Barcelona 1917: capital artística europea

El 1917, mentre Europa es veia profundament submergida en la Primera Guerra Mundial i molts països patien els estralls de veure’s implicats en ella, artistes de diverses procedències van veure en la ciutat de Barcelona una terra fèrtil, un indret on poder continuar desenvolupant el seu art. La neutralitat espanyola davant d’aquest conflicte suposava un oasi per a tots aquells emigrants que no van voler posicionar-se en el bàndol francòfil o germanòfil i que buscaven un refugi. Aquesta imparcialitat, però, no va ser del tot absoluta. Tot i mantenir-se passivament al marge de la Gran Guerra, hi havia molts clarobscurs, molts matisos que desmentien l’aparent neutralitat espanyola. Per a una gran part de catalans, per exemple, França representava la pàtria mare. Els processos de modernització francesos estaven molt lligats als seus i la vitalitat cultural parisenca va suggestionar-los intensament. Donada la situació política i social en què es trobava Barcelona, la ciutat va agafar el relleu de París, convertint-se en una mena de pseudocapital artística europea on van confluir nombrosos i diversos moviments pictòrics i literaris entre d’altres.

Si bé abans del conflicte bèl·lic pintors, escultors i escriptors catalans havien peregrinat a París per impregnar-se de les noves tendències artístiques que estaven sorgint, durant la Gran Guerra el moviment va ser invers: aquells que havien marxat buscant inspiració van tornar acompanyats per artistes de tot arreu. De manera que, mentre va durar la guerra, no només es trobaven a Barcelona pintors com Joan Miró o Picasso, sinó també Sonia i Robert Delaunay, Albert Gleizes, Olga Sacharoff, Marie Laurencin, Francis Picabia, Serguéi Diághilev…  La ciutat comtal estava en aquell moment gaudint d’un creixement cultural però també comercial i industrial gràcies a la seva posició estratègica. La fotografia, el cartellisme i el cinema es normalitzen a la societat convivint amb les expressions artístiques més tradicionals. Els models d’oci també canvien: s’obren parcs d’atraccions, salons bohemis al més pur estil francès, augmenten els esdeveniments esportius… De fet, Arthur Cravan (poeta, anarquista i boxejador suís nebot d’Oscar Wilde) va protagonitzar un dels episodis més cèlebres que van tenir lloc a Barcelona durant la Primera Guerra Mundial. El 23 d’abril de 1916, a la plaça de toros de la Monumental, l’artista es va enfrontar a Jack Johnson, campió del món de boxa, davant de 30.000 persones. La importància que aquest combat va tenir queda reflectida en els cartells, fotografies i articles que es van fer anunciant-lo.

Amb el vitalisme i l’impuls de l’activitat artística catalana comencen a aparèixer revistes culturals que els artistes refugiats aprofiten com a plataformes per difondre els nous corrents avantguardistes. Un exemple és la publicació 391, creada per Francis Picabia i en la qual van col·laborar pintores com Marie Laurencin i Olga Sacharoff. La revista va ser editada per Josep Dalmau, fundador de les Galeries Dalmau. Aquestes galeries van jugar un paper essencial en la divulgació de l’obra d’artistes autòctons i estrangers dins del marc dels nous moviments artístics. En elles, l’espectador podia gaudir de tot un ventall de propostes culturals de diferents estils i procedències (art persa, polonès, noucentista…) . La germinació de l’Avantguarda també es va poder contemplar a les sales del marxant i antiquari català. Artistes com Celso Lagar (de la primera generació de l’Escola de París), Otto Weber (pintor paisatgista alemany) i Albert Gleizes (defensor del moviment cubista) van penjar les seves pintures a les parets d’aquestes galeries, tot i no ser aquests dos últims ben rebuts per la crítica a causa del seu agosarat estil pictòric. En la seva constant fixació per transformar la realitat cultural de Barcelona i obrir-la als nous llenguatges pictòrics internacionals, Josep Dalmau va programar pel 20 d’abril de 1912 una mostra d’art cubista. En ella hi havia quadres de Juan Gris, Albert Gleizes, Marie Laurencin i Marcel Duchamp juntament amb altres artistes. Tot i tractar-se del cubisme, Picasso no hi va participar. Anteriorment a aquesta mostra, Dalmau ja se n’havia fet ressò del malagueny exhibint a les seves sales pintures de l’època blava.

Entre altres esdeveniments culturals que van tenir lloc a Catalunya en aquells anys, va destacar una exposició al Palau de les Belles Arts: l’Exposició d’Art Francès (1917). Aquesta mostra va presentar gairebé 1500 peces i va exhibir al públic un gran ventall d’obres d’art franceses. Va ser un grup de personalitats del món cultural català el que va traslladar la proposta de fer una exposició d’art francès a l’Ajuntament de Barcelona, a la Mancomunitat de Catalunya i a la Junta de Museus a finals de 1916. Amb la participació de tres de les societats artístiques actives a França (la Société des Artistes Français, la Nationale des Beaux-Arts i la del Salon d’Automne), es van poder mobilitzar les obres. En el grup d’instigadors d’aquest projecte s’hi trobaven artistes com Josep Maria Sert, Rusiñol, Casas, Utrillo, Anglada Camarasa, Torres Garcia… que van comptar amb la col·laboració de l’Administració francesa de Belles Arts i el Ministeri d’Assumptes Exteriors  francès. El 23 d’abril de 1917, es va inaugurar l’exposició, on es van poder contemplar obres de Manet, Degas, Renoir, Cézanne, Toulouse-Lautrec, Courbet i Morisot entre altres. Pintures com el famós Moulin de la Galette de Renoir o la Gare Saint-Lazare de Monet van permetre al públic barceloní viatjar al país veí i entrar en el nou món de les avantguardes.

No tots els moviments d’avantguarda, però, van ser ben rebuts a la ciutat comtal. El Dadaisme va tenir poca incidència a Barcelona. Tractant-se d’un moviment originat a Zurich i vivint Barcelona una gran exaltació francòfila on, segons el propi Francis Picabia, “no hi havia res”, aquest llenguatge no es va propagar malgrat els esforços realitzats per les Galeries Dalmau. Tampoc va arribar a veure la llum el Simultaneisme que el matrimoni Delaunay preconitzava. Si bé tots dos van estar en contacte amb Josep Dalmau per materialitzar una exposició a les seves galeries el 1916, aquesta no es va poder dur finalment a terme. Tot i les profundes transformacions culturals que estava vivint Barcelona, el públic encara s’agitava davant algunes manifestacions artístiques. Una mostra d’això és la rebuda que va tenir Parade, un ballet executat per la companyia de Diaghilev i que anava a ser exhibit al Liceu de Barcelona. Va ser aquesta obra la que va fer a Picasso visitar la ciutat el 1917, on va romandre uns mesos i va pintar alguns quadres. Amb coreografia de Léonide Massine, música d’Erik Satie, vestuari i decoració de Pablo Picasso i poemes de Jean Cocteau i comptant amb Olga Khoklova entre l’elenc de ballarines, aquest transgressor projecte va generar dures crítiques entre els espectadors.

Tot i així, gràcies a l’arribada de tots aquests artistes estrangers carregats de noves idees, personatges com Joan Miró van entrar en contacte amb les noves avantguardes. El jove pintor barceloní havia estudiat a La Llotja i el 1916 coneix al marxant Josep Dalmau, que s’interessa per la seva obra. És probablement a través d’aquest galerista que entra en contacte amb Francis Picabia i Maurice Raynal. A més a més, visita l’Exposició d’Art Francès del Palau de Belles Arts (on es familiaritza amb els nous corrents artístics europeus) i comença a llegir revistes d’avantguarda catalanes i franceses. El 1918, realitza la seva primera exposició individual a les Galeries Dalmau de Barcelona, on presentarà 64 obres que evidencien la influència de les tendències franceses (postimpressionisme, fauvisme i cubisme) en la seva pintura. Entre les creacions exposades hi havia “Nord-Sud”, un bodegó que agafa el nom d’una revista francesa creada per Pierre Reverdy de temàtica avantguardista i on es poden apreciar totes les influències del país veí abans esmentades. En els següents anys, Miró viatjarà a París que, a poc a poc, anirà tornant a la vida cultural després dels anys de guerra. Aquest mateix viatge, però unes dècades abans l’havien realitzat artistes catalans com Casas, Rusiñol o Anglada Camarasa per visitar els salons francesos i descobrir l’art impressionista i post-impressionista. Ells seran els que tornin a terres catalanes quan la Gran Guerra comenci i els que promouran la influència de l’art francès a Catalunya a través de les seves obres o d’iniciatives com la inauguració de “Els quatre gats”.

Queda clar, doncs, que l’arribada d’artistes estrangers a la península (així com la tornada de molts catalans que s’havien impregnat de les avantguardes en els seus viatges a París) va situar a Barcelona com a un referent cultural fent-se ressò de l’art modern a través de galeries, publicacions i els propis artistes catalans. La ciutat, però, no va estar exempta de conflictes. Tot i mostrar-se neutral, Catalunya formava part de l’engranatge europeu i, com a conseqüència, rebia l’impacte de tots els canvis socials i polítics que tenien lloc al continent. La Revolució Russa del 1917 va arribar a oïdes dels catalans en un moment en què hi havia hagut un gran creixement econòmic a causa de la neutralitat davant la guerra i, per conseqüència, un enriquiment de la burgesia industrial. Tot i aquest creixement, el cost de la vida s’havia disparat pel context bèl·lic i qui ho va patir amb més evidència va ser la classe obrera. Durant els següents anys, el moviment obrer català va viure un ascens. Mostra d’això és la vaga general catalana de 1919. L’art, però, a grans trets, va ser emprat com a vàlvula d’escapament. Si bé durant la Guerra Civil Espanyola les propostes artístiques seran profundament polítiques, la Catalunya de principis de segle utilitza els nous llenguatges plàstics per evadir-se, obrir-se internacionalment i redefinir l’art. L’artista Sonia Delaunay, per exemple, en arribar a la península, porta el Simultaneïsme (defensat per ella i el seu marit) a la vida, fugint de la bidimensionalitat del llenç i omplint de colors i formes la roba, els objectes quotidians i l’arquitectura. Olga Sacharoff acabarà vivint a Barcelona fins als seus últims dies i rebrà una gran influència del Noucentisme català, cas que evidencia el fecund intercanvi cultural que va suposar la trobada entre artistes de diferents procedències en un mateix territori.

El 1917 és un any d’ombres i llums, un període en què s’està desenvolupant la Primera Guerra Mundial,  però en què esclata la Revolució Russa, un any en què Barcelona viu intensos conflictes socials, però en què es transforma en una mena de capital artística europea. Aquest any Picasso torna a Barcelona, els Delaunay la visiten, s’inaugura l’Exposició d’Art Francès, Miró entra en contacte amb les avantguardes… La ciutat comtal, allunyada d’un Madrid que encara mostrava reticència a renunciar a l’academicisme més tradicional i acceptar noves tendències, comença una transformació cultural que la situarà en el mapa internacional.

L’entrada d’aquests nous corrents artístics propicia una hibridació cultural que enriqueix tant als artistes autòctons com als nouvinguts. Barcelona es veu amb la responsabilitat de mantenir amb vida aquesta simbiosi artística amb la creació de noves galeries, revistes, exposicions i altres dispositius culturals i se’n surt molt satisfactòriament. Les pintures que fa Joaquín Torres-García dels carrers de la ciutat comtal o les elaborades per Albert Gleizes agafant el port com a inspiració demostren l’impacte que va tenir la ciutat en aquells que van venir buscant un lloc on poder establir-se i continuar desenvolupant noves maneres de mirar el món.

Per saber-ne més:

FANÉS, F.; MINGUET, J.M. (comis.). Barcelona zona neutral. 1914-1918. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2014.

JARDÍ, E. Els moviments d’avantguarda a Barcelona. Barcelona: Ediciones Del Cotal, 1983.

LÓPEZ DEL RINCÓN, D. Arte en guerra. Barcelona, capital del arte de Vanguardia. 1914-1918. La Rioja: Editorial Síndice, 2018.

MIRALLES, F. L’època de les avantguardes, 1917-1970. Barcelona: Edicions 62, 1989.