La muntanya de Montserrat pertanyia, als primers anys de la Catalunya independent, al monestir de Santa Cecília de Montserrat, al monestir de Santa Maria de Ripoll i als castells de La Guàrdia, Otger, Marro i de Collbató.
El 1011 un monjo del monestir de Santa Maria de Ripoll va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília de Montserrat; així, aquest dependria des de llavors de l’abat Oliba (971–1046). Santa Cecília no va acceptar mai perdre la seva autonomia, i davant d’això Oliba, que havia rebut la muntanya de mans de la comtessa de Barcelona Ermessenda de Carcassona (972–1058), va fundar el monestir de Santa Maria de Montserrat al lloc on hi havia hagut una ermita amb el mateix nom. El nou monestir de Santa Maria de Montserrat va dependre de Ripoll fins el 1409.
Al monestir hi ha la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, popularment coneguda com la Moreneta pel seu to bru. Sobre la descoberta d’aquesta Mare de Déu trobada hi ha una llegenda que diu així:
«Diu la llegenda que la imatge va ser esculpida per l’evangelista sant Lluc, que sant Pere la va portar a Roma, i que després sant Pau la va dur a Tarragona i més endavant a Barcelona. Quan els sarraïns anaven avançant per la Península, els cristians la van amagar dins d’una cova de Montserrat. Segles després, quan ja ningú no recordava aquest fet, uns pastors van ser sorpresos de nit per una resplendor que sortia de la muntanya. Al fons de la cova hi van trobar la imatge d’una Mare de Déu bruna. Informades les autoritats eclesiàstiques, aquestes van decidir traslladar-la a la seu de Manresa, però era impossible moure-la del lloc, com si indiqués que volia ser venerada a Montserrat. L’abat Oliba hi va edificar el monestir de Montserrat, al terme de Monistrol de Montserrat, on és venerada des d’aleshores».
En realitat, però, la Mare de Déu de Montserrat és una talla romànica del segle XII d’autor desconegut de 95 cm, feta de fusta d’àlber i de faig. La cara del Nen Jesús és gòtica, ja que amb els anys es va trencar. El 2001 es va restaurar i es va confirmar tant la seva datació com que el seu color fosc característic va ser originat per l’oxidació de la pintura original i per l’efecte del fum de llànties i ciris que durant els segles hi havia hagut al seu voltant per venerar-la.
El seu culte ha estat molt important des d’antic. Durant la Renaixença aquest va prendre un caire d’identitat catalana, i esdevingué símbol de la catalanitat. Bons exemples en són els poemes que mossèn Jacint Verdaguer (1845–1902) li va escriure:
Don Jaume en Sant Jeroni (fragment)
«[…] Quan torna els ulls a la serra
cerca aquell que li ha respost;
dintre l’ermita més alta
té la Verge un altar d’or,
no hi ha ningú a la capella
i Ella té el llavi desclòs.
Posant a sos peus l’espasa,
cau en terra de genolls:
– A rescatar les captives,
Maria, guiau-me Vós;
a mon pit donau coratge,
a mon braç força í braó,
i si al pujar a la serra
vui me deien rei hermós,
quan tornaré a visitar-vos
me diran Conqueridor!»
Virolai (fragment)
«[…] Amb vostre nom comença nostra història,
i és Montserrat lo nostre Sinaí;
sien per tots l’escala de la Glòria
eixos penyals coberts de romaní. […]».
El 1880, coincidint amb el mil·lenari de la descoberta de la Mare de Déu, el Nunci del Papa de Roma va fer una visita a Montserrat. El 1881 el Papa Lleó XIII va proclamar la Mare de Déu de Montserrat patrona del Principat de Catalunya i la va coronar canònicament. Per tal de diferenciar-la de les altres marededéus trobades, que celebren la seva festivitat el 8 de març, la de Montserrat la celebra el 27 d’abril.
El 1936 els monjos de Montserrat van amagar la Imatge de la Mare de Déu abans de marxar cap a l’exili sota la protecció de les forces de la Generalitat. Quan el 1939 van tornar al monestir, van treure la Mare de Déu del seu amagatall i la van col·locar, de forma provisional, damunt de la cadira abacial. Com que el 1944 es va celebrar el centenari de la reobertura del santuari després dels 9 anys d’exclaustració del 1835, els monjos van creure convenient que la Mare de Déu tornés a estar dalt d’un tron d’argent, i van demanar aportació popular per tal de dur-ho a terme. El que no s’esperaven els monjos, però, va ser l’èxit que aquesta campanya va tenir, ja que el poble s’hi va abocar donant joies, i l’Entronització, el 27 d’abril de 1947, es va avaluar en 70.000 persones, sense cap mena de dubte la xifra més alta que mai s’hagués registrat a Montserrat, i el primer acte públic i multitudinari del català des de la Guerra Civil. Hi van assistir tots els bisbes de Catalunya i les primeres autoritats del règim, i es van llegir molts missatges de catalans a Amèrica i d’exiliats polítics com Pau Casals. No es va poder evitar que es cantés el Virolai. Grups polítics catalanistes i d’orientació cristiana a la clandestinitat (FNC i UDC entre altres) van implicar-se clarament en els preparatius de l’acte, que van aprofitar per difondre milers d’estampes i fulletons de propaganda en català. Alguns militants de FNC (Front Nacional de Catalunya) van penjar una senyera dalt del Gorro Frigi. Com que la policia franquista no la va poder despenjar en tot el dia, el Governador Civil de la Província de Barcelona, Bartolomé Barba Hernández (1945–47), va ser cessat pocs dies després.
El 1948 Antoni Carcellé i Tosca va escriure la sardana És la Moreneta. Va gaudir d’una enorme difusió transformant-se en un himne per la recuperació dels drets perduts dels catalans durant la dictadura del general Franco (1939–1975). Tot i així la part més difosa de la lletra d’aquesta sardana és la dels passos llargs:
«[…] És la Moreneta
la fe del poble català
l’estel del seu camí,
l’afany del seus amors,
de l’escolania
la veu al cel han escoltat
i el so de l’oració
ressona per tot Montserrat
[…]
Tota la muntanya
et volta donant-se les mans
sardana de l’amor
d’un poble de cristians.
Sona la tenora
no sé què tenen els seus cants
vetlleu Senyora
pel catalans».
Veiem, doncs, que la Mare de Déu de Montserrat ha gaudit i gaudeix de gran devoció a tot el país i a l’estranger, havent arribat a Amèrica –on hi ha una illa caribenya de nom Montserrat, i devoció per aquesta Mare de Déu a diversos països llatinoamericans–, a Espanya –on se la venera a Sevilla i a les Canàries, i que a més a més té un monestir dedicat a la seva devoció a Madrid– i a Itàlia –l’antiga església de la Natio Catalana, l’església nacional de la Corona d’Aragó, estava dedicada a ella. Actualment és l’església dels espanyols a Roma amb el nom d’Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat.
A casa nostra és tan popular que no és estrany que els joves entonin la primera estrofa del Virolai entre cançó i cançó del grup de Festa Major. Als pobles dels peus de la muntanya de Montserrat, a més a més, és costum que als enterraments s’hi canti el virolai.
