Canvis urbanístics per a la Barcelona dels Jocs Olímpics

Les transformacions que pateix una ciutat al llarg del temps es poden deduir per el context polític, social o econòmic que l’envolten. En un article anterior parlàvem del gran canvi que ha caracteritzat Barcelona des del Pla Cerdà, el fet de decidir el destí de la ciutat per a un futur a llarg termini i quins aspectes tenir en compte. Un canvi molt important que hauria de consolidar la ciutat per als pròxims cent cinquanta anys. Les exposicions universals de 1888 i 1929, van suposar donar a la ciutat l’oportunitat de seguir desenvolupant un urbanisme que satisfés les noves necessitats de Barcelona i aquests esdeveniments van brindar una ocasió immillorable per a fer canvis, reformes per no estancar la ciutat a l’hora que creixia. Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i un cop destruïda físicament algunes parts de la ciutat, en els anys de la dictadura franquista ens trobem en un període de paralització i la difícil tasca per reactivar determinats sectors. A aquesta situació complicada  hem d’afegir que a partir dels anys 50 fins als 70, Barcelona va començar a rebre una quantitat important de gent immigrant de fora de Barcelona i de Catalunya. Aquests, van provocar una demanda gran d’habitatges i en poc temps es convertirien en els protagonistes que van fer créixer demogràficament la ciutat i l’àrea metropolitana des d’un milió i mig d’habitants que tenia fins a més de tres milions. Per què parlem de l’àrea metropolitana de Barcelona i no de Barcelona? L’Eixample s’havia convertit en els lloc de residència de les classes més benestants. Aquest corrent migratori venia en busca de feina i ni tant sols disposava de poder adquisitiu per establir-se a la ciutat. Aquest nou volum de gent s’establiria doncs majoritàriament a la perifèria de la ciutat o en poblacions que limitessin amb Barcelona, i que al seu torn es situaven a prop de nuclis industrials (Poble Nou, Sant Martí, Sant Adrià,…), que estaven més allunyats del centre i dels seus serveis. Per tant, no ens estranyi que el fenomen del barraquisme adquirís una dimensió encara més gran en aquesta època posterior a la guerra sobretot a llocs com el Torrent de l’Animeta a Montjuic, el Somorrostro a la Barceloneta , el Camp de la Bota i la Perona a Sant Martí i Sant Adrià o les barraques del barri del Carmel entre d’altres.  

  Sumat a que les dictadures no es caracteritzen precisament per invertir en polítiques socials, ja sigui per interès i/o dedicar-lo a altres àmbits, ens trobem en aquesta situació un creixement de la població molt important, no només a Barcelona, però que aquest no s’estava fent amb unes reformes urbanístiques que integressin aquests nous nuclis acostant serveis, infraestructures o polítiques per facilitar habitatges que evitessin la formació de nuclis marginals de barraques allunyades del centre. Però l’especulació immobiliària estava a l’ordre del dia i amb el beneplàcit dels òrgans polítics de la ciutat, facilitaven un urbanisme que podia produir i accentuar una fractura social ja existent.  

  Al final de la dictadura doncs, trobem una Barcelona que havia desplaçat els sectors industrials arreu de la perifèria que s’estaven degradant molt, on s’havia generalitzat l’ús del transport privat com el cotxe, i la densificació en general de la ciutat també havia augmentat de manera significativa. Per tant, tot i amb els primers intents dels governs democràtics per impulsar un nou model urbanístic centrat en els espais i equipaments públics, no es va produir un canvi tant estructural i radical a la ciutat fins la proclamació a Lausanne dels Jocs Olímpics per a Barcelona en 1986. Barcelona doncs, tenia l’excusa dels Jocs Olímpics d’estiu per poder realitzar canvis substancials en la fesomia de la ciutat així com l’implantació d’un model d’urbanisme a llarg termini vinculat a un esdeveniment temporal (com les exposicions universals) i que la situaria de nou en l’aparador mundial en quan al model que tenia pensat proposar.  

  Barcelona tenia sis anys per organitzar uns Jocs Olímpics, però aquesta organització va pivotar sempre al voltant de la inversió assignada per a la infraestructura i equipaments per a la ciutat a gran i petita escala. No només construir equipament per acollir les disciplines olímpiques en determinats llocs, sinó que al acabar els Jocs estarien pensades per tenir funcionalitat. Reformes localitzades determinades zones, però que la ciutat en general se’n beneficiés. Si ens hem de centrar en els canvis més importants a nivell urbanístic que va patir la ciutat, podríem parlar dels que detallarem a continuació. El primer de tots és la façana marítima del Poblenou. Un lloc que fins al moment se situaven les indústries de la ciutat, ben comunicades és cert per els ferrocarrils, però que donaven l’esquena al mar ja que les múltiples vies suposaven un “mur” per poder disposar per exemple, de platges o ports esportius a Barcelona. Es tria aquest lloc per tal de dotar-lo d’equipaments públics a l’hora que han de servir temporalment per als JJOO, com la pròpia Vila Olímpica per als esportistes. Aquesta zona es convertiria en una zona de barris residencials amb grans parcs i zones d’oci que conformaran el nou barri de la Nova Icària, que farà desaparèixer les vies de tren litorals i les zones industrials que s’havien degradat i perpetuat a la zona i, que en molts casos, havien quedat obsoletes.  

  Després tindríem la zona de Montjuïc, que també havia donat l’esquena a la ciutat i resultava aïllada, amb poca accessibilitat i que des de la Exposició Universal del 1929 no s’hi va fer pràcticament res. La desaparició de barris de barraques i els equipaments amb els quals es dota la zona de Montjuïc per als JJOO, convertiran la zona en un complex esportiu i d’oci dels més grans d’Europa. L’Anella Olímpica que la conformaven l’Estadi, el Palau Sant Jordi, les piscines Picornell i de Montjuïc, l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya, la Fira de Barcelona, entre d’altres serviran per donar cabuda a les disciplines esportives durant els JJOO, aprofitant i donant nou ús en alguns casos equipaments i pavellons de la Exposició Universal del 1929. Avui dia, no han quedat pas obsolets, segueixen tenint un ús de caràcter públic, per acollir esdeveniments esportius, musicals, culturals, fires, etc… aconseguint que Montjuïc no tornés a quedar allunyada de Barcelona després dels Jocs. I el mateix succeiria amb les zones de la Diagonal fins a Esplugues i la Zona de la Vall d’Hebron que havien de definir els límits de la ciutat, alhora que es convertien en zones equipades amb estructures urbanes definides molt mancades fins llavors.  

  Aquests nuclis principals que van patir canvis de fesomia més grans, ho van fer primer per tal d’albergar les competicions esportives i al seu torn servir d’equipaments per a zones que no disposaven d’aquests. Per tant, els emplaçaments estaven estudiats per tal de revaloritzar la ciutat en sí, tant el centre com la perifèria i això no es podia fer si les comunicacions ja fos a nivell de transport públic o privat no milloraven. Es faran obres doncs en els carrers de Numància i Tarragona fins a Plaça Espanya, València i Mallorca, Plaça Cerdà, Diagonal fins a la Mina, Glòries-Meridiana, la Sagrera, la reforma i connexió amb l’aeroport, i l’última i potser la més important, que és la construcció del cinturó nord i sud de la ciutat, o el que també coneixem amb el nom de les Rondes (de Dalt i Litoral). Els cinturons de Ronda van servir per poder connectar millor aquesta perifèria i descongestionar el trànsit al centre de la ciutat ja que la Ronda del Mig, València, Aragó, Gran Via i Meridiana s’havien convertit en les autopistes principals per a travessar la ciutat. La construcció de la Ronda permetria a més durant els Jocs anar a qualsevol seu de la ciutat des de la Vila Olímpica en menys de vint-i-cinc minuts. És cert però que aquesta ambiciosa obra ha tingut un cost molt alt a nivell de barris pel que fa a la zona nord. La quantitat d’enderrocs que es van produir van destruir un patrimoni local i de barri importants. Malauradament, sembla que tot això ha quedat silenciat, però també és cert que Barcelona no hauria fet aquest canvi que es va paralitzar durant la dictadura i en poc temps havia degradat molt determinades zones de la ciutat.  

  Les valoracions de la herència olímpica són diversos, discutibles i per suposat que han afectat a cadascú i cada barri de manera diferent, que poden originar un debat interessant que ens ocuparia un altre episodi; però aquí ens hem limitat a fer un repàs de l’últim gran canvi que ha fet la ciutat amb la cita olímpica. S’han guanyat algunes coses i se n’han perdut d’altres és cert, però el que no podem ignorar i discutir és que Barcelona ha passat a ser una altra ciutat després dels JJOO, com ho van ser les exposicions universals i com ho va ser allò que va començar tot i que va projectar la ciutat com és el Pla Cerdà. Després vindria un altre canvi més localitzat com va ser el Fòrum de les Cultures de 2004, que ha deixat més ombres que llums pel que fa a la seva gestió i el seu estudi urbanístic, i que d’altra banda li ha acostat molt arrencar.        
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.