Elles també s’estimaven: literatura lèsbica durant el franquisme

Imatge de portada: Pintura de Marie Laurencin. Font: Wikimedia commons – domini públic

Un silenci sorollós 

Les lesbianes sempre han tingut el superpoder de ser invisibles, diuen amb sorna Thais Morales i Carme Pollina. No és res nou: ja el 1912 Max Bembo deia que les dones safistes passaven desapercebudes i era difícil detectar-les. I tampoc és un tema superat, quan el lema al Pride Barcelona 2022 ha estat “Lesbianes visibles i poderoses”. La invisibilitat de les lesbianes sembla constant, i malgrat això, durant el franquisme es va intensificar a tots els àmbits, fins i tot dins la ficció literaria.

Als arxius de la censura literària franquista, hi abunden llibres prohibits d’amor entre homes, però curiosament no passa igual amb el tribadisme. Per què? Era la lesbiana tan invisible que publicava sense censura, o bé tan reprimida que ni escrivia el desig?

Aquest article pretén endinsar-se en el corpus literari en català publicat sota el jou franquista per esbrinar com expressaven el seu amor. Perquè elles, les dones que estimen altres dones, també hi eren, però es van haver d’estimar en silenci. I si van deixar aquest silenci com a penyora, convé ara donar-li el protagonisme que se li va negar.

Traïdores, pecadores, maleantes 

«Hemos de culpar a la traición de la mujer moderna de parte de los males de la población», escrivia Vallejo Nágera, el psicòleg del franquisme, quan la Guerra Civil tot just començava i els primers exiliats deixaven el país preveient un període fosc i sever.

També marxaven escriptores i intel·lectuals catalanes, «mujeres modernas» que potser haurien estat pioneres a escriure amors lèsbics: Anna Maria Martínez Sagí s’exiliava a França i Irene Polo optava per Buenos Aires. Sagí escriuria el poemari Amor perdido (1933-1969) dedicat a la seva parella Elisabet Mulder, després que la família les separés i en cremés la correspondència. Polo, que quan va esclatar la guerra era de gira per Llatinoamèrica amb Margarida Xirgu, ja no tornaria mai; i pocs anys després se suïcidaria, es diu, a causa del seu lesbianisme i el rebuig de Xirgu.

A l’Estat Espanyol, la perspectiva no era més acollidora: la instauració de la censura com a instrument d’educació moral del poble ofegava tota possible representació del desig, empresonant el sexe al llit de matrimoni, i convertint les dones que aspiressin a més que «acunar a sus hijos» en enemigues de la Patria y Dios, com afirma Vallejo Nágera. De l’española se n’esperava la castedat absoluta, menys per procrear i expandir la Raza, i es considerava que el desig sexual li era escàs amb homes, i aliè amb dones.

Si hi restés alguna escriptora catalana que malgrat les ferides de la guerra i la censura encara tingués esma per escriure amors lèsbics, es toparia amb un darrer obstacle: la llengua. Des de l’arribada de Franco al poder, la publicació de llibres en català era desfavorable, excepte alguns llibres religiosos i poemes verdaguerians.

El millor exemple n’és La ruta blava, de Josep Maria de Sagarra, dietari de viatges que quan es va publicar, el 1942, ho va haver de fer en castellà i amb la supressió de fragments, entre ells alguns de parelles sàfiques. Menys sort va tenir Llorenç Villalonga quan volia publicar Madame Dillon el mateix any: tot i reescriure part del text, canviant frases com «dos lesbianas alemanas» per «dos amigas alemanas»; se’n va rebutjar la publicació. Es creu que va ser perquè al capítol Sodoma y Camorra hi parlava d’homosexualitat, i el fet és que la seva simple menció era considerada corruptora als anys quaranta i s’evitava anomenar-la. De fet, ni tan sols constava explícitament com a delicte, sinó que s’incloïa en els d’escàndol públic.

Però el 1954, el franquisme va abordar l’elefant rosa de l’habitació: la Ley de Vagos y Maleantes va incloure els homosexuals, i les editorials, que paral·lelament començaven a publicar obres inèdites en català, seguiren la directriu. Es podia parlar d’homosexualitat, però demonitzant-la.¹

Alfons Verdeguer a Grecs en la meua tinta (1958) deia que els hel·lens «apel·laven amor als sentiments impuríssims que sentia, per exemple, Safo», i per tant «l’amor no existia a Grècia». També de Safo en deia Antoni Ribera al Llibre dels set somnis (1953) que «els seus enamoraments amb les seves deixebles […] no foren més que passatemps», però que havia entrat en raó i s’havia enamorat d’un home. Llorenç Villalonga havia creat el personatge d’Aina Cohen a Mort de dama (1931), poetessa que havia caigut dins l’homosexualitat (dins l’anormalitat a la traducció castellana) i va afegir-ne nous capítols a les reedicions de Bearn o la sala de les nines (1961) i L’hereva de Donya Obdúlia (1964), on descobrim que Aina ha sigut internada en un sanatori a causa del seu trastorn. Allà, diu el narrador, millora i torna a ser la de sempre, «sols que estava paralítica i havia perdut el cap».

Les lectores atentes ja us n’haureu adonat: tots els autors citats són homes. A més, la difamació lèsbica no era sols ficcional: l’esmentat personatge d’Aina Cohen era vist com una caricatura de la poetessa Maria-Antònia Salvà, figura cabdal de l’Escola Mallorquina:

La continuada solteria de Maria-Antònia Salvà, unida als seus afectes efusius cap a altres dones manifestats en la seva poesia i a la caricatura que a Mort de Dama en va fer Llorenç Villalonga en la figura d’Aina Cohen —lesbiana reprimida que enfolleix— ha significat […] I’ombra d’un hipotètic lesbianisme”²

La poesia de Salvà es considera una tímida representació lèsbica primerenca. Per exemple, a les proses autobiogràfiques Entre el record i l’enyorança (1955) l’autora parla de l’amiga Emília Sureda, qui havia mort sense ella haver-li pogut donar «una besada de despedida», però es consolava pensant que «allà en el cel, hauràs trobada la plena correspondència dels meus afectes». Afegeix «pensaré en tu; t’estimaré», i conclou anunciant que porta l’anell de la seva amiga.

Les poetes podien ocultar sentiments lèsbics sota una màscara d’amistat, ja que, si bé l’homosexualitat masculina era perseguida, la femenina no era tan proscrita. Ni «las autoridades no consideraban a las mujeres capaces de cometer actos de sodomía como los varones», ni moltes dones «tenían conciencia alguna de estar practicando el lesbianismo, tal era la desinformación sexual vigente para las mujeres»³. De fet, retornant a Aina Cohen, al cicle de Bearn s’assegura que era «beneita en privar-se de seguir el seu impuls», ja que l’opinió general del lesbianisme era que «Quan dos cans s’apleguen a la via pública, si són de sexe contrari és que es fan l’amor. Si del mateix, vol dir que juguen». 

Potser per aquest motiu es va autoritzar, el 1950, el relat La jove de Caterina Albert, sota el pseudònim Víctor Català. Al conte, la fornera Beleta pasta panets de llevat, però la massa li fa pensar en pits femenins:

«El panet de llevat, estufat i dur, d’una duresa flonja, tenia forma i turgències de pit de dona, i la Beleta sentia com una sensació agradosa amoixant-lo i fent-lo saltar entre les seves mans»⁴

Com va passar la censura un relat amb erotisme lèsbic (i dins un recull sobre l’amargor de la postguerra!)? Blanca Llum Vidal, a la reedició dels contes, opina que Albert «es considerava una iaia […] tothom dona per fet que és inofensiu i no hi ha cap problema», i val a dir que Albert ja havia publicat relats de contingut lèsbic sota la capa d’invisibilitat de l’amistat femenina, com Carnestoltes (1907).

Però fem un salt fins als seixanta. Si durant la dècada anterior el lesbianisme, escrit per homes o dones, treia el cap, ara ja feia els primers passos ferms. Obres censurades, com La ruta blava o Madame Dillon, eren autoritzades el 1964. A la primera, hi trobem dues lesbianes viatgeres: «Aquestes dues dames seien de costat o passejaven una mica juntes. Ara van tant de bracet i tan arrapades, que les ungles de l’una es claven en el braç de l’altra». A la segona, la jove Clawdia fa «Sí, jo sé que hi ha cosa en mi de sexualment indiferenciat… jo comprenc, jo sent que je pourrais être lesbienne». I, ¿recordeu les dos lesbianas alemanas que el franquisme va convertir en amigas? Ara se’ls permetia el luxe de ser dues sospitoses amigues, i s’afegia que eren sàfiques com a regal. 

També es va reeditar Vida privada el 1967, no sense dificultats, ja que la directora de Selecta, Maria Borràs, s’hi va negar en rodó per considerar-la escandalosa i immoral.

«Guillem imaginava que Conxa no es lliuraria mai del tot, ni a ell, ni a cap home. Guillem començà a témer que en el misteri de la seva amant hi havia una altra dona; […] que Conxa era una lesbiana, i que la integritat de la seva passió no seria mai de Guillem, perquè Conxa la guardava per una altra dona.»

Però no tot eren reedicions: també hi havia espai per a obres inèdites. Mercè Rodoreda publicava El carrer de les camèlies (1966), on Cecília és controlada per la seva veïna, Constança, que actua com una mena de lesbiana voyeuse; i Aurora Bertrana escrivia L’inefable Phillip (1960) on Bridget, artista de llibertat poc corrent, s’introdueix en un grup intel·lectual de la Costa Brava i provoca la gelosia de la protagonista, que l’ataca sovint dient-li «xicotot» o que «té poc de dona».

«- Cap de vosaltres dos no li fa l’amor a la Bridget? 

Esclatà una doble rialla.

– Això us fa riure? És una cosa ben natural. 

– Natural?- feu en Joaquim amb una suau ironia. 

– A la Bridget no li agraden els homes- declarà molt segur en Marià.»⁵

Constança i Bridget representen dos estereotips lèsbics recurrents a l’època: la lesbiana corruptora i la lesbiana mascle. [

El primer estereotip va lligat a l’associació difamatòria que s’ha fet durant anys de l’homosexual, masculí o femení, amb el pedòfil interessat en joves. El veiem en la veïna Constança, però també en textos de Montserrat Roig, com El temps de les cireres (1976): «Males llengües afirmaven que era lesbiana i que reprimia els impulsos “desviats” a través del canal de l’educació a les adolescents», o de Teresa Pàmies, a Va ploure tot el dia (1974) «I l’austríaca Lise t’hauria atacat alguna nit si la croata no hagués protegit la teva fabulosa ignorància dels vicis humans».

El segon tòpic és el de la lesbiana-homenenca. A moltes de les obres se’ns parla de dones vestides seguint la concepció masculina de l’època, xicotots gens atractius que masclegen, senyores solitàries o asexuals. Hi ha el personatge de Kati a El temps de les cireres, que amb «aires de gallimarsot» ella «conduïa cotxe, esquiava, anava en moto” i també “portava pantalons i fumava com un carreter». Pàmies, a Quan érem refugiats (1975), se sorprenia de saber que una dona del seu entorn era «tortillera», ja que «era una noia delicada, maquillada, rinxolada, repolida» i era «increïble que fos l’«amor» d’una altra dona també maquillada, repolida, rinxolada, encarnació de totes les substàncies de la feminitat». Deixant de banda les cometes a amor, les lesbianes no eren protagonistes més enllà de ser anècdota pecaminosa o no normativa.

Dins de la no normativitat hi ha un aspecte que també trobem en Bridget: el de la dona sàvia que es vol formar i instruir. S’emparellava intel·lectualitat i lesbianisme per allunyar les dones de la seva emancipació, en aquest cas, educacional. Escrivia Delibes a Cinco horas con Mario (1966), «¿Para qué va a estudiar una mujer? Una mujer que va a la universidad es un marimacho, sin femineidad». La poetessa Mercè de Prat es defensava en un article del 1970 a Tele-Exprés de per què havia creat el Salón Femenino de Arte: «No es incompatibilidad con el sexo opuesto, ni mucho menos. […] Al contrario, los hombres nos gustan». També Montserrat Roig rememora una anècdota dels seus inicis com a escriptora, quan un crític va etzibar-li: «Montserrat, em temo que mai no seràs una bona escriptora. No et drogues, no estàs alcoholitzada, i em sembla que no ets ni lesbiana». La dona que busqués formació i educació havia de ser, per força, lesbiana, i per tant traïdora a la Pàtria.

Hi ha un darrer arquetip: la lesbiana com a objecte sexual, que no és, però, destinatària de la seva sexualitat, sinó que aquesta va en funció del plaer lector masculí. Tot erotisme o pornografia és per gaudi i voyerisme de l’home heterosexual, com observem en obres dels anys setanta, quan les lesbianes literàries començaven a normalitzar-se i la següent barrera a trencar era la del sexe. A Anònim I (escrit el 1970), Pedrolo hi inclou escenes d’erotisme lèsbic en les quals gairebé sempre acaba participant un home; i la novel·la Una llosa de marbre (1974), de Lluís Utrilla, conté una escena eròtica entre dones:

«Sento els seus llavis en el meu coll, les seves mans no estan quietes, pujant per l’esquena mentre van acariciant-me i passen per sota l’aixella per quedar quietes l’una a l’estómac i l’altra al pit. Furguen nervioses…»

El censor va opinar que era «una escena de lesbianismo totalmente innecesaria», i va demanar-ne la supressió. Aquí la invisibilitat lèsbica va fallar, potser per ser un text escrit per / per a un home, ja que la resta de textos no van tenir la mateixa dissort, i si se’ls va denegar la publicació va ser per altres causes: Roig per menció del feixisme, Pàmies, del comunisme; Bertrana, d’infidelitats, i Pedrolo, per una mica de tot i més, com les escenes lèsbiques entre monges d’un convent. En canvi, Biel Mesquida va publicar Puta Marès (Ahí) (1977), on la protagonista manté relacions sexuals amb la mare superiora del convent abans d’assassinar a una monja.

El punt que marca un abans i un després és Te deix, amor, la mar com a penyora (1975), de Carme Riera. El censor va dir que «El cuento de las lesbianas está contado como si se tratase de dos amantes normales», i aquí en rau la importància: Maria i Marina són tractades com a parella enamorada: ni demonitzada, ni sexualitzada, ni estereotipada, ni dissimulada. Aborda el rebuig social, però al centre hi queda l’amor pur; i el relat conclou amb Marina anunciant que anomenarà la seva filla Maria, en honor a l’antiga amant; potser esperant que la següent generació de Marines i Maries es puguin estimar amb la llibertat que no tenien el 1975.

Pocs mesos després, Francisco Franco moria. Ho feia un parell d’anys abans que la Censura, que mouria la cua fins al 1977, any de la primera manifestació de l’Orgull a Catalunya, quan l’homosexualitat encara era delicte.

En aquests darrers anys de censura apareixen el que Mª Àngels Cabré anomena «mares lesbianes», bases de noves poètiques agosarades que van obrir les portes a representacions lèsbiques en català posteriors: Maria Mercè-Marçal escrivia Cau de llunes entre 1973 i 1976, mostrant com n’era de «tres voltes rebel»; Maria Aurèlia Capmany publicava Quim / Quima (1971), per abordar la fluïdesa del gènere com l’Orlando de Woolf; Josefa Contijoch es passava al català amb La corda de l’arpa i el coll de l’artista (1972) i Riera, a Jo pos per testimoni les gavines (1977), imaginava la carta d’una agraïda lectora que s’identificava amb el seu conte anterior:

«No es pot imaginar la sorpresa enorme que em causà veure’m gairebé retrada, retrada, però, per un esguard generós i benvolent. […] Literatura i vida, ho sé molt bé, coincideixen de vegades, i no perquè l’una copiï l’altra, la imiti, sinó perquè ambdues són humanes»

Amors sense casa

Les dones homosexuals eren tres voltes reprimides: per dones, per homo i per sexuals. La desinformació sobre la seva sexualitat, sumada a què, sota la moral nacionalcatòlica, fos més segur per a elles no ser conscients del que sentien; provoca que fossin els homes qui dictessin la seva representació, i planteja un dilema si intentem establir un corpus literari lèsbic: o bé acceptem que no hi ha gaire mostres escrites, o bé entrem dins l’especulació i la rumorologia i prenem tota mostra d’afecte íntim entre dones. 

Si, com deia Riera, literatura i vida coincideixen, el silenci devia regnar a ambdues aïllant uns sentiments que no es podien mostrar: cartes cremades, poemes ocults, obres sense escriure i paraules que no es van dir. 

«Todos los besos que no te diera 

Quemarán vivos tu boca helada. 

Me buscarás sin hallarme nunca. 

Nudo de sangre. Fuente cegada. 

Y he de morirme de doble muerte

cuando la tierra cubra tu cara.»⁶

Per saber-ne més

• Arencón Llobet, M. (2019) Representació i censura de l’homosexualitat a la literatura en català del franquisme. Treball final de grau. Universitat de Barcelona. Disponible a: https://diposit.ub.edu/items/ddf1d464-7d86-4e5e-b0bc-2ec1cd67fd41 (Consultat 15 de juny de 2026) 
• Sifre Ripoll, Mar (2025) ‘La repressió contra les lesbianes durant el franquisme’ Revista Orgull Disponible a: https://orgull.barcelona/a-fons/la-repressio-contra-les-lesbianes-durant-el-franquisme-patron ato-proteccion-a-la-mujer/ (Consultat: 15 de juny de 2025) 
• Simonis, A. (2009), Yo no soy esa que tú imaginas: el lesbianismo en la narrativa española del siglo XX a través de sus estereotipos, Alacant: Universitat d’Alacant / Centro de Estudios de la Mujer.

1. Convé comentar que, malgrat que la majoria d’estudis coincideixen a parlar d’una invisibilitat lèsbica, també hi va haver lesbianes que van patir càstigs i tortures, a vegades internades en centres psiquiàtrics o reformatoris. Sifre (2025) en fa un estudi exhaustiu ↩︎
2. Marçal, M., Julià, L. ‘En dansa obliqua de miralls”. (1998) DUODA Revista d’Estudis Feministes. vol.14, p.63-71 ↩︎
3. Arnalte, A. (2003) Redada de violetas: la represión de los homosexuales durante el franquismo. Madrid: Editorial Egalés ↩︎
4. Català, V. (2018) Tots els contes. Barcelona: Club Editor. ↩︎
5. Bertrana, A. (1960) L’Inefable Philip: novel·la. Fons Bertrana. Universitat de Girona. Disponible a: https://mdc.csuc.cat/digital/collection/abertrana/id/21587/ ↩︎
6. Poema d’Anna Maria Sagí recollit a Castro (2014) ↩︎