Ens hem citat a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma amb el Dr. Jaume Medina. Un edifici que, com ens explicarà quan comencem l’entrevista, el mateix Medina va estrenar l’any 1973. Un cop ens trobem en el seu despatx decidim traslladar-nos a un espai més tranquil, ja que a final de curs els passadissos de qualsevol departament universitari són concorreguts per nombrosos estudiants que volen acabar d’afinar els resultats acadèmics. El lloc tranquil, el trobem al seminari que porta el nom de Manuel Balasch, un dels hel·lenistes catalans més importants del segle XX. L’espai és idoni per a parlar del nostre passat en relació amb el món clàssic, i de tot el que en sorgí.
Enguany et jubiles. Com era la universitat quan vas començar, com t’hi veies tu, i com ha anat evolucionant?
En primer lloc us puc parlar de mi mateix, com a part integrant de la universitat. La meva evolució com a professor ha estat l’habitual: des de professor ajudant en una etapa inicial fins a catedràtic ja en els últims anys, passant durant els anys del meu exercici per totes les categories intermèdies.
En l’àmbit de la investigació, cal entendre que es tracta d’un procés llarg, que no s’acaba. Et dediques a un tema i quan has acabat aquest, n’hi ha un altre. Per altra banda cal tenir present que quan jo vaig començar les ajudes per a la investigació eren més aviat escasses, i amb els anys això s’ha revertit, n’hi ha hagut de molt potents. Una altra cosa de l’evolució és que quan comences tens poques publicacions; però ara, amb els meus quaranta-set anys de professor, en tinc més de 350, entre llibres i articles, que són fruit d’un procés lent però constant.
Més enllà d’això, on jo he trobat una evolució gran ha estat amb els alumnes. Quan jo vaig començar, l’any 1972, encara era viu el dictador, Franco. La meva experiència com a estudiant, durant els cinc anys anteriors, va ser a la Universitat de Barcelona. A la universitat, hi havia una activitat política incessant. També et puc dir que varen ser uns anys acadèmicament poc aprofitats, ens van tancar les facultats diverses vegades, mai vam fer un curs sencer. Però així i tot, vam adquirir formació perquè la universitat va més enllà d’anar a classe, hi ha moltes coses que es troben al voltant de la formació purament acadèmica, però que no en formen part directament.

Doncs bé, durant la meva època d’estudiant la majoria estàvem molt motivats políticament, i això encara es va mantenir quan jo vaig començar a exercir com a professor, a les acaballes del franquisme, quan el dictador encara era viu. Durant uns quants anys l’activitat política a la universitat es va mantenir. Però en un moment donat, hi va haver molts professors que van passar a dedicar-se a la política, van entrar a formar part dels parlaments, els governs… i van marxar de la universitat. Paral·lelament a això, jo he observat una desmotivació dels estudiants, un procés lent i progressiu en el qual s’han anat tornant més dòcils, començant a anar a la universitat a fer el que realment els toca, que és estudiar. Però no podem ometre que la universitat és també un lloc per motivar-se políticament: l’activitat política no és aliena als estudis.
Els estudiants han esdevingut més aplicats, jo ho veig molt clar quan explico coses a classe. Em diuen: “Professor, una mica més a poc a poc que no ho podem agafar!”. I és clar, la universitat tampoc és prendre lletra per lletra totes les paraules que et diu el professor, el que s’ha de fer és entendre unes explicacions, un ha de saber fer una síntesi d’allò que rep.
I bé, per acabar amb la pregunta, cal fer un petit matís. Els estudiants de vegades davant de segons quins fets, també reaccionen. Jo no vull pas dir que ara ho visquin tot des de la indiferència. Cada any llegim a la premsa o veiem per televisió que hi ha hagut algunes reivindicacions significatives o alguns frecs entre grups polítics en aquesta mateixa universitat, però no és un fenomen tan intens, tan fort com el que havia sigut abans. Ara, arran del procés català, vaig llegir que uns estudiants reivindicaven la lluita que s’havia fet contra el franquisme i deien que ara estaven disposats a fer el mateix per la república. Però no és el mateix, no ha estat igual, la força que hi havia llavors no hi ha sigut aquest cop, la convicció, no sé quina és la paraula més exacta. No s’ha lluitat amb la mateixa contundència que s’havia lluitat contra el franquisme, si parlem dels estudiants.
Les teves recerques en l’àmbit acadèmic s’han centrat essencialment en la filologia i literatura clàssica. Centrem-nos en el primer aspecte. Sense tots els mecanismes mediàtics i coercitius que tenen a l’abast els estats moderns, com s’ho feren les elits romanes per emprendre un procés de substitució lingüística a pràcticament tota la ribera Mediterrània?
En primer lloc vull fer un matís. Em comentes que he centrat els meus estudis en la filologia i la literatura clàssica. I és veritat. Però també és cert que jo he fet recerca bàsicament dos camps: en el de la filologia llatina i, també, en el de la filologia catalana. I podríem dir que tinc un currículum per a cadascuna de les dues especialitats. He fet el doble de feina de la que m’han demanat. La de filologia clàssica me l’han retribuïda perquè jo sóc professor d’aquesta especialitat; en canvi per la catalana no he rebut cap mena de reconeixement acadèmic (encara que sí que m’han donat alguns premis literaris).
Però bé, entrant a la pregunta t’he de dir que els llatins eren en els seus orígens un poble molt reduït numèricament, que, des del Laci, on actualment hi ha Roma, es van anar escampant per tot Itàlia, a través de conquestes polítiques i també militars. Després, van arribar a conquerir els territoris de tot el voltant de la Mediterrània en un procés que va durar segles. Arran d’aquest procés la llengua que havia sigut pròpia d’aquests pocs habitants del Laci va passar a ser la llengua de tots els països que envoltaven el Mare Nostrum, i actualment és la llengua també de tota l’Amèrica Llatina, i de molts estats de l’Àfrica que tenen les seves pròpies llengües, però el francès com a llengua segona. I aquest és el resultat. Però, ¿com s’ho van fer?

Primer calia conquerir els territoris militarment, després establir un sistema polític, construint un sistema de comunicacions molt important. No tan sols hi havia conquesta, sinó que també es cohesionava el territori. Una cohesió que es va fer basant-se en la implantació de la llengua. Cal tenir present que la substitució de les llengües que hi havia abans pel llatí va ser lenta. Aquí on som es parlava ibèric, i no va ser diferent. Les substitucions sempre són lentes, i imperceptibles. Tu i jo podem estar sofrint un procés de canvi lingüístic i no ens n’adonem. Són processos llargs en els quals la vida d’una persona és un període de temps relativament curt.
A partir d’un moment determinat (segle segon dC) es produeix també un procés de substitució religiosa: la del paganisme pel cristianisme. Un altre procés que fou llarg i progressiu. I aquest canvi és important, perquè el cristianisme tenia com a pròpia la llengua llatina, ja que tota la litúrgia es practicava en llatí.
I en quin punt, aquest llatí que s’havia estès al voltant de tot el Mediterrani dóna pas a les llengües romàniques?
Fou la mateixa església, la que durant els segles vuitè i novè, es va adonar que la gent no els entenia. En aquest punt es decideix mantenir la missa en llatí, però adaptar els sermons a les llengües de cada territori, i és en aquest punt quan comencem a veure l’existència de les llengües romàniques, que marquen el final d’un procés llarg i complex.
El que he explicat fins ara es pot resumir en tres grans fases, una primera on hi havia les llengües autòctones a cada territori, una segona on el llatí s’expandí arreu del Mediterrani i una darrera en la qual sorgeixen les llengües romàniques.
Cal afegir que aquesta darrera fase no es va donar al nord d’Àfrica. Tot i que al nord d’Àfrica hi va haver grans escriptors llatins, no hi va haver l’evolució a llengües romàniques. I no podem atribuir aquest procés a la conquesta àrab. M’explico: ara farà un mes, vaig estar parlant amb un professor marroquí que ve sovint a la universitat. Jo li volia preguntar sobre la possibilitat de trobar textos de Ramon Llull escrits en àrab, perquè sabem que el gran mallorquí, a més d’escriure en llatí i en català, també escrigué en aquesta llengua, però no se n’ha conservat ni una sola línia. El cas és que el professor em va explicar que l’arabització del nord d’Àfrica és un fenomen molt recent. El fet que tothom al Magrib conegui l’àrab ve del segle passat, del XIX i del XX. Fins aquell moment els únics que feien servir l’àrab eren les autoritats militars, civils i religioses. La gent comuna parlava en la seva llengua, com podria ser l’amazic, que és una de les més importants. I aquestes llengües no venien del llatí, perquè no va arrelar en la gent del nord d’Àfrica.

Les llengües tendeixen inevitablement al canvi. És possible que la llengua llatina, fins i tot quan Roma es trobava en el seu millor moment, patís incipients variacions en diferents punts geogràfics que apuntessin cap a la seva futura disgregació?
Sí que ho és, de possible.
Quan s’estudia la història d’una llengua s’han de tenir en compte tres factors. El substrat, l’adstrat i el superestrat. Aquí a Catalunya el substrat, en el moment en què passa a expandir-se el llatí, seria l’ibèric. L’adstrat serien les llengües que estan en contacte amb la nova llengua. I després trobem el superestrat, que serien les llengües que un cop ja ha sorgit aquesta nova llengua entren en contacte amb ella.
També entra en joc un altre aspecte, el llatí s’implanta en cada regió en èpoques diferents. La llengua llatina també té la seva pròpia evolució: si arribava a un territori al segle II aC, era una parla i, si ho feia en temps posteriors, n’era una altra.
Una de les variants evolutives del llatí és el català. A partir del sorgiment de la nostra llengua romànica, quina fou la seva evolució?
Si parlem del cas català, hem de dir d’entrada, que aquest va sorgir en el territori que avui dia anomenem el Principat. El que antigament es coneixia com la Tarraconense. I ja des d’un inici ens trobem amb un fenomen curiós, que jo no l’he estudiat però sí que ho han fet altres investigadors: des del seu naixement es poden detectar diferències entre el català oriental i el català occidental. I això tindrà una repercussió important posterior en el moment de les conquestes de Jaume I.
El català es va expandir primer cap a València i cap a les Illes, i posteriorment cap a certes parts d’Itàlia, com Sardenya i Sicília, on avui dia encara el trobem a la localitat de l’Alguer. El català era present a gran part del sud d’Itàlia, tot i que no va tenir l’arrelament que ha tingut sempre en la península Ibèrica.

A les Illes, malgrat que alguna part de la població musulmana i jueva que hi havia originalment s’hi va quedar, des de Jaume I es va donar una arribada important de colonitzadors catalans. Que hi portaren la seva llengua. La gent que anà a Mallorca venia de la part oriental, va importar a Mallorca el català salat, que avui dia encara es parla en molts indrets de la Costa Brava. Hem de tenir present que llavors el fenomen del salat estava molt més estès, arribava a l’interior de la Catalunya oriental.
De la part occidental van sortir les persones que anaren a repoblar el País Valencià. I d’aquí ve, per exemple, el fet de no utilitzar vocals neutres a València. Que sí que es fan servir a les Illes, i marquen la diferència més important entre les dues variants.
Alguns dels teus articles recents analitzen l’accelerada transformació del català en l’apartat lèxic, sintàctic i fonètic. Són normals aquests canvis i la manera com s’estan produint, o són simptomàtics d’un procés d’extinció?
Bé, això és una cosa que queda per veure i que ni tu ni jo sabrem. Si és que realment es produeix l’extinció. Però és cert que jo faig declaracions, en què afirmo que hem de vigilar molt. L’evolució que es produeix en el català actualment pot portar a la seva extinció. Però jo espero, i crec, que això no passarà.
El que sí que és un fet és que el català està vivint grans canvis. Un exemple clar, el trobem amb l’ús de les “elles”, que s’estan perdent. La influència castellana fa que molta gent pronunciï aquesta consonant com una “i”. No hem de confondre aquest fenomen amb un altre, la iodització històrica catalana, que pronuncia com una “i” les “elles” de paraules com “tall” (“tai”) o “dalla” (“daia”). Jo sóc originari d’una terra que ioditzava fortament, i en canvi ara això s’està perdent. No per influència del castellà sinó per l’acció de la llengua escrita i per la pressió de la llengua de la capital.
Tanmateix, enllaçant amb això últim, jo sostinc que en l’actualitat la llengua de la capital no existeix: potser abans de la Guerra Civil sí que podíem distingir un parlar de Barcelona clarament definit, però avui dia no. La immensa varietat de gent que hi ha fa que s’hi parli més d’un centenar de llengües, no tan sols dues. A això cal afegir-hi que hi ha una llengua, el castellà, que va ser imposada durant tot el franquisme amb tota la força de la llei contra la llengua catalana. I això marca.

En els articles que publico a la premsa, el que jo dic és que ara estem en un moment en què, si les autoritats que tenen poder en el món de la llengua catalana volen realment fer alguna cosa, es podria revertir la situació.
Jo últimament he fet dos llibres, un que es diu “La lenta agonia del català o l’ús de la llengua en els mitjans de comunicació”, en el qual d’alguna manera denuncio el deteriorament de la llengua en la premsa, la ràdio i la televisió. Al costat d’això he fet un altre llibre, que es diu “El parlar d’una família vigatana” (la meva), en el qual demostro la riquesa que té encara avui dia el català. Doncs bé, jo poso de costat aquests dos llibres, que representen dues realitats, perquè les autoritats puguin triar per quina de les dues es volen decantar.
I en aquesta dicotomia, jo mantinc que els qui tenen poder podrien posicionar-s’hi, però no volen. No estan en contra de prendre mesures en defensa de la llengua, però tant els fa, i per tant no duen a terme accions fermes i decidides en cap línia.
Deixem de banda les qüestions lingüístiques i passem a tractar l’herència cultural clàssica. Els autors clàssics i les seves obres continuen exercint una forta influència en la cultura que es fa avui dia?
La resposta és: depèn, però sí. Ahir mateix vaig veure un anunci d’una pel·lícula, on, a sota d’uns noms germànics que eren el títol del film hi apareixia, en lletres petites “Eros i Psique”. Vol dir que aquesta pel·lícula deu tractar el tema que, com ja deus saber, és un mite grec. Amb el teatre passa el mateix, trobem referències al món clàssic tot sovint.
Si parlem de la literatura, veiem que els escriptors d’avui dia presenten molta varietat. Hi poden haver escriptors que considerin que la tradició clàssica és irrellevant. Però aquests autors hauran begut d’altres escriptors que sí que han volgut utilitzar referents culturals clàssics. D’influències indirectes en té tothom. Encara que en molts casos no sigui gaire visible, la tradició clàssica es manté ben viva avui dia.
Més enllà d’això, hi ha autors molt importants, com Carles Riba, que feien servir els temes clàssics constantment en la seva obra. Això, podríem justificar-ho recordant que Riba era professor de grec; però molts altres autors de la seva època també coneixien bé la tradició clàssica. Durant els temps del modernisme i del noucentisme conèixer els clàssics era una cosa que estava molt socialitzada. Però després de la guerra tot això va caure en un cert desprestigi. A tall d’exemple, hi havia un ministre, quan jo tenia uns vint-i-dos anys i feia el soldat a Mallorca, que afirmava: “menos latín y más deporte”, una frase que ens mostra l’ambient de l’època.

I pel que fa al pensament, existeixen línies de continuïtat entre els plantejaments filosòfics i teòrics, o se’ls tendeix a ignorar?
Vivim una època en la qual sembla que tot el que és clàssic, per dir-ho d’alguna manera, no té valor. De fet en general sovint són menystingudes les coses que formen part del passat. Però hem de tenir clar, com deia Carles Riba, que “totes les revolucions s’han fet mirant al passat”. És a dir, implantar una cosa sense que tingui cap arrel és deixar-la flotant en el buit perquè s’estavelli ella sola. Quan tenim una tradició, no se n’ha de prescindir, i no s’acostuma a poder fer.
Et posaré un exemple del que t’acabo de dir, jo no sóc un gran coneixedor de la història de Rússia, però sé que Rússia era un país on la religió ortodoxa tenia un gran arrelament, i, tot i que la Revolució hi va anar en contra, quan es va esfondrar la Unió Soviètica la religió va ressorgir amb tota la seva força. I no va sortir del no-res, sinó que havia perviscut entre la gent. I amb això et vull dir que no hi ha res que es munti sobre el buit.
Quins foren els principals reptes de la civilització romana? Com hi feren front?
Els romans van ser senyors de tot un Imperi, però jo no sé fins a quin punt tot això responia a uns plans preconcebuts: més aviat jo crec que van anar construint el seu imperi a força d’anar fent de mica en mica, sense grans plantejaments. Es van anar trobant que amb les actuacions que duien a terme va sorgir l’Imperi. Però no crec que aquest fos el punt de partida.
Però bé, si parlem de reptes, el primer de tots és el seu afiançament, com s’explica en l’Eneida de Virgili. Existia una rivalitat entre Roma i Cartago, situada allà on avui dia hi ha Tunísia, un país que està just enfront d’Itàlia. No és estrany que hi hagués disputes pel domini d’aquesta zona central de la Mediterrània, des d’on es podien expandir cap a l’est i cap a l’oest. Aquest enfrontament va ser un dels grans reptes de l’Imperi.
Després encara hi ha una altra cosa: Roma va dependre sempre culturalment de Grècia, que va ser un territori conquerit per Roma. Això ens ho explica Horaci: Roma va ser conquerida per Grècia en cultura, en pensament, en tot allò profund. El pensament romà és un pensament grec, la literatura també ho és. Per això no hi va haver una romanització de Grècia. Tanmateix, Roma va desenvolupar sempre la seva personalitat pròpia: tot i que sovint hi hagués importacions d’elements forasters, els romans els feien passar sempre pel seu sedàs, fins a donar-los una forma adequada als seus costums. Això té molta importància. Un dels reptes de Roma és crear un pensament propi, i una bona literatura, que no sorgeix del no-res.
En el camp de la religió fou diferent, hi hagué més barreja, els elements propis i tradicionals es mantingueren a Roma, tot i que també s’importaren formes religioses de fora.
Molt bé, doncs amb això ja acabarem. Moltes gràcies per concedir-nos l’entrevista!
I ara, gràcies a vosaltres!