Per citar aquesta publicació

Marzo Jordà, Gerard (2022)"El Tour de França de 1910 i la descoberta dels Pirineus", Ab Origine Magazine, Històries de l'esport(20 de Febrer) [en línia].
Tags

El Tour de França de 1910 i la descoberta dels Pirineus

El ciclisme és un esport que l’estimes amb bogeria o que et sembla avorrit a ultrança. La cursa més prestigiosa d’aquesta disciplina és la que se celebra a l’estiu i que tothom coneix: El Tour de França. Les etapes més esperades pels aficionats, tant pels que van a veure-la en directe com els que es queden a casa, són aquelles on les muntanyes tenen un paper protagonista. El Tour sol viure grans jornades de ciclisme als Alps i als Pirineus, centrant-se el present article en els Pirineus. Aquestes muntanyes han vist moments èpics com el descens suïcida de Perico Delgado al Peyresourde, el duel entre Andy Shleck i Alberto Contador al Tourmalet o la fatídica caiguda de Luis Ocaña al Col de Menté. Aquests són només tres exemples dels molts que han suposat els Pirineus per a la història del Tour de França; muntanyes que foren incorporades al recorregut del Tour fa més d’un segle.

El 1910 el Tour de França celebrava la seva setena edició i durant el transcurs de la desena etapa, els ciclistes recorrerien els 326 quilòmetres i 6000 metres de desnivell que separen les ciutats de Bagnères de Luchon i de Bayona. Per a fer això possible es creuaren els Pirineus, i per tant, s’ascendiren autèntics colossos que actualment formen part del recorregut habitual del Tour i que són una meca pels cicloturistes: Peyresourde (1.569 m), Aspin (1.489 m), Tourmalet (2.115 m) i Aubisque (1.709 m).

El ciclisme no ha estat una excepció i com tots els esports també ha experimentat una evolució tecnològica i els seus recorreguts s’han anat transformant, cosa que ha repercutit en la pèrdua de les seves etapes de fons. Encara que efectuar una etapa de característiques similars a la desena del Tour de 1910 sigui actualment molt més còmode, el Tour de França no dissenya una jornada de més de 6.000 metres de desnivell des del 1997, guanyada per Jan Ullrich. L’última etapa d’una gran volta en superar aquest desnivell fou la quinzena del Giro d’Itàlia del 2011, on s’ascendiren 6.300 metres de desnivell, on el guanyador d’aquella maratoniana jornada fou l’escalador Mikel Nieve.

El somni Pirenaic

El director del Tour de França el 1910, Henry Desgrange, incorporà aquesta etapa pirenaica al recorregut del Tour, veient l’èxit que tingué el 1905 la primera ascensió a un coll: Ballon d’Alsace. L’etapa fou un espectacle i en les edicions posteriors qualsevol coll de mitja muntanya congregà a la carretera un munt d’aficionats. El Ballon d’Alsace quedà en un segon pla en el moment que Desgrange afegí els colls pirinencs. Aquestes muntanyes eren indrets completament salvatges i verges fins a pràcticament les acaballes del segle XIX. Al Tourmalet no existí carretera fins al 1864, atès que Napoleó III manà construir-la per així forjar una ruta termal. En ser zones rònegues i amb escassa població, només transitaven pastors, peregrins o venedors ambulants. La soledat era tan elevada que diversos militars afirmaren la presència d’un nombre elevat d’ossos.

La persona que encoratjà a Henry Desgrange a afegir una etapa pirenaica al recorregut del Tour fou la seva mà dreta: Alphone Steinès. Steinès somiava en incorporar a la Ronda Gal·la un incentiu que encara la fes més atractiva i èpica. A conseqüència d’això, el gener del 1910 i sense haver visitat mai la zona, defensava que era viable l’ascensió d’aquests quatre colls pirinencs. Com que Desgrange tenia dubtes sobre la viabilitat de l’etapa, Steinès anà presencialment als Pirineus des de París. Al gener i en ple hivern les muntanyes d’aquesta serralada gaudeixen d’un excedent de neu, i per aquest motiu, a quatre quilòmetres del cim del Tourmalet la carretera estava plena de neu i era impossible continuar amb el cotxe. Steinès no es rendí i malgrat que ja era tard, s’aventurà a pujar el Tourmalet caminant. 

Steinès aconseguí la fita d’arribar als 2.115 metres i l’endemà aparegué a Varetja, on l’esperava el seu xofer i els gendarmes. Arribà amb la cara desencaixada i mort de fred, i el primer que va ser fou enviar a Desgrange un telegrama que aprovava l’ascensió en bicicleta del Tourmalet. Arran aquest episodi de perseverança d’Steinès, es milloraren les carreteres del Peyresourde, Aspin, Tourmalet i Aubisque, i per tant, el juliol de 1910 el Tour visità per primera vegada aquests colls. Sense saber-ho s’inicià la llegenda del Tour de França, que per sempre més anà lligada a les seves majestuoses muntanyes. 

Octave Lapize pujant a peu el Tourmalet. Font: Wikimedia Commons

El transcurs de l’etapa

L’etapa començà a les tres i mitja de la matinada a Bagneres de Luchon. Només sortir els ciclistes es toparen amb la primera adversitat del dia: el Col del Peyresourde. Els més ràpids escalaren la collada en 58 minuts i foren Gustave Garrigou i Octave Lapize. Aquests dos també escalaren junts l’Aspin fins a la meitat de l’ascensió, on Garrigou cedí. Octave Lapize coronà l’Aspin amb tres minuts de marge, però a peu de Tourmalet, exactament a Sainte Marie de Campan, Garrigou atrapà a Lapize, que es prengué amb molta calma el descens de l’Aspin.

En aquest moment s’estava escrivint història en el Tour de França i en el ciclisme, ja que el Tourmalet anava a ser escalat per primera vegada i els corredors superarien la barrera dels 2.000 metres d’altitud. El primer duel al Tourmalet va ser més similar a un combat de boxa que a un de ciclista, vist que els dos corredors patiren de valent durant els 17 quilòmetres d’ascensió. Al quilòmetre cinc, Lapize tornà a distanciar-se de Garrigou i aconseguí un marge de cinc-cents metres. Lapize decidí baixar de la bicicleta i recórrer els trams més durs del Tourmalet a peu, aprofitant les seves qualitats de corredor de ciclocròs, mentre que Garrigou no baixà en cap moment de la bicicleta. Malgrat que Lapize alternà la carrera a peu amb la bicicleta, passà pel Tourmalet en primer lloc, i es convertí en el primer ciclista a coronar el Tourmalet. Garrigou tornà a atrapar a Lapize i aconseguí una prima de 100 francs pel simple fet de no haver-se baixat de la bicicleta en tota la pujada. 

Postal de principis de segle XX on s’observa el cim de l’Aubisque. Font: Wikimedia Commons

A l’Aubisque, Garrigou pagà els esforços al Tourmalet i es quedà definitivament de Lapize, però aquest també entrà en crisis al llarg de l’ascensió. Aquesta situació adversa pels dos cap de cursa ho aprofità François Lafourcade, que amb un desenrotllament més lleuger, se situà com a cap de cursa i passà per l’Aubisque amb un marge de quinze minuts respecte a Lapize. En coronar l’Aubisque un periodista li preguntà a Lapize que li estava semblant l’etapa. El guanyador de la París-Roubaix de 1909 respongué que els organitzadors del Tour eren uns assassins i uns criminals. 

Era tal el defalliment d’Octave Lapize que un segon corredor el sobrepassà: l’italià Pìerino Albini, que contactà amb Lafourcade. El desenllaç de l’etapa fou trepidant perquè en tractar-se d’una etapa de més de 300 quilòmetres, el fons dels corredors és un factor clau. Lapize aconseguí refer-se de la seva desinflada i atrapà a Saint Jean Pied de Port a Albini, atès que Fourcade no aguantà el seu ritme. L’italià i el francès arribaren junts a Bayona i es jugaren l’etapa a l’esprint. Lapize fou el més ràpid i s’endugué la primera etapa pirenaica del Tour de França. Els primers corredors arribaren a meta després de pedalar catorze hores i deu minuts. En finalitzar la vuitena edició del Tour de França, Octave Lapize pujà a l’esglaó més alt del podi. En només vint-i-dos anys Lapize guanyà el seu únic Tour de França, però el malaurat jove francès morí set anys després en la Primera Guerra Mundial, quan el seu avió caigué abatut sobre Verdun.

Els autèntics pioners del ciclisme

A tall de conclusió, la desena etapa del Tour de França de 1910 va assentar un abans i un després en la història i el desenvolupament del ciclisme, atès que els corredors i els organitzadors comprengueren que era possible ascendir colossos de més de 2.000 metres d’altura. Per aquest motiu, l’any 1911, el Tour tornà a visitar els Pirineus, però també inclogué passos de muntanya dels Alps com l’icònic Galibier (2.642 m). Va ser en aquest punt, on el mite del Tour de França començà a arrelar a la societat francesa, que observaven com una sèrie de corredors eren capaços de domesticar les seves muntanyes. Així doncs, progressivament, la Grand Boucle i els seus passos d’alta muntanya es convertiren en un estàndard de França i en un símbol d’heroïcitat. La primera visita del Tour als Pirineus sembrà la llavor a les generacions ciclistes posteriors, de què era possible escalar aquests colossos i protagonitzar distintes batalles en les seves carreteres.

Gràcies a la proesa de 1910, anys més tard es visqueren grans etapes de muntanya protagonitzades pels millors ciclistes de la història del Tour: Jacques Anquetil, Eddy Merckx, Bernard Hinault i Miguel Induráin. A partir de les actuacions de tots aquests ciclistes i de la bellesa dels paratges naturals de muntanya, una gran quantitat d’aficionats al ciclisme visita les carreteres i les muntanyes més extraordinàries del Tour, tot compartint les mateixes pujades que els pioners de 1910.

  • (Barcelona, 1996). Graduat en Història per la Universitat de Barcelona. Interessat per la història medieval, moderna i contemporània de Catalunya, posant èmfasi en la microhistòria. Creador de contingut divulgatiu històric i cultural del Parc Natural de la Serra de Collserola, i actualment treballant com a guia turístic a la Central Hidroelèctrica de Tavascan.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Per citar aquesta pubicació

Marzo Jordà, Gerard (2022)"El Tour de França de 1910 i la descoberta dels Pirineus", Ab Origine Magazine, Històries de l'esport(20 de Febrer) [en línia].
Popular

Relacionat