Font de la imatge de portada: Beckstet, Wikimedia Commons
Des del primer Imperi Carolingi, la disputa del Papat contra els poders laics és un fet constant i continuat, però les disputes més fortes seran amb el Sacre Imperi Germànic, ja que els carolingis després de la mort de Carlemany, les disputes internes seran una constant dins la dinastia carolíngia, a la vegada, la seva partició en tres parts del Imperi Franc (França, Lotaríngia i Germània) i després, amb la mort de Lotari en dos, mentres els comtes de cada territori van agafant força i poder pel seu compte, mentres els reis francs van perdent poder de facto dins dels seus territoris iniciant així la feudalització de França, el Papat no té problemes per fer pal·lès el seu poder, no té cap força contra la qual competir, Bizanci te prouta feina al est a frenar els musulmans i al oest les invasions eslaves, per tant, occident queda sota el paraigües romà.
La supremacia a Europa no serà qüestionada fins l’arribada d’una nova dinastia a Germània, la qual posarà en dubte el poder papal per sobre de tot, els Otònides.
La dinastia Otònida fundada per Otó I, posarà en dubte el poder papal, ja des dels seus inicis, qüestionarà el poder del Papa sobre els seus territoris, aquest fet serà degut a la tradició germànica de l’elecció del monarca, els monarques germànics són escollits dintre les families nobles germàniques, els comtes, llavors, el rei, distribuia el poder en alguns territoris, per tant evitava que una familia noble fos més poderosa que les altres, a la vegada, a les families nobles i els seus exercits, els utilitzava per la seva expanció cap al est d’Europa. Otó I, és coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic al any 962 aprofitant la debilitat del Papa Joan XII i al any següent el deposa, quan aquest intenta conspirar contra ell amb els magiars i els bizantins per debilitar el poder imperial, i en seu lloc hi posa un home de la seva confiança Lleó VIII, però al marxar de Roma, els partidaris del anterior Papa inicien disturbis dins de Roma, obligant a Otó tornar i deposar el nou Papa escollit, Benet V, i deixant Roma amb una pau latent fins la seva mort al 973.
A Ottó II l’hi passarà el mateix que el seu pare, hi haurà problemes amb Roma de forma continuada, igual que es trobarà Ottó III i Enric II, l’últim de la dinastia imperial. Però tot i acabar-se la dinastia Otònida, el conflicte continuarà i srritoris en mans de nobles elegits pel propi monarca. Otó, per evitar la conflictivitat de les herències en els comtats, hi ficava a bisbes, però la conflictictat s’agreuja amb Enric IV (1075) amb la Guerra de les Investidures, el conflicte sobre qui podia nombrar els bisbes, s’acaba extenent per tot Europa, sobretot després que el Papa Gregori VII, escrigui el Dictatus Papae, en el qual afirma que només el Papa té la postestat per sobre la resta de nombrar bisbes i ningú més. Aquest escrit, anava en contra de la tradició imperial alemanya, per tant Enric IV, com a constestació, nombrarà l’Antipapa Climent III, i entrarà miliatarment a Roma, obligant a Gregori a refugiar-se a Salern fins al final de la seva vida.
El conflicte acabarà amb el Concordat de Worms del 1122, signat entre Enric V i el Papa Calixt II, en el qual acabaran acordant, la reconeixença de les eleccions del Papa eren lliures i l’Emperador no s’hi podia ficar, a a la vegada, es restauraven tots els bens que Enric IV havia confiscat a l’església germànica i l’Emperador hauria de socorrer el Papa en cas que ell ho demanés per una banda, per l’altra, el Papa es comprometia a que l’Emperador fos present a l’elecció de bisbes dins del Regne de Germània.
Tot i el Concordat de Worms, els conflictes per la regència del poder continuaran entre el Sacre Imperi i la Santa Seu, solament el tractat serà respectat durant el regnat de Lotari II (1133 – 1137), mort poc després de la derrota contra Roger II de Sicilia, atenent les demandes papals de defensa contra els nordmans de Sicilia, el seu successor serà Federic I Hohenstaufen, però no tindrà el títol imperial fins al 1154.
Per saber-ne més
[1] MERNISSI, Fatema. El harén en occidente. Pàg. 24
[2] Ibídem, pàg. 25
[3] Ibídem, pàg. 25
[4] Online Etymology Dictionary: http://www.etymonline.com
[5] Ibídem
[6] BRAMON, Dolors. Ser dona i musulmana. Pàg. 149
[7] Oxford Dictionary Online: http://www.oxforddictionaries.com
[8] Ibídem
[9] Etimología Castellano: http://www.elcastellano.org/palabra.php
[10] Institut d’Estudis Catalans: http://www.iec.cat/
[11] BRAMON, Dolors. Ser dona i musulmana. Pàg. 150
[12] El Almanaque: http://www.elalmanaque.com/Amor-sexo/haren.htm
[13] Metapedia: http://es.metapedia.org/Harén
[14] Arte e Historia: http://www.artehistoria.jcyl.es/v2/contextos/1774.htm
[15] Mundo Árabe: http://www.libreria-mundoarabe.com/Boletines/n%BA72%20Jun.09/MitosRealidadesHaren.htm
