“A Amèrica Llatina, deia, la frontera entre el futbol i la política és tan tènue que resulta quasi imperceptible” – Ryszard Kapuscinski
El futbol és més que un esport, capaç de canviar en qüestió de segons l’estat anímic d’una persona, una família, una societat o fins i tot la història de tot un país sencer. La rivalitat també forma part d’aquest esport, sent la causant de moments d’eufòria, alegria, tristesa, ràbia o por. En aquest sentit, l’enemistat entre Argentina i Anglaterra fou la principal protagonista aquell 22 de juny de 1986 en els quarts de finals del Mundial de Mèxic. Un total de 114.580 persones van presenciar en directe un dia històric pel món del futbol, el qual no només va ser recordat per la victòria d’Argentina per 2-1, sinó també pel que va significar per la ciutadania d’un país que arrossegava una crisi sense precedents. Però, quin és l’origen d’aquesta tensió?
Situació política, econòmica i social d’Argentina i el Regne Unit a finals de la dècada dels setanta
L’any 1976 Argentina va patir un cop d’estat militar liderat per Jorge Rafael Videla, l’almirall Emilio Edurado Massera i el brigadier Orlando Ramón Agosti, posant fi al mandat democràtic que des de 1974 liderava María Estela Martínez de Perón. En aquell moment els països d’Amèrica del Sud es trobaven, la gran majoria, immersos en dictadures militars sostingudes pels Estats Units amb l’objectiu de fer contrapès a les iniciatives comunistes. Argentina estava en un període social i polític bastant delicat, per aquest motiu els instigadors del cop d’estat van actuar sota el nom de «Procés de Reorganització Nacional», amb la intenció de millorar la situació dels seus habitants. Malgrat això, el règim es va caracteritzar per la seva opressió i repressió no només política sinó també civil. Les forces de l’ordre van empresonar i torturar als dissidents, arribant a crear més de 300 camps de detenció il·legal. Les últimes investigacions situen, a més, que unes 40.000 persones van desaparèixer, una evidència més del terrorisme d’Estat que van practicar els principals líders del cop militar. La situació econòmica no va millorar, ans al contrari, el deute extern es va elevar de 7.500 milions de dòlars a 43.600 a conseqüència d’una política de lliure importació de productes que va afectar, especialment, a les petites i mitjanes empreses i va causar l’empobriment de gran part de la societat.
Jurament de Jorge Rafael Videla com a president de facto imposat per la Junta Militar el 29 de març de 1976. Font: Viquipèdia
D’altra banda, el 1982 el Regne Unit estava presidit per Margaret Thatcher, política conservadora que portava des de 1979 sent primera ministra del país. En aquell moment els britànics passaven per un moment econòmic força estable, aconseguint reduir la inflació fins a un 5,4% i millorant la cotització de la lliure esterlina. Tot i això, el país tenia un greu problema pel que fa a l’atur, triplicat des de la pujada al poder de “La dama de ferro”, a causa de la gran disminució de la producció industrial i el tancament de les mines angleses. La primera ministra va donar suport a la privatització d’empreses estatals, a l’educació i als mitjans d’ajuda social; dites polítiques liberals van arribar a ser conegudes com a “thatcherisme”.
L’esclat de la Guerra de les Malvines (1982)
Tornant a l’Argentina, l’any 1982, amb Leopoldo Galtieri al capdavant del règim dictatorial, s’inicià una operació per recuperar les Illes Malvines, dominades pel Regne Unit, per tal d’incentivar el sentiment patriòtic i unir a una societat molt dividida i fracturada per la gran crisi que arrossegava. La intenció de l’exèrcit argentí no només era recuperar les illes Malvines, sinó també les Geòrgies i les Sandvitx del Sud, aprofitant un conflicte diplomàtic després que treballadors britànics traguessin la bandera argentina en una d’elles. Amb unes ràpides maniobres militars, el 2 d’abril de 1982 els argentins van aconseguir prendre el control dels tres territoris sense necessitat d’utilitzar la força, i van enviar els presoners britànics al seu país. La impecable actuació que havia realitzat l’exèrcit de Galtieri va generar un gran entusiasme per part de l’opinió pública i els partits polítics, però no s’imaginaven que la resposta del seu rival seria igual o més contundent que la seva.
Durant les aproximades sis setmanes que va durar la guerra, les tropes del Regne Unit van anar guanyant territori de forma eficaç davant la poca oposició que va presentar l’exèrcit argentí, causada, sobretot, per les escasses reserves que tenien i per la desigual ajuda internacional que va rebre respecte al Regne Unit. Mentre que els primers només van rebre el suport de Panamà, Perú, Veneçuela i la Unió Soviètica, sovint simbòlic, els segons van tenir a la seva disposició els serveis d’intel·ligència i armament d’Estats Units, França i Xile. La guerra, com era d’esperar, va acabar el 20 de juny de 1982 quan les tropes de Leopoldo Galtieri es van rendir, deixant un total de quasi 1.000 baixes entre els dos bàndols, 81 avions i 8 vaixells militars destruïts.
El conflicte es trasllada al terreny de joc
Aquesta rivalitat no va acabar aquí, sinó que l’any 1986 els dos països es van tornar a enfrontar, però aquesta vegada en un camp de futbol. El 22 de juny de 1986, a l’estadi Azteca de la Ciutat de Mèxic, es va viure un dels partits més recordats pels argentins en la competició més important del món, el Mundial de futbol. La selecció anglesa sempre ha estat una de les més competitives al llarg de la història, i aquell any estava liderada pel davanter Gary Lineker, mentre que la selecció argentina venia de guanyar el mundial de l’any 1978 i era una de les favorites gràcies al seu futbolista estrella, Diego Armando Maradona. La guerra encara era molt present entre els aficionats, i la crisi socioeconòmica que havia afectat i afectava els argentins va convertir aquell partit en una data especial.
La primera part de l’enfrontament va estar molt igualada i cap dels dos equips va disposar de moltes ocasions clares per avançar-se en el marcador. La defensa argentina estava sent imperial, liderada per José Luis Brown, “El Tata”, qui va impedir que els anglesos s’avancessin en el matx en algunes de les poques ocasions aèries que va tenir l’equip de Bobby Robson. Tot i això, Argentina dominava la possessió, i cada cop que Maradona rebia la pilota a la banda es respirava sensació de perill, capaç de driblar qualsevol jugador anglès i materialitzar la jugada en gol. La segona meitat va ser totalment diferent i en el minut 51, Maradona, després d’una triangulació amb el seu company Jorge Valdano, va rematar la pilota de manera il·legal amb la mà, en un gol que no hauria d’haver pujat al marcador. Quan l’esfèric va travessar la línia tot el país va deixar de fer el que estava fent i va cridar al cel, era el rugit de tot un poble celebrant no només un gol, sinó un acte d’alliberació de ràbia, ple d’alegria i eufòria, que va quedar gravat en la memòria de tothom. Aquell gol amb la seva mà esquerra va ser el més significatiu de la carrera de Maradona, el qual s’acabaria recordant com la “mà de Déu” per les seves declaracions després del partit, quan en preguntar-li si l’havia tocat amb la mà, va respondre “jo no l’he tocat, ha estat la mà de Déu”.
Imatge del famós gol que Maradona li va marcar amb la mà a Anglaterra en el Mundial de Méxic 86′. Font: Pianet Azzurro
Maradona era una persona molt propera amb l’afició, havia crescut en un barri humil de Lomas de Zamora, localitat situada a prop de Buenos Aires, i la seva carrera futbolística des que era petit feia empatitzar molt a la gent i als nens que somiaven convertir-se, algun dia, en estrelles del món del futbol. Era una persona polèmica que no tenia pèls a la llengua a l’hora donar la seva opinió i posicionar-se políticament, fet que també va ajudar a establir un vincle, especialment, amb tota aquella gent d’esquerres i treballadora. El partit va finalitzar amb victòria de la selecció argentina per 2-1, després que el 10 de la selecció marqués un altre gol recorrent la banda dreta des del mig del camp (anys més tard seria nomenat “el gol del segle”). Així doncs, la selecció argentina acabaria passant a les semifinals, que també guanyarien en enfrontar-se a Bèlgica, i finalment sortint campiona d’aquell Mundial de Mèxic en guanyar per 3-2 a Alemanya.
Aquells mesos a Argentina es respirava felicitat, eren campions del món i a més havien eliminat al seu gran rival, Anglaterra. Pel poble argentí va ser molt més que un mundial de futbol, va significar un raig d’esperança davant la difícil situació que es vivia al país. Els carrers de les principals ciutats argentines com Buenos Aires, Rosario o Mendoza es van omplir de murals i pintades del gol de Maradona amb la samarreta “albiceleste”. Dies després de proclamar-se campions del món, totes les converses giraven al voltant al futbol, sens dubte uns dies de celebració que van unir tot el país. Així doncs, el Mundial de Mèxic de l’any 1986 no només va esdevenir l’arma perfecta per reivindicar les setmanes de guerra i la derrota bèl·lica davant el Regne Unit, sinó que també va servir per donar esperança i vida a un poble ferit per la dictadura i la guerra. El futbol pels argentins sempre serà molt més que un esport, és un lligam de la seva història, del que han viscut, del que viuen i del que viuran.
