«Que ningú em consideri poca cosa, feble i inactiva, sinó de caràcter molt diferent, dura per als meus enemics i, per als meus amics, benèvola; la vida de temperaments anàlegs és la més gloriosa»
(Eurípides, Medea, vv. 805-810)
La majoria de les fonts documentals emprades en la investigació històrica refereixen la presència i aportacions dels homes, essent veritablement complicat trobar materials que refereixin allò històricament realitzat per les dones. Malgrat la manca d’informació, els rols i els estereotips de gènere i, en definitiva, les limitacions amb les quals han hagut de conviure al llarg de tota la seva vida, les dones sempre han estat presents en els diferents àmbits de la vida pública.
Les produccions anònimes, o les obres silenciades per les relacions de poder característiques de la societat patriarcal, provoquen que, a simple vista, es consideri que les dones no produïen ni creaven. En relació amb la història del teatre universal, la majoria de dades històriques refereixen assoliments androcèntrics, mentre que a les dones se’ls hi negava la participació com a actrius, dramaturgues, escriptores i fins i tot espectadores.
Es tracta d’una premissa que convé considerar sempre que s’investigui o es treballi a partir de l’herència del món clàssic, que esdevé una estructura conceptual consolidada al voltant del que deien, feien i pensaven els homes. En conseqüència, la creació literària que ha arribat fins als nostres dies contempla únicament la manera en la qual el gènere masculí entenia el κόσμος (kósmos), el tot, l’ordre i l’harmonia de l’existència humana.
El present article parteix de la premissa que el paper de la dona en el món clàssic està absolutament desvirtuat, i que, malgrat no gaudir dels mateixos privilegis que els homes, el gènere femení ha tingut un paper molt més rellevant que el que ens transmeten alguns autors clàssics. La religió, la mitologia, la poesia, el teatre, la legislació… Des del punt de vista dels estudis de gènere, aquests camps reuneixen suficient informació per replantejar tot el que coneixem sobre el món antic. Per aquest motiu, a continuació es presenta la influència del teatre en la societat grega i el paper de les dones en les representacions teatral, fent èmfasi en la manera en la qual els homes van construir i representar els personatges femenins.
El teatre grec, l’espai públic i la vida en societat
En les següents línies emprarem teatre, del grec θέατρον (théatron), per referir la cultura teatral que florí a Grècia entre el 550 i el 220 aC, hereva de l’evolució de les arts i cerimònies tradicionals gregues. Els espectacles es duien a terme a l’aire lliure, en unes construccions semicirculars que aprofitaven les faldes d’un turó per construir-hi les graderies pels espectadors. Aquestes graderies envoltaven l’orquestra, un espai circular on es desenvolupava la major part de les representacions. Davant l’orquestra s’erigia l’skené o escena, dedicada a què els actors fessin els canvis pertinents en la seva vestimenta durant les representacions. Darrere l’escena hi havia el prosceni, una paret de columnes que actuava com a suport de superfícies pintades que evocaven el lloc de l’acció. Juntament amb les túniques i màscares dels actors, es constituïa tot un aparell escènic dedicat a donar versemblança a les representacions.
En els teatres s’hi representaven una gran varietat d’espectacles artístics, com ara danses, recitals i peces musicals, però també esdeveniments cívics i religiosos. Els gèneres del drama, la comèdia i la tragèdia es presentaren per primera vegada en els teatres grecs, en el curs del segle V aC. S’inspiraven en aspectes reals de les relacions humanes i la vida en societat, les guerres entre les polis, les guerres mèdiques o el conjunt de creences sobre la mitologia grega i els déus olímpics. Amb la mateixa evolució dels gèneres teatrals, per exemple, amb l’aparició de més actors que participaven en les accions, l’arquitectura dels teatres va anar monumentalitzant-se, adquirint la complexitat que mostren alguns dels teatres que s’han conservat fins a l’actualitat, com el d’Epidaure, a l’Argòlida, del segle V aC i amb capacitat per a 12.000 espectadors; el de Siracusa, a Sicília, del mateix període i amb capacitat per 14.000 espectadors; o el de Dionís, a Atenes, del segle IV aC i amb capacitat per 16.000 espectadors.
A la ciutat d’Atenes, la democràcia i el teatre van ser consubstancials: es té constància que el teatre va exercir un paper de veritable laboratori polític pels ciutadans de les polis durant el segle V aC. Malgrat les limitacions de la democràcia atenesa, que des de la perspectiva actual pot semblar imperfecta i immadura, el cert és que els ciutadans de l’antiga Atenes probablement no considerarien com a una “democràcia” cap de les democràcies modernes. Pels grecs, l’autèntica forma de govern era una democràcia directa i no representativa, en la qual cada ciutadà (excloent, evidentment, a les dones) participava directament en la presa de decisions a l’Assemblea, es constituïen en membres d’un jurat popular, o actuaven com a presidents del “consell de ministres”.
Fou el tirà Pisístrat -entenent el concepte de tirà com a exempt de les connotacions negatives que té per les societats contemporànies- qui l’any 543 aC va instituir els primers certàmens dramàtics, cercant alguna manera de guanyar-se el favor del poble atenès. Després de les primeres temptatives a càrrec dels estadistes Soló i Clístenes (circa 500 aC), fou Pèricles qui, en ple segle V aC -o Segle d’Or atenès-, arribà al convenciment que a la ciutadania d’Atenes se la podia “educar” políticament mitjançant el teatre. El mateix Pèricles va difondre en el poble atenès els ideals de coparticipació en la presa de decisions i la corresponsabilitat en aquestes, introduint així els conceptes de “igualtat davant la llei” (isonomia) i de “llibertat d’expressió (isegoría, parresía).
En les representacions teatrals es naturalitzava el nou règim democràtic, enfront dels vells ideals aristocràtics que enaltien els triomfs de les classes nobles i adinerades. Alhora, les representacions de les tragèdies a la ciutat d’Atenes es convertien en un autèntic aparador per la resta del món, ja que hi acudien veïns de la regió de l’Àtica i de la resta de les ciutats estat de tota Grècia.
Així, el teatre va ser un important vehicle que va contribuir a difondre i arrelar els nous ideals democràtics en el poble. Però aquesta influència creixent, que acabà consolidant-se en l’imaginari col·lectiu, també tingué conseqüències per les dones, que veieren com en les representacions teatrals apareixien personatges femenins construïts a partir de cànons tradicionals i estereotips i rols de gènere molt marcats. La “modernitat” de la democràcia atenesa no s’aplicaria a les dones, i en el procés de familiarització de la societat atenesa amb els personatges femenins, també es consolidaren i naturalitzaren mecanismes de repressió vers en gènere femení.
Dinàmiques de representació de personatges femenins
A l’Antiga Grècia, considerada el bressol de la cultura occidental i alhora origen del sistema patriarcal tal com el coneixem, ja hi trobem a la dona com a subjecte passiu de la literatura: es tracta de personatges femenins caracteritzats com a perversos, causants de mals i seductors.
El poble grec antic tenia uns valors fonamentals i profundament arrelats sobre els quals se sustentaven els estats desitjables de la societat i que es consideraven necessaris per a garantir la vida en comunitat. Però aquests valors s’atribuïen només als homes, no a les dones, ja que si tots dos gèneres els haguessin compartit no hauria estat possible parlar d’un gènere femení enganyós i depravat, considerat com un mal, i d’un gènere masculí valent i honrat i, per tant, superior. Per anar construint aquesta idea, es necessitava temps, però, sobretot, calia poder. En conseqüència, els patriarques del poble grec van anar teixint històries que explicitaven el que els interessava i relegaven a la dona a un lloc marginal, reclòs i invisible.
La pròpia mitologia, creada pels homes per establir les bases patriarcals, és la que explica que el femení estigui vinculat al mal. Així, la mitologia grega ens parla del mite de Pandora; la mitologia hebrea, d’Eva; i la jueva, de Lilith. El fet de vincular la dona al mal afavoreix la seva concepció d’ésser irracional, i l’acosta al món del caos i la foscor, en oposició als principis d’ordre i llum que representen els herois masculins dels relats mitològics. Aquesta dinàmica justifica que la dona hagi de ser sotmesa a un ordre. El tema de la dona com a causant de mals estava instal·lat al subconscient de la col·lectivitat grega, influïda per la història de la primera dona, Pandora, però també per la resta d’històries de divinitats femenines que van ser narrades.
Els textos de poesia èpica, un gènere literari creat per ser cantat en els palaus per al gaudi dels seus habitants, expliquen històries llegendàries amb intenció d’educar. Aquests han estat àmpliament representats en el teatre i inclouen molts indicis sobre quina era la percepció general respecte dels personatges femenins en l’imaginari grec. La Ilíada, poema èpic per excel·lència juntament amb l’Odissea, ofereix el perfil de la societat de la Grècia heroica, una societat amb preocupacions defensives en la qual el mascle serveix a la família com a guerrer i la femella pareix i cria futurs guerrers; una societat patriarcal en la qual el domini de l’home és total i la dona té molt poca llibertat. En una atmosfera tan competitiva, es considera la dona com una propietat, una tendència que justifica que el tema principal del poema sigui la disputa entre Agamèmnon i Aquil·les, dos dels principals cabdills de la guerra de Troia, per la possessió de l’esclava Briseida. En aquest context, no hem d’oblidar que la causant de la guerra és una dona, Helena, la més bella de les mortals, raptada diverses vegades per diversos herois.
En l’Odissea també es mostra una galeria de dones seductores i, per tant, perverses, lligades al món dels morts, com Circe, Calipso o les Sirenes. Dones que sedueixen amb la bellesa de la seva veu i del seu cos, i que causen penalitats als homes.
Ja al segle V aC, en època de Pèricles, Atenes gaudí de la seva màxima esplendor, amb la construcció de grans temples i edificis públics. Es tracta de l’anomenada època clàssica, moment de la victòria atenesa sobre els perses i de la posterior consolidació de la ciutat com a centre cultural de Grècia. La polis va quedar dividida en dos grups ideològics: els aristòcrates i els demòcrates, i en aquest context la literatura es va convertir en un instrument per a la lluita d’idees, fet que va marcar la producció literària, que es convertí en un mitjà de propaganda política, adreçada al públic que acudeix a l’espectacle.
És especialment rellevant mencionar que ara el poeta ja no depèn d’un mecenes, com passava amb la poesia lírica anterior, sinó que expressa les seves pròpies idees i dirigeix la seva obra. D’aquesta manera, els cànons i estereotips del comportament femení es representen i difonen des de l’escena, on se segueixen imposant el patriarcat i la violència simbòlica i implícita cap al gènere femení. En aquest sentit, tant la comèdia com la tragèdia mostren moltes imatges femenines, però és la darrera la que es converteix en el gènere per excel·lència de difusió de comportaments repressius contra les dones. La tragèdia compta amb personatges femenins que no es corresponen amb un retrat real, sinó que provenen de la mitologia i de la tradició.
Els arguments de la tragèdia i, per tant, els seus protagonistes, enfonsen els seus orígens en els mites de l’Edat de l’Bronze, aquells mateixos mites creats per legitimar la supremacia de l’home. El teatre atenès representa a les dones dins del seu paper familiar, amb una clara separació entre gèneres, tal com corresponia a la tradició, la legislació i la realitat. En aquestes obres trobem reflectida l’adequada conducta femenina: la dona submisa i modesta.
Amb el pas dels anys, el teatre es veu influenciat per nous corrents de pensament, fet que s’evidencia en l’aparició d’heroïnes i herois més complexos i més realistes, sense la grandiositat dels anteriors, més propers a la societat de l’època. Així i tot, les dones que escapaven als estereotips, que actuaven fora d’ells, fora de la voluntat de l’home, eren obligades a assumir de nou el seu paper femení. És el cas de l’Antígona o l’Electra de Sòfocles: la primera s’enfronta a l’ordre establert i als personatges masculins que exerceixen violència contra ella, acaba morint verge, soltera i sense fills; en el cas de la segona, després de mostrar-se com un personatge ferotge que és capaç d’assassinar la seva pròpia mare, acaba lamentant-se de la possibilitat de quedar-se sense marit que la pugui defensar i protegir.
Convé considerar que Èsquil, Sòfocles i Eurípides, els tres grans poetes tràgics, s’enquadraven en diferents moviments ideològics, i que depenent de qui sigui l’autor de la tragèdia, la naturalesa dels personatges femenins varia, o es tracta un mateix personatge femení des de diferents perspectives.
Pel que fa a les constants de representació femenina, la tragèdia grega tendeix a representar la “dona perversa”, que carrega mals ètics, morals o religiosos: es tracta de totes aquelles dones que transgredeixen les virtuts que, en principi, han estat assimilades per l’home. Són dones excepcionals que protagonitzen grans mites, i que encarnen personatges que en cap cas corresponen a la realitat, ja que en aquesta no tenen capacitat per obrar de la manera en què ho fan en la ficció. Es tracta de Medea, Clitemnestra, Circe o Helena, personatges amb clixés fortament arrelats en la mitologia i en l’art hel·lènics que han provocat el terror cap a una naturalesa que es percep com una amenaça. Són símbol de la feminitat maligna, depravada i perillosa, un model negatiu que renuncia a la submissió i la devoció familiar “pròpies” del seu gènere.
Són dones amb una elevada autoestima i conscients de la seva vàlua, qualitats que xoquen frontalment amb la idea de feminitat virtuosa inventada pels homes, en qüestionar la validesa de la submissió i la devoció familiar. Se les qualifica de “perverses” perquè tenen força de voluntat, determinació i actuen amb amor propi i dignitat; alhora són orgulloses altives i arrogants (hýbris), característiques que no són legítimes ni tan sols pels homes, i que es consideren pecats.
Conseqüències en l’imaginari col·lectiu
La conclusió que s’extreu és que, al segle V aC, quan Atenes està en el seu màxim esplendor, la dona segueix patint la violència masculina en forma de marginació, i continua sota la custòdia d’un home, ja sigui el seu pare, el seu marit, el seu germà o fins i tot el seu fill si aquest ha assolit la majoria d’edat. El seu lloc és l’oikos (la casa), mentre que el de l’home és la polis. Alhora, és important tenir en compte que les dones tampoc podien anar a les representacions de tragèdies, tot i ser les principals protagonistes de les representacions d’aquest gènere teatral, on sovint tenien més importància que els personatges masculins. De fet, la representació de personatges femenins per part d’homes va ser un costum perpetuat a Occident fins al segle XVIII.
Els textos més antics coneguts de la literatura grega, la Ilíada i l’Odissea, testimonien que, a inicis del primer mil·lenni, el patriarcat era ja l’ordre simbòlic establert entre les comunitats gregues de l’Egeu; un ordre que se sustentava en diferents tipus de violència (simbòlica, psicològica o invisible, sexual, i física o material) utilitzats al servei de la dominació masculina. Des del segle VIII aC en endavant, les vides de les dones gregues que protagonitzen els textos clàssics i les obres teatre es van veure afectades pel patriarcat com a sistema, el sexisme com a ideologia i les violències com a eina de submissió.
Els autors i artistes clàssics aprofitaren les possibilitats pedagògiques i educatives que permetien els gèneres literaris i artístics, adoctrinant les dones i els homes, especialment a través d’històries mítiques carregades de simbolisme. L’exemple per excel·lència són, com s’ha vist, els relats mitològics, creats pels homes per establir, nodrir i mantenir durant segles el sistema patriarcal.
