Els socialistes i la dictadura: una estranya relació de simbiosi

Fotografia de portada: Primer de maig a Madrid (1923). Font: UGT

«El historiador no es un juez, y menos un juez de horca y cuchillo».

David Knowles

La crisi del sistema liberal (1917-1923)

Les conseqüències del fi de la Gran Guerra a Europa van ser innegables, més enllà de la dimensió de la pau punitiva. En aquell petit lapse de tan sols quatre anys, es va produir la fallida de les potències imperials europees, el triomf de la revolució bolxevic a Rússia, o l’ascens imparable de la violència paramilitar i de la reacció, materialitzada en la seva major expressió en el feixisme italià i en el nacionalsocialisme alemany, encara embrionari.

En aquest context de ruptures profundes i d’inquietud social, econòmica i cultural, Espanya no va ser una rara avis. El país patia el que, a la historiografia, es coneix generalment com la crisi de la Restauració, ubicada entre 1917 i 1923  —tot i que hi ha historiadors que situen l’inici de la crisi amb el desastre colonial de 1898 —.

Els fets que estaven tenint lloc a Espanya durant aquells anys van ser els de la deriva autoritària de la Corona, l’augment del poder de l’exèrcit, expressat a les anomenades Juntas de Defensa; l’empitjorament colonial al Marroc; l’alça de preus i decreixement de la demanda interior pel final del conflicte bèl·lic a Europa; la paràlisi i decaiguda dels partits dinàstics, que entre 1917 i 1923 van conformar més d’onze governs sense suports i en minoria; la volatilitat i els afanys revolucionaris del moviment obrer, o el descrèdit del parlamentarisme a esquerra i dreta de l’espectre polític.

Més enllà de totes aquestes qüestions, el fet que sobresurt respecte a tots fou la vaga revolucionària de l’estiu de 1917, promoguda pel PSOE i la UGT, amb el suport en certes àrees de la CNT. És important destacar que la vaga no va ser l’inici dels disturbis socials, sinó la seva culminació. Els ecos de la revolució soviètica de fons, la suspensió de les garanties constitucionals i les Corts el març del 1917 van revitalitzar el pensament socialista, com va afirmar El Socialista, el diari degà del moviment,  «la democracia y la monarquía son absolutamente incompatibles».

No s’entrarà en el desenvolupament de la vaga, però sí que es pot afirmar que els disturbis no foren inaugurats pels socialistes, sinó pels militars. L’Exèrcit va ser el primer a coquetejar amb la il·legalitat, en restablir entre les seves files el pretorianisme ^[1]El pretorianisme es pot definir com la capacitat desmesurada dels militar per influir en la política. El seu nom té reminiscències de la Roma Imperial, quan la guàrdia pretoriana utilitzava el … Continue reading i les Juntas de Defensa. ^[2]Les Juntas de Defensa –legalitzades el juny de 1917– no eren cap altra cosa més que l’encarnació organitzativa del pretorianisme. Eren un grup de pressió militar que pretenia exercir la seva … Continue reading Al principi, els socialistes creien que les Juntas els recolzarien en les seves aspiracions revolucionàries, és a dir, desitjaven que l’Exèrcit s’unís als partits i sindicats obrers com havia passat a Rússia amb els soviets i una part important del cos castrense.

Ràpidament es va demostrar que els militars no estaven al bàndol revolucionari i el que aplicaren fou llei, ordre i adhesió al règim monàrquic. Tot i que la convocatòria va tenir un suport substanciós fou escapçada força de pressa i el comitè organitzador detingut —els socialistes Largo Caballero, Andrés Saborit, Daniel Anguiano i Julián Besterio—. Malgrat que aquest fet pot pugui semblar un fracàs per al moviment obrer, va reflectir precisament el contrari: un considerable poder mobilitzador i d’enquadrar els treballadors. Va ser durant aquells anys de crisi del règim quan va fer eclosió el que seria el gran pilar del moviment obrer organitzat durant tots els anys vint: la Unión General de Trabajadores (UGT), convertit en un autèntic sindicat de masses.

L’estocada final al sistema de la restauració la va donar els fets coneguts com el Desastre d’Annual (estiu del 1921), una derrota militar dins del context de la guerra amb el Marroc i amb grans conseqüències polítiques, psicològiques i humanes per a Espanya, amb uns 10.000 morts a l’exèrcit espanyol. El govern de Maura va encarregar un informe al general Picasso, conegut per la seva eficàcia i rigor. La clau de l’informe és que no només pretenia buscar responsabilitats militars, sinó també polítiques, fet que assenyalava directament a Alfons XIII.

El fet fonamental radicava que el sistema de la Restauració, des de 1917, se sostenia de forma artificiosa i sense suports. La corrupció i la necrosi política havia arribat a tal extrem que era palpable a l’ambient que venia el final d’una etapa. Efectivament, el final va arribar, però sota un model dictatorial que va tenir les seves particularitats, com la relació que va tenir aquesta forma de govern i els socialistes.

Socialisme i dictadura: UGT, pragmatisme i corrents interns

Com és conegut de sobra, el setembre de 1923 el capità general de Barcelona, Miguel Primo de Rivera, va procedir a executar un cop d’estat amb la connivència del rei, bona part de l’Exèrcit, les patronals i els sindicats catòlics i la majoria de la població. Després d’enumerar aquests sectors socials, caldria fer-se la pregunta: i els socialistes? La resposta es presenta bastant clara: indiferència. Els socialistes ni es posicionaren en contra de la dictadura ni tampoc a favor del govern constitucional.

Tot i que a primera vista pot ser estrany que els socialistes es quedessin de costat davant del cop d’estat, la interpretació sobre la seva actitud es pot resumir en què ells estaven molt desenganyats amb el règim de la Restauració, trufat de caciquisme, falsejament electoral, suspensió de les garanties constitucionals, proclamació de l’estat d’excepció de forma contínua, debilitat del sistema polític, convulsió social…

En definitiva, el moviment socialista d’inicis de la dècada pensava que pitjor del que estaven, per molt que comencés una dictadura, no podrien estar. En l’única cosa que tenien interès era en no retrocedir en les conquestes socials dels anys anteriors: acords salarials, jornada laboral, organització del treball i dret a l’associació obrera. Si Primo de Rivera ho respectava, la Unión General de Trabajadores no posaria problemes a la dictadura.

I és que, efectivament, fou la UGT com a sindicat socialista qui va negociar amb la dictadura, amb molt poc pes o cap del PSOE. El pas del partit a un segon pla, respecte al sindicat, es deu a diversos motius: l’escissió comunista, que va fracturar el partit de forma substancial; deixar de ser el protagonista de l’acció social, puix va descendir la seva representació en ajuntaments i al Parlament; però el motiu que més clar fou que el sindicat va patir, des de 1917, un procés creixent de politització, al cap i a la fi, d’entrada a la vida política del país.

Les xifres parlen per si soles: el PSOE a l’altura de 1920 comptava amb gairebé 55.000 afiliats i la UGT amb més de 211.000; però és que, en 1923, el partit tenia una mica més de 9.000 afiliats i el sindicat uns 210.000. En percentatge, durant aquests tres anys, el PSOE va perdre una mica més d’un 83% de la seva filiació enfront del 0,35% de la UGT. Mentre el partit s’enfonsava i tornava a uns nivells d’afiliació com els que tenia al començament de segle, el sindicat es posicionava com el gran representant del socialisme sindical i polític. Els anys on la Unió era negativa a la qüestió política havien passat.

En relació amb el que s’acaba d’esmentar, la preponderància de la UGT es va veure en els primers contactes entre el sindicat i la dictadura, quan el general Bermúdez de Castro va convidar a Manuel Llaneza, líder del Sindicato Minero Asturiano, a què s’incorporés a una comissió per a estudiar el problema miner. La reunió va ser fructífera en termes de negociació, i això va fer que el general traslladés al dictador una visió de seriositat, benevolència i confiança cap als socialistes.

Primo de Rivera va escollir el sindicat socialista per les següents raons: la UGT rebutjava explícitament la violència com a mitjà; una actitud contrària del sindicat a l’apel·lació constant a la vaga general, és a dir, quan els socialistes tancaven files i cridaven a les seves bases a l’aturada general, havia de ser molt preocupant la situació social; la seva organització a tot l’estat i la seva disciplina interna, i el fet que la UGT formava part de la Federació Sindical Internacional (FSI), adherida a la II internacional i de tall reformista.

Respecte a la política obrera, les relacions internes en clau corporativista encaixaren a la perfecció amb l’estructura societària d’oficis de la UGT, i amb la tipologia dels comitès paritaris. Aquests comitès foren claus a l’hora d’entendre el sindicalisme de to corporatiu. Inaugurats el novembre de 1926, tenien com a objectiu principal regular les relacions laborals a través d’unes competències inspectores i jurisdiccionals en virtut de les quals s’elaboraven lleis laborals i resolien els conflictes entre la patronal i els obrers. En definitiva, no és que la dictadura negués les classes socials i la seva lluita, sinó que creia que els conflictes s’havien de resoldre de forma harmoniosa i pactada, fet que el sindicalisme socialista, que després del fracàs de 1917 havia abraçat el reformisme, va defensar entre les seves línies d’actuació com una millora immediata per a la classe obrera espanyola.

Però sens dubte, el fet que va generar més crítiques, dins i fora de les files socialistes, fou l’acceptació per part de Francisco Largo Caballero, secretari general de la UGT, d’un lloc al Consell d’Estat com a representat obrer. Tot i la polèmica, aquest fet no anava en contra del reglament socialista, doncs era un lloc de representació obrera.

Les crítiques més fortes dins del socialisme, van sortir d’homes de pes com Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos, ambdós pertanyents a l’ala moderada del socialisme. La defensa de l’entrada al lloc es va articular entorn de l’absència de diferències entre aquell règim i l’anterior; el mateix tipus de nomenament que temps enrere a través de Reial Decret; i, per últim, la necessitat d’aquell moviment tàctic si volien allunyar de la representació obrera als Sindicats Lliures i catòlics.

A partir de 1928 és quan es comencen a configurar les dues línies d’actuació que marcaran el socialisme espanyol durant els següents lustres, fins i tot ja sota el signe de la República. Per una banda, els que es podien denominar pragmàtics/obreristes/sindicalistes, encapçalats per Largo Caballero o Andrés Saborit. Aquest grup donava pes a coses concretes, com salaris, jornades i lleis socials. Era una espècie d’accidentalisme en les formes de govern; això sí, sempre i quan el moviment socialista no se’n ressentís.

Per altra banda, trobem el sector idealista/radical/polític, representat per figures com Indalecio Prieto, Teodomiro Menéndez, o Fernando de los Ríos. En aquest corrent preponderaven les idees de llibertat i justícia. La democràcia i la República eren una finalitat en elles mateixes. En aquest grup no hi havia diferències substancials amb els republicans d’esquerres com Manuel Azaña.

A finals de 1928 ningú posava en dubte el règim de Primo de Rivera a l’interior del socialisme, i les tesis pragmàtic-obreristes triomfaven entre les federacions del partit. Malgrat tot, durant l’any 1929 hi va haver un reequilibri de forces entre el sector obrerista i el polític, ja que el juliol d’aquell any, el règim va pretendre institucionalitzar-se mitjançant l’avantprojecte d’una constitució, aprovada per l’assemblea nacional. El sector sindicalista, aquell que defensava la participació en la dictadura, no va poder tolerar que aquesta coquetegés amb consolidar-se de forma més duradora al poder. El canvi al moviment era imminent: el socialisme era republicà.

«Y si alguien me pregunta usted qué quiere, contesto: República»: La (re)”republicanització” dels socialistes

L’equilibri entre els socialistes i la dictadura va esdevenir bastant dèbil. Com a solució, l’agost de 1929, Primo de Rivera va oferir a la UGT cinc escons de lliure elecció entre els seus representants dins de l’assemblea nacional. Però, desgraciadament per al vell militar, res va fer canviar les posicions dels socialistes. Quan aquest va conèixer la negativa del sindicat a formar part de l’assemblea, va afirmar amb pesar, tal com recull un número de El Socialista, les següents paraules: «Lo lamento sinceramente; esperaba otra cosa de la comprensión y ecuanimidad de los hombres representativos del Socialismo».

El panorama havia canviat tant que Largo Caballero, qui havia sigut el líder del pragmatisme quasi il·limitat, va arribar a afirmar durant l’abril de 1930 que: «Si alguien me pregunta si quiero Cortes constituyentes, le respondo que República; si alguien me pregunta que, si quiero Cortes ordinarias, le respondo que República; y si alguien me pregunta usted qué quiere, contesto: República».

L’agost de 1930, a Sant Sebastià, es va organitzar la primera reunió de republicans per a transitar cap a un règim democràtic en forma de República. Els socialistes en van quedar al marge, però Prieto va acudir-hi a títol personal. Més endavant, una comissió formada per De los Ríos, Largo Caballero i Besteiro es va reunir amb els republicans, el que va culminar en un pacte de compromís per la República entre socialistes i republicans. Els socialistes obtenien tres ministeris en el futur govern: hisenda per a Prieto, Largo Caballero s’encarregaria de treball i Fernando de los Ríos de justícia.

Malgrat que tots els sectors del socialisme caminaven convençuts cap a la República, el sector polític ho feia per convicció democràtica i liberal, mentre que el sector obrer transitava el camí republicà per ser el camí connatural al socialisme i de la consolidació de la política obrera, encarnada a la UGT. Tot i l’acord entre ambdues faccions cap a on s’havien de dirigir, la finalitat continuava sent el punt de discordança, com ho havia sigut en el passat recent. A partir d’aquí, el que va ser l’abril de 1931 i el que va venir després, és tema per una altra història.

Per saber-ne més:

AROSTEGUI, J. Largo Caballero. El tesón y la quimera. Barcelona: Debate, 2013.

BEN-AMI, S. El cirujano de hierro: la dictadura de Primo de Rivera 1923-1930. Barcelona:RBA, 2012.

GALLEGO, J.A. El socialismo durante la dictadura. Madrid: Tebas, 1977.

GONZÁLEZ CALLEJA, E. La dictadura de Primo de Rivera: la modernización autoritaria, 1923-1930, Madrid: Alianza, 2005.

GUERRERO, E. “El socialismo en la dictadura de Primo de Rivera”, a Revista de Derecho Político, 1978, Núm. 1, pàgs. 59-85.

HEYWOOD, P. El marxismo y el fracaso del socialismo organizado en España, 1879-1936. Cantabria: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Cantabria, 1993.

JULIÁ, S. Los socialistas en la política española, 1879-1982. Madrid: Taurus, 1997.

MARTÍN RAMOS, J.L. Historia de la UGT. Vol. 2. Entre la revolución y el reformismo, 1914-1931, Madrid: Siglo XXI, 2008.