Tradicionalment sempre se’ns ha descrit la situació de les dones a la Grècia Antiga com una realitat uniforme i inamovible en tot moment, seguint aquesta dicotomia tan coneguda de dona-àmbit privat versus home-àmbit públic. El desenvolupament de les investigacions durant les últimes dècades, en canvi, ha demostrat no només que això no seria ben bé així, sinó que a més les dones gregues viurien una realitat completament diversa segons el seu context, no només personal, sinó també temporal i geogràfic.
Hem de recordar, primer de tot, que l’actual Grècia, a l’Antiguitat, estava formada per multitud de polis, o ciutats-estat, que s’autogovernaven de forma completament independent unes de les altres, i això incloïa també disposar de legislació pròpia. A la ciutat d’Atenes en especial, estaven molt diferenciats els diversos estatus jurídics i legals de cadascú. Així, diferenciem aquelles persones considerades lliures, que podien ser ciutadans o metecs, i per altra banda els esclaus.
La llei atenesa de l’any 451 aC, promoguda per Pèricles, va establir una estricta nova definició de «ciutadà»: havia de ser fill de pare i mare ciutadans atenesos tots dos i, evidentment, néixer dins el matrimoni. De forma oficial, però, no podem parlar pròpiament de dones “ciutadanes”, perquè no gaudien de cap d’aquells drets característics dels ciutadans (homes) atenesos. De totes maneres, sembla que efectivament la dona s’entenia com una espècie de transmissora de la ciutadania als seus descendents, encara que ella no la pogués exercir mai. Les famílies eren, doncs, la principal base de la democràcia atenesa, ja que les seves institucions estaven formades exclusivament per ciutadans, i aquí és on requeia la importància de l’esposa legítima que veurem tot seguit.
Un segon grup social a Atenes eren els metecs o estrangers residents a la ciutat, que havien de tenir a un ciutadà com a patró i representant seu legal. I per últim, tenim a les persones esclaves, comuns també a Grècia. Eren bàsicament objectes, una propietat que podia ser venuda, comprada i llogada. La gran majoria de dones en aquesta condició duien a terme treballs domèstics sota la supervisió de l’esposa de l’amo.
Tot i les diferències d’estatus social, absolutament totes les dones per igual eren considerades eternes menors d’edat des del punt de vista legal. Això era degut al fet que en general es menystenia la intel·ligència femenina, en tots els àmbits excepte en el domèstic, on sí que se’ls reconeixia una certa habilitat. Aquesta minoria perpètua es reforçava amb la necessitat d’un tutor, un kyrios, durant tota la vida: en primer lloc el pare, després el marit i, en cas d’absència d’ambdós, un germà o fill en edat adulta (sempre un home, evidentment).
La principal dificultat amb la qual ens topem a l’hora d’estudiar a les dones gregues és que malauradament hi ha una important manca d’informació en les fonts clàssiques. Recordem que la gran majoria estan escrites únicament per homes, que a més no trobaven gens estimulant plasmar per escrit aquelles activitats considerades pròpies del gènere femení. Per sort hi ha alguns textos dels quals sí que podem extreure algun tipus d’informació i gràcies a això és possible, de mica en mica, reconstruir part d’aquesta realitat que envoltava les dones. És prou coneguda, per exemple, la frase de l’orador Demòstenes:
«En efecto, las heteras las tenemos por placer, las concubinas por el cuidado cotidiano del cuerpo, y las mujeres para procrear legítimamente y tener un fiel guardián de los bienes de la casa» (Discurso contra Neera 122, Gredos).
Amb aquesta frase, se’ns resum a la perfecció les “categories” que podien assolir les dones, sempre depenent del tipus de relació que establissin amb els seus companys masculins. Era a efectes pràctics el que les acabava definint en societat.
Sobre esposes legítimes o les “dones respectables”
A Atenes, per poder esdevenir una esposa legítima, la dona en qüestió havia de ser, en primer lloc, filla de ciutadans atenesos. Això es devia a causa de les característiques essencials que significaven el matrimoni o engyé en terminologia grega. Consistia en una espècie de contracte acordat entre dues famílies que a la pràctica es formalitzava mitjançant un compromís oral amb testimonis en què el pare o tutor de la jove l’entregava al futur marit. Perquè el matrimoni fos vàlid, també havia de produir-se una cohabitació continua entre esposos. D’aquesta manera, la dona es convertia en gameté gyné o esposa legítima.
Si repassem bé els supòsits d’aquesta unió, es pot observar que en cap moment es menciona que fos una elecció lliure per part de la núvia, sinó que per sobre de tot es tenien sempre en compte les conveniències familiars i socials. I és que la finalitat primordial del matrimoni era la procreació de fills legítims perquè heretessin la fortuna paterna, esdevenint així una institució clau en la pervivència familiar. És per aquest motiu essencial que s’intentaria evitar el contacte de les esposes amb qualsevol home que no pertanyés al nucli familiar. Era vital assegurar-se la legitimitat de la descendència o si no mai podrien heretar les propietats i assegurar la pervivència del llinatge. Aquest era de fet el supòsit del qual es partia per justificar que la dona romangués a casa tant de temps com fos possible.
És bastant probable que les esposes benestants sí que es poguessin permetre quedar-se a la llar i sortir per contades ocasions. Fins i tot el lloc del mercat, l’àgora, es considerava que era poc apropiat per a les dones respectables. Allà solien anar-hi les esclaves o inclús el marit a fer les compres. A la pràctica però, sabem, per algunes fonts que les veïnes o familiars solien visitar-se les unes a les altres, tant per establir llaços comunals com per fer-se companyia. De la mateixa manera ens és prou coneguda l’activa participació de les dones en diversos actes religiosos de forma regular a la ciutat. Per tant, tot sembla indicar que aquesta reclusió, encara que ideal en el model de dona atenesa, no era necessàriament estricta.
D’altra banda, les dones de famílies més pobres segurament sí que s’encarreguessin de dur a terme activitats a l’aire lliure, ja fos al mercat, les fonts o el camp, ja que la supervivència familiar depenia del treball de cada membre que en formés part. Per a elles, aquest ideal de reclusió no era una opció real ni viable, i mai podria ser-ho.
Sobre l’epiclerat: quan una noia es convertia en “hereva”
És necessari, i molt interessant a més, parlar del cas de la epiclera: era aquella filla de ciutadà atenès a la qual se li havia mort el pare sense haver deixat un hereu o descendència masculina. Esdevenia llavors epiclera, que, de fet no era pas una hereva, sinó més aviat portadora de la propietat paterna. La seva situació podia ser ben diferent segons si anava acompanyada d’una gran fortuna o d’una quantitat modesta…
Fos com fos, es trobava encara més restringida que en un cas de matrimoni corrent, ja que solia tenir l’obligació de casar-se amb el parent masculí més pròxim de la branca paterna; amb la finalitat d’assegurar que les propietats es mantinguessin dins la família. Si era una epiclera pobre, aquest parent més proper no estava pas obligat a casar-s’hi, sinó que li havia de proporcionar un dot decent i acordar-li un bon matrimoni. Si la candidata disposava d’una important fortuna, és probable que tingués diversos pretendents i el seu nou tutor havia de decidir quin convindria més als interessos familiars. Qui esdevenia marit seu no es convertia en hereu del difunt sogre, sinó que s’encarregava de gestionar el patrimoni fins que els seus fills masculins (en el supòsit que en tinguessin) arribessin a l’edat adulta.
S’observa clarament com, la funció de l’epiclera era en realitat concebre un hereu pel seu propi pare. Això també implicava l’obligació de quedar-se a la casa familiar, al contrari que en la majoria de casos, on la dona solia marxar a la llar del marit.
Sobre les concubines o pallakaí
El concubinat, una forma secundària d’unió matrimonial, era una pràctica prou estesa al món grec. La concubina tenia un estatus inferior al de l’esposa legítima i per tant la descendència que en nasqués no eren considerats fills legítims i molt menys ciutadans atenesos. Podia esdevenir concubina qualsevol dona, ja fos “ciutadana”, com estrangera o inclús esclava, mentre estigués en una relació estable amb un home, però no hi havia compromís ni dot. Recordem que el “matrimoni” en si només es podia realitzar entre dues persones que tinguessin la ciutadania atenesa. En la resta de casos, una relació estable únicament podia ser concubinat.
Hi ha casos inclús que, un home amb esposa legítima, paral·lelament mantenia també una segona unitat domèstica on vivia una concubina. Tot i que la monogàmia era obligatòria a Atenes, al no tenir ambdues relacions la mateixa validesa legal, s’admetia la seva existència i no era pas considerat un signe d’adulteri. Ans al contrari, podia ser vist com una mostra de prosperitat econòmica per part de l’home, el fet de poder sustentar les despeses de més d’un nucli familiar.
Segurament el cas més famós de relació de concubinat que coneixem a Atenes és el d’Aspàsia i Pèricles. Ella era originària de la ciutat de Milet, i per tant una estrangera. Tot i ser Pèricles ciutadà atenès, no hi podia pas contraure matrimoni a causa de l’estatus legal d’ella (irònicament, a causa d’una llei que havia promulgat ell mateix), i per tant mantenien una relació de concubinat.
Aspàsia, segons ens diuen les fonts, fou una dona molt intel·ligent i independent, que a més assistia a les reunions i banquets amb el seu company, al contrari del que s’esperava d’una esposa, encara que fos concubina. Això la va fer objecte de nombroses crítiques, que veien amb mals ulls un comportament que no seguia l’ideal grec de reclusió femenina. Segurament el que no suportaven és que Aspàsia esdevingués tan «visible» socialment, tant ella com el seu nom. Per a desprestigiar-la, fou acusada pels seus enemics de ser en realitat una cortesana, o prostituta, o afegien inclús que era propietària d’un bordell. En algunes fonts se’ns han conservat aquestes afirmacions. Amb aquests rumors es buscava també desprestigiar la imatge del seu company Pèricles, amb l’objectiu de minvar la seva popularitat a la ciutat. Una tàctica que, de fet, no ens és estranya avui en dia tampoc.
Sobre les cortesanes o hetairai, i altres prostitutes
Eren entrenades des de la infància per aprendre a ser “una companyia agradable” pels homes acomodats. Les cortesanes o hetairai serien l’equivalent a les prostitutes de luxe d’avui en dia. Mantingudes per un o diversos amants, sortien lliurement i eren les úniques que tenien permesa l’assistència als banquets juntament amb els homes i altres entreteniments musicals. Eren segurament les dones més lliures de tota la ciutat, ja que gràcies a la seva condició era possible que participessin activament en el desenvolupament de la vida social i no estaven condicionades per unes normes de conducta concretes. Algunes fins i tot hi iniciaven relacions estables amb clients regulars; i podien ser tant estrangeres, com esclaves o antigues esclaves.
En una posició no tan còmoda, tenim les pornai, les prostitutes d’inferior estatus social que malauradament no gaudien de tants luxes. Treballaven normalment en les tavernes o al port. La majoria de vegades acostumaven a ser esclaves, així com les flautistes i les ballarines tan habituals als banquets, que podien oferir-se sovint també com a companyia sexual. De fet, des del segle VI aC que la prostitució fou legislada per Soló a Atenes, establint bordells públics amb un preu fix assequible per a qualsevol treballador. Així de clau semblava ser aquest ofici per a la societat grega…
Sobre les sacerdotesses o hiereiai (dones sagrades)
Oficialment, era l’únic càrrec públic que les dones podien dur a terme. Les sacerdotesses gaudien d’un gran prestigi i respecte. També disposaven de beneficis pràctics, com un salari i una casa pagats per la ciutat, així com una major mobilitat i autonomia dins d’aquesta, tant social com legal.
L’edat i condició de l’escollida podien variar segons el càrrec a ocupar: la sacerdotessa principal d’Atena a Atenes havia de ser una dona ja adulta, mentre que el culte a Hera era exclusiu per a les dones casades, però en canvi a Àrtemis l’havien de servir només verges. En tots els casos s’exigia una condició de «puresa» per a la dona. Per aquest motiu no podien exercir-lo mai aquelles que haguessin practicat la prostitució o haguessin sigut adúlteres. A més, la castedat solia ser obligatòria durant el temps que la dona romania al càrrec, que podia ser de per vida o bé durant un temps concret.
No tenien una autoritat dogmàtica en si, sinó que més aviat adquirien un estatus de funcionàries. Al cap i a la fi eren càrrecs públics, ja que intercedien en favor de la seva comunitat davant les divinitats. En el cas atenès destaca especialment la rellevància social que adquirí la figura de la sacerdotessa d’Atena, perquè es conserven nombroses inscripcions que recorden els noms propis de les dones que ocuparen el càrrec.
Cada divinitat solia estar atesa per funcionaris del seu mateix sexe. Un dels pocs casos en què no era així, segurament el més famós, era el de la Pítia de Delfos. Apol·lo, el déu de les profecies tenia com a màxima sacerdotessa a una dona, que feia les funcions d’oracle. Asseguda en un trípode, entrava en una espècie de trànsit en el qual pronunciava unes paraules enigmàtiques que posteriorment els sacerdots interpretaven per als fidels que havien realitzat la consulta.
Així doncs, sobre la condició femenina…
Com ja s’ha mencionat amb anterioritat, és important separar convenientment l’ideal grec del que era en realitat la situació, o més ben dit, “ventall de situacions” en què es podia trobar una dona dins la societat grega. Les concubines i cortesanes, com que no gaudien d’un estatut legal com a esposes, podien relaxar-se pel que fa a les estrictes normes de comportament que s’exigien a les altres. Especialment el cas de les cortesanes hem vist que tenien una llibertat de contacte social molt extensa. De la mateixa manera, les sacerdotesses, a més de convertir-se en una figura pública, amb l’exercici del seu càrrec (si ho feien de forma correcta, clar) assolien un alt grau de respecte per part dels seus conciutadans.
En el cas de les dones casades en matrimoni legítim, és probable que les que formessin part de la classe benestant sí passarien més temps dins de casa que les seves companyes no tan afortunades econòmicament. Així i tot, analitzant amb cura la informació de la qual disposem, no sembla que la reclusió fos en absolut estricta. Senzillament anava enfocada a evitar el contacte masculí aliè, amb l’únic objectiu d’assegurar la legitimitat de la descendència. Però això no impedia en cap cas visitar a coneguts o bé realitzar el seu paper en els actes religiosos que calguessin.
Sigui com sigui, queda clar que la realitat femenina a Atenes era vertaderament diversa i variada. Inclús dins d’aquestes “categories” que s’han descrit, de ben segur que sovint es donarien condicions particulars que farien de cada cas un unicum. I, evidentment, si haguéssim d’abordar la situació a altres polis gregues, seria necessari un capítol a part.
