La cançó En Joan Petit quan balla, present en tots els cançoners infantils, és una peça clau en l’imaginari cultural català. Lluny de la divertida i innocent lletra que tan bé coneixem, té una història de revolta i tortura al darrere. Si llegim la lletra de la cançó en la seva llengua original, l’occità, si bé les parts del cos que va anomenant coincideixen amb la versió que coneixem, les primeres estrofes no: “Joan (o Jan) Petit que dança / Per lo rei de França”. La dansa de la qual es parla no és una dansa de caràcter festiu com podem pensar, sinó tot el contrari: fa referència a l’acte de sotmetre’s a la pena capital de la roda.
La roda, sorgida a Alemanya al segle XIV i molt comuna a França fins la Revolució Francesa, provocava una mort lenta i molt dolorosa. La persona ajusticiada, segons el costum de França, era lligada per braços i cames a una creu d’aspa i allà li eren fragmentades parts del cos colpejant-les amb un objecte metàl·lic. Tot i que algun cop podia ser mortal, s’evitava la mort per poder arribar a la segona i última part de la tortura: la persona era lligada en una roda de carro (d’aquí el seu nom) amb les extremitats tan esteses com fos possible per deixar-la morir lentament a causa de les hemorràgies internes dels cops rebuts. El cadàver es deixava exposat públicament.
Quan a la popular cançó es van anomenant les parts del cos, aquestes fan referència a la part del cos trencada en el procés de tortura, les més habituals eren braços, cames, cuixes i l’esquena. El verb “ballar” és utilitzat per referir-se a passar per aquest tipus de càstig, com el que va passar Joan Petit i li va provocar la mort.
Però qui era aquest Joan Petit i per què va ser condemnat a la roda?
Ens hem de situar al segle XVII a Occitània, en plena crisi social causada per diversos elements com la fam produïda per les males collites i el mal clima i l’augment de la pressió fiscal en el context bèl·lic francès.
El poble, per combatre aquesta situació, es revoltà en el que es coneixen com les Revoltes dels Crocants (Revòuta dei Crocants en llemosí), presents des de finals del segle XVI, contra el mal govern del rei i els seus representants (en aquella època no hi havia un sentiment “republicà” sinó de rebuig al mal govern, però sempre mantenint la figura reial). Aquestes revoltes anaren tenint continuïtat al llarg del segle XVII, ja que les condicions socials van empitjorar arran dels nous impostos i les noves polítiques econòmiques agreujades per la Guerra dels Trenta Anys (1618 – 1648).
D’aquesta manera, arribem a la revolta que va tenir lloc el juny de 1643 a Vilafranca de Roergue, ciutat del comtat occità de Roergue, en què va participar el nostre Joan Petit: un cirurgià nascut a Montpesat de Carcin. Ell, juntament amb dos homes més, Lafourque (hostaler) i Brasc, dit Lapaille (mestre de cases), van liderar aquesta revolta pels motius ja exposats i per la presència, acompanyada de tropes, de l’intendent de Guiana.
Després d’uns quants conflictes i de l’aparent victòria crocant, el govern del cardenal Mazzarino castigà la ciutat, entre d’altres coses, amb la pèrdua dels seus privilegis. A finals del mes de setembre de 1643, Joan Petit fou arrestat i la ciutat de Vilafranca ocupada per les tropes reials.
La monarquia, si bé havia de reprimir les revoltes, no ho podia fer perjudicant físicament tota la població implicada. Com a alternativa, i fent pedagogia del terror, executava els líders de les revoltes mitjançant mètodes d’escarni públic com ara la roda.
D’aquesta manera, a principis d’octubre, Joan Petit i Lapaille són condemnats a la roda, les seves cases són cremades i els altres líders són penjats.
La cançó d’en Joan Petit és un bon exemple de la transmissió oral de la cultura popular i, de la mateixa manera, de l’adaptació que es pot fer dels fets històrics. Jaume Ayats, músic i professor d’etnomusicologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i director del Museu de la Música de Barcelona, explica que fa un o dos segles la cançó s’utilitzava com a ball de Carnestoltes per enaltir i exibir el cos dels joves, i no va ser fins la segona meitat del segle XX que va convertir-se en una cançó i ball infantils.
Tot i això, en evolució, en Joan Petit és una mostra de com una cançó de plany i de memòria històrica occitana ha esdevingut una de les cançons populars més conegudes en la societat catalana. Si bé se n’ha canviat el significat, no deixa de ser una reminiscència d’aquell líder occità que, qui sap, potser hauria passat més a l’oblit si no hagués estat per la pervivència popular de la seva cançó.
Melodia original de la cançó acompanyada d’una de les diverses versions de la lletra
https://www.youtube.com/watch?v=fWC69zgA3-w
.png){kind=link}