. 91, p. 163-168.
-
(Tarragona, 1998). Graduat en Història (UB), ha cursat el Màster de Guió a l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). Ha participat, a més, en diversos projectes audiovisuals com a guionista i realitzador.