Un dia com avui de l’any 1524 el monarca Carles V, el primer de la Casa Àustria, va ordenar que s’estudiés la unió entre el que a l’època s’anomenava el Mar del Nord (Atlàntic) i el Mar del Sud (Pacífic), unió que s’havia de fer a través de l’istme de Panamà.
En una data tan prematura com 1524 –feia poc que s’havia conquerit Mèxic i encara quedaven anys perquè es conquerís el Perú–, quan encara no es tenien clares les dimensions del continent, ja es va poder veure clar que la zona òptima per passar d’un oceà a l’altre era a través de Panamà.
La realitat, però, fou molt diferent de la que va poder imaginar l’Emperador, i els mars del nord i del sud no s’unirien fins quasi 400 anys després, amb el projecte estatunidenc del canal. La monarquia hispànica veié, però, que calia buscar una via que permetés el trànsit de mercaderies de l’Atlàntic al Pacífic, i sobretot, pocs anys més tard, transportar la plata del Virregnat del Perú que havia de finançar la política imperial de Carles V i els seus successors.
En aquest context Panamà esdevingué un pont entre les riqueses peruanes i la Península Ibèrica, aquest pont, però, era força complicat de creuar. Al Panamà del segle XVI, i també a l’actual, imperava un clima tropical: les fortes pluges i la densa vegetació dificultaven el pas entre els extrems de l’istme. La Corona va haver de recórrer a la mà d’obra esclava – els indígenes panamenys van ser pràcticament exterminats durant el segle XVI a causa de la brutalitat castellana i el xoc biològic –, per crear i mantenir un camí que creués l’istme on havien de transitar les anomenades “recuas de mulas”, guiades per uns esclaus africans que també s’encarregarien d’una part del trajecte que es realitzava per via fluvial.
Serien aquests mateixos esclaus els que, en fugir, esdevindrien cimarrons. Els antics esclaus serien, durant el segle XVI, una de les principals amenaces al trànsit de mercaderies a través de l’istme de Panamà, pràcticament incontrolable per la Corona. Els cimarrons atacaven els combois que transportaven la plata, robaven als mercaders castellans i animaven altres esclaus a fugir del control europeu.
Per entendre aquesta realitat s’ha de tenir en compte que, havent reduït la població indígena a un col·lectiu molt petit, els colonitzadors van haver d’importar massivament esclaus africans. La brutalitat a la qual aquestes persones eren sotmeses les portava a fugir, a agrupar-se i a esdevenir una de les limitacions més grans als beneficis econòmics del mateix col·lectiu que havia cregut convenient comprar-los.
