La «Milícia Nacional» (1814-1876): revolució liberal i autoorganització obrera

Imatge de portada: “La Ciutadella atacada per la Jamància, Barcelona” (1843), Autor desconegut: Font: Wikimedia Commons. Domini públic.

La reestructuració de les forces armades va ser un dels pilars sobre els quals els diputats de les Corts de Cadis de 1812 van plantejar la necessària reorganització de l’Estat Espanyol. La Guerra del Francès i les innovacions militars produïdes per la Revolució Francesa van fer comprendre a les ments més avançades del liberalisme espanyol que el nou país que estaven construint havia de partir de noves bases.

La Milícia com a concepte no era cap invent nou. Durant l’Antic Règim grups voluntaris armats al servei de les institucions de govern havien existit, però la base de la composició social d’aquestes era profundament excloent, ja que les milícies del s.XVIII es conformaven partint de la condició de súbdits de la població. La Milícia Nacional, en canvi, es fonamentava en la concepció liberal i democràtica segons la qual la defensa de la nació només la podien dur a terme persones lliures, en un espai igualitari on no hi haguessin diferències ni de classe ni de cap altre tipus.

El liberalisme exaltat ^[1]Denominació que rep el sector esquerrà i popular del liberalisme durant les primeres dècades del s.XIX, i que serà el germen del republicanisme, socialisme i altres tradicionspolítiques … Continue reading de seguida hi va veure una eina útil de contenció del poder reial, creant un equilibri on l’exèrcit seria potestat reial i destinat a la defensa d’atacs externs, i la Milícia estaria sota el control del parlament i destinada a mantenir l’ordre interior. Amb els anys, aquest sector exaltat treballarà per convertir les milícies en un vertader espai de formació i de politització de les classes populars, que acabaran jugant un paper important en la lluita contra els estaments privilegiats i els moviments polítics reaccionaris del s.XIX.

La creació i auge de la Milícia Nacional

Com a conseqüència del pronunciamiento del General Rafael del Riego l’any 1820, el Rei Ferran VII es veié obligat a restablir la Constitució de Cadis, que ell mateix havia derogat només 6 anys abans. S’iniciava així el període de tres anys posteriorment conegut com a Trienni Liberal. Durant aquests anys es produirà la definició legal de la Milícia, així com s’iniciarà la pugna entre liberals per decidir l’abast i les característiques del paper polític d’aquesta. Aquesta pugna és conseqüència del fet que, durant aquest breu període, la Milícia havia ultrapassat les seves funcions originals fins a tal punt que els liberals més refractaris als esclats revolucionaris començaven a témer la seva pròpia creació. Si l’objectiu inicial era el d’enquadrar el poble ras en defensa de l’ordre públic i lluitar contra els absolutistes, en aquests tres anys es van convertint en una eina d’intervenció política en defensa de les classes populars.

Qui formava part de la Milícia?

El reglament de les milícies vigent fins aleshores, aprovat el 1820, era encara bastant excloent. Establia que cada milicià havia de procurar-se el seu uniforme, fet que limitava la participació als sectors més humils. Tot i això, abans de la proclamació de la llei, ja hi havia ciutats amb milícies establertes segons el reglament de 1814, i varen seguir usant l’uniforme que ja tenien. A més, aquestes milícies prèvies a la llei de 1820, eren molt més representatives sociològicament, participant-hi treballadors, pagesos i a vegades també estrangers residents. És el cas de les ciutats de Barcelona i Cadis, per exemple.

A més a més, el nombre d’allistaments a les milícies pujava com l’escuma, passant la de la ciutat de Barcelona de 600 membres el mes d’agost de 1820 a més de 2000 el novembre del mateix any. Tant en aquestes ciutats com en les que tingueren milícies de creació més tardana, pel que fa al seu creixement espectacular van tenir un paper cabdal les societats patriòtiques i grups revolucionaris, que animaren als seus integrants a fundar nous batallons i dur a terme la seva activitat política en aquest espai. Aquesta presència revolucionària espantà al govern i als dirigents moderats, que amb la llei de 1822 esperaven contrarestar l’impuls popular. Així, establiren l’obligatorietat del servei, així com l’exclusió de jornalers, metges, funcionaris i catedràtics, professions associades a tarannàs més revolucionaris, per tal de diluir ideològicament els batallons.

De totes maneres, com que la interpretació del reglament quedava a arbitri dels caps de batalló i comandants de la Milícia, aquesta suposada exclusió mai s’acabà de fer efectiva, i les capes populars van trobar en aquest espai un veritable ariet polític per fer valer les seves demandes. Quan s’inicia a la primavera de 1822 la guerra contra els reialistes, la situació de conflicte contribuirà a que els límits de la Llei de Milícies siguin encara més borrosos, afavorint al seu torn la participació de les classes subalternes.

També es produirà una certa especialització de les diferents companyies, creant-se els batallons de professors i alumnes, la companyia de sapadors-bombers o les milícies expedicionàries, que actuaven fora dels seus municipis perseguint les partides reialistes. Val la pena destacar, però, dos batallons que per la seva funció i composició foren una autèntica revolució en aquell moment: els batallons gimnàstico-militars i el batalló de milicianes.

Els batallons gimnàstico-militars

Aquests cossos eren formats per nens de diferent rang d’edat segons la ciutat. Vestits amb el seu propi uniforme, protagonitzaven desfilades i cerimònies diverses, algunes d’elles relacionades amb la fortificació de la ciutat. Més enllà d’això però, allò realment rellevant és que en aquests batallons s’oferia una instrucció bàsica (llegir, escriure, matemàtiques, història, gimnàstica i sobre la Constitució). Aquesta instrucció, a més, era de les poques que podien rebre els nens d’extracció social obrera o jornalera que no estava sota control religiós. El coneixement era vist pels liberals com un requisit indispensable per gaudir plenament de l’estatus de ciutadà.

A part, es va considerar que amb l’establiment d’aquests batallons s’assolia un doble objectiu: formant les noves generacions en els principis liberals, s’arribava de retruc a un sector que fins aleshores no havia tingut els mitjans per participar de la vida política del liberalisme, les mares dels nens. Evidentment no totes les dones eren mares i moltes d’elles seguien quedant fora dels espais de socialització del liberalisme, però fou un primer pas important. Amb la creació i proliferació de les Societats i Tertúlies Patriòtiques, les dones prendran un rol més actiu, participant-ne com a públic, com a oradores i fins i tot presidint-ne algunes sessions. Aquesta nova situació portarà a la creació del batalló de milicianes de Barcelona.

El batalló de milicianes d’Emilie Duguermeur

A la tardor de 1822 el Diario de la Ciudad de Barcelona, associat al liberalisme exaltat, es feia eco d’un grup de dones que s’havia reunit en un local del Carrer dels Escudellers. S’havien organitzat per cosir els uniformes de la Milícia i contribuir a l’esforç revolucionari. Entre els noms que el Diario feia públics, sobresurt el d’Emilie Duguermeur de Lacy. Vídua del general de l’exèrcit i liberal exaltat Luis de Lacy, havia
vingut des de Madrid a Barcelona a inaugurar una Tertúlia Patriòtica en honor del seu marit. Veient la iniciativa de les dones barcelonines, Emilie Duguermeur es va unir al grup de senyores del Carrer dels Escudellers i poc a poc van anar prenent un major protagonisme. Al gener de 1823 van col·laborar al muntatge de l’artilleria arrossegant els canons fins les muralles de la ciutat. Els diaris del moment se’n van fer ressò i sembla que popularment ja se les coneixia com a “les senyores milicianes”.

L’abril de 1823 ja disposaven d’uniforme i de reglament propi, i prengueren el nom de Batalló de Llanceres de Barcelona. La mera creació d’aquest batalló ja fou un pas enorme per a les dones del moment ja que les situava cada cop més a prop de la igualtat ciutadana amb els seus compatriotes masculins. Aquest petit pas cap a la ciutadania femenina, però, no va entusiasmar als homes liberals, que ja havien vist amb certa recança la participació femenina a les tertúlies polítiques.

Tot i la participació inicial de només 25 dones, van prendre ràpidament un paper actiu a la política liberal. Així, ja al maig de 1823 col·laboraven al costat de la Tertúlia Patriòtica en la recaptació d’impostos. El cap polític del batalló, Fernando Gómez de Butrón, va intentar limitar les accions de les milicianes i trencar els lligams amb la resta de la Milícia Nacional, per tal de marginar i difuminar la vinculació entre participar d’aquest espai i obtenir la condició de ciutadà. Gómez de Butrón, a més, va canviar el nom del batalló i el convertí en la Sociedad de ciudadanas para la humanidad y la beneficiencia, desvinculant-les de tota associació política.

Quan el sector del liberalisme radical encapçalat per Antonio Rotten prengué el control del govern, Emilie Duguermeur s’afanyà a reconèixer-li l’autoritat i posà a la seva disposició el grup de dones. Rotten li tornà la consideració de Batalló de Milicianes a l’organització i acceptà el seu ajut per reparar les fortificacions de la muralla barcelonina. Les Llanceres de Barcelona no es limitaren a tasques de manteniment o d’ajut als malalts i ferits, sinó que tal com van reconèixer els diaris del moment “quieren acompañarnos en los peligros, y prestarlos en el mismo acto de una acción, exponiéndose a derramar tambien la sangre”.

El setembre de 1823 però, es va crear una societat de composició masculina dedicada a la cura dels ferits i malalts, fent la competència al batalló femení i eliminant el factor que el feia destacable per a la premsa de l’època. En els últims moments de la guerra tota referència al batalló femení va desaparèixer.

La Milícia després de la guerra

La derrota dels liberals va suposar la fi de la Milícia Nacional i el reestabliment de l’absolutisme per part del Rei Ferran VII, que tornava a derogar la Constitució. Deu anys més tard sota la regència de Maria Cristina es produeix un retorn gradual al liberalisme, i la Milícia reapareix de nou tot i que amb noms variats i canvis de llei sobtats.

Els sectors liberals, ara coneguts com a progressistes i moderats, defensaven opcions oposades en els debats al voltant de la composició i atribucions de la milícia, reprenent les discussions del Trienni. Així els moderats apostaven per l’obligatorietat del servei com a forma de canalitzar les disputes polítiques i evitar esclats revolucionaris. De la mateixa manera, creien que la Milícia havia de ser ideològicament neutra i dedicada exclusivament a la defensa de les lleis, les llars i l’ordre públic.

Els progressistes entroncaven amb la tradició del liberalisme exaltat i apostaren per la voluntarietat del servei, esperant que només hi participessin els liberals convençuts, convertint així la Milícia en una eina política a favor dels interessos dels sectors radicals. L’aleshores diputat progressista Antonio Alcalá Galiano defensava aquesta posició justificant-se en la situació de guerra contra el carlisme en què es trobaven. Per Alcalá Galiano no es podia guanyar aquest conflicte sinó apel·lant als motius exclusivament emocionals. Per tant, calia homes que sentissin un profund amor a la pàtria i als principis liberals, i això només es garantia amb un servei voluntari.

Tot i que els progressistes van perdre el debat parlamentari, insistiren en la qüestió treballant colze a colze amb aquelles milícies locals properes ideològicament, animant-les a dur a terme accions per pressionar els governs. Finalment, el 1835 van aconseguir els seus objectius i una sèrie d’insurreccions municipals impulsades per milicians van dur al poder al partit progressista. Aquest idil·li entre progressistes i milicians assolirà el seu punt àlgid amb les manifestacions de suport i veneració cap al General Baldomero Espartero, especialment a partir de la dècada dels 40.

No obstant, la dècada dels 30 també veurà la creació d’una de les primeres experiències d’autoorganització obrera en el si de la Milícia. L’any 1836 es crearà a Barcelona el Batalló de la brusa, conegut així per la vestimenta típica que portaven els seus integrants, tots ells treballadors de fàbrica. Aquest batalló es destacarà per la seva participació en les bullangues dels anys 30 i especialment durant la revolta de 1843, coneguda com a Jamància. La Milícia Nacional va ser tot un espai d’aprenentatge de la pràctica revolucionària i l’experiència política adquirida pels treballadors en el seu si va ser determinant a l’hora de configurar una identitat i un discurs polític popular.

Aquesta vinculació amb les milícies locals, però, també va servir per donar ales al discurs polític localista i regionalista d’aquestes. En el cas de Barcelona, per exemple, quan l’any 1837 es van dissoldre algunes unitats, els milicians afectats van comparar la situació amb l’esdevinguda al final de la Guerra de Successió, que havia acabat en la dissolució de la Milícia Urbana de la ciutat. Fins on arribava aquesta reivindicació localista-regionalista ho demostren les paraules de Juan Antonio Llinàs, degà de la
Junta de Vigilància ^[2]Òrgan de govern creat pels insurrectes barcelonins després del pronunciamientoprogressista de Madrid de l’any 1840. La Junta donà suport al poble revoltat que de forma unilateral va iniciar … Continue reading de la ciutat, als milicians després de conquerir la fortalesa de la Ciutadella. Llinàs els va recordar que “este triumfo(sic) es una verdadera conquista. Victoria, pues, por Cataluña, victoria por los catalanes, victoria por Barcelona.”

La fi de la Milícia i el seu llegat

Aquesta subversió localista-regionalista del discurs polític radical dels milicians no entusiasmà massa els dirigents del progressisme i, si hi afegim que sovint les milícies actuaven ja no només contra els governs moderats sinó també contra governs progressistes, veiem com l’opinió d’alguns progressistes es tornarà contra la Milícia, que cada cop més s’escorava ideològicament cap a l’esquerra democràtica i popular. Quan l’any 1844 els moderats tornin al poder, dissoldran la Milícia i crearan un cos professionalitzat per substituir-la: la Guàrdia Civil.

Durant la dècada dels 50 la Milícia només veurà un lleuger ascens durant els dos anys de l’anomenat Bienni Progressista, i quan el general Leopoldo O’Donnell executi el seu cop d’estat i s’instal·li en el poder, la Milícia serà de nou dissolta. En el preàmbul de la llei d’O’Donnell, s’argumenta que s’aboleix el cos perquè causava “disgusto” i “inquietud” entre la classe dirigent, fomentava “hábitos de disipación y holganza en las clases trabajadoras” però sobretot perquè estava formada majoritàriament per “el elemento del proletariado”. Quan es recuperi la Milícia durant la revolució de 1868 ho farà amb el nom de Voluntaris de la Llibertat, amb la intenció per part del govern de ser un cos format per gent benestant i ideològicament moderat.

Amb la Proclamació de la República el febrer del 1873 es formarà el cos de Voluntaris de la República, i tindrà un paper rellevant durant la revolta cantonal. Aquesta serà l’última Milícia Nacional que existí, ja que després del cop d’estat del general Pavía s’abolirà definitivament. El proletariat i les classes populars desenvoluparan noves formes d’autoorganització amb els sindicats, ateneus i partits i articularan noves maneres de lluitar per les seves reivindicacions.

En conclusió, la Milícia Nacional va ser l’espai predilecte de les classes populars durant la primera meitat del s.XIX per tal d’intentar dur a terme la seva proposta política. Més enllà de ser només un cos armat, els milicians van desbordar de seguida les limitacions que suposadament establien les diverses lleis, convertint-la en un espai de formació, educació i creació de consciència de classe. A més, oferí un espai nou per a les dones que els permetia tal acostar-se a la llibertat, igualtat i fraternitat pretesament reivindicada pel liberalisme exaltat i posteriorment pel republicanisme. La por de la classe dirigent, mantinguda en el temps durant les diverses dècades en les quals la Milícia va actuar, ens demostra que no fou un cos totalment subjugat al dominant liberalisme moderat, sinó que exercí un paper revolucionari en defensa dels interessos de les classes subalternes.

Per saber-ne més:

Roca Vernet, Jordi. (2020) “La milicia nacional o la ciudadanía armada. El contrapoder revolucionario frente al liberalismo institucional”, Bulletin d’Histoire Contemporaine de l’Espagne, 54, p. 1-23.

Roca Vernet, Jordi. (2009) “Emilia Duguermeur de Lacy, un liderazgo femenino en el liberalismo español”. A: Las heroínas de la guerra de la independència. Madrid: Cátedra, p. 367-393.

Zbiranski, Louise (2021) “Un modelo de ciutadania con vida propia. El miliciano nacional durante la primera mitad del siglo XIX”, Historia y Política, 46, 119-148.

Arnabat Mata, Ramon (2022) “La Milicia Nacional Voluntaria en Cataluña durante el Trienio Liberal (1820-1823). Una aproximación sociológica y geográfica”, Hispania, 82 (270), p. 107-139.

Gabriel, Pere (Ed.) (2020) Republicans catalans del segle XIX. Espanya i nació a Catalunya. 1ª edició. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.