El 10 de maig de 1840 va néixer formalment el sindicalisme a Catalunya. Aquell dia va fundar-se la Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó de Barcelona, la primera associació que, al Principat i al conjunt de l’Estat Espanyol, va formular uns objectius sindicals explícits.
Els orígens i les arrels de l’associacionisme obrer reivindicatiu es remunten diversos anys enrere, en un procés que va tenir com a principal protagonista el sector del tissatge de la capital catalana. Des de finals dels anys 1820, la conflictivitat laboral va augmentar acceleradament i, al llarg dels anys 1830, els teixidors del cotó van adquirir experiència estratègica i organitzativa. La oficialitat d’aquestes incipients organitzacions no va ser possible, però, fins a l’aprovació de la Reial Ordre de febrer de 1839, que culminava un procés gradual de legalització limitada de les associacions que es frenaria en sec l’any 1843.
Entre els principis sobre els quals es va assentar el primer sindicat català hi figuraven la lluita per la millora dels jornals, l’establiment de borses de treball, una cotització setmanal per part dels associats, el boicot al treball dels no associats i la vaga com a eina de lluita principal. Van establir un sistema de socors per als acomiadats i, uns anys més endavant, van crear tallers de fabricació pròpia, els quals tenien com a objectiu principal pal·liar la manca de feina en moments de crisi.
A més de protagonitzar diferents conflictes laborals al seu propi sector entorn, sobretot, dels salaris, la Societat de Protecció Mútua de Teixidors va actuar com un focus de difusió associativa, impulsant una confederació sindical amb societats d’altres oficis. Els primers passos d’aquesta confederació, encapçalada per Joan Munts, es van fer a finals del mateix 1840. Per altra banda, també va fomentar la creació d’altres associacions teixidores a diferents nuclis industrials catalans, les quals rebien informació, ajuts i préstecs per part de l’entitat barcelonina.
La Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó de Barcelona va servir com a model per un ampli seguit d’associacions que es van establir arreu de Catalunya al Trienni Esparterista de 1840 a 1843. Aquestes societats es van articular entorn de la defensa de l’ofici enfront del treball més barat provinent del món rural i estaven compostos exclusivament per homes.
La societat de teixidors va comptar, en els seus primers anys d’existència, amb entre 3000 i 6000 membres i era capaç de mobilitzar de 15000 a 20000 treballadors. Això suposava entre un terç i la meitat de tots els teixidors barcelonins, un èxit organitzatiu molt destacable i una xifra que permetia una àmplia capacitat de controlar el mercat de treball en el sector.
Fa just 177 anys arrencava, d’aquesta forma, el primer capítol de la història del sindicalisme català, el pas inicial d’un fenomen sense el qual no es pot entendre la història contemporània de Catalunya ni les grans transformacions que la nostra societat ha experimentat.
