L’Antic Egipte és un dels temes més “suats” de la divulgació històrica. D’ençà del seu “descobriment” pels estudiosos que acompanyaven Napoleó, l’interès per la civilització egípcia ha generat una disciplina pròpia –l’egiptologia– i tota una estètica que va fer-se aviat el seu lloc en l’imaginari col·lectiu. Així, des dels gravats del s.XIX fins als nostres dies, l’Antic Egipte és un reclam turístic de primer ordre, amb les piràmides com a escenari privilegiat dins del qual formiguegen pel·lícules de tota mena, teories d’allò més extravagants sobre la seva esplendor i un nodrit repertori d’amulets i tatuatges que vesteixen amb el misteri dels antics a qui els porta.
Per tot plegat, una exposició sobre l’Antic Egipte és sempre una aposta segura, com demostra el munt de visitants que s’aplegaven davant les vitrines els dies en què l’hem visitat. Ara, el veritable repte és fer-la atractiva i rigorosa, mantenint l’ambient enigmàtic que l’envolta però oferint alhora un discurs que aporti informació a diversos nivells i superi els tòpics que sovint simplifiquen aquesta civilització mil·lenària. “Faraó, rei d’Egipte” aconsegueix aquest propòsit.
L’exposició se centra en la figura del sobirà de l’Antic Egipte, un estat que neix de la unificació de la ribera del Nil (c.3050 aC). Aquesta llarga línia verda, que desafia el desert fins arribar al mar, és indispensable per a què proliferin els conreus –i la vida– al seu entorn. Sense les crescudes anuals del riu, esperades amb fervor, la civilització egípcia no hauria pogut existir. Així, tota la seva religiositat –hereva d’una cosmovisió animista que es perd Sàhara endins– reflecteix la importància de mantenir aquest cicle. El faraó, com a figura intermediària amb els déus –de fet, era considerat la reencarnació d’Horus en vida i d’Osiris, en morir–, vetllava per la unitat de l’Alt i el Baix Egipte i era el garant de l’harmonia universal (maat) en oposició a l’amenaça del caos. S’entén, doncs, que aquesta institució persistís des de la unificació del país fins a la conquesta romana –sumant una trentena de dinasties– i que, en períodes de dominació estrangera, els nous sobirans hagin d’adoptar els atributs i rituals dels faraons per legitimar-se davant la població egípcia, com faran els Ptolemeus, d’origen macedoni.
“Faraó, rei d’Egipte” se centra en la monarquia egípcia i va desgranant detalls de la seva història, funcions i símbols a partir d’extraordinàries peces portades del British Museum, alguna d’elles icònica, com ara l’elegant cap de Tutmosis III, i d’altres menys impressionants però igualment d’interès, com són els uixebtis, els “servidors” del difunt al Més Enllà, o les inscripcions jeroglífiques. Com a aspectes a criticar, cal dir que la societat egípcia, base sobre la qual se sustentaria el poder dels faraons i els seus majestuosos monuments, queda en un segon terme, ja que no s’exhibeixen objectes quotidians del comú de la població sinó només aquells propis de l’aristocràcia, el funcionariat i la classe sacerdotal. A més, l’abast temporal és tan ampli –uns 3000 anys d’història– que fa recomanable tenir una cronologia a mà per no perdre’s i assaborir al màxim l’exposició. En conjunt, “Faraó. Rei d’Egipte” és un és bona ocasió per conèixer l’Antic Egipte –des de dalt– que tot aquell que hi estigui interessat no hauria de desaprofitar.
