Imatge de portada: El mestre que va prometre el mar. Font: Filmax
Y la fantasía de unos niños que suben y bajan
la loma sólo la loma, la ingrata loma, disparose
hacia Lejanía [sic] para hundirse en la vastitud
líquida, misteriosa, sublime… También ellos, los
niños, saben del mar sin haberlo visto nunca.
Antoni Benaiges, pròleg del quadern sobre El mar
Corria l’any 1936 quan el jove professor tarragoní Antoni Benaiges va prometre als seus alumnes de la petita localitat de Bañuelos de Bureba (Burgos), que els portaria a veure el mar. La majoria dels nens i nenes no havien sortit mai del seu poble, i la perspectiva de poder contrastar les seves visions fantasioses sobre el mar va despertar en ells grans il·lusions. Desgraciadament, aquesta excursió mai es va arribar a produir, ja que la guerra civil i els estralls del franquisme van sepultar aquesta possibilitat per sempre.
De la gestació del projecte
El mestre que va prometre el mar està basada en un llibre de l’escriptor i periodista vilanoví Francesc Escribano, un assidu de la televisió pública de Catalunya, de la qual en va ser director entre els anys 2004 i 2008. El llibre en qüestió s’anomena Desenterrant el silenci: Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar i està elaborat en col·laboració amb el fotògraf Sergi Bernal, l’antropòleg Francisco Ferrándiz i la historiadora Queralt Solé, a qui vam entrevistar en el número 79 d’aquesta mateixa revista.
L’adaptació del guió va a càrrec d’Albert Val, a qui fins ara només coneixíem per la participació en el guió de la pel·lícula d’animació Floquet de neu (2011). La direcció de la cinta va a càrrec de Patricia Font, que ve del món dels serials: per TV3 ha dirigit sèries com Les de l’hoquei o Moebius i té pendent estrenar a Netflix Tras la pared, un remake d’una comèdia francesa protagonitzada en aquest cas per la cantant Aitana.
De com un mestre va prometre el mar
Igual que la recent Madres paralelas (2021) o el commovedor documental El silencio de otros (2018), El mestre que va prometre el mar aborda el tema de la memòria i la restitució a través de la mirada d’una jove catalana que busca, en una angoixant cursa a contrarellotge, les despulles del seu besavi. El film, protagonitzat de forma asincrònica per Laia Costa i l’Enric Auquer, planteja qüestions de gran calatge, com la necessitat de tornar a revisitar el passat, no només per sanar les pròpies ferides, sinó també per dignificar la memòria de les persones que van ser condemnades a l’ostracisme i esborrades amb crueltat dels registres.
L’Ariadna, el personatge de Laia Costa, viatja a Castella i Lleó, a la fossa de la Pedraja, amb l’esperança de poder atorgar al seu avi, que està a punt de morir-se, una certa pau. Per fer-ho es proposa trobar les restes del seu besavi, desaparegut durant la Guerra Civil, i poder compartir les seves troballes amb el seu avi abans no es mori. Només arribar a les excavacions, però, la protagonista topa de ple amb la realitat: les exhumacions són lentes i feixugues i les informacions que moltes vegades facilitarien les tasques segueixen o bé custodiades o bé han estat destruïdes. És precisament degut a aquestes traves que l’Ariadna descobreix, a través de la documentació que recopila i de l’ajuda d’un antic company d’escola del seu avi, l’entranyable història del mestre Antoni Benaiges.
A partir d’aquest moment la cinta es bifurca en dues línies temporals, que es van complementant i s’entrecreuen. A mesura que anem descobrint la història del mestre Benaiges, més creix la fascinació de la protagonista per la seva figura i més ens adonem de com d’important varen ser les seves ensenyances per als seus antics alumnes. L’Ariadna descobreix, però, que hi ha molta gent que no està massa interessada en què certa documentació surti a la llum. És curiós constatar en el film, com aquest intent desesperat de mantenir el passat sota terra no es basa només en l’autoprotecció legal, sinó també en el suposat manteniment de la memòria dels difunts. Aquest sense dubte és un dels punts claus del discurs de la pel·lícula: escenificar que la política de la memòria no és la política de la venjança i l’acarnissament per part dels néts dels perdedors de la contesa, sinó que és quelcom més simple i a la vegada més dolorós: és la necessària reparació de milers de famílies truncades de forma brutal per la guerra i la repressió posterior. Igualment, aquesta política mai podrà fructiferar del tot mentre una part de la població i alguns estaments hereus d’altres temps atemptin contra ella i continuin retenint la informació.
De Beinaiges i l’escola de Freinet
En la línia temporal de 1936, veiem com el mestre Benaiges deixa enrere la seva terra i s’instal·la al poble de Bañuelos de Bureba per assumir la seva plaça de docent. Només arribar, abaixa el crucifix de l’estrada i renega dels mètodes punitius que fins al moment havien sigut la tònica general del centre. Tal com els hi explica als seus alumnes, la seva classe es regirà pel sistema freinetista. Aquesta metodologia educativa va ser impulsada per Célestin Freinet (1896-1966), un pedagog francès que va desenvolupar un sistema propi que buscava la lliure expressió dels nens a través de l’escriptura, el dibuix, la correspondència o l’ús de la impremta. No només això, aquesta teoria partia d’una premisa radical per l’època: el trencament amb la ingerència exterior i la democratització de les aules, que recordem estaven en aquella època regides majoritàriament per funcionaris de l’església. Naturalment, el mossèn del poble, escudat en el poder secular, fa mans i mànigues per enfonsar el projecte renovador de Benaiges, però no és capaç de trobar una esquerda prou gran per poder desacreditar-lo.
Dels quaderns i les rodes del temps
D’aquestes classes en van sortir una sèrie de quaderns temàtics, elaborats pels mateixos nens i nenes mitjançant la impremta. És precisament d’aquests quaderns d’on neix la idea de portar els nens al mar i són aquests mateixos quaderns els que fa servir el mestre per convèncer als pares i mares més reticents d’acceptar les condicions del viatge. Per alguns dels alumnes, com la filla de l’alcalde, anar al mar és quelcom rutinari que pot fer cada estiu. Però per d’altres, la possibilitat d’oblidar-se durant uns dies de les seves obligacions i simplement gaudir dels seus companys és una oportunitat única. Metafòricament, la visió del mar no és més que la incertesa de plantejar-se escollir un camí que no és l’esperat; l’oportunitat que vol donar el mestre als seus alumnes de replantejar-se el seu lloc al món.
Benaiges va aconseguir, gràcies al treball en equip dels alumnes, reduir les distàncies que els separaven per raó de classe social i potenciar la seva iniciativa personal, fent trontollar fins i tot alguns engranatges familiars pel camí. Per desgràcia, el professor va tenir la mala sort de desplegar aquest pla de renovació pedagògica pocs mesos abans de l’esclat de la guerra civil. El fantasma de la guerra, marcada en els seus primers compassos per la crueltat de les execucions sumaríssimes, va abraonar-se sobre Benaiges sense que aquest ho pogués (o volgués) preveure. Emparats per la violència del moment i l’exaltació reaccionària del bàndol rebel, els poders fàctics del municipi van recuperar el control de l’escola i aquest experiment es va interrompre bruscament.
Benaiges, per les seves afiliacions d’esquerres va ser esborrat de la història sense pietat, però el seu llegat, per sort, ha perviscut. La feina incansable d’historiadores, escriptores i periodistes entre moltes altres ha permès recuperar el llegat d’Antoni Benaiges, treure’l de l’anonimat, restituir el seu nom i tornar a dotar-lo de vida. Personalment, crec que només per aquest exercici de reparació ja val la pena el visionat del film. És trist emperò constatar que hi haurà tota una generació, la que va patir la guerra i la postguerra (la generació dels alumnes del mestre Benaiges) que mai podran veure restituïda la memòria de molts dels seus familiars i coneguts. Això és sense dubte una derrota col·lectiva de la nostra societat.
