Per citar aquesta publicació

Llamas Falcó, Gerard (2022) "La República Barroca", Ab Origine Magazine, Efemèrides(30 Abril) [en línia].
Tags

La República Barroca

Imatge de portada: revolta dels Segadors. Font: Wikimedia Commons sota llicència Multi-license with CC-BY-SA-3.0 and GFDL.

El 16 de gener de 1641 el diputat eclesiàstic de la Generalitat de Catalunya s’adreçà a la Junta de Braços amb una proposta tant insòlita com contundent atenent la situació del país en aquell moment: la creació d’una república sota la protecció del Regne de França. La proposta va tenir una rotunda acceptació per part dels consellers i diputats de la institució, ocasionant que per primer cop en la seva història Catalunya fos reconeguda com una república independent de l’òrbita hispànica.

La Monarquia Hispànica dirigida pel valido del rei, el Comte-duc d’Olivares, es va caracteritzar per les fortes temptatives de centralitzar tots els regnes de la corona sota la cort castellana. Cal recordar que la península Ibèrica conformà una sèrie de regnes i comtats independents que únicament compartien titularitat reial, per tant, parlem de diverses entitats polítiques i nacionals que s’havien de tolerar entre elles pel simple fet de tenir el mateix senyor feudal.

Tenint en compte la feblesa econòmica de la corona i els diferents fronts oberts a Europa, Olivares va començar a prendre mesures per implicar a tots els “regnes” en la defensa dels interessos de la monarquia, conegudes com La Unión de Armas (1626); guanyant-se en el procés l’hostilitat de la majoria dels territoris de la corona i en especial de Catalunya. Aquesta hostilitat ja estava present durant el segle XVI a causa de la intervenció dels virreis en els afers del país; però arribà al seu punt més àlgid al 7 de juny de 1640, quan després d’esclatar la guerra contra França cinc anys enrere i fustigats pel fet d’haver de mantenir les tropes castellanes a les llars de particulars, la població es rebel·la contra l’autoritat reial i inicia així la Guerra de Separació (1640-1652).

Estrictament parlant, no es pot iniciar una guerra només amb una revolta popular; és cert que el moviment revolucionari gaudia d’una àmplia organització i disciplina gràcies al sorgiment de l’Exèrcit Cristià, però el conflicte guanyà en magnitud quan entrà en escena la seva principal protagonista, la Diputació del General. La Generalitat i la corona feia anys que mantenien una tensa i forçosa relació cordial, atès que tot i els enfrontaments que van tenir durant el segle passat parlem d’una relació de vassallatge: la institució catalana guardava fidelitat al Comte de Barcelona Felip III d’Aragó (Felip IV de Castella). És així, doncs, que en un començament la Generalitat es mantenia al marge d’aquest aixecament atès al seu caràcter antisenyorial, de fet, mantenia contactes amb la cort de Madrid per demostrar la indubtable fidelitat de la institució cap al seu senyor; una estratègia que faria aigües en qüestió de dies.

Després dels fets del Corpus de Sang la revolta encara creixia arreu del país: el que va començar com un alçament de colles jornaleres en el carrer Ferran de Barcelona va acabar desembocant en una revolució nacional contra els executors del poder reial. A causa de la manca de virreis per les seves prematures defuncions, la corona va confiar la repressió del moviment revolucionari als diputats de la Generalitat, però la complicitat institucional no perduraria massa més. Diversos diputats ja conspiraven en favor de l’alçament nacional molt abans dels fets de juny, entre ells el Diputat Militar Francesc de Tamarit, alliberat de la presó pel moviment insurrecte el dia 22 de maig de 1640.

L’augment del complex moviment revolucionari sumat a la creixent hostilitat castellana fa que els consellers comencen a reunir-se amb els revoltats per poder planificar una defensa coherent del Principat vers l’esforç bèl·lic d’Olivares. A partir d’aquest moment el trencament del país amb la monarquia ja serà definitiu: el 7 de desembre de 1640 els diputats Francesc de Tamarit, Ramon de Guimerà i Francesc de Vilaplana arriben a un acord amb Bernard Du Plessis-Besançon (representant de Lluís XIII de Borbó) perquè Catalunya esdevingui una república independent sota la protecció militar de França, fet conegut com el Pacte de Ceret. Poc després, concretament el 18 de setembre de 1640, la nova Junta de Braços de la Diputació del General declara la guerra a Felip III d’Aragó, reconeixent per primer cop que les lleis i constitucions de Catalunya estan per sobre de la “deixadesa” de la corona hispànica.

Pau Claris. Font: Wikimedia Commons.

El ràpid avenç de l’exèrcit castellà del Marquès de Los Vélez cap a la capital catalana va condicionar l’acceleració de la maquinària política abans de les planificacions fetes. És així doncs que el 16 de gener de 1641 Pau Claris es dirigeix a la Junta de Braços en qualitat de diputat eclesiàstic i artífex de l’alçament vers al rei amb les següents paraules: 

“(…) Lo senyor de Plesis Besanson ha fet ostentació dels poders que lo rey christianíssim li ha donats en ordre a la assistència que desitja fer a esta província per sa conservació, en los quals, entre altres capítols, li dona poder sa magestat christianíssima per admètrela de baix de sa protecció, ab que reduesca son govern a forma de república (…).”

Aquesta mesura exprés no només suposa un terrabastall polític per a Catalunya, sinó també una valenta estratègia del “president” Claris per involucrar dins la lluita contra Castella a la burgesia urbana del país i concretament la barcelonina, atès que consideraven els règims republicans més afins als seus interessos.

Però el ràpid avenç del contingent de Los Vélez després del desastre militar de la Batalla de Martorell i les pressions Du Plessis-Besançon condicionà als diputats revolucionaris a acceptar les condicions franceses i a reconèixer al Rei de França com a Comte de Barcelona el 23 de gener de 1641, amb el nom de Lluís I de Borbó. D’aquesta manera Catalunya deixava de ser un territori independent per tornar a estar sota la titularitat d’una monarquia i convertir-se altre cop en un camp de batalla entre dos imperis aliens als seus interessos, finalitzant el conflicte de facto l’agost de 1652 amb el retorn del Principat a la corona hispànica després del Setge de Barcelona.

  • (El Prat de Llobregat, 1998). Graduat en Història (UB), participa en projectes de memòria històrica i folklòrica catalana i és amant de la història militar i la política internacional.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Per citar aquesta pubicació

Llamas Falcó, Gerard (2022) "La República Barroca", Ab Origine Magazine, Efemèrides(30 Abril) [en línia].
Popular

Relacionat