És evident que el desenvolupament de l’activitat científica i dels sabers, en general, és profundament rellevant al llarg de la història i que, de fet, forma part dels processos de transformació i contingència de la societat, en totes les seves dimensions. Ara bé, i què passa si en lloc de centrar-nos en el coneixement posem l’atenció en el seu oposat; és a dir, té sentit i és possible fer una història d’allò que no se sap: la ignorància? Semblaria del tot contradictori, si justament el que es busca en història de la ciència és parlar sobre el coneixement. Podem assegurar, això no obstant, que és la ignorància la cara oposada i excloent del coneixement, o més aviat en forma part d’ell, n’és una part essencial?
Per què sabem el què sabem i no sabem el què no sabem? Què hauríem de saber i què no hauríem de saber? Com podríem saber de manera diferent? Es pregunten Robert Proctor i Londa Schiebinger, uns dels introductors del concepte agnotology, per fer referència a aquesta poc tractada ignorància i al seu estudi. En què consisteix exactament, per això? En fer una història de la ignorància no només és per anar a buscar allò que no sabem, sinó que per què no ho sabem, podent associar-la tant a un recurs o estat natiu, a una pèrdua o desaparició, o a una intenció.
Quins casos es podrien abordar, doncs?
Un cas que ens toca ben de prop en el context actual seria la producció d’ignorància en les ciències del clima, per exemple, per l’Institut Marshall, que a partir de la dècada del 1990 començà a difondre l’evidència que el canvi climàtic era incert, incomplet, insuficient o inadequat. De manera que troba en aquesta ignorància el fonament per a mantenir un model polític i econòmic que és el mateix que el sustenta: el lliure mercat. És més, en general, ens trobem com la incertesa s’ha utilitzat com a estratègia tant de limitació com de suport a noves tecnologies, com en el debat sobre els organismes genèticament modificats o els casos de la ignorància manufacturada de la indústria tabaquera -sembrant incertesa davant la producció de dades vers els efectes dels cigarros- i de l’ús dels químics tòxics en agricultura, en què la manca d’una política explícita en fa de la ciència una pràctica vulnerable i manipulable.
Altres investigacions que s’han fet sobre el tema tracten la classificació de documents d’àmbit militar, la ignorància que sorgeix dels estereotips, o tot el coneixement i la ignorància generada al voltant dels genitals i l’orgasme femenins. En aquest sentit, és interessant la perspectiva que ens atorga, per exemple, en tot el coneixement perdut sobre determinades plantes i tecnologies per part de botànics al tornar de les seves expedicions per les colònies europees, com el cas de la coneguda propietat abortiva de la Casealpinia, que en tractar-se d’aspectes sobre el control de la fertilitat, semblaria que aquesta mena de coneixement no tenia cabuda dins del domini de l’home, dels interessos imperialistes i de la diversitat de desafiaments disciplinaris. Així com la ignorància que sorgeix del colonialisme en forma, per exemple, d’històries amagades o històries explicades des de la perspectiva dels vençuts que acaben construint una imatge dominant sobre un determinat col·lectiu, cultura o país; o l’absència de les contribucions dels natius americans i de la comunicació amb els europeus en les primeres investigacions sobre fòssils.
Què ens aporta, aleshores, l’estudi de la ignorància?
Així com en història de la ciència s’ha fet evident el complex entramat entre ciència i societat o política, també la ignorància ens mostra una part essencial del poder en les pràctiques de producció de coneixement, i ens permet endinsar-nos en les relacions i estructures que la sostenen o condemnen. És més, la ignorància també acaba donant lloc a la presa de determinades decisions polítiques. En aquest sentit, l’agnotologia dona eines i consciència d’empoderament, especialment a col·lectius històricament oprimits; de manera que visibilitzar la ignorància i prendre més consciència sobre allò que sabem, allò que no, i per quins motius, permet fer una història més crítica i contribueix a rescatar epistemologies -populars, feministes, postcolonials- tradicionalment marginades.
