Amb l’arribada en 1853 i 1854 de l’almirall Mathew Perry al Japó, finalitzarà amb la política d’aillament (sakoku) que hi havia al país i que els EEUU van obligar i forçar a obrir els ports japonesos al comerç exterior. Aquesta nova situació evidenciaria unes disputes internes al país molt fortes que suposaran per un bàndol la defensa de les tradicions i del sistema polític dels shogunats, sumades a un arrelament accentuat de la xenofòbia, contra un nou corrent partidari de la obertura i dels canvis estructurals, que suposaria ajuda i assessorament a nivell polític, econòmic i militar de països occidentals com França, el Regne Unit, i els propis Estats Units. Aquesta situació provocarà una sèries de conflictes que acabarien amb la Guerra Boshin (guerra civil) i que els vencedors serien aquests partidaris del canvi encapçalats per l’emperador Meiji, culminant amb la Restauració Meiji i iniciant aquest nou camí que emprendria el Japó. A partir de llavors, la occidentalització del Japó anirà in crescendo que la portaria a patir canvis estructurals molt forts en els trenta anys següents i que no havien patit en els dos-cents anys anteriors.
Dins d’aquesta occidentalització i aquest període de la Restauració Meiji, trobem un desplaçament gran de membres de la diplomàcia europea i nord-americana que s’emporten tota una estructura que s’establirà en el país. Polítics, militars, professors, enginyers, metges, missioners entre d’altres desembarcaran al país en tasques d’assessorament a l’Emperador i a les seves institucions japoneses per tal de portar i gestionar els canvis que havia de fer el país. Dintre d’aquest context d’obertura o d’interacció provocat per aquest episodi, es produeix la introducció de l’esport nacional d’equip al Japó avui dia , el beisbol.
Ens interessa sobretot el context del qual parlem, recordem que paral·lelament als Estats Units s’acabava la Guerra de Secessió i un cop acabada, Horace Wilson com Albert Bates (veterans de la guerra) anaren al Japó contractats per el govern japonès per ajudar i assesorar en tasques de renovació del sistema d’educació japonès. Ambdós personatges seran professors d’anglès i se’ls atribueix des de la visió més occidental, la introducció d’aquest esport a través dels seus alumnes. Però també tenim el cas de l’enginyer Hiroshi Hiraoka que a través de la col·laboració amb enginyers occidentals i de fer nombrosos viatges als Estats Units, va ser l’impulsor i organitzador dels primers equips i partits, ja que segons la bibliografia llegida, era un gran admirador del beisbol americà i seguidor dels Boston Red Sox, un dels equips més coneguts de la lliga nord americana de beisbol (MLB).
El fet que fos un esport popular i que tingués un èxit continuat radica i s’explica gràcies a les universitats. Tant Horace Wilson com Albert Bates van fer practicar als seus estudiants aquest esport a les seves escoles superiors que es convertirien anys després en universitats. Fruit de la col·laboració entre els Estats Units i altres països d’occident amb el Japó, va permetre que el país s’obrís al exterior i permetés entre d’altres coses, que estudiants japonesos poguessin viatjar als EEUU i practicar el beisbol i aprendre’n en qualsevol universitat on anessin a estudiar. El sistema d’universitats impulsat al Japó seria molt semblant al que estava establert als Estats Units, i gràcies a aquest model on l’esport té un paper molt important, el beisbol va créixer i estendre’s a partir de les universitats. El professionalisme arribaria a partir dels anys 30 del segle XX, substituint les lligues universitàries com a màxima competició del beisbol al Japó, però que encara gaudeixen d’un reconeixement i repercussió grans (Partits televisats, assistència de públic massiva, just com les lligues universitàries nord-americanes).
Però per què el beisbol i no pas d’altres esports han calat tant i l’han convertit en l’esport nacional? El futbol al Japó va patir un procés semblant quan l’oficial de la Royal Navy britànica Archibald Louis Douglas va anar al Japó en 1870 per a fer tasques de reclutament i ensinistrament de soldats japonesos i els va fer practicar el futbol.
Hi ha un episodi en 1886 amb la fundació de l’equip de l’institut Ichikou, on després de patir una derrota humiliant contra un equip d’una escola cristiana amb gent dels EEUU, van fer que els següents deu anys, els passessin practicant i assolint l’esperit en equip, a l’hora que aplicaven una capacitat de sacrifici important tant característica dels japonesos que els van portar a derrotar en 1896 un equip completament de gent nord-americana que havia refusat jugar amb ells pel fet de ser japonesos. Aquesta història farcida d’èpica i justícia poètica, va provocar que d’altres instituts i universitats s’animessin a practicar aquest esport.
A més, el beisbol japonès com el nord americà actualment hi ha diferències importants en quant a alguns aspectes del reglament, la filosofia de joc,etc. És com les diferències que es produeixen entre la NBA i el bàsquet europeu. La diferència en el cas del besibol, és que el beisbol japonès i la seva lliga professional poden competir de tu a tu amb la MLB nord-americana. La normativa de tenir gaijin o extrangers a l’equip és molt restrictiva i li afegeix aquest punt d’arrelament, de fer-se seu aquest esport i que res de fora impedeixi canviar-lo. I aquesta resistència a la arribada de jugadors estrangers no la trobem pas en d’altres esports com el futbol o el bàsquet que també gaudeixen d’audiències importants, però no tan grans com el beisbol.
