Afirma que serà la seva entrevista “pòstuma”, que serà l’última vegada que parli “d’aquest país”. El motiu? Que en una època històrica com la nostra, èpica, accelerada, però també improvisada i a vegades hiperventilada, irònicament, la gent no vol “historiadors”, sinó “profetes”. Quan el vàrem entrevistar, el vàrem notar desil·lusionat i trist amb el moment actual. És un historiador que dubta de la utilitat de la seva professió en la seva societat. I, per a una persona que ha passat tota la seva vida investigant, poques coses poden haver-hi res més terribles que sentir que la propaganda d’uns i altres ha guanyat la partida. Però, malgrat tot, una hora després, vaig comprovar complagut que, malgrat tot, la seva lucidesa segueix inalterable. La història no serveix per tot, i no hauria de servir per a legitimar posicions polítiques actuals. Ens serveix per a explicar l’avui, entendre com hem arribat fins on som, evitar errors del passat i qüestionar-nos el present. I d’això precisament vam estar parlant amb Josep Maria Fradera. Què era un català i què era un espanyol a la Catalunya dels segle XVIII-XIX?
Què significava “Catalunya” i “Espanya” per a un català a les acaballes del segle XVIII?
Crec que això no ho sap ningú. En primer lloc, no en deien “Espanya”, en deien “monarquia”. La monarquia era un conjunt de regnes sota un rei amb unes institucions diferents segons els llocs, a Catalunya condicionats per la derrota en la Guerra de Successió (1701-15). No és una derrota pròpiament dels catalans, sinó d’aquells catalans que opten per l’arxiduc d’Àustria. Una bona part, o no participen, o escullen els Borbons.
Però és cert que després de 1714, les relacions entre les antigues parts de la vella corona hispànica passen de tenir unes relacions més o menys d’igualtat a unes de més desiguals.
És que Espanya no existeix a l’altra banda. Existeix la monarquia, i aquesta és encara un imperi enorme. La divisió entre austriacistes i borbònics també és dóna a Amèrica. Els llocs on la guerra s’ha produït tenen un règim de càstig, que en aquest cas és la Nova Planta, que estableix unes normes d’administració diferents.
Però no és Espanya vers Catalunya, sinó que dintre de la monarquia, hi ha parts que han escollit procedir contra un rei al qual han jurat fidelitat. Felip V (1700-24/ 1724-46) va venir aquí a jurar unes constitucions que eren molt avantatjoses respecte el règim anterior. No hi ha evidència que l’arxiduc hagués respectat això. Després s’acabarà imposant l’altre partit [el dels austriacistes], però el rei ha firmat les constitucions de 1702 i s’ha casat a Barcelona, ha donat molts privilegis i després s’ha trobat que se li han girat en contra aquells integrants del partit que s’acaba imposant i que té força bàsicament a Barcelona i en algunes altres parts de Catalunya. La Guerra de Successió és un conflicte internacional, no de catalans contra espanyols: dues cases regnants a Europa; una centreeuropea [els Habsburg], i una altra francesa [els Borbons] que competeixen per a accedir a uns dominis enormes.
Cal dir que una vegada Felip V és nomenat rei d’Espanya, es desenganxa de la influència francesa i que, com que al final hi ha una revolució a França el 1789, aquest distanciament acaba sent total. En qualsevol cas, no és un conflicte de Catalunya contra Espanya, perquè Espanya no existeix. Sí geogràficament, però no constitucionalment. Els bascs continuaran mantenint el seu règim foral-municipal i el regne de Galícia continuarà existint. És un conflicte dinàstic on un grup de catalans imposen la seva opció i la seva derrota té unes conseqüències irreparables en termes de l’ajustament constitucional respecte de la monarquia.
Llavors com definiries la relació entre la monarquia hispànica i Catalunya després de 1714? O potser hauríem de parlar de la relació entre centre i perifèria?
Ja ho deies bé. Podem parlar de Catalunya, ja que sempre ha tingut una identitat pròpia constitucionalment organitzada, tot i que mai ha sigut independent. Era un conjunt de comtats agrupats sota un designi dinàstic amb un rei que ho era perquè era monarca d’Aragó.
És una pregunta de difícil resposta, perquè ningú va fer una enquesta preguntant als catalans com se sentien. Tant sols podem resseguir-ho a partir de fonts diverses. Si llegim alguns diaris recuperats per en Xavier Torres, podem veure com la gent tenia una certa consciència del fet institucional, però si agafem el dietari d’en Miquel Parets, que era un artesà de Barcelona, comprovem que escrivia pàgines i pàgines com a barceloní i que no esmenta ni una sola vegada el fet constitucional català… entre altres coses perquè no hi havien Corts normalment, ni les reclamaven, ja que tenien un impacte molt limitat en la vida de la gent. Potser tenien un major impacte entre les classes dirigents, però aquestes tenien també altres canals per a expressar-se en el marc d’una monarquia tan complexa. Moltes d’aquestes classes dirigents es posen al servei de la dinastia que toca i actuen com a intermediaris en el marc local i no reclamen Corts pràcticament mai. Les Corts servien per a donar privilegis i obrir el marc constitucional. Tot això ho respecta el rei fins el 1714. Arribat al segle XVIII, crec que podem parlar de tres possibles respostes, tot i que cap d’elles et permetrà una conclusió taxativa. La primera seria l’oferida pel “Memorial de Greuges”, de la segona meitat del segle XVIII: enyoren un major marge d’independència institucional, perquè l’Audiència borbònica és una audiència de nomenament (on, per cert, hi ha una pila de catalans borbònics i aquells que, passat el temps, s’ajusten a la nova dinastia).
La Guerra de Successió és un cop molt fort. Els catalans juguen a la carta perdedora i fan quelcom que no es podia fer als reis de finals del XVII-principis del XVIII: jurar fidelitat a un rei i després deixar-lo de banda. Però un cop que la societat catalana es va allunyant generacionalment d’això (tot i que mai oblidarà del tot el que va significar aquella guerra), es reclama una reforma que els hi permeti recuperar una mica de poder autònom en el complex de la monarquia. Això certament passa a la segona meitat del XVIII. Quines són les dues grans forces de la societat catalana en aquella època? L’aristocràcia residual (petita i mitjana) que continuarà tenint un pes al món rural, on sovint també administrarà els municipis, i els ciutadans honrats i la cúpula gremial que en les ciutats potents del litoral (i sobretot, a Barcelona) vol guanyar pes. Aquesta situació no es resol amb cap conflicte identitari de l’estil “Catalunya contra Espanya”, perquè no es planteja en aquests termes, sinó en demandes de reforma que s’ajustin a la seva realitat. No es veuen com a derrotats, malgrat que poguem trobar algun text que presenti els catalans com a vençuts.
Hi ha una altra possible resposta, que seria la de Pierre Vilar: les monarquies del segle XVIII no són com els estats del segle XX, i deixen un gran marge d’actuació a les forces locals; i les catalanes, al XVIII, jugaven a una carta guanyadora: la viticultura i el comerç. A finals de segle XVIII se senten pròspers. L’estructura gremial es diversifica i alguns menestrals s’enriqueixen (altres es queden igual) i apareixeran uns nous pagesos rics que a vegades creen cases de comerç i que canalitzen una part de l’activitat cap a la costa. Tots ells aspiren a guanyar pes dintre d’Espanya. Les primeres corrues de traginers i comerciants catalans es projecten cap a Saragossa, Burgos, Valladolid, Madrid… ningú els hi posa cap problema perquè van a comprar i vendre. El tercer element, la “cirereta del pastís” és que la Monarquia té un espai immens, molt més enllà de Cadis: el món americà. Allà hi aniran com a súbdits del rei, no tant com a “espanyol”; fins a la Guerra del Francès, la terminologia es refereix més a “catalans”, “bascos”, “montañenses”, etc. Trobaràs grups de catalans que arriben a vendre barrets de llana fabricats a Torelló o a Vic als indis de l’Andes! Això els hi dóna una dimensió del món d’allò que són brutal. Això es veurà quan, ja durant les guerres d’independència, hi haurà catalans (una minoria amb els criollos, aquells que ja s’identifiquen plenament amb els interessos americans) que lluitaran al costat del rei per a que les colònies no se’n vagin. Quan tot això s’hagi anat, es replagaran a les Antilles, quan s’iniciarà el cicle cubà.
És a partir de tot això que es pot especular què sentien els catalans d’aquella època. No dubto que hi havia una forta contradicció entre el marc constitucional que se’ls hi imposa i les possibilitats que la monarquia els hi dóna, no perquè els hi ofereixi, sinó perquè ho busquen: no depèn del rei. Això són els orígens del capitalisme, que és una altra història. Com que estan mal integrats en la monarquia hispànica, quan aquesta cau estripitosament amb la Guerra del Francès (1808-14) i els catalans van a les Corts de Cadis, ho fan creient que resolen el gran problema: fabricar la nació espanyola intengrant’s-hi amb absoluta igualtat de condicions, no perquè s’hagin sentit moltes vegades injustament tractats, sinó perquè saben que l’error de 1714 els col·loca en una situació que no s’adequa a la seva realitat. Hi ha una contradicció palesa entre el creixent poder d’una protoburgesia emergent que juga amb cartes sòlides amb un marc institucional fruït d’un passat que a finals del segle XVIII ja havien perdut de vista els seus contemporanis (exceptuant casos molt especials com el de Capmany). Aquesta generació encara no és la més decidida a construir una Espanya liberal. Aquesta és una tasca per a aquells que van a les corts de 1823 (ja durant el Trienni Liberal), quan es veu que les forces de l’Antic Règim no estan mortes i es poden refer.
A Europa, durant el segle XVIII, l’Estat s’enforteix i al XIX es creen els estats-nació. El cas espanyol segueix la mateixa pauta?
I tant! Bé, no hi ha una pauta per a tota Europa. Allò significatiu del cas espanyol, des de la perspectiva que estem explorant del centre-perifèria… tot i que hauríem de saber on és el centre, perquè Madrid encara és ben poca cosa.
Però existeix el Madrid com a presa de decisió política.
Sí, però en la presa de decisió política hi participen molts catalans durant tot el segle XIX d’una manera molt destacada.
Abans parlàvem sobre com els catalans, durant tot el XVIII i el XIX busquen guanyar protagonisme i pes a Espanya, incidint en la presa de decisions polítiques. Quin és el paper català en la construcció de l’estat-nació espanyol?
Fonamental. Són els més patriotes de tots, gairebé; o, al menys, dels que tenen més consciència de ser-ho, perquè d’això depèn la seva posició política dintre de la monarquia. Fins molt avançat el segle XIX, seran els més patriotes de tots. Pensem en personatges com Prim, Víctor Balaguer, etc. Ara bé, això no vol dir que deixin de ser catalans o que no percebin les diferències amb els altres o el maltracte que a vegades se’ls hi dóna, per exemple com quan parlen amb molt accent el castellà (i,a més, el dominen poc, ja que la societat catalana del moment és essencialment monolingüe). Cultiven el patriotisme espanyol a la mateixa vegada que el català; jo d’aquesta situació en vaig dir “doble patriotisme”.
Això no canviarà fins a finals del segle XIX. Entenem tan malament la construcció de l’estat liberal, que no veiem que a tots els estats liberals del món hi ha una competència de burgesies nacionals o de liberalismes regionals molt forts. A Anglaterra, els de Manchester i Londres no es poden veure; a França també passa el mateix. Hi ha interessos molt diversos dintre d’aquests països. El liberalisme és també un mercat i construir un estat significa també fixar les finances públiques, els aranzels, etc. Implica també donar uns avantatges a uns i no uns altres.
La gran batalla de la burgesia catalana no serà sobre Espanya o Catalunya, sinó entre lliurecanvisme o proteccionisme. El primer és l’aliança de Cadis amb Anglaterra; i el proteccionisme l’aliança de Barcelona amb Castella: uns menjaran els cereals castellans i els altres es vestiran amb els teixits catalans. Aquesta és la gran batalla que també es projectarà sobre el món cubà: protegir Cuba per als seus interessos (cosa que també va implicar la defensa de l’esclavitud, on els catalans es van destacar enormement). En aquestes batalles, la qüestió de la identitat històrica és clau. La cultiva tothom: Don Pelayo, els Berenguers, Pere el Gran… Quan vaig poder rellegir els textos de Milà i Fontanals, de Pefirrer, de la joventut de Balaguer, etc. vaig poder veure que la peculiaritat catalana dins d’aquest complex és que és l’única regió industrial de debò. Si rasques una mica, veus com darrere els textos que afirmen les bondats de la societat catalana (catòlica, educada, familiar, ordenada, respectuosa…), amagaven una realitat que no era la Barcelona del segle XIX: el 1835 han cremat tots els convents de Barcelona i Catalunya i s’havia cremat la fàbrica de vapor Bonaplata, el 1854 hi havia hagut una vaga a Barcelona, etc.
La burgesia catalana demana repressió al capità general, ja sigui català o castellà. Com que es demana ordre, s’ha de construir la idea d’una societat ordenada, i això es fa a través de la història i de la literatura. Malgrat que la societat catalana estigui profundament escindida.
La industrialització, el “fet diferencial català”? Per què es dóna només a Catalunya i com modela les relacions entre uns i altres?
Catalunya és indubtablement l’única regió espanyola industrialitzada fins a l’aparició de la industrialització a gran escala basca a finals del XIX. Això provoca una disparitat de visions, unes tensions que porten moltes vegades a un trencament intern que porta moltes vegades a un espanyolisme furibund (el 1936 és un altre exemple d’això) i a la vegada porten als grups dirigents catalans a sentir-se mal integrats dintre de l’estructura espanyola. L’estat no entèn bé Catalunya perquè no viu la seva realitat.
Però aquí la feina de l’historiador és parlar bé del context i de la complexitat; i l’Espanya del segle XIX inclou, per exemple, Cuba i les Filipines. És un complex molt ampli i interralacionat. Tampoc és cert que la industrialització sigui únicament catalana: hi ha molts focus d’industrialització d’una certa rellevància a la resta d’Espanya, però mai tindran la densitat suficient com per a condicionar la dinàmica de tota una regió. I això només passa a Catalunya a partir de 1850-60; abans hi ha diversos punts a Vilanova, Manresa, Barcelona… que fan que Catalunya exploti com una olla a pressió de tant en tant, amb una guerra social intensa entre catalans; això té un reflex també en la futura CNT. Tot plegat acabarà conformant l’escenari polític català fins al 1939, on les dues línies bàsiques seran el nacionalisme que reclama més autogovern i el sindicalisme obrer.
