Quan es parla de Simón Bolívar (1783-1830), es recorden les seves gestes militars i polítiques —i les seves errades— que van obrir nous camins a una part dels territoris americans sota possessió de la corona espanyola. Però, sovint, aquestes gestes de «pròcer» no deixen lloc per relatar el final de la història: la seva mort. Com també li va passar a l’altre gran Libertador, José de San Martín (1778-1850), a Bolívar el van afectar directament els actes i decisions d’aquells —sovint, antics companys— que deixava darrere seu mentre ell avançava per expulsar a les tropes espanyoles del territori i consolidar el seu model de país, la Gran Colòmbia.
Ja cap al 1825, després de la batalla d’Ayacucho, les grans batalles terrestres entre les tropes d’independentistes i les autoritats peninsulars havien acabat, tot i que encara es mantindrien els problemes amb grups aïllats i d’altres enfrontaments menors. Simón Bolívar gaudia llavors d’un gran poder i renom: havien posat el seu nom a una de les noves repúbliques independents, mantenia una política molt personalista als diferents territoris i, fins i tot, va acomplir el somni de Francisco de Miranda (1750-1816) de convocar un congrés hemisfèric per a unir el continent.
Però no tot van ser triomfs, ja que no tothom creia en el seu pla de fer i mantenir la Gran Colòmbia, ni el veien com un líder únic pel continental. Al congrés d’Ocaña (Colòmbia), no van assistir-hi tots els convocats, ni es va poder arribar a un acord satisfactori, ja que ben aviat van quedar clares tres tendències que van fer impossible la concòrdia: la de Bolívar, que volia un govern central fort, la de Francisco de Paula Santander —vicepresident de la Gran Colòmbia—, amb una visió federalista i, finalment, els grups independents, amb Joaquín Mosquera al capdavant. Tot i les bones intencions, les diferències entre les dues principals tendències no van superar la discussió sobre els punts proposats per a la nova constitució i Bolívar va marxar sense que es pogués arribar a un enteniment. El 27 d’agost va promulgar un Decret Orgànic i va assumir el càrrec de «President-dictador». Tot i que la constitució de 1821 ja li donava poders especials pels moments de crisis, Bolívar va fer aquest pas per avançar en el seu projecte i, fins i tot, va deixar sense vigència la Constitució de Cúcuta perquè no havia solucionat els problemes amb què es trobava la Gran Colòmbia.
Les elits dels territoris alliberats d’Espanya tampoc van acceptar de bon grat la política intervencionista de Bolívar i, progressivament, van començar les oposicions armades de gent que, fins feia poc, havia lluitat al seu costat per fer fora els peninsulars. Un exemple va ser la coneguda com a Revolta de la Cosiata de 1826, que volia separar el territori de Veneçuela de la Gran Colòmbia, aprofitant que Bolívar estava al Perú. Tot i la seva victòria sobre aquests i altres dissidents, i la seva idea de no ajusticiar-los sumàriament, ja quedava clar que el somni d’unitat territorial estava trencat.
A partir de llavors, a Bolívar li van venir els atacs per tres fronts: la salut —tuberculosis—, els enfrontaments amb els enemics polítics i els atemptats contra la seva persona —el més conegut va ser la Conspiració Septembrina de 1828, en què es va salvar per la intervenció de la seva parella, Manuela Sáenz—.
Poc després del 13 de gener de 1830, quan Veneçuela va aconseguir independitzar-se finalment de la Gran Colòmbia, Bolívar va dimitir dels seus càrrecs i va decidir deixar-ho tot i marxar cap a Jamaica i Europa. Però, en aquell moment, la seva malaltia estava molt avançada i va haver d’abandonar la idea d’un viatge internacional. Llavors va acceptar la invitació de l’empresari Joaquín de Mier i Benítez de quedar-se a la seva quinta a San Pedro Alejandrino, a prop de Santa Marta, al departament de Magdalena. Bolívar va sortir de Bogotà el 8 de maig, només amb un petit grup d’amics i polítics fidels, quasi sense equipatge, ja que n’havia venut bona part pel suposat viatge a Europa. En el seu camí va ser rebut amb ànims per la població, mentre que a la rereguarda, els seus antics aliats continuaven la campanya de descrèdit contra ell. I no només ho feien mitjançant edictes o articles de diari, sinó que van atacar els seus seguidors més coneguts, com José de Sucre, que va morir assassinat l’1 de juliol. Això va suposar un cop molt fort per a la delicada salut de Bolívar.
L’1 de desembre va arribar a Santa Marta i, tot i les bones condicions del seu nou establiment, la seva salut va empitjorar molt; el seu cos no va aguantar molt més. Entre les febres de la malaltia va dictar el seu testament legal i també el polític, en què demanava que no es trenqués la Gran Colòmbia, procés que, tot i això, ja era imparable. El 17 de desembre de 1830 Simón Bolívar va morir amb només quaranta-set anys; les seves restes van ser dipositades a la Catedral de Santa Marta (Santa Marta, Colòmbia) i no va ser fins el 1842, que van poder tornar a Veneçuela, a la cripta de la Santíssima Trinitat de la Catedral de Caracas, on també hi havia les cendres dels seus pares. El 1876, va ser traslladat al Panteó Nacional de Veneçuela.
L’any 1831 es va dissoldre la Gran Colòmbia i en van sorgir tres repúbliques: Nova Granada, Veneçuela i Equador, les quals van ser dirigides per tres militars que s’havien agrupat entorn de Bolívar en les lluites per la independència: Francisco de Paula Santander, José Antonio Páez i Juan José Flores.
Lo estremeció la revelación deslumbrante de que la loca carrera entre sus males y sus sueños llegaba en aquel instante a la meta final. El resto eran las tinieblas. Carajos… ¡Cómo voy a salir de este laberinto! (Gabriel García Márquez, El general en su laberinto, 1989).
