El 25 de juliol de 1835 una massa enfurismada, conformada majoritàriament per individus de les classes populars barcelonines, sortí de la plaça de toros coneguda amb el nom del Torín i es dirigí, sota el crit de «mueran los frailes», vers les portes del convent de la Mercè i del convent de Sant Francesc, al segon dels quals tractaren de calar foc. Inicialment dispersada per la cavalleria comandada per al tinent Joaquín de Ayerve, el que seria qualificat d’una turba incendiària, tornaria a reunir-se a la rambla de Barcelona, punt des del qual prendria força i donaria inici a una nit en què fins a cinc convents serien pastura de les flames. Més enllà dels edificis, els representants eclesiàstics -frares essencialment- foren perseguits, insultats, colpejats i, en certes ocasions, assassinats a punyalades enmig dels carrers de la ciutat Comtal. Una violència inusitada què, segons els testimonis, mai truncà la tranquil·litat dels barcelonins, els quals passejaven per les places i els carrers presenciant les esbatussades i observant els convents cremar. Tal imatge de serenitat, subjectiva i qüestionable com tot testimoni, trasllada la percepció d’una Barcelona popular avesada a la protesta, d’unes classes populars barcelonines que combregaven amb els motius rere la violència d’aquella massa enfurismada.
Coneguts sota el nom de bullanga, els successos exposats conformen la primera d’una sèrie de protestes que, entre 1835 i 1843, submergiren la ciutat comtal en el foc, la sang i la ràbia col·lectiva, fins a deu insurreccions que, en cada instància, canviaren els seus objectius i evolucionaren la seva composició social, mantenint però sempre el protagonisme i el caràcter populars. Succeïdes en la llarga dècada de 1833-1843, les revoltes esmentades se sumen a una àmplia dinàmica d’inestabilitat social i política què, determinada principalment per la Primera Guerra Carlina (1833-1839/40), fou caracteritzada per múltiples i diverses revoltes populars al llarg del territori peninsular de la monarquia espanyola. Partint de la matança de frares de Madrid (1834), seguit dels motins anticlericals de Saragossa (1835) i, fins a la bullanga de Reus (1835), la mobilització popular esdevé característica d’una dècada què, parafrasejant a Josep Fontana, només és comparable, pel que fa a agitació politicosocial, al període 1930-1940.
Tot i la rellevància, en la comprensió de l’esdevenir històric del segle XIX, de les revoltes esmentades, la historiografia ha dedicat escassos estudis a comprendre les seves raons, així com els seus significats. L’objectiu del text que segueix serà el de, a través de resseguir les diferents expressions bullangueres succeïdes entre 1833 i 1843, exposar els diferents objectius que tingueren, ressaltant la multiplicitat de motius, així com d’experiències que impulsaren dites revoltes populars. Així doncs, es tractarà de remarcar el caràcter anticlerical, antifiscal, antisenyorial i luddita, així com la influència del radicalisme liberal en les diferents revoltes esmentades. En última instància, s’espera acostar al lector a la polisèmia rere el concepte de revolta popular, així com ressaltar el caràcter polític d’aquestes, tractant de desvincular-les d’allò que coneixem com a «motins de subsistència».
L’esfera social anticlerical
La dinàmica insurreccional que s’estengué pels territoris espanyols de la península Ibèrica a la dècada de 1830 fou determinada, com s’ha evidenciat prèviament, per l’assalt popular a la integritat física d’eclesiàstics i els edificis que aquests habitaven. A Madrid, el dia 17 de juliol de 1834, després que un rumor vinculés als frares amb l’epidèmia de còlera que assolava la capital del regne, un grup d’agitadors varen donar mort a 78 religiosos, ferint-ne prop d’una onzena més i destruint les seves residències; A Saragossa, la tarda nit del 3 d’abril de 1835, sota el crit de «¡A palacio, a palacio, muera el arzobispo, muera el cabildo!», 7 frares i un sacerdot foren assassinats, violència que la historiografia associa al rebuig popular al pagament del delme; A Reus, ciutat on era popular una cançó de tornada anticlerical que deia «Y morin los caps pelats», el dia 22 de juliol de 1835 foren morts 21 frares, als quals se’ls incendiaren els convents tot, sota la sospita de la implicació d’eclesiàstics en la mort dels integrants d’una partida liberal. Sent successos sense vincle directe, la premsa es feu ressò de totes i cadascuna de les insurreccions, facilitant la construcció d’una esfera social avesada a acceptar la violència anticlerical.
Així s’entén, en gran manera, la bullanga del 25 de juliol a la ciutat Comtal, revolta que, iniciada en la insatisfacció popular respecte d’un esdeveniment festiu, ràpidament derivà en violència vers els representants de l’Església; individus i edificis sense vincle amb dit esdeveniment. La inexistència de connexió entre ambdós elements apunta a la presència, prèvia als successos d’El Torín, d’una esfera social anticlerical, d’un rebuig al clergat generalitzat entre la població de Barcelona. Havent arribat les notícies de la revolta de Reus, així com els motius rere aquesta, la nit de Sant Jaume confluïren el clima anticlerical amb el descontentament popular i, en conseqüència, cremaren -a més dels exposats prèviament- els convents de Sant Agustí, de la Mare de Déu del Carme, de Sant Josep, de Santa Catarina i de la Mare de Déu de la Bonanova. Acompanyat, l’incendiarisme, de crits i insults vers el clergat, així com de l’assassinat de prop d’una dotzena de frares, aquest advoca per comprendre el fenomen bullanguer barceloní com a part de l’esmentada esfera social anticlerical.
Pertinença que es confirma en constatar que es produïren, durant la setmana que seguí al 25 de juliol, esclats de caràcter anticlerical al llarg del territori català. Convents com els de Sabadell, Mataró, Arenys de Mar, Vilafranca del Penedès, Vall d’Hebron, Sant Cugat i Poblet, entre d’altres, foren assaltats i incendiats i, igual que succeí a la ciutat Comtal, prop d’una trentena d’eclesiàstics foren assassinats. Barcelona fou receptora i promotora d’una dinàmica anticlerical, d’una percepció crítica vers el clergat que determinà la tendència a la insurrecció de l’esmentada llarga dècada de 1833-1843.
Constatar l’existència d’una àmplia dinàmica anticlerical, és a dir, d’un irascible rebuig popular vers el món eclesiàstic, permet entendre l’anticlericalisme mostrat en les bullangues de Barcelona com un fenomen explicable, únicament, a través de l’estudi en conjunt de les dinàmiques internes i externes a la ciutat Comtal. Mentre la historiografia debat al voltant d’aquestes dinàmiques, el que l’anticlericalisme vist en aquesta permet confirmar és que, en la revolta popular barcelonina, els factors externs a la ciutat tingueren un efecte clar. La primera bullanga i, en conseqüència, les diferents iteracions que la seguiren, és a dir, la revolta popular barcelonina, no s’explica sense comprendre l’existència generalitzada d’una esfera social en la qual la crítica, el rebuig i l’odi vers el món clerical es trobaven establerts.
Guerra, precarietat i ludisme: una qüestió material
A diferència del que succeí la nit de Sant Jaume, la bullanga ocorreguda els dies 5 i 6 d’agost de 1835, comportà l’exercici de violència popular sobre una sèrie d’elements distints que advoquen per l’existència d’un descontentament popular fonamentat en qüestions econòmiques. En concret, la bullanga de la canonada, com va ser coneguda, comportà l’assalt popular a l’edifici d’oficines de la Duana, el que parlaria d’un caràcter antifiscal i, paral·lelament, a la crema de la fàbrica Bonaplata, atac què, en certa manera, presenta característiques properes al ludisme. Previ a tals altercats, cal trobar l’esclat de la revolta en la voluntat popular de frenar la repressió que l’arribada a Barcelona del Capità General Pere Nolasc de Bassa, el qual es trobava a Cervera quan rebé notícia dels altercats del 25 de juliol, anunciava. L’autodefensa popular, la qual es materialitzà en una mobilització generalitzada que trobà el seu punt de reunió a la plaça de Sant Jaume, tractà de forçar un retrocés en les intencions del General Bassa, però, davant la negativa d’aquest, derivà en l’assalt al Palau de la Capitania i en l’assassinat del General. Esclatada la violència i arrossegat el cos inert de Bassa pels carrers de Barcelona, la mobilització esdevingué en revolta i, en els nous objectius perseguits, mostra els elements que determinaven el seu descontentament.
Litografia en la qual s’hi representa el moment en el qual el general Pere Nolasc de Bassa és llençat a la multitud. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona
La bullanga es dirigí, un cop assassinat Bassa, vers les portes de la ciutat, camí durant el qual es cremaren les casernes dels burots, els papers dels drets de portes i, se saquejaren les oficines del Reial patrimoni i del cobrament del dret dels cóps. Diversos monopolis municipals i estatals -vi, tabac i peix- foren assaltats seguidament i, entre altres saquejos, la massa popular terminà per incendiar les oficines de la Duana. Es desprèn, d’aquestes accions, un evident malestar popular respecte dels diferents pagaments, ja fossin en forma d’impost directe o aranzel, als quals es trobaven sotmesos diàriament. Malestar que, en conseqüència, advoca per l’existència d’un motiu econòmic, concretament antifiscal, rere la revolta popular.
De manera similar, l’evolució de la mobilització popular portà que un nombre considerable de treballadors de la fàbrica de vapor dels senyors Bonaplata, Vilaregut, Rull y Cia., es reunissin a l’exterior d’aquesta i amenacessin de calar-li foc. Mantenint-se, inicialment, com una protesta obrera, l’altercat escalà en quant, en la defensa de la fàbrica, aquells que s’hi trobaven dintre dispararen i mataren a un dels treballadors protestants. En aquest punt, els ànims es caldejaren, els treballadors entraren a la fàbrica i li calaren foc convertint-la, ràpidament, «…en una hoguera que devoro la madera, fundió el metal y calcinó las paredes». Els motius rere la protesta no foren testimoniats per cap dels contemporanis als fets és però, de suposar, l’existència d’un descontentament dels treballadors amb les condicions de treball imposades per l’empresa. Alguns historiadors, davant les similituds d’aquesta acció amb el ludisme britànic, moviment que promovia el rebuig a les màquines i a l’automatització, han volgut entendre tal assalt com a evidència d’un ludisme català. Ara bé, sense expressions contemporànies similars, ni proclames que evidenciïn una crítica a l’automatització del procés fabril, la qüestió del salari, així com de les condicions laborals prenen protagonisme.
Fets com els exposats no foren únics de la bullanga de la canonada ja que, en diverses ocasions, la protesta popular bullanguerasembla indicar la primacia de la qüestió econòmica rere la revolta popular. La bullanga de 13 de novembre de 1842, per exemple, esclatà a raó de la negativa d’una trentena d’obrers a pagar l’impost del vi per entrar a la ciutat. Diferents en forma, les bullangues exposades parlen d’unes classes populars decidides a defensar la seva integritat econòmica, a garantir-se unes condicions materials concretes. Tenint en compte les pèssimes condicions laborals de les classes populars descrites per Pere Felip Monlau l’any 1833 i, l’empitjorament de la situació econòmica vinculat al conflicte amb els carlins, resulta plausible entendre, en la dinàmica bullanguera d’entre 1835 i 1843, un component econòmic rere la protesta popular, és a dir, rere la revolta popular.
Participació popular en la construcció de l’Estat liberal
El 26 de desembre de 1835, en ple conflicte entre isabelins i carlins, el que fou Capità General de Navarra i Catalunya, Francisco de Espoz y Mina, va emetre un comunicat en el qual exposava l’afusellament, per part de les tropes carlines, de 33 soldats i 7 oficials liberals. Comunicat què, sent provat exagerat, se sumà a les notícies de dues derrotes militars liberals i arribà a una població barcelonina acostumada a rebre, per censura del govern, únicament informació positiva -en sentit isabelí- de la guerra. L’efecte d’aquesta notícia no fou immediat però, menys d’una setmana després de la publicació d’aquesta a la premsa de la ciutat Comtal, vers les quatre de la tarda del dia 4 de gener de 1836, prop de 4.000 persones es reuniren a la Rambla i a Pla de Palau. Caldejat l’ambient i mobilitzant-se les forces de l’ordre, la massa de protestants es mogué, progressivament, vers la Ciutadella, espai en el qual eren custodiats la majoria dels presos carlins i, sota el crit de «¡mueran los Carlistas!», assaltaren la fortalesa. L’assalt terminà amb la vida de prop d’una setantena de presoners carlins, entre els quals destaquen diversos representants del món eclesiàstic i, com a figura rellevant, el Coronel O’Donnell, el cos del qual patí el mateix destí que el del General Bassa.
S’extreu, de l’experiència insurreccional exposada, l’existència d’un component polític rere una revolta amb un objectiu específic, una revolta de caràcter venjatiu i punitiu. L’assalt a la Ciutadella mostra una revolta popular centrada a castigar aquells partidaris del carlisme i, per tant, sembla parlar d’una Barcelona avesada al sector isabelí, decidida a castigar aquells que s’oposessin al liberalisme. Dita anàlisi pren major volada en estudiar la bullanga del 4 de maig de 1837. Instaurat Ramón de Meer com a Capità General de Catalunya a mitjans de març del mateix any, el moderantisme liberal s’establí a la ciutat de Barcelona i, amb aquest, la censura a la premsa radical, així com la implementació de l’estat de setge. L’aplicació de tals mesures de caràcter liberal moderat es troben a l’arrel de l’esclat de la bullanga de maig de 1837, revolta que comportà l’ocupació de la plaça Sant Jaume i forçà a les autoritats a negociar un fre a la repressió per assolir la calma social. Historiogràficament associada als sectors progressistes de la ciutat, la notable participació de la població barcelonina suggereix el rebuig popular a les mesures aplicades pel moderantisme del Baró de Meer i, en conseqüència, presenten una revolta popular radicada en la defensa del progressisme liberal.
En últim lloc, la darrera de les bullangues, la qual esclatà la nit de l’1 al 2 de setembre de 1843, sembla defensar un vincle entre la protesta de les classes populars i les polítiques del progressisme institucional aplicades des del govern central. La Jamància, nom pejoratiu amb el qual es conegué aquest aixecament insurreccional, troba el seu origen en la revolta del 3 de juny per a enderrocar el govern de la regència d’Espartero, insurrecció realitzada sota el lema «Constitució de 1837, Isabel II i Junta Central» i, comandada a Catalunya, per una junta representativa. Caigut Espartero, el nou govern provisional presidit per Joaquín Maria López, faltà a les promeses realitzades i convertí les diverses juntes regionals en òrgans consultius, és a dir, desposseint-les de sobirania. La Junta de Barcelona s’hi oposà i, escalant les tensions, el conflicte generà l’esclat de la darrera de les bullangues. Aquesta, allargant-se fins a mitjans de novembre, comportà la participació de la població de Barcelona en la lluita per a l’establiment d’una alternativa liberal progressista revolucionària. Comportà la participació popular en una revolta què, segons postula Núria Miquel, lluitava per a l’establiment d’una alternativa política liberal radical al progressisme institucional establert a Madrid; lluitava per a establir un model d’Estat liberal específic.
Per saber-ne més:
GARCIA ROVIRA, Anna Maria. “Quan cremaven convents i fabriques” a Borja de Riquer (dir.) Història mundial de Catalunya. Barcelona: Edicions 62. 2018. pàgs. 514-521.
GARCIA ROVIRA, Anna Maria. La revolució liberal a Espanya i les classes populars. Valls: Eumo Editorial, 1989.
MIQUEL MAGRINYÀ, Núria. “La Jamància (1843). L’alternativa revolucionària del progressisme barceloní” a Cercles, 2020, Núm. 23., pàgs. 81-117.
MOLINER PRADA, Antoni. “El anticlericalismo popular durante el bienio 1834-1835” a Hispania Sacra, 1997, Núm 49, pàgs. 497-541.
OLLÉ ROMEU, Josep Maria. Les Bullangues de Barcelona durant la Primera Guerra Carlina: 1835-1837. Barcelona: El Mèdol, 1993.
RISQUES, Manel. “La insurrecció de Barcelona pel novembre de 1842. La seva dinàmica social”, Recerques: Història, economia i cultura, 1980, Núm 10, pàgs. 93-112.
ROCA VERNET, Jordi. “«Bullanga», a new word for a new liberalisme” a To the barricades. Objects that tell the story of popular protest in Europe, 1815-1850, Coventry: University of Warwick, 2019.
ROCA VERNET, Jordi.; MIQUEL MAGRINYÀ, Núria. La bullanga de Barcelona. La ciutat en flames, Barcelona: Rosa dels Vents, 2021.
