Imatge de portada: Mapa polític de la regió. S’hi pot apreciar la situació complexa d’Artsakh (aquí Nagorno-Karabakh) i Nakhtxivan (Font: Travelpleb, Wikimedia Commons).
La notícia
N’hi ha prou que existeixi un relat històric victimista i unes pretensions territorials més o menys justificades perquè una classe política (corrupta o no) atragui una massa de “patriotes” i els llanci a una guerra de resultats incerts. Al Caucas sud, de la mateixa manera que a molts altres territoris del que fou la perifèria soviètica, aquests dos factors tenen un pes fonamental i, per tant, la violència està més que garantida.
No feia gaire que la pau entre Armènia i Azerbaidjan havia estat signada quan el 12 de maig de 2021 tornaren a esclatar les disputes, aquesta vegada per iniciativa dels segons, els quals probablement esperaven assegurar amb més pressió la victòria. Al juliol els xocs armats tornaren a copsar les capçaleres dels mitjans de comunicació i aquest 16 de novembre ho tornaren a fer quan els combats es cobraren desenes de víctimes.
Una mirada enrere
Son aquests dos pobles enemics irreconciliables? Si atenem al discurs nacionalista que difonen, això sembla. Els àzeris, que habiten sobre grans reserves petrolieres a la vora del mar Caspi, s’identifiquen amb la cultura de les estepes turca (en part relacionada amb la que podem trobar a Istanbul) i l’islam xiïta (el minoritari al món musulmà), reivindicant a grans conqueridors de l’Orient Mitjà com Ismail I (r. 1501-24). D’altra banda, els armenis, encapsulats a les altes muntanyes del Caucas, es preuen de ser la primera nació cristiana del món (vint anys abans que Roma) i haver regit una civilització que arribava a la vora del mar Mediterrani.
Fa poc més de dos-cents anys tots dos territoris estaven sota control de l’imperi persa, en un moment en el qual la religió i la fidelitat tribal era un factor clau en l’ascens personal. En imposar-se el tsar rus a la regió, els beneficiats passaren de ser els nobles musulmans a ser-ho els cristians; tot i que en qualsevol cas, eren els funcionaris eslaus els qui tenien el poder real. La Revolució Russa de 1917 capgirà la situació per un temps, però sense una estructura autònoma prou sòlida, el suport britànic no fou suficient perquè armenis i àzeris trenquessin amb Moscou.
Derrotats els exèrcits blancs, personatges com Ióssif Stalin (aleshores comissari de les nacionalitats) es desplaçaren al Caucas i tancaren amb les potències regionals (Iran i Turquia) uns acords que deixaven les joves repúbliques sense una sortida: així, Armènia quedà reduïda a les proximitats del llac Sevan i l’Azerbaidjan separat dels seus correligionaris iranians. Utilitzant la definició occidental d’Estat-Nació, el nou poder soviètic donà a cada república la denominació de l’ètnia majoritària i facilitats culturals per a aquesta. Donat que aquestes administracions no tenien massa marge de maniobra política, la sort de bosses comunitàries àzeris a Nakhtxivan o d’armenis a Artsakh (o Alt Karabakh) no semblava problemàtica.
Fou precisament en aquesta regió on quedà més evidenciada la fallida econòmica del sistema soviètic a finals dels anys vuitanta i a on es donaren els brots de xenofòbia més sanguinaris davant un Exèrcit Roig incapaç. El 1988 els soviètics d’Artsakh votaren per integrar-se a la república armènia, iniciant-se tot un seguit de lluites en aquell territori i un pogrom antiarmeni el gener de 1990 a Baku, la capital àzeri. Tot i que la població armènia era majoritària en aquell territori, a falta d’un referèndum pactat, la Comunitat Internacional fins avui dia ha mantingut que Artsakh pertany a l’Azerbaidjan.
Contra tot pronòstic, les forces armades àzeris foren incapaces de vèncer les milícies locals a la guerra de 1988-1994, que amb el suport dels seus correligionaris armenis, no només varen mantenir la integritat territorial sinó que van prendre posicions estratègiques en territori de majoria àzeri. Rússia es presentà com a àrbitre i el conflicte s’apagà, desitjant ambdues parts que mitjançant la diplomàcia podrien guanyar el que no havien pogut amb les armes.
Si vols pau, prepara’t per a la guerra
El govern àzeri acceptà la mediació de la Comunitat Internacional, sabent que en termes de legalitat el recolzaven, i paral·lelament inicià un procés de rearmament i cerca d’aliats regionals com Turquia per al cas que tornés a esclatar la guerra. Armènia, que depenia de la protecció russa per a la seva supervivència (i en menor mesura de l’Iran), rebutjà annexionar el territori d’Artsakh per a no atiar les flames del conflicte, però no feu més concessions als àzeris.
Ilham Alíev, el segon president de l’Azerbaidjan, apaivagà el descontentament social per la ruïna econòmica del país (a causa de la caiguda internacional del preu del petroli) amb una retòrica bel·licista i amb repressió política, podent revalidar el seu mandat presidencial l’11 d’abril de 2018. Poc després, una ciutadania armènia cansada de la corrupció del govern es mobilitzà a les principals ciutats del país, aconseguint sense violència que el maig de 2018, Nikol Paixinian, pràcticament un nouvingut en la política nacional, assumís el poder. Donat que ni el nou govern era prou sòlid internament, ni podia menysprear un context internacional perillós, mantingué la línia política dels seus predecessors amb l’Azerbaidjan.
El 27 de setembre de 2020 les hostilitats a la frontera d’Artsakh arribaren als nivells de 1994, declarant-se la llei marcial tant a Armènia com a l’Azerbaidjan. Aquests darrers, farts d’un statu quo que no els beneficiava i havent-se armat amb una flota de drons turcs que els armenis no podrien contrarestar, no escatimaren recursos en la reconquesta del territori en disputa.
La defensa armènia, de la mateixa manera que a la guerra anterior, pogué bloquejar amb èxit les primeres ofensives àzeris; però, davant la superioritat armamentística enemiga, tractaren de replegar-se a una segona línia defensiva. La maniobra fou desbaratada per les forces àzeris, que amenaçaren la capital d’Artsakh i la mateixa frontera legal de la república armènia, veient-se el primer ministre del país obligat a demanar una treva el 10 de novembre i la mediació russa.
Amb aquesta victòria, el president Alíev catapultà la seva popularitat en haver aconseguit restablir la integritat del territori de l’Azerbaidjan soviètic; per la seva banda, Paixinian fou durament criticat per l’oposició, però tota i la pressió, aconseguí a les urnes demostrar que la majoria de la població li seguia donant suport.
Les claus de la represa
Havent-se apoderat d’Artsakh (Alt Karabakh en la seva designació), el govern d’Aliev ha iniciat una política de pressió sobre els locals armenis mentre afavoreix la migració d’àzeris, possiblement amb la pretensió de guanyar un futur referèndum d’autodeterminació al territori. Confiat pels triomfs, ara se centra en la situació de l’enclavament aïllat de Nakhtxivan, al qual vol revifar econòmicament aconseguint que la carretera armènia de Latxin es converteixi en zona de pas neutral.
Si els armenis havien utilitzat durant dècades parcel·les de territori àzeri per a negociar, Alíev els hi ha volgut tornar ordenant a les forces armades que avancessin més enllà d’Artsakh. Justificant la invasió d’uns aproximadament 41 km quadrats en antics mapes soviètics, aquesta demostració de força hauria de servir per a assegurar la renúncia armènia a Artsakh, drets sobre les mines de la zona i facilitats en l’ús de la carretera de Latxin.
El grup de Minsk, responsable des del 1992 dels processos de mediació en aquest conflicte, ràpidament s’ha pronunciat en contra de l’escalada bèl·lica amb mostres de suport addicionals per parts dels seus membres integrants (França, Rússia i els EUA). El govern turc, principal aliat dels àzeris, ha manifestat a través d’alguns homes del president Erdogan que donaran suport incondicional a tota decisió d’Aliev; per la seva banda l’Iran, ha manifestat que no tolerarà cap ampliació del territori àzeri.
Dels enfrontaments el 16 de novembre s’han reportat desenes de víctimes d’ambdós bàndols, però tot i la perillosa escalada, encara semblen confiar totes dues parts en la via diplomàtica. A l’Azerbaidjan no li convé avançar més per a no perdre el suport internacional, mentre que l’Armènia, més dèbil militarment, només pot apel·lar als seus altres veïns per a no seguir cedint terreny.
Donat l’historial de la regió i la poca voluntat per entendre’s entre els dos països, tot apunta que, en cas que es produeixi un trasbals en els equilibris de poder regionals, el que en surti afavorit intentarà imposar-se a l’altre mitjançant la carta militar: Armènia per a recuperar el territori d’Artsakh, i Azerbaidjan per a connectar territorialment Nakhtxivan amb la resta del país. Aleshores, el Caucas tornarà a ser notícia.
