El procés de formació de les relacions capitalistes d’Estats Units en els seus inicis va ser un fenomen d’allò més complex. Estats Units, a diferència del continent europeu i asiàtic, no va haver d’enfrontar-se amb fortes resistències de règims socioeconòmics precedents com el feudalisme, que havien caracteritzat l’etapa d’Antic Règim. No obstant això, des del primer moment va generar les seves pròpies contradiccions internes a partir de les distintes formes d’explotació que es volien implantar. En particular, cal destacar la producció de treball esclau imperant a les plantacions dels Estats del Sud, fortament criticat pels Estats del Nord, que consideraven que enfosquia el discurs progressista expressat a la Declaració d’Independència (1776), on s’afirmava que: “tots els homes son creats iguals, són dotats pel seu creador de certs drets inalienables, entre els quals es troben la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat”, però que a la pràctica excloïa grups importants com els negres o els indígenes.
Quan la independència es va acabar concretant el 1781 amb les victòries finals contra els britànics, l’economia de la nació es trobava en un estat crític. Les exportacions a Gran Bretanya estaven restringides i les lleis britàniques van prohibir el comerç amb les colònies que encara es mantenien dependents a l’Imperi Britànic localitzades al Carib. A tot això, cal afegir que les flotes comercials dels britànics solien importar una gran quantitat de manufactures que eren venudes a un preu menor que els productes manufacturers estatunidencs. A més a més, durant el període colonial i fins a principis de 1790, les carreteres es trobaven en condicions deplorables i el seu manteniment era molt costós. En conseqüència, el nou govern, encapçalat per George Washington, va haver de fer front a una triple disjuntiva que frenava la seva industrialització: el domini econòmic de l’antiga metròpoli sobre la zona, la manca de mà d’obra i la inexistència de xarxes de comunicació.
Aquest problema canviaria ràpidament gràcies a un període d’iniciativa empresarial estatunidenc, on destacarà la figura d’Alexander Hamilton, que va donar nom als coneguts “Plans Hamiltonians”. Hamilton va entendre que per tal de sortir de la situació de crisi permanent degut als deutes acumulats durant la Guerra era necessari imposar un sistema de recaptació d’impostos. Segons Hamilton, el país experimentaria un desenvolupament econòmic regional característic de cada zona, on l’objectiu era potenciar les particularitats del terreny, i que es traduiria en un creixement sense precedents manifestat, per exemple, en la figura de les drassanes que prosperaven a Nova Anglaterra, els cultius i les pells que abundaven a les colònies mitjanes i l’economia de plantació al Vell Sud.
La importància de Hamilton també quedarà palesa a través dels seus dos “Informes sobre el Crèdit Públic”. En el primer, Hamilton va proposar que el govern federal assumís íntegrament els deutes estatals de la Revolució i amb les potències estrangeres que havien facilitat la Independència, amb especial èmfasi en França, per tal de pal·liar la conflictivitat social que es podia originar en cas que el poble hagués de sufragar tot el deute existent. En el segon, Hamilton va proposar la creació d’un banc nacional, que comptés amb el suport tant d’accionistes públics com privats amb la finalitat de posar en circulació nova massa monetària. Malgrat que en el primer informe Hamilton ja es va topar amb l’oposició dels Estats del Sud, reticents a pagar els deutes, va ser el segon el que va provocar més tensions, ja que sectors burgesos es mostraven crítics amb la creació d’un banc, ja que creien que era una institució més acord amb la monarquia que no pas la democràcia, i en conseqüència a llarg termini es podria traduir en un abús de poder per part del Govern Central. Finalment, es va realitzar l’aplicació pràctica de tots dos informes en els anys 1790 i 1791,
Malgrat les aparents dificultats, Hamilton encara elaborarà un tercer informe destacat, que portarà com a nom “Informe sobre les manufactures”, on recomana que l’economia s’enfoqués més en el comerç i la fabricació de productes industrials, sent protegida per aranzels estatals. Aquest suggeriment no va ser ben rebut d’entrada per part d’homes claus del procés d’Independència com Thomas Jefferson, qui considerava que exposar la societat a l’economia manufacturera es traduiria en una ràpida decadència moral i política, tal com havia passat a Anglaterra fruit de la Revolució Industrial. Tanmateix, considerava que els grangers eren primordials i que l’agricultura descentralitzada proporcionaria la base més important per al govern dels EE.UU. Així doncs, va quedar palesa la dissociació d’interessos entre Jefferson i Hamilton, ja que mentre que el primer imaginava una societat dirigida per agricultors independents propietaris de terres, Hamilton donava suport al comerç i les finances. Malgrat que al Congrés moltes de les propostes de Hamilton van ser acceptades, i van contribuir a que el nou país disposés d’una bona salut financera amb força rapidesa, el debat sobre el rol del govern central, el poder i l’economia d’Estats Units continuaria durant dècades, deixant entreveure que no es tractava un conflicte personal entre homes, sinó més aviat d’una dissociació d’interessos i conviccions. La creació de l’Escola Americana i l’Oficina de Patents l’any 1802 són dos dels exemples que il·lustraran aquest procés d’intervenció estatal.
D’aquesta manera, als anys posteriors a la redacció i ratificació de la Constitució dels Estats Units, l’economia del país va començar a experimentar un enorme creixement. La Constitució establia una espècie de carta estatutària sobre l’economia en la qual s’establia la regulació tant del comerç com del diner per part del Congrés dels Estats Units. És més, amb la Constitució es va obrir el mercat del territori estadounidenc i amb l’obertura de les seves fronteres, el nou país va permetre un flux intern lliure de béns i idees. L’impost sobre el whisky promulgat l’any 1791 va ser una excepció evident, un impost impopular destinat a ajudar el país a pagar el deute nacional contreta principalment amb França a conseqüència de la Guerra d’Independència. A partir de 1788, els recentment independitzats Estats Units van veure el creixement de la seva productivitat ascendir a un ritme aproximat del 2% per any, ja que a causa d’una forta base econòmica originada amb els britànics, l’economia estatunidenca es va igualar ràpidament a la dels seus ex-governants. A més a més, l’any 1789, la indústria tèxtil d’Estats Units es revolucionaria gràcies a Samuel Slater, un aprenent de tèxtils d’una fàbrica britànica que va emigrar als Estats Units. Slater, abans de sortir d’Anglaterra, va memoritzar el pla d’una peça de maquinària tèxtil típica anglesa, i de memòria va aconseguir reconstruir la màquina a Estats Units. A més a més, amb l’ús de la tecnologia es van creant autopistes amb peatges que facilitaven el finançament estatal.
A principis del s.XIX, la progressiva consolidació de l’economia nacional anirà complementada per unes ànsies expansionistes per la resta del territori americà. L’any 1787, el president estatunidenc James Monroe presentarà la Doctrina Monroe, basat en l’eslògan “Amèrica per als americans”, el principal propòsit del qual era que cap país europeu intervingués en matèria política o econòmica a les nacions americanes a canvi de què Estats Units no fes el mateix a Europa. Això es manifestarà amb la compra de Louisiana a Napoleó I l’any 1803, que anirà secundada l’any 1867 per la compra d’Alaska a l’Imperi Rus. D’aquesta manera, el ràpid creixement econòmic d’Estats Units es veurà afavorit per l’extens territori amb el qual comptava, per la falta de mà d’obra que va atraure la població europea (amb un fort component ideològic, on destacava dins l’imaginari col·lectiu la idea de fer les Amèriques, enriquir-se i tornar a casa, on s’invertiria part del benefici obtingut) per la inversió estrangera i per la gran quantitat de recursos naturals, com ara el carbó, ferro, fusta i altres minerals. En aquest punt, esdevindrà fonamental la consolidació del ferrocarril a territori americà, permeten la lliure circulació de béns materials i interconnectant àrees fins aleshores inaccessibles.
En l’àmbit del sector agrícola, l’Est dels Estats Units va destacar per una economia realment pròspera, en bona part gràcies al benefici recíproc que obtenien del contacte amb el sector industrial i manufacturer. D’aquesta forma, els agricultors subministraven productes agrícoles de baix cost als habitants rurals i urbans, i aquesta població exigia manufactures, que eren proporcionades per sectors manufacturers locals i subregionals. Entre els consumidors no-agrícoles existia un gran ventall d’oficis que exemplificarien la dinàmica de diversificació econòmica de l’època en contra dels monopolis al servei de la metròpoli de l’època anterior, com petits propietaris de fàbriques, artesans, clergues, metges i advocats. Alguns negocis empresarials van traspassar la seva producció a mercats més grans, amb especial èmfasi en sectors com les sabates i els teixits de cotó, produïdes a Connecticut. El nombre de llauradors passarà a créixer exponencialment en bona part de les colònies en les següents dècades, amb especial atenció a Nova York o Nova Anglaterra.
Tanmateix, el sector manufacturer inicialment es va centrar en articles de primera necessitat. Els articles de luxe no tenien cabuda inicialment en una societat que es volia desmarcar de la tònica de l’Antic Règim encara imperant a Europa. D’aquesta manera, mentre encara s’estava iniciant l’articulació d’un mercat nacional, la majoria de manufactures es realitzaven dins l’àmbit domèstic. No obstant això, a inicis del segle XIX ja trobem innovacions tecnològiques que fan més eficient la producció a nivell industrial i la implementació de màquines a les fàbriques, on irromprà amb força el sector tèxtil. Aquest ràpid procés de transformació tecnològica tindrà un gran impacte en l’estructura socioeconòmica del país, ja que es passarà de tenir una falta de mà d’obra a una sobreoferta, que repercutirà en un descens general dels salaris.
Finalment, a nivell marítim, els costos es feien més accessibles per la utilització del transport en vaixells de vapor en comptes del vaixell tradicional de vela, establint el seu domini preponderant en l’àrea del Pacífic, davant d’unes potències asiàtiques incapaces de redreçar i modernitzar la seva economia als canvis produïts a causa de la Revolució Industrial. Així doncs, l’elaboració de la màquina de vapor va esdevenir un element indispensable per entendre la dinàmica de modernització econòmica. A Nova York, Oliver Evans va començar a desenvolupar un motor de vapor d’alta pressió que era més pràctic que el desenvolupat pel seu homòleg Richard Trevthick a Anglaterra, ja que el primer no requeria un condensador separat i en conseqüència no es necessitava deixar refredar l’aigua. Aquesta invenció d’Evans va tenir un gran èxit, i li va permetre fundar la seva pròpia companyia l’any 1812, de nom Pittsburg Steam Engine Company. En qüestió de poc temps, els motors de vapor van començar a proliferar en subministres d’aigua en llocs on mai abans n’hi havien arribat.
Així doncs, en el present article s’han intentat exposar les dinàmiques i fluctuacions econòmiques que Estats Units experimentarà en les seves primeres dècades com a nació. Tanmateix, resulta necessari incidir com els Estats del Sud, on impera una economia de plantació i una lògica esclavista molt consolidada, quedaran al marge de gran part de les innovacions tècniques realitzades, ja que si bé és cert que posseïen una gran quantitat de granges, consideraven que la compra d’esclaus resultava més barata que la implementació de noves màquines, que requerien aprenentatge i la contractació de nova mà d’obra, tot reduint els beneficis immediats.
