Contextualització de l’autor i el text
Lloyd Clark es director del Departament d’Investigació Acadèmica al centre per al Lideratge Militar i professor d’Estudis sobre la Guerra Moderna a l’Institut d’Investigació Humanística de la Universitat de Buckingham. El professor Clark també es membre de la Royal Historical Society, i de la British Comission for Military History.
L’autor del llibre que ens ocupa té una extensa trajectòria en tot el referent a l’estudi de la Segona Guerra Mundial i en els darrers anys ha publicat un seguit de llibres indispensables sobre aquesta contesa, la majoria d’ells sobre les campanyes militars de l’oest: Anzio. La batalla por Roma 1944 (2008); Arnhem. Cruzando el Rin, 1944 – 1945 (2009) i Kursk. The greatest battle (2012).
En la present obra, l’autor proposa una revisió de la Batalla de França de 1940, posant de relleu noves informacions i deslliurant-se del relat de la Blitzkrieg que va impulsar Joseph Goebbels a l’acabar la Campanya contra l’Oest al 1940.
Resum i anàlisi
La Segona Guerra Mundial ha passat al llarg de les dècades de ser únicament un aconteixement històric de gran importància a convertir-se en un element central del món del cinema, la literatura i fins i tot dels videojocs. No obstant, tot plegat ha fomentat una visió generalment acrítica sobre aquesta etapa tant negre de la Humanitat i molt poques vegades s’han pogut plantejar revisions serioses dels esdeveniments que van marcar per sempre el camí de la història mundial.
La caiguda de França, juntament amb Bèlgica i els Països Baixos entre els mesos de maig i juny de 1940 van produir-se per una de les campanyes militars més espectaculars de la història d’Occident i va permetre a Alemanya fer-se amb una victòria majúscula que encara avui en dia s’estudia a les Facultats d’Història i a les Acadèmies Militars d’arreu del món. Per cercar les arrels d’aquesta victòria sense precedents, l’autor va molt més enllà de les tesis propagandistes de Joseph Goebbels i dels relats de l’Estat Major alemany de postguerra en que asseguraven que l’èxit d’aquella campanya es basava quasi únicament en el poder dels bombarders Ju-87 Stuka i en l’acer dels Panzer. Per superar aquest relat que ha persistit al llarg de dècades amb menys canvis dels esperats, en Lloyd Clark s’endinsa en documentació que analitza els factors polítics, socials i econòmics que permeten entendre el desenvolupament armamentístic dels països enfrontats i les seves doctrines militars, sense les quals no es pot arribar a proposar ni tan sols un plantejament bàsic de les correlacions de forces que es vivien a l’Europa de finals dels anys trenta.
L’autor ens presenta un seguit de preguntes fonamentals que estructuren tot el llibre i que reben resposta al llarg de la seva extensa obra: Com es van preparar per la guerra els bel·ligerants i per quin motiu ho van fer? Quina era la capacitat de batalla dels contendents al 1940? Com van dirigir les operacions militars els Estats Majors de les potencies en conflicte? A partir d’aquestes qüestions, Lloyd Clark deixa de banda els mites i simplificacions que van marcar en un passat els estudis sobre les victòries de la Wehrmacht i entra en l’anàlisi de factors socio-econòmics més complexos i que ens aporten una visió més clarificadora dels esdeveniments.
És especialment important remarcar que aquesta obra, a diferència d’altres estudis que analitzen el mateix escenari bèl·lic, fa un seguiment especialment rigorós del teatre d’operacions en el que es va desenvolupar l’enfrontament entre Alemanya i la coalició franco-britànica. Per tal de realitzar aquesta minuciosa tasca, l’autor presenta nombrosos mapes i fotografies dels indrets en els que operaven els diferents cossos d’exèrcit d’inici a final de la Campanya de França. D’aquesta manera, el lector aconsegueix tenir un coneixement molt detallat dels moviments de les principals unitats en batalla i de les actuacions dels més rellevants comandants dels diferents exèrcits en els que destaquen de forma molt evident Erwin Rommel i Heinz Guderian, els màxims impulsors de la Blitzkrieg o Guerra Llampec.
Altres autors de talla mundial, com Antony Beevor, també analitzen en les seves obres la campanya de Hitler contra l’oest però no realitzen una crítica estructural, ni posen en dubte, les veritats establertes a partir d’estudis pretèrits sobre com Hitler va aconseguir les seves aclaparadores victòries sobre territori francès. Cal tenir present que Beevor analitza les tensions dins l’Estat Major francès i també critica la inoperància dels líders de La France com Gamelin i Weygand, però sense deixar de banda la tesi de la Blitzrieg i la importància dels blindats alemanys. En canvi, l’obra que ens ocupa si que entra a valorar l’enorme pes que encara tenia la infanteria dins les operacions de Hitler i les lluites intestines –algunes d’elles van arribar a frenar l’operatiu germànic en diverses ocasions- entre els dirigents militars que creien, amb molt d’encert, que la mecanització de l’exèrcit era la clau per la victòria, contra els tradicionalistes que creien en les grans operacions d’infanteria per aconseguir victòries per aniquilació de l’enemic.
Comentari de l’obra
Aquest estudi parteix de l’anàlisi del nou model doctrinal de les forces armades alemanyes que va iniciar el general Hans von Seeckt i els seus successors, ja que van ser els que van possibilitar que Hitler expandís el seu exèrcit i aquest pogués disposar de la força necessària per aconseguir resultats estratègics decisius combinant el model prussià clàssic amb les oportunitats que oferia una tecnologia industrial de primera qualitat com la que disposava Alemanya. Per altre banda, els francesos s’havien estat preparat per una guerra de desgast i amb caràcter defensiu ja que no imaginaven cap altre forma de derrotar als germànics que no fos la mateixa que van utilitzar al 1918.
França va quedar immersa durant els anys 20 i 30 en unes turbulències econòmiques, socials i polítiques que van fragmentar de tal forma al país que quan l’operació alemanya Fall Rot va aconseguir posar setge a la capital francesa, els seus màxims dirigents només pensaven en com evitar que el seu historial militar quedés impecable i es mostraven més aïrats amb els comunistes que no pas amb els nacional-socialistes que estaven causant milers de morts entre els soldats de França. En qualsevol cas, no es va disposar d’un lideratge fort, ni l’estabilitat política necessària, ni tampoc d’una màquina militar flexible que pogués fer front a uns blindats alemanys que tenien via lliure per operar amb llibertat per tot el front i que obligaven als francesos a fer retrocedir les seves lentes unitats pel seu propi territori per tal d’intentar frenar l’avenç de la Wehrmacht.
Els hereus de Napoleó van basar la seva defensa a la Línea Maginot, que no era altre cosa que un immens escut que bloquejava directament la frontera amb Alemanya però que descuidava totalment la frontera belga a la vegada que impedia l’ús massiu de tropes mecanitzades. En termes de pensament militar, França es va acomodar en els llorers que els hi havia brindat la Gran Guerra i només donaven validesa al pensament que afirmava que els atacs alemanys només repetirien el model del Pla Schlieffen de 1914, contra el qual desenvoluparien l’anomenada “Batalla Metòdica”, segons la qual els enfrontament seguirien en tot cas el plantejament francès amb moviments molt lents on l’artilleria de campanya seguiria gaudint d’un paper central.
Davant el que era vist com una veritable fortalesa francesa, l’Estat Major alemany va decidir explotar les zones que França podia defensar amb més dificultat, el qual va fer palès una diferència d’actuació que resultaria fonamental: Hitler buscava una victòria ràpida amb moviments a gran velocitat, Gamelin només buscava evitar una derrota i a la llarga desgastar a Berlín. La Wehrmacht, en canvi, va ser extraordinàriament innovadora per la seva època i va deixar una gran llibertat operativa als seus comandants sobre el terreny per tal que operessin seguint unes línees mestres estratègiques però amb llibertat per prendre les decisions tàctiques que consideressin oportunes en el moment d’entaular batalla.
Ara bé, el triomf d’aquests audaços oficials tenien origen en totes les avantatges que els proporcionaven una classe militar reflexiva i dinàmica, una tradició prussiana molt disciplinada i un esperit combatiu generat en contra dels impulsors del Pacte de Versalles que havia mutilat a alemanya –segons pensaven moltes de les tropes que van envair el país gal el maig de 1940-. En qualsevol cas, els elements altament tecnològics amb els que contava Alemanya no eren ni molt menys gaire superiors als francesos a diferència del que se’ns ha fet pensar en nombroses ocasions. Un gran nombre de blindats amb els que comptava Alemanya eren models Panzer I i II, els quals no eren massa efectius contra els tancs francesos, al igual que els bombarders en picat Stuka, els quals si bé generaven el pànic a les files dels aliats, es van rebel·lar com a poc efectius a l’hora d’atacar posicions ben fortificades.
Malgrat aquesta escassa diferència qualitativa amb el material de guerra, el professor Clark deixa ben clar que Alemanya va ser molt superior a les forces anglo-franceses en tot el referent a línies d’abastiment i d’arribada constant de recursos al camp de batalla, cosa que va afavorir que els germànics no perdessin la iniciativa en tota la ofensiva. En conjunt, doncs, aquesta obra permet al lector entendre com els alemanys va adaptar els principis intemporals de la guerra i els van remodelar amb enorme èxit per tal d’enfrontar-se a uns enemics als quals havien estudiat amb precisió per tal d’enfrontar-los amb mètodes que oferissin moltes garanties d’èxit. Conceptes com “eficiència”, “rapidesa” i “modernitat” són constants a tota l’obra però sense abandonar l’anàlisi de la mentalitat d’aquells que van carregar amb el pes de la presa de decisions en un dels moments més crítics de la història occidental.
