La Xina dels Han i la constitució de la ruta de la seda en temps de Han Wudi

Abans que la dinastia Han arribés al poder (s. III aC), en temps del govern dels Zhou, ja s’havien produït contactes comercials entre la Xina i les regions mediterrànies, però la comunicació es feia de manera indirecta a través d’un gran nombre de mediadors. Per exemple, abans dels Han, la seda ja havia arribat a Grècia gràcies a uns itineraris que vorejaven el desert Takla Makan.^[1]Gran desert de l’Àsia central, amb una extensió de 300.000 km². Al sud, limita amb la serralada d’Altin Tagh i, al nord, amb les Tian Shan i el riu Tarim. En turc, “Takla … Continue reading Ara bé, aquests trajectes es veien afectats per la inestabilitat de les aliances polítiques entre les poblacions que controlaven els oasis de les rutes de circumval·lació. La dinastia Han va acabar amb aquestes pertorbacions.

La dinastia Han fou la segona família que va governar sobre una Xina unificada, essent la primera la dels Qin (221-207 aC). La Xina sobre la qual va imposar la seva hegemonia ocupava en aquells moments una posició rellevant a escala global. Es distingia per sobre de la resta de territoris circumdants per la seva demografia, per l’extensió del seu territori i, sobretot, per una cultura compartida a tot el llarg del seu territori i caracteritzada per un alt nivell de desenvolupament científic i tecnològic.

Els Han van dominar la Xina des del 202 aC fins al 220 dC. Durant aquesta perllongada cronologia, poden distingir-se dues èpoques. La primera, anomenada dels Han Occidentals, es va iniciar el 202 aC i va acabar el 6 aC, essent Chang’an^[2]Chang’an fou la capital de la Xina antiga, i actualment s’anomena Xian. Chang’an també es pot trobar escrita com Chang’ang o Chang-ngan. la seva capital. Després, va arribar al tron un usurpador que va fer que totes les relacions exteriors de la Xina es deterioressin momentàniament, fins a l’adveniment dels Han Orientals, que van regnar des de l’any 25 al 220 dC, essent Luoyang la seva capital. Luoyang fou capital, també, de les dinasties Wei i Jin; i va esdevenir capital religiosa pels budistes de cavall blanc de Siddharta Gautama. Actualment, és un dels centres industrials més importants del país.

El moment culminant de la dinastia en l’àmbit polític, econòmic i cultural es va produir l’any 141 aC, quan va arribar al poder l’emperador Han Wudi. Setè emperador de la dinastia Han, hereu de Wen-Di, emperador que va imposar el confusionisme com a manera de viure pel territori xinès.

El seu regnat fou recordat com una edat d’or i se’l va considerar com un dels períodes més rellevants de la història nacional. El seu mandat es va perllongar fins al 86 aC, moment en què la pau que regnava a la perifèria circumdant va començar a esquerdar-se. El territori imperial, que s’havia estès pel continent asiàtic fins a arribar a regions de l’Àsia Central mai sollades abans pels xinesos, es va contraure, i la visió que la Xina tenia de si mateixa com a potència hegemònica a escala mundial se’n va ressentir.

A l’època d’esplendor del Han, la Xina es va fer forta en el conreu de la fruita, el cànem i el bambú. A les seves ciutats es treballaven els metalls, es fabricaven teixits de seda i es produïen delicades laques; fou en aquests sectors que es va concentrar la indústria xinesa. Religiosament, el país es regia per la doctrina del confucianisme.

L’enorme extensió del país va acabar causant grans problemes tant a la dinastia Han com a les famílies subsegüents, i la Xina imperial va haver d’afrontar una crisi de grans proporcions. Les poblacions del territori xinès, com a la gran majoria de territoris asiàtics, s’organitzaven entorn clans tribals. Aquests clans constituïen el nucli del sistema social xinès i, en conseqüència, per tal que imperés l’estabilitat i el regne es mantingués unit, els emperadors havien d’afrontar l’enorme dificultat de satisfer totes aquestes tribus. Així doncs, cada clan demanava a la cort xinesa la seva part dels beneficis que generava el comerç controlat per l’imperi, i això, a la llarga, va derivar en una conjuntura insostenible.

Per tal de satisfer tots els seus aliats i fidelitzar-los, els Han van optar per una política dels regals, que va esdevenir igual de costosa, o més, que si la Xina hagués optat per sotmetre’ls per la força de les armes. Els primers a revoltar-se contra aquesta situació foren els xiongnu, també anomenats hsingnu, eren un grup nòmada que controlava tota la perifèria al nord de la Xina i vivien del pillatge. La seva capital era Longcheng (a Mongòlia), on es reunien anualment. Els xiongnu eren uns enemics molt perillosos perquè, per a ells, la guerra era un mode de vida pel qual requerien les habilitats de muntar a cavall i del tir amb arc, que realitzaven diàriament. En canvi, pel pagès xinès la guerra significava interrompre la seva vida habitual i rebre un entrenament especial. Hi ha moltes hipòtesis que relacionen els xiongnu com els avantpassats dels huns. 

Sempre demanaven una quantitat major de regals en veure que cada cop hi havia més tribus que exigien el repartiment tot i no estar adherides als pactes d’amistat amb l’imperi xinès. I és que, a mesura que la Xina es feia més rica, eren més i més freqüents les tribus de bandolers i malfactors que s’aprofitaven d’aquesta situació i oferien la seva neutralitat i inhibició bèl·lica a canvi de regals.

El primer pas que va decidir fer l’emperador Han Wudi, l’any 139 aC, per a posar en marxa la ruta de la seda fou enviar al general Zhang Qian, reconegut per la historiografia com el primer diplomàtic a portar informació fiable sobre l’Àsia Central a la cort xinesa. Així, gràcies a una hàbil combinació de diplomàcia i de campanyes militars, la Xina de  Han Wudi es va annexionar tots els territoris fins a la zona geogràfica de Xinjiang (la regió actual d’Ürümqi). 

Vers l’oest amb l’objectiu de forjar una aliança amb els yuechi, que estaven situats a l’actual Turquestan, eren una societat clànica tribal composta per tibetans i mongol. A la rereguarda dels xiongnu. L’oferta incloïa una proposta per a atacar-los conjuntament, atrapant-los en una tenalla que deixaria aquesta tribu fora de combat i sotmesa a la dinastia Han. Segons els relats tradicionals, Zhang Qian va ser empresonat pels xiongnu i va trigar deu anys a aconseguir escapar i arribar al territori dels yuechi. No obstant això, la resposta rebuda d’aquell monarca fou negativa,  ja que aquell estat estava més interessat  a assentar la seva hegemonia política a l’Àsia Central que en l’equilibri de poders l’Orient Llunyà.

Tot i traslladar a Han Wudi aquesta negativa, Zhang Qian va comunicar al seu emperador uns coneixements molt profunds sobre tots aquells territoris a l’oest de la Xina. I, per sobre de tot, Zhang Qian va reportar l’existència d’una ruta comercial que, vorejant pel sud el territori xinès, transportava productes de Sichuan,^[3]Situada al sud-oest de l’actual Xina, la seva capital és Chengdu. Es va incorporar a l’imperi xinès durant la dinastia Qin. travessant el regne de Dian^[4]Regne fundat per les tribus que vivien entorn el llac Dian, a la província de Yunnan. Aquest regne el va fundar Zhuan Qiao en derrotar l’estat Chu. i l’Índia, fins als regnes de Xinjiang. Xinjiang està situada a l’extrem occidental de la Xina, la seva capital és Ürümqi, punt clau per a la ruta de la seda. Les seves altres grafies han estat Hissi Jecen, que significa “nova frontera” o “Turquestan xinès”. Així doncs, entre el 133 i el 119 aC, per tal de protegir aquesta nova via, i malgrat no comptar amb l’ajut dels yuechi, Han Wudi va conduir una campanya contra els xiongnu destinada a evitar que aquest clan obstaculitzés els seus plans comercials aliant-se amb els qiang,^[5]Tribus nòmades situades a l’oest del territori de la Xina. Habitaven, sobretot, al nord-oest del territori de Sichuan. una altra de les tribus situades en el territori projectat per a fer passar la ruta.

La guerra va acabar amb l’expulsió dels xiongnu, que van retrocedir fins a la regió d’Ulan Bator, i l’emperador Han Wudi va aprofitar l’oportunitat per a apropiar-se de totes les terres al voltant del riu Groc, on habitaven més d’un milió de pagesos. Un cop acabada aquesta campanya, Han Wudi no va dubtar a enviar una altra expedició per tal de sotmetre els regnes de Yelang i de Dian (a la regió de Yunnan) que va fracassar i no va poder assegurar la via entre Yunnan i l’Índia. Així doncs, anys més tard (115 aC), l’emperador xinès va enviar Zhang Qian en una segona expedició que va fixar el recorregut de la ruta de la seda des de la capital imperial, Chang’an, fins a la vall de la Ferganà, a l’Àsia Central.

Fou Zhang Qian qui va aportar la idea d’atreure amb regals i obsequis tots aquells territoris que podien pertorbar l’estabilitat de la ruta al llarg del seu recorregut. Un d’aquests territoris seria l’ocupat pel clan dels Wusun. Segons Heròdot (Històries, 4, 17-35), hi havia una població anomenada “issedones”, que poblava l’Àsia Central i que es podria correspondre amb els Wusun, juntament amb els saces i els massagetes. Probablement, habitaven a l’oest dels xinesos, a la serralada Tian Shan. Amb el pas dels temps, es van barrejar amb la població local de Tian Shan i van acabar adoptant faccions mongoloides. Les fonts xineses els descriuen com a posseïdors d’ulls blaus i amb una barba pèl-roja. 

Les serralades Tian Shan són conegudes també com les Muntanyes celestials. Aquesta serralada de l’Àsia Central s’estén en sentit oest-est, durant 3.000 km, entre el sud del Kirguizistan i Xinjiang.

Les expedicions de Zhang Qin van comportar que tota aquesta via al voltant del desert Takla Makan es tornés més segura. I això va permetre que, cada any, sortissin des de Chang’an entre cinc i dotze missions comercials en direcció vers les terres a l’oest de la Xina, integrades per centenars de persones. Aquestes caravanes anaven carregades amb seda i altres productes xinesos destinats al comerç amb totes les regions que es trobaven al llarg del camí.

A la llarga, aquest comerç no va resultar massa positiu per a la Xina en termes econòmics, li va comportar un gran cost en productes i regals per fidelitzar les tribus aliades de les estepes mongoles. On sí que es va obtenir un benefici significatiu fou en el tema militar, ja que la Xina va aconseguir fer aliances que van ajudar l’imperi Han a millorar la seva potència bèl·lica. Un bon exemple d’això serien els tractes amb el rei de la Ferganà, que van permetre la importació de cavalls de l’Àsia Central. En un primer moment, aquest monarca es va negar, però la cort imperial va reaccionar enviant una poderosa expedició militar dirigida pel general Li Guang, que fou un dels generals més importants de la dinastia Han, a qui els xiongnu anomenaren “El general volador”. La seva sola presència feia que es dissolguessin les revoltes contra els Han. Es va suïcidar l’any 119 aC, un cop acabada la batalla de Mobei, després que se’l culpés d’arribar tard al combat després de perdre’s al desert. Era cunyat de Wudi, ja que la seva germana era la concubina preferida de l’emperador.

Així doncs, Li Guang va posar setge a la capital, Kokand^[6]També la podem trobar escrita com Khokand o Qo’qon i, antigament, s’anomenava Khavakend. Es tracta d’una ciutat situada a l’est de l’Uzbekistan, essent la capital … Continue reading (s. II aC). De retorn, els xinesos van dur al seu país milers d’aquests cavalls. I, com que aquesta espècie equina era més resistent i veloç que la xinesa, això va comportar la renovació de la cavalleria imperial. Fou gràcies a aquests cavalls de la Ferganà que la Xina va aconseguir la victòria definitiva sobre els xiongnu.

Per saber-ne més:

Heròdot (2000). Història. Traducció de M. Balasch i J. Gestí. Barcelona: Fundació Bernat Metge.

Ceinos, P. (2006). Historia breve de la China. Madrid: Sílex.

Folch, D. (2000). El món oriental. Barcelona: ECSA.

Folch, D. (2001). La construcció de Xina. Barcelona: Empúries.