Imatge de portada: Capçalera Pèsol Negre. Font: Wikimedia Commons
El pèsol negre és una varietat de llegum de tonalitats verdoses, marrons i violetes que s’ennegreixen un cop cuits. Aquesta varietat es planta en ple hivern, a l’alta muntanya i en les terres on no gosa créixer res més, en alguns pobles berguedans, i en altres temps era una menja ben humil.
Potser per tot això, quan el 1998 l’Ateneu Llibertari del Berguedà va decidir publicar un fanzine el va batejar amb aquest nom: el Pèsol Negre. Arrelat a l’entorn local, als marges, i amb aquest adjectiu «negre» tan propi del món llibertari, el color per excel·lència de l’anarquisme.
Aquella iniciativa acabaria donant al Berguedà, a l’Alt Llobregat i al país una de les capçaleres de més llarga durada i incidència social de l’anarquisme. Una publicació que per aquestes característiques és una font interessant per conèixer de prop els interessos, motivacions, ideologia, debats, etc., dels llibertaris (i col·lectius afins) a l’Alt Llobregat en les darreres dècades, així com la història social més recent en aquest territori i arreu de Catalunya.
Els propis textos d’El Pèsol Negre i entrevistes amb persones que hi van estar vinculades han fet possible aquest article, un deute pendent amb una publicació rellevant de la premsa llibertària a Catalunya i des de fora dels focus —que enlluernen i enceguen— de la rosa de foc.
Anarquisme i industrialització a l’Alt Llobregat
Una realitat socioeconòmica i històrica relliga les poblacions i colònies des de Manresa fins els Pirineus i la capçalera del riu Llobregat: l’Alt Llobregat, que avui correspon aproximadament a les comarques del Berguedà i el Bages. Una geografia de colònies tèxtils i mineres. El tren i la carretera intercomarcal, seguint el traç del riu, n’eren la columna vertebral.
És, doncs, un focus industrial important amb un arrelament significatiu de l’anarquisme i l’anarcosindicalismedurant dècades. La revolta de l’Alt Llobregat de 1932, les columnes de milicians i les col·lectivitzacions el 1936, el maquis de postguerra i un bon nombre de noms propis—els maquis Marcel·lí Massana i Ramon Vila Capdevila, Josep Ester Borràs, Joaquim Penina, Joan Puig Elias o Agustín Rueda, per esmentar-ne només alguns— en són testimoni.
Aquesta presència llibertària, però, es va anar esllanguint al llarg del franquisme. Anys més tard, la desindustrialització va devastar l’Alt Llobregat i sobretot el Berguedà.
Quan neixen l’Ateneu Llibertari del Berguedà i El Pèsol Negre animats per una nova generació de llibertaris, el Berguedà és una comarca profundament deprimida. A Catalunya el pujolisme viu els seus darrers dies i el govern espanyol és en mans d’Aznar. Al món la Guerra Freda ha acabat, s’ha enfonsat el bloc soviètic, el neoliberalisme sembla imposar-se arreu i alguns el normalitzen parlant del «final de la història». Entre tantes ombres, el zapatisme, el moviment okupa i les lluites del moviment antiglobalització són espurnes de llum per al món llibertari.
El Pèsol Negre de la primera època
El març de 1998 apareix el primer número d’El Pèsol Negre, subtitulat com Revista llibertària del Berguedà, un fanzine en format quartilla amb articles, contes, dibuixos, còmic i poesia. Mesos més tard, l’hivern següent, apareixia el segon i últim número d’aquesta primera època. Amb una tirada curta, la publicació no va sortir de l’entorn de l’Ateneu Llibertari en aquesta primera època.
El Pèsol Negre de la segona època
Dos anys després d’aquell parell de fanzines, la publicació sortia al carrer i plena de canvis, tant formals com, sobretot, d’orientació. Era tant obvi, que la numeració tornava al número 1 i es presentava explícitament com una 2a època d’El Pèsol Negre. Quan l’any 2021 es va enviar a imprenta un darrer número, la publicació feia un parell de dècades que sortia al carrer i sumava 75 números publicats; una llarga vida per una publicació anarquista.
En aquesta segona època es fa un canvi profund: de format, de tirada, de periodicitat i, sobretot, per la voluntat d’incidència social, amb una orientació més periodística i donant importància a l’actualitat local des d’una mirada llibertària.
Seguint l’exemple de La Burxa, una publicació nascuda el 1998 als entorns del moviment okupa del barri barceloní de Sants, El Pèsol Negre es repartia als comerços, la biblioteca i alguns bars del Berguedà. I sent gratuït, a l’abast de tothom i posant el focus en problemàtiques o qüestions locals, es va fer aviat un nom, ja fos per afinitat o tot el contrari.
El 2003 la publicació passà a format tabloide, imprès en rotativa, multiplicant-ne els exemplars; i a finals de 2004 va arribar més enllà del Berguedà, passant a ser la «Publicació Llibertària de l’Alt Llobregat i Cardener», amb la incorporació de militants llibertaris bagencs, que escrivien articles i el repartien a la seva comarca. Per diverses raons, és al Berguedà on la publicació tindria un major impacte.
Una publicació amb incidència social
En un Berguedà deprimit i postindustrial, a més d’El Pèsol Negre, la capital berguedana comptava amb l’Ateneu Llibertari del Berguedà, des de 1995, i un casal de l’esquerra independentista (Casal Panxo), des del 1999. Al seu torn, un nou col·lectiu llibertari obriria el seu propi local ben aviat, anomenat informalment el Centru, el 2001; i el mateix farien les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya, obrint el Casal Moragues. I a mitjans d’aquella dècada encara obrien alguns altres locals juvenils de caire sociopolític en altres pobles de la comarca, com l’Ateneu Popular Olvanès o La Fona de Gironella, i en altres pobles de l’Alt Llobregat (el Centre Social de Calaf, Cal Carrasclet de Navarcles, etc.).
Hi ha cert moviment, certes lluites, i El Pèsol Negre n’és un element important. Des de les seves pàgines es pot resseguir el pols d’aquests anys en aquest territori i, fins i tot, la incidència que tenien altres qüestions d’abast més ampli o fins i tot internacional entre els llibertaris berguedans.
Casals, ateneus, policies i ajuntament
Quan El Pèsol Negre va sortir al carrer, l’anarquisme al Berguedà era minoritari; a la comarca, un dia carlina, llibertària més tard, el catalanisme (o independentisme) era hegemònic. I entre aquest independentisme hi havia uns pocs militants d’extrema dreta que de tant en tant omplien de pintades les parets de Berga. Ho veiem en la portada del primer número o en un article publicat en el número 4 intitulat «Catalunya Catalana?»: «Les parets de Berga van estar plenes de pintades amb missatges ultranacionalistes i feixistes com ara: Catalunya Catalana, Independència a qualsevol preu, Xarnegos fora, etc. Molts d’aquests missatges eren signats per Estat Català.»
Però l’independentisme juvenil s’estava organitzant en aquells moments majoritàriament al Casal Panxo, de l’Esquerra Independentista. I justament en les pàgines d’opinió d’El Pèsol Negre tindria lloc un llarg debat entorn del nacionalisme que s’allargaria durant 6 números, tot un any, des de finals de 2001 a finals de 2002, amb 15 articles i una dotzena d’articulistes. Aquesta disputa, ideològica però sobretot identitària, va ser prou agre —i sovint demagògica i simplista— com per enverinar les relacions entre els col·lectius sociopolítics juvenils fins al xoc violent. En els dos extrems es situaren els anarquistes del Centru i els independentistes del Casal Panxo.
A més, per aquelles dates aflorarien discrepàncies en les pràctiques. Diverses entitats culturals i polítiques juvenils s’havien unit en la plataforma Berga es mou, un front reivindicatiu amb demandes compartides davant l’ajuntament. El Casal Panxo, però, se’n va acabar despenjant i decidí vehicular les demandes en solitari des del Consell de Joves, la via institucional. El Pèsol Negre es va fer ressò dels passos d’aquesta plataforma al llarg dels mesos.
Veiem la pressió de l’Ajuntament de Berga cap als col·lectius juvenils, posant taxes i traves, i la dels Mossos d’Esquadra, que feia poc que s’havien desplegat a la comarca i tenien conflictes constants amb la població. Uns i altres apareixien sovint a les pàgines d’El Pèsol Negre.
I és que la crítica a la policia catalana aquells anys era unànime no només en els col·lectius més polititzats. Ja en el segon número hi ha unes quantes pàgines d’un especial «brutalitat policíaca» on es qüestionen diverses actuacions del cos de Mossos d’Esquadra; i a quasi tots els números d’aquests primers anys hi han conflictes reiterats. (Encara el 2011, al número 54, es faria un número especial dedicat a Mustapha, un jove que havia mort sota custòdia policial a Manresa.)
A Berga, el gener de 2003 es feien unes Jornades Antirepressives i una manifestació on hi va participar un centenar de persones; i el 13 de novembre de 2004, després d’una violenta batuda policial, una manifestació amb un miler de persones –massiva: la ciutat té uns setze mil habitants– va recórrer el centre de la capital berguedana. Aquests són alguns episodis que trobarem a El Pèsol Negre i que ens acosten al moment intens de 2005, arran del Cas Isanta.
L’assassinat del jove Pep Isanta a les barraques de la Patum de 2005 va remoure-ho tot. Les crítiques als Mossos d’Esquadra eren quasi unànimes a la població —i arreu de Catalunya, per altres episodis—. La situació va forçar la Consellera d’Interior Montserrat Tura (PSC) a comparèixer al Parlament el 8 de juny de 2005. Hi va anar amb un exemplar d’El Pèsol Negre i el va citar des del faristol. «La comissaria de Berga és l’única comissaria que ha rebut diferents manifestacions», afirmava. «En els darrers anys a Berga han proliferat diferents casals, ateneus i centres de signe fonamentalment llibertari o anarquista i també d’altres característiques», deia a l’hemicicle; «crida certament l’atenció (…) que en una ciutat que té poc més de setze mil habitants hi hagi 4 centres d’ideologia anarquista i 3 d’ideologia independentista radical». Els números de Tura no s’ajusten a la realitat, però és ben cert el clima de mobilització sociopolítica del jovent berguedà aquells anys.
Pocs dies després de l’assassinat d’Isanta El Pèsol Negre li va dedicar un número, recollint de primera mà l’assassinat i les mobilitzacions d’aquells dies. Se’n van imprimir 8.000 exemplars, la majoria repartits al Berguedà, on la publicació era més popular que mai. Un any més tard, apareixia un nou número que va incloure un especial dedicat a Isanta, sumant 56 pàgines; se’n van repartir altres 8.000 exemplars.
Les arrels, una eina per al present
Amb El Pèsol Negre i moltes altres iniciatives, cap a l’any 2000 l’anarquisme tornava a tenir presència pública al Berguedà després de moltíssim temps; i hi ha una voluntat explícita de vincular-se al passat llibertari de la comarca, de refer el fil trencat de la història llibertària, com una eina per al present. Així, la publicació unia passat i present per desvetllar de nou l’anarquisme a la comarca. Si l’editorial era sempre clarament àcrata, en les seves pàgines hi trobem cites d’autors clàssics de l’anarquisme o afins (Bakunin, Kropotkin, Malatesta, Thoreau, etc.) i totes les qüestions que s’aborden —Actualitat, Història, Laboral, Internacional, Opinió, Poesia, ressenyes, entrevistes, ecologisme, agenda i un llarg etcètera— es tracten sempre des d’una mirada crítica, quasi sempre anarquista, i donant força centralitat a allò local.
En aquest sentit és revelador que en el primer número es publiqués de nou un article del destacat anarcosindicalista berguedà Ramon Casals «Ramonet Xic», publicat originalment al Butlletí de Berguedans a l’Exili el 1949, on rememorava una important vaga general de la seva joventut a Berga, el maig de 1928. (Pocs mesos després, per cert, Ramon Casals moria a França i la publicació el recordava i reivindicava).
I en aquesta genealogia llibertària hi apareixeran Joan Busquets, maqui durant la postguerra; Jan Marc Rouillan, militant des del tardofranquisme; amics d’Agustin Rueda; alguns militants de l’anarcosindicalisme berguedà de finals dels anys setanta; etc.
Així mateix, a les pàgines d’història s’anirien traient de l’oblit nombrosos personatges i fets rellevants de l’anarquisme a la comarca —la vaga general de 1928 a Berga, la insurrecció de l’Alt Llobregat el 1932, en Just Lacau, els assassinats a Vilada el 1949, el col·laboracionisme en la repressió feixista de la postguerra a Manresa, etc.— i altres de més enllà: El 19 de Juliol de 1936, Els fets de maig de 1937, Sacco i Vanzetti, El cas Scala i un llarg etcètera.
L’Alt Llobregat i Cardener: una nova empremta
Amb el primer exemplar per a l’Alt Llobregat (n.18) —a partir del següent número s’inclouria el Cardener— es van donar alguns canvis. Hi havia nous col·laboradors i col·laboradores, de Manresa, Sallent, Navarcles i altres pobles, i per tant noves sensibilitats, experiències i temàtiques. Així, l’okupació prendria un major relleu, fent-se ressò dels diferents espais okupats, desallotjaments, activitats i problemàtiques del moviment okupa manresà —de Na Bastardes a la Ruda, passant per La Tremenda i altres—; el veganisme i l’alliberament animal; el feminisme o anarcofeminisme, la crítica al patriarcat, l’avortament… —el contrast fa evident que fins llavors la publicació era escrita quasi només per homes, i això canvia substancialment—; i, és clar, altres problemàtiques locals.
A més, s’iniciaren els dossiers de les pàgines centrals, que ja apareixerien sempre més. Una cinquantena llarga de dossiers abordant tota mena de qüestions: des de la repressió o el control social, a la seguretat tecnològica, la fertilitat i anticoncepció, l’avortament, la prostitució, qüestions d’ecologia (la resistència contra la MAT, el problema salí de Sallent, el petroli, el fracking…), l’alliberament animal, mirades a altres països («Grècia: enfocs i realitats anarquistes»; «Síria: la demolició d’un país»; Colòmbia, Bolívia, etc.), episodis importants (el «Moviment 15M o de la indignació» —l’any 2011—), el municipalisme llibertari, l’organització anarquista, esport i anarquisme, etc. Qüestions, doncs, que vinculen aquell paisatge local amb el país i el món.
Laboral
Les qüestions laborals sempre van ser un element important i no acabaríem mai d’enumerar les empreses denunciades a El Pèsol Negre; entre d’altres, Vidur, Bermaq, Buscall, El Jou, El Clot del Moro, Typsa, Iberpotash, Berguedà Actual, InBerga Tur, Monserveis i un llarguíssim etcètera. Al número 8 (2001) es va publicar un pòster central amb un ranking de «les empreses més explotadores de la comarca», encapçalat per Bermaq, i al següent número s’assenyalaven irregularitats d’aquesta mateixa empresa i s’acompanyava l’article amb un contracte i una nòmina perfectament disseccionats. Aquest és un exemple de la tasca ingent que duia a terme la publicació i que agitava la somnolent realitat social de la comarca.
«De moment no pensem donar premi als guanyadors del ranking d’empreses més explotadores de l’any», llegim a l’editorial del número 9 (2002); «Diem això per l’interès que ha posat el guanyador d’enguany en voler “parlar” amb nosaltres», aclaria. Uns paràgrafs més enllà el mateix editorial informava que l’Associació Comarcal d’Empresaris del Berguedà (ACEB) s’havia subscrit a la publicació.
Les coses pel seu nom
A El Pèsol Negre es citaven empreses, ajuntaments, polítics i persones amb nom i cognoms, amb l’enrenou que això portava en una societat tan petita.
L’Ajuntament de Berga i els polítics de tots els partits eren criticats; igualment, s’apuntava a altres ajuntaments o alcaldes, com el de Gironella, el de Cercs, el de Castellar de N’Hug, etc.; i altres persones.
A l’Anuari publicat al número 13 (2003) s’explica que Bermaq SA va reunir «a tota la plantilla d’aprenents en presència dels més alts càrrecs i d’una psicòloga i els ha amenaçat formalment» arran d’un article aparegut en el primer número d’El Pèsol Negre, ja que els «donava mala imatge»; que els Mossos d’Esquadra havien «trucat a Barcelona per informar-se de què és el que es podia fer» contra la publicació; que arran d’un article «un col·laborador va ser objecte d’amenaces verbals»; que a l’empresa Vidur «els obrers de l’empresa han distribuit, fotocopiat i difós àmpliament la revista entre la totalitat de la plantilla» i que «la direcció de l’empresa ha estripat l’exemplar que se’ls havia dipositat a la bústia»; que la psicòloga (sic) de Bermaq SA —entenem que deuria ser la responsable de Recursos Humans— «intentà posar-se en contacte amb l’equip de redacció a través de trucades a cases, telèfons mòbils, etc… amb la intenció de voler “parlar”», i que la mateixa empresa «envià gent a treure de la circulació tots els Pèsols repartits pel Berguedà». Al número 17 (estiu de 2004), una notícia breu recollia que l’advocat i escriptor Ramon Felipó, molest amb un article publicat en el número anterior, «s’ha dedicat a córrer per les botigues, bars i comerços de la ciutat robant tots els exemplars que podia de la nostra publicació»; al número 28 (estiu de 2006) un article breu referia que determinades persones «es dediquen a treure de la circulació tants exemplars d’El Pèsol Negre com poden, fins i tot pressionar a establiments» per què deixessin de ser punt de distribució de la publicació; al número 36 (2008) s’afirmava que el popular Mossèn Ballarín era «fidel lector» d’El Pèsol Negre, i que ell mateix l’havia citat en la seva columna al diari Avui.
El que és ben segur és que la patronal va fer declaracions a Regió7 —el diari de la Catalunya Central— contra El Pèsol Negre, amb un to molt dur, realment enfadós, acusant la publicació llibertària d’insultar des de la impunitat, de ser «covards», i finalment s’avisava que «algunes de les empreses esmentades en diferents articles (…) estan estudiant emprendre accions legals contra aquesta revista».
Fins i tot escoles i instituts van ser al punt de mira de la publicació: des d’un pueril article crític amb la prohibició de fumar a l’institut a les crítiques als centres de Formació Professional arran de les pràctiques a les empreses —sou escàs, gens de formació, hores no comptabilitzades, tasques que no es corresponen als estudis, etc.— o la crítica a La Salle Berga per coartar la llibertat dels estudiants per seguir les vagues estudiantils.
La policia, els polítics, els catòlics, els llibertaris, els independentistes… tothom llegia, en certs moments, El Pèsol Negre.
Epíleg: vint-i-cinc anys després
Repassant les pàgines d’El Pèsol Negre hi podem llegir sobre l’especulació al casc antic de Berga, que deixaria el barri abandonat i avui està majoritàriament okupat; sobre la presó de Lledoners, que s’acabà construint tot i l’oposició; la crítica al turisme com a projecte econòmic per al Berguedà postindustrial —crítica que avui ressona a Barcelona, Mallorca i altres indrets—; les crítiques a les ordenances de civisme en diverses ciutats, que es van anar imposant arreu; la lluita contra el runam salí de Sallent, que duria a la creació de la plataforma Prou Sal! el 2007 i encara continua; diverses propostes i crítiques que avui, amb l’alè del col·lapse al clatell, semblen tenir més sentit: la crítica a la nova carretera de l’eix del Llobregat i reivindicació, per contra, del tren al Berguedà; el qüestionament dels diversos projectes al poble abandonat de Peguera, que al final no han tirat endavant; el rebuig a la proposta de Jocs d’Hivern al Pirineu; etc.
Al Berguedà va renéixer, amb el temps, l’anarcosindicalisme; i avui és el primer sindicat a la comarca, amb quasi mig miler d’afiliats i una intensa activitat. Al Bages hi ha un moviment per l’habitatge molt fort. Tots dos moviments han tingut en aquesta publicació un puntal, una crossa.
A El Pèsol Negre hi van participar desenes de persones. Entre d’altres, alguns autors locals que han anat forjant-se un nom en el món de les lletres i les arts (BlancaLlum Vidal, Laia Malo o Gerard Vilardaga); autors de fora, com el ja reconegut poeta Enric Casasses o Roger Peláez, que hi va publicar nombroses vinyetes, entre molts altres. Així mateix, des de les pàgines d’El Pèsol Negre es van donar a conèixer projectes artístics i musicals de la comarca, sobretot de l’escena més underground, com el Konvent de Cal Rosal, el pintor Manel Boixadera o la música dels Hormigón Armado, els Ajos Porros Band, el Manolito, etc.
Per saber-ne més
- El Pèsol Negre (2020). Disponible a: https://issuu.com/el-pesol-negre (Consultat: març de 2025)
- Diversos autors. (2015) Isanta: 10 anys després. Berga: Centre d’Estudis Josep Ester Borràs
- Gómez, M. (2019) Teixint la història en roig i negre: Història de l’anarquisme a l’Alt Llobregat i el Cardener. Berga: Centre d’Estudis Josep Ester Borràs
- Flores, P. (1981). Las luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardoner: contribución a la historia de Manresa y comarca. Barcelona: editat per l’autor
- Serra i Carné, J. (1988). El moviment obrer al Bages i al Berguedà durant la Segona República. Manresa: Centre d’estudis del Bages
- Diversos autors. (2000) Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Barcelona: Publicacions de l´Abadia de Montserrat
