← ETA durant el Franquisme (I)
El camí cap a la lluita armada (1965 – 1968)
Al darrer article, havíem vist com una ETA ideològicament en evolució, ja havia començat a preparar les seves bases organitzatives per a un futur conflicte armat: en aquesta línia, trobem la divisió d’Euskal Herria en 6 zones militars, aprovades a la II Assemblea Nacional de 1963, o l’estructuració d’un front militar a la IV Assemblea de 1965. Amb tot però, l’acció propagandística sense accions mortals seguia sent la línia d’actuació de l’organització, que encara esperaria 3 anys més per entrar plenament a la lluita armada.
Per altra banda, els canvis ideològics a ETA estaven deixant paleses diferències insalvables dins la mateixa organització, que acabarien per esclatar l’any 1966 a la V Assemblea Nacional, celebrada en dues parts a Gaztelu (desembre 1966) i a Getaria (Març 1967). En aquesta AN, primer s’expulsa el sector obrerista del Zutik (el qual crea una escissió anomenada ETA Berri, que acabarà entrant al Movimiento Comunista de España l’any 1972), i el març de 1967, el sector culturalista s’escindeix per discrepàncies amb el viratge ideològic d’ETA cap al marxisme
ETA seguia doncs després de la V AN redefinint-se ideològicament, alhora que la seva popularitat creixia entre la població, paral·lelament al nivell repressiu per part de les forces i cossos de seguretat de l’estat. Tot plegat, creava l’escenari ideal per aplicar el mecanisme d’acció – repressió -acció aprovat a la IV AN i del qual ja vam parlar a l’article anterior.
La repressió com dèiem, va créixer exponencialment l’any 1967, moment també en què la propaganda d’ETA es va intensificar, alhora que el teixit reivindicatiu d’Euskadi semblava despertar, celebrant-se un multitudinari Aberri Eguna amb gairebé 30.000 assistents. A la vegada, ETA s’estava armant via Txecoslovàquia i avisava amb un Manifest publicat el març de l’any 1968, on llegim que “Difícilment sortirem de 1968 sense un mort”.
I així fou. El 7 de juny de 1968, un jove militant d’ETA anomenat Txabi Etxebarrieta, fou aturat a un dels múltiples controls de la Guàrdia Civil a territori basc. Txabi, per fugir del control, dispara i mata a un dels Guàrdies Civils del control, José Pardines i fuig a Tolosa, on es reconegut i crivellat per la Guàrdia Civil. Aquest fet representa les dues primeres víctimes mortals del conflicte, però cal dir que si bé com podem deduir, l’organització s’estava preparant per a la lluita armada, la mort de Pardines no estava programada i per tant, des de la lògica de l’organització, no seria la primera acció armada premeditada.
Fos com fos, el conflicte armat havia començat amb força. A Euskadi, els funerals d’Etxebarrieta van ser massius i mostraren a ETA un suport popular molt important, clau per al mecanisme d’acció – repressió – acció. La societat basca, començava a veure en aquells militants, majoritàriament joves, exemples de la lluita per l’alliberament nacional d’Euskal Herria en primer terme, a més de persones de valor que s’enfrontaven a un règim repressiu com era el franquista. El PNB, tot i que a les acaballes de 1960 torna a reorganitzar-se per intentar recuperar el terreny polític i social que havia perdut des de la Guerra Civil, no aconseguirà en aquells moments grans suports i simpaties, fet del qual ETA en sabrà treure profit ampliant així la seva base social.
Així doncs, la mort d’Etxebarrieta fou un cop dur per bona part de la societat basca i ETA, endega en aquest punt amb més força que mai, el mecanisme d’acció – repressió – acció. Poc menys de dos mesos després, el 2 d’agost de 1968, ETA fa la seva primera acció mortal premeditada. L’objectiu, Melitón Manzanas, cap de la brigada político – social de Guipúscoa, al qual ETA ja havia acusat de torturador l’any 1961. L’Operació Sagarra, complí el seu objectiu, però si bé a Euskadi ETA veia créixer els seus suports, ràpidament l’oposició democràtica al franquisme va condemnar l’acció, en coherència amb el seu discurs pacífic.
La mort de Manzanas, de nou va provocar un augment de la repressió a Euskadi amb uns 2.000 detinguts, dels quals 147 són jutjats (64 a tribunals militars) i més de 300 exiliats. Una repressió, que havia de tenir el seu punt àlgid amb el macro procés de Burgos, però que es converteix en una mostra de debilitat del règim franquista i de popularitat d’ETA, tant a Euskadi com a fora de les seves fronteres.
El procés de Burgos i la consolidació d’ETA (1970 – 1973)
L’estiu de 1970 el govern franquista pretén fer un macro judici contra ETA al Tribunal Militar de Burgos, amb l’objectiu d’escenificar una suposada derrota d’ETA. Així el 3 de desembre de 1970, s’iniciava el Procés de Burgos, amb 16 militants d’ETA com acusats.
El judici durà fins al dia 9 de desembre, enmig de grans protestes i manifestacions tant a Euskal Herria com a altres països. El judici porta a ETA a fer-se coneguda internacionalment, fet que segons historiadors com Santiago de Pablo o José Felix Azurmendi, és un irreparable error del règim franquista. En aquest context, el règim va veure com els carrers, tant de l’estat espanyol com d’altres països, s’emplenen de solidaritat, pel que han d’emprar encara una major repressió a les manifestacions, amb l’ajuda de l’exèrcit i enmig de grans tensions internes, ja que els ultres del règim acusen l’Opus Dei dominant a l’executiu franquista, de la greu situació social a l’estat espanyol.
El veredicte fou públic el 28 de desembre de 1970. El resultat, 9 condemnes a mort (a 6 persones, ja que tres condemnes eren dobles), 1 absolució i 9 penes de presó d’entre 12 i 70 anys, fet que provocà un gran descontentament social. La pressió social, aconseguí que el dia 30, el mateix Franco commutes les penes capitals per penes de presó, mostrant així una gran mostra de debilitat enfront de la pressió social.
Així doncs, el que pretenia ser un procés judicial de càstig i enfortiment del règim enfront ETA, es va convertir en el contrari. ETA va sortir del judici amb major prestigi i amb un suport social creixent, alhora que l’organització s’havia donat a conèixer internacionalment.
Tot i aquesta “victòria” a Burgos i l’augment de popularitat de l’organització, internament ETA seguia molt dividida, i l’any 1971 encara estan paleses les grans diferències sorgides a la VI Assemblea Nacional celebrada l’agost de 1970, mesos abans dels judicis de Burgos. En aquella AN, ETA veié una altra escissió que provocarà que durant més de 2 anys convisquin dues ETA diferent: per un costat, trobem ETA VI, composta per la majoria obrerista que hi havia a l’organització en aquells moments i que apostava per un major èmfasi en la lluita social i una confluència amb moviments antifranquistes (de fet, ETA VI acabarà dissolent-se i passant a formar part de la Lliga Comunista Revolucionaria) i per l’altra ETA V, que no reconeix els acords presos per la majoria obrerista a la VI Assemblea Nacional, i per tant, es manté en funcionament d’acord amb la V AN, sota un principi ideològic marxista, però amb major importància de la lluita per l’alliberament nacional i la lluita armada com a mitjà per aconseguir-ho. Serà ETA V, qui tot i ser minoria el 1970, perdurarà com l’única ETA existent, guanyant ràpidament popularitat i terreny a ETA VI a través d’accions militars en l’àmbit laboral, essent un exemple el segrest de l’empresari Lorenzo Zabala el gener de 1972 exigint millores laborals pels treballadors.
Però sens dubte, l’acció que catapultarà a ETA com a una de les principals organitzacions de l’antifranquisme i arribant així a màxims de popularitat, serà l’acció contra Carrero Blanco el 20 de desembre de 1973.
L’“Operación Ogro” i ETA davant la fi del Franquisme (1973 – 1975)
El 20 de desembre de 1973 ETA es situa més que mai al centre de l’opinió pública amb la seva acció armada més coneguda, la “Operación Ogro”, que tenia com a objectiu l’almirall Carrero Blanco.
Mesos abans, l’acció que ETA pretenia era un segrest del mandatari pensant en l’intercanvi per presoners, però el nomenament de Carrero com a president del govern el 9 de juny del mateix 1973 va comportar un augment de les mesures de seguretat i un consegüent canvi de plans per part de l’organització: l’objectiu ara era l’assassinat del president del govern.
L’acció fou un èxit per l’organització i tingué una forta repercussió internacional que com a Burgos, ajuda a catapultar encara més l’organització, alhora que va suposar una acceleració del final del franquisme.
Òbviament, després de la mort de Carrero Blanco, el règim franquista, tot i que agonitzant, seguirà amb la seva forta repressió contra el moviment basc. En aquest context, ETA (l’única branca que el 1974 existeix, que seria ETA V, com hem especificat anteriorment) es veu obligada a fer la seva VI Assemblea en dues parts: una primera part el mateix 1973, on trobem una nova escissió, de nou provinent del Front Obrer (tot i que ideològicament no tan distanciada de les següents, ja que el seu posterior partit polític, LAIA, serà un dels embrions d’Herri Batasuna i aquest Front també crearà el sindicat LAB), i una segona part el novembre de 1974, gairebé un any després de la mort de Carrero.
El context social i polític d’un règim franquista agonitzant, marca l’any 1964 i aquesta Assemblea Nacional i el seu posterior desenllaç. Amb un franquisme que ja només és qüestió de temps que desaparegui, el gran debat de l’organització és que fer un cop aquest fet succeeixi. Així doncs, dins d’ETA comencen a sorgir dues visions que si bé ideològicament serien similars, a la pràctica i en la lectura del context, tenen diferències insalvables que es traduiran en la possiblement major escissió de l’organització.
Per un costat, trobem sectors que, coneixedors de la popularitat social que havia guanyat ETA els darrers anys, plantegen de forma crítica com aconseguir enquadrar aquesta creixent base social en l’organització, impulsant cèl·lules autònomes locals amb aquest objectiu. Per altra banda, el debat sobre els partidaris del manteniment de l’acció armada i els d’iniciar un camí per la via de la política, també s’agreujarà a les acaballes de 1974. Així doncs, a la segona part de la VI Assemblea Nacional, ETA torna a escindir-se entre ETA-Militar, partidària de reconèixer totes les accions armades, sigui quin sigui el seu resultat, assumint les possibles morts civils en un marc de confrontació militar i danys humans colaterals, i ETA-Político Militar (ETA – pm), defensora de no reconèixer atemptats com l’ocorregut el mateix setembre de 1974 a la Cafeteria Rolando de Madrid, on hi hagueren 13 morts (només 1 policia, tot i ser aquest sector l’objectiu de l’acció).
Arran d’aquesta escissió, ens trobem de nou amb una ETA que si bé mantenia un fort suport popular a Euskadi, internament havia patit una nova escissió. ETA Político-Militar, formada per la majoria de la direcció de l’organització en aquell moment (amb Iñaki Mújica “Ezkerra” al capdavant), opta a partir d’aquell moment per intensificar l’acció armada per, un cop acabi el franquisme, arribar a una situació gairebé insurreccional en la qual assolir els objectius últims de l’organització. Per altra banda l’altre sector ETA Militar (qui a la llarga mantindrà l’únic nom d’ETA), liderat per José Miguel Beñaran “Argala”, es centrarà a reestructurar l’organització internament, considerant que el final del franquisme comportarà l’inici a l’estat espanyol d’una democràcia europea, en la qual l’organització haurà de ser visible a més d’en el front militar, en l’àmbit polític, pel que s’aposta pel desdoblament d’estructures, separant la branca militar de la política.
Així doncs, ETA arriba l’any 1975 amb una forta escissió i patint la repressió d’un règim franquista que si bé està tocat de mort, no oblida l’acció contra el moviment basc. Aquell any, tot i que serà el de la mort del dictador el 20 de novembre de 1975, serà especialment dur per les dues escissions d’ETA, ja que acabaran el 1975 amb fins a 11 militants morts, entre ells Txiqui i Otaegi, els dos militants d’ETA que juntament amb 3 més del FRAP, passaran tristament a la història per ser les últimes execucions del règim franquista, el 27 de setembre de 1975. A més, aquell mateix any, les forces policials aconsegueixen infiltrar a ETA-Político militar a l’agent conegut com “El Lobo” causant de la detenció de més de 150 membres de l’organització, entre ells líders com “Ezkerra”.
Conclusions
La història d’ETA durant el franquisme (1958 – 1975), és com hem vist, un recorregut a través de diverses estratègies i canvis ideològics per part d’una organització que té com a fi últim l’alliberament nacional d’Euskal Herria. És aquest objectiu final, el que ens porta a una primera conclusió: podem titllar ETA d’organització antifranquista, però no per se, ja que el seu objectiu no és acabar amb el franquisme, sinó aconseguir la independència d’Euskal Herria. Aquest fet, entre molts d’altres des del punt de vista de l’organització, explica el perquè l’acció armada va continuar en democràcia fins a l’any 2011. ETA és una organització d’oposició al franquisme en tant que a l’estat espanyol hi ha en aquells moments un dictador al poder, de la mateixa forma que ETA lluita contra els diversos presidents del govern espanyol escollits democràticament.
La segona conclusió és que no podem entendre ETA únicament valorant l’acció armada que ha portat a terme les darreres dècades d’activitat. ETA, sorgida en part per la inoperància d’un PNB a l’exili i molt tocat després de la Guerra Civil, és el punt de partida de gran part d’entitats socials, culturals i sindicals basques, les quals tot i separar-se de l’activitat d’ETA, tenen una gran influència d’ella en la seva fundació. De fet, les diverses escissions produïdes a ETA entre la dècada dels 60 i els 70, explicarien el naixement de diverses entitats sorgides a l’òrbita de l’organització i que expliquen la gran heterogeneïtat ideològica que hi havia a ETA en els seus inicis.
L’última conclusió d’aquests anys de la història d’ETA la trobem en la importància de l’estratègia d’acció – repressió – acció i la conseqüent opció de l’organització per iniciar la lluita armada. Hem vist com des dels seus inicis, tot i no estructurar-se fundacionalment de forma militar, ETA no descarta utilitzar mitjans violents en un futur, en una estratègia plantejada de forma opcional i a llarg termini, dependent de les conjuntures de cada moment. L’organització s’estructura poc a poc militarment alhora que, sobretot des de 1966, potencia l’estratègia d’acció – repressió – acció, la qual no hauria tingut èxit sense la tasca propagandística de l’organització i el conseqüent creixement de la popularitat d’ETA al País Basc.
Sense aquesta popularitat, suportada en gran part, per la repressió desmesurada de la dictadura franquista que permetia a l’organització virar cap a accions més contundents, no es podria explicar l’inici de la lluita armada l’any 1968, una estratègia que lluny de debilitar l’organització, aconseguirà enfortir-la després del fracàs de l’executiu franquista en el Procés de Burgos de 1970 i l’acció mortal contra Carrero Blanco de l’any 1973.
El que de totes formes queda clar, és que a partir de la mort del dictador Franco, ETA iniciarà un nou període en la seva història, amb una major estructuració i força, tan política com militar, que marcarà socialment i políticament no només el País Basc, sinó tot el conjunt de l’estat espanyol.
