Per citar aquesta publicació

Mas Craviotto, Adrià (2022) "Montsegur (1244), el darrer bastió i l’inici de l’ocàs del catarisme", Ab Origine Magazine, Efemèrides(16 Març) [en línia].
Tags

Montsegur (1244), el darrer bastió i l’inici de l’ocàs del catarisme

Imatge de portada: Castell de Montsegur. Font: Jcb-caz-11, Wikimedia Commons, sota llicència Attribution-ShareAlike 4.0 International (CC BY-SA 4.0).

La situació dels assetjats cada vegada es fa més insuportable. Fa gairebé un any que el senescal de Carcassona, Hug d’Arcis, al capdavant d’un exèrcit de croats i francesos que compta al voltant d’uns deu mil efectius, ha encerclat la muntanya de Montsegur per tots els flancs amb l‘objectiu d’aïllar la fortalesa. Els primers mesos de setge han resultat desastrosos pels atacants: el terreny és agrest i la línia de tir de les catapultes franceses no arriba ni al peu de la muralla. El “castrum montis securi”, o castell de Montsegur, tal com el van batejar els romans, és inexpugnable i inaccessible. Malgrat això, els francesos s’adonen que als peus d’aquest bastió hi ha una plataforma estreta ideal per a col·locar-hi les seves màquines de guerra, de manera que si controlen aquest terreny, podran començar a atacar la fortalesa. L’ajut de mercenaris bascs contractats pels croats, els quals amb audàcia i experimentació han aconseguit escalar de nit el penya-segat i degollar als sentinelles que hi feien guàrdia, ha resultat clau per tal que l’exèrcit assetjant pugui accedir a aquesta plataforma. Un cop hi arriben, instal·len la seva maquinària de guerra i comencen a llançar pedres sense treva als assetjats, els quals, encara que els hi comencen a fallar les forces, segueixen resistint l’embat francès. 

Davant la situació, el bisbe càtar Bertran Martí decideix que ha arribat l’hora de retirar tots els diners que havien finançat durant tots aquests anys l’església dels bons homes. Aquesta tasca és encomanada als diaques Mateu i Pere Bonet, als quals se’ls ordena fugir de Montsegur per camins secrets amb tot l’or, la plata i les monedes que han anat acumulant tot aquest temps. Aquest tresor és amagat a les coves d’Ornolac, a la gruta fortificada del Sabartès, i allí hi romandrà fins que pugui ser traslladat de forma segura a la Llombardia, territori on es troben assentades algunes comunitats de càtars exiliats que havien aconseguit fugir de la croada albigesa uns anys abans, croada que, sota la direcció militar de França i la direcció espiritual de Roma, havia intentat acabar mitjançant l’espasa i la foguera amb l’heretgia càtara.

El setge fa mesos que dura, l’aïllament dels assetjats ara ja és complet, manquen els queviures i la moral és molt baixa. Els rumors que diuen que el comte de Tolosa Ramon VII acudiria en ajut de Montsegur amb un gran exèrcit ofert per l’emperador alemany Frederic II generen seriosos dubtes. S’ha perdut completament l’esperança i la situació porta a què el senyor del castell, Ramon de Perella, i el seu cap militar, Pere Roger de Mirapeis, decideixin el 3 de març de 1244 negociar la rendició més digna possible de la fortalesa amb el senescal francès, motiu pel qual li demanen una treva de quinze dies. Huc d’Arcis accepta de bon grat i junt amb aquesta treva exigeix un seguit de condicions per tal de posar fi a aquell llarg setge:

  1. Els defensors del castell es retiraran amb les seves armes i equipatges.
  2. Tots els assetjats compareixeran davant dels tribunals de la Santa Inquisició.
  3. Aquells que no abjurin de la doctrina càtara seran condemnats a la foguera.
  4. El castell i la muntanya de Montsegur passaran a formar part dels dominis del rei de França i restaran sota l’obediència religiosa de l’Església de Roma. 
Miniatura de les Cròniques de França. Font: Wikimedia Commons

Les condicions són acceptades pels assetjats, i durant els següents dies es preparen físicament i espiritualment per tal de fer front al destí del qual alguns ja no poden escapar. Durant el temps que ha durat el setge s’han creat vincles d’afecte, amistat i respecte entre ells: creients i no creients, homes i dones, predicadors i militars, nobles i gent humil. Molts estan disposats al sacrifici de la carn abans d’abjurar de la seva fe, una fe al voltant de la qual girava tot el seu món espiritual i terrenal. Abans de sortir i rendir la fortalesa, els bisbes càtars han dut a terme la darrera pregària conjunta, i alguns dels que han decidit acompanyar als bons homes fins a la foguera han rebut el consolament (és a dir, el sagrament càtar més important que representava el baptisme espiritual que es feia amb la imposició de mans i el llibre sagrat) malgrat no ser càtars.

El 16 de març de 1244, Huc d’Arcís ordena evacuar el castell i per les seves portes comencen a desfilar en primer lloc les dones i nens, després els bons homes amb el bisbe Bertran Martí, i finalment els militars i homes d’armes amb Pere Roger de Mirapeis al capdavant. Als peus de la muntanya, l’arquebisbe de Narbona Pere Amiel ha delimitat tot un camp amb un tancat fet de fustes, estaques i troncs dins del qual un total de dues-centes quinze persones, entre homes, dones i infants, hi són conduïts i tancats. Un cop l’arquebisbe dóna l’ordre d’encendre la gran foguera, s’ordena a la vegada als càtars que s’han negat a abjurar de la seva fe i que es troben allà reunits amb el seu darrer bisbe que vagin passant un darrere l’altre “al foc de l’infern”, tal com diu la narració de Puillorenç. La crema dels càtars de Montsegur es dugué a terme al prat que posteriorment s’ha anomenat Camp dels Cremats, on actualment s’hi troba una estela que commemora els fets i que resa el següent: «als càtars, als màrtirs del pur amor cristià». 

Aquest lloc, que ha esdevingut espai de culte i memòria del catarisme, l’únic que pretén és reivindicar la memòria col·lectiva dels qui van morir defensant la seva fe fins al final, fins a les flames de les fogueres que els condemnaven sota l’acusació d’heretgia. Aquesta lliçó que novament ens dóna la història, ens ajuda a no oblidar fets tan tràgics com aquest i ens empeny a continuar preservant la memòria col·lectiva d’aquells cristians i cristianes dissidents de la doctrina catòlica de Roma, els quals no buscaven res més que construir una nova església més ètica, més moral i, segurament, més lliure.

Estela que commemora els fets del 16 de març de 1244 al Camp dels Cremats. Font: Chatsam, Wikimedia Commons, sota llicència Attribution-ShareAlike 3.0 Unported (CC BY-SA 3.0).

  • (Navàs, 1993). Graduat en Història a la Universitat de Barcelona. Màster d'especialització en Història Medieval (Màster en Cultures Medievals) a la Universitat de Barcelona. Actualment fent un doctorat d'història medieval a la Universitat de Lleida amb una beca FPI, elaborant la tesi sobre abastament i mercats alimentaris a la ciutat de Manresa durant la baixa edat mitjana (1300-1462). Impartint docència a la Facultat d'Educació, Psicologia i Treball Social (FEPTS) de la Universitat de Lleida.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Per citar aquesta pubicació

Mas Craviotto, Adrià (2022) "Montsegur (1244), el darrer bastió i l’inici de l’ocàs del catarisme", Ab Origine Magazine, Efemèrides(16 Març) [en línia].
Popular

Relacionat