Imatge de portada: Pintura de William Simpson, The attack on the Malakoff, que representa un atac francès previ al setge de Sebastòpol. Public Domain.
Crimea es convertí a mitjan segle XIX en el centre de la política internacional. Entre 1853 i 1856 tingué lloc la Guerra de Crimea, que enfrontà, d’una banda l’Imperi tsarista i, de l’altra, l’Imperi otomà, que comptà amb el suport francès i britànic. La guerra finalitzà el 30 de març de 1856, amb la signatura del Tractat de París.
Des de Rússia sempre s’ha fet una crítica furibunda del colonialisme occidental. Ara bé, l’autocrítica pel que fa al colonialisme rus és gairebé inexistent. És imprescindible donar-hi el relleu que té i no obviar-lo.
L’expansió del Principat de Moscòvia cap a Sibèria s’inicià en ple segle XVI. Després de la conquesta dels kanats de Kazan i d’Astrakhan, ocupà el Kanat de Sibèria i a mitjan segle XVII s’estengué fins al Pacífic, Kamtxatka, i Alaska (1741). Després del daltabaix demogràfic de les poblacions autòctones, amb Pere el Gran començà la colonització, amb l’arribada de russos i l’inici del procés d’aculturació de la població indígena. Paral·lelament, s’expandí cap al sud. Des de finals del segle XVI hi hagué nou guerres entre Rússia i els otomans, que posaren de manifest la creixent debilitat otomana.
El 1453 es constituí el Kanat de Crimea, on els tàtars eren el grup predominant. Fou atacat per primer cop pels russos a finals del segle XVII. Amb el Tractat de Küçük Kaynardja (1774) Rússia s’apropià dels ports de Kherson i de Kertx, i de Kabardino-Balkària, al Caucas, i reconegué la independència formal del Kanat de Crimea, encara que sotmès a Rússia. L’any 1783 fou annexat a Rússia, fet que provocà un primer èxode tàtar. En el recompte dut a terme per Peter Simon Pallas (1785), però, encara hi havia només un 2,2% de russos.
Simultàniament, Rússia guanyà terres al Caucas Nord (Ossètia, Txetxènia…), i amb el Tractat de Gulistan (1813) es feren presents al Caucas Sud (Geòrgia i l’Azerbaidjan). Hi hagué èxodes massius de població, com els dels txetxens, però les principals víctimes foren els txerkessos -el genocidi txerkès-: fins a l’any 1864 havien mort o fugit més d’un milió de persones. Segons el cens de 1897, només n’hi quedaven 150.000, un 10% dels que hi havia un segle abans. Finalment, arran de la guerra de 1806-1812, Rússia s’apropià de Bessaràbia (a grans trets l’actual Moldàvia).
La guerra de Crimea esclatà el 23 de setembre de 1853, quan les tropes tsaristes envaïren els principats de Valàquia i de Moldàvia, tributaris dels otomans. El pretext fou la demanda russa d’exercir el paper de protectors dels cristians de l’Imperi, en detriment de França, que fins llavors havia exercit aquest paper. En el fons, no responia més que a la intenció d’adquirir un paper preponderant a l’Imperi otomà, molt debilitat, cosa que França no volia acceptar.
D’altra banda, el Regne Unit veié que el protagonisme creixent de Rússia podia esquerdar l’equilibri europeu i que el seu rol a l’Àsia es podria veure amenaçat. Aquestes dues potències, doncs, per tal d’aturar l’expansionisme rus i per vetllar pels seus interessos, gens altruistes, li declararen la guerra. L’escenari de la guerra es traslladà a Crimea, amb la presència de tropes franceses i britàniques. El setge de Sebastòpol va ser el fet que més transcendència va tenir.
La pau arribà amb el Tractat de París (abril de 1856). Formalment, certificava la derrota de Rússia, amb la neutralització del Mar Negre. Pretenia posar les bases per a una pau duradora al continent, que impliqués el manteniment de l’equilibri de forces. A la pràctica, però, la intenció era enfortir el paper de les potències guanyadores, la França de Napoleó III i el Regne Unit.
Congrés de París, negociacions per a la signatura del tractat de pau. Public Domain.
Rússia optà, llavors, per tenir menys presència a Europa. Nicolau I, mort el 1854, fou succeït per Alexandre II, que impulsà una política més liberal. Fora d’Europa, però, no renuncià a l’expansionisme, sobretot a l’Àsia Central (Taixkent, Bukhara i Khiva foren conquerides el 1873) i al Caucas, i rivalitzà amb els britànics a Pèrsia i l’Afganistan, i ocupà Manxúria (1900).
El tractat de pau tractà Turquia com una potència rival, i no com a aliada, i se li imposaren condicions humiliants. El seu poder als Balcans continuà debilitant-se i Rússia hi intervingué en una nova guerra (1877-78). L’objectiu pretès amb la pau no s’acomplí, com ho palesa el fet que esclataren diverses guerres, que forçaren grans canvis en el mapa europeu, amb la unificació romanesa (Valàquia i Moldàvia), alemanya (Prússia havia estat ignorada en el tractat de pau) i italiana, i un nou Imperi austrohongarès.
Finalment, a Crimea, Rússia veié confirmada la seva autoritat i el procés de russificació s’intensificà, amb la fugida de potser 200.000 tàrtars. El percentatge de tàrtars havia disminuït, el 1864, al 50% (abans de la guerra, sembla que superaven el 78%). El cens de 1897 reflecteix que el percentatge de tàtars era del 35% i el de russos el 33%, als quals calia afegir un 12% d’ucraïnesos.
