Roma locuta, causa finita: Literatura herètica i antiherètica a l’Antiguitat tardana i l’Alta Edat Mitjana 

Imatge de portada: San Agustín dirigiéndose con los Donatistas, 1753, de Charles-André Van Loo. Font: https://es.wahooart.com/@@/AQTB5K-Charles-Andr%C3%A9-Van-Loo-%28Carle-Van-Loo%29-Vida-de-San-Agust%C3%ADn-Dirigi%C3%A9ndose-con-los-Donatistas..

La parèmia Roma locuta, causa finita s’utilitza actualment per referir-se a una sentència definitiva emesa per una autoritat inapel·lable. Tanmateix, hi va haver un temps en què aquesta expressió tenia un significat completament literal. El terme haeresis, el qual la tradició atribueix a la primera epístola de sant Pau als Corintis (Corintis, 11:19), significa estrictament “elecció” o “selecció entre opcions”, i en un principi feia referència a diferents escoles de pensament del cristianisme primitiu. Per tant, el seu sentit original no era pejoratiu. 

Malgrat l’esforç representat per una de les primeres obres sobre el tema, Adversus haereses, escrita per Ireneu de Lió (140-202) -qui defensava la idea que l’ortodòxia precedia i era anterior a l’heretgia-, Walter Bauer sosté justament el contrari¹, argumentant que van ser precisament les diverses heretgies -enteses com escoles o variants doctrinals- les que van precedir l’ortodòxia. 

Amb la creixent cristianització de l’Imperi, la relació Església-Estat comença a perfilar-se clarament amb la intervenció directa del poder civil en disputes religioses. D’aquesta manera, la dialèctica entre ortodòxia i heretgia passa al terreny polític, marcant una tendència duradora en la resolució de conflictes religiosos i atribuint al concepte d’heretgia una connotació negativa. 

La renovació dels estudis sobre la història de l’Església, influïda per la sociologia religiosa, ha canviat la perspectiva a l’hora d’estudiar els concilis. Fins ara, aquests estudis es realitzaven des d’un punt de vista merament institucional, però es revelen fonamentals per comprendre les realitats quotidianes de les masses socials. Segons Emilio Mitre, amb aquesta renovació, el concepte “heretgia” s’observa des de la contraposició entre religiositat culta i religiositat popular².

Aquesta oposició conceptual es desplega entre l’heretgia culta i l’heretgia popular. La primera solia reduir-se a un cercle tancat i, en la majoria dels casos, acabava extingint-se amb ell, com el pelagianisme i l’adopcionisme. Per contra, la segona, pel seu pes quantitatiu i la seva capacitat de proselitisme, representava un perill real per al poder de l’Església, com en els casos del priscil·lianisme, el donatisme i l’arrianisme. 

Per a l’ortodòxia, qualsevol d’aquestes quatre formes constituïa una via d’atac a la seva hegemonia. Amb la finalitat de legitimar i articular la seva existència, van generar una literatura herètica que l’ortodòxia es va veure obligada a contrarestar utilitzant els mateixos recursos. 

EL CAS ARRIÀ 

En l’àmbit romano-llatí va triomfar la doctrina nicena, mentre que l’arrianisme es va convertir en la fe de bona part dels pobles germànics que s’incorporaren al món romà. En el Concili de Nicea (325) els arrians foren anatematitzats, però no van ser condemnats formalment com a heretgia fins al Concili de Constantinoble (381). Aquesta heretgia cristològica va ser iniciada per Arri, prevere d’Alexandria, i es fonamentava en una concepció subordinacionista de la Trinitat. Arri sostenia que el Fill de Déu (Crist) no era etern ni consubstancial (homoousios) al Pare (Déu), sinó una criatura excelsa, anterior a la resta del món, però ontològicament inferior al Pare. Aquesta formulació permetia una comprensió del cristianisme més accessible per a molts dels nous pobles integrats a l’Imperi, atès que mantenia la unicitat absoluta de Déu i presentava Crist com un intermediari exaltat però creat. 

Entre els escrits d’Arri destaca la Thalia (318-320), un tractat doctrinal escrit en prosa i en vers conservat fragmentàriament per selecció de sant Atanasi per criticar-lo en algunes de les seves obres. També es conserven fragments d’algunes cartes seves, com la Epistula ad Eusebium Nicomediensis (319), en què defensa les seves posicions davant Eusebi de Nicomèdia. Aeci de Capadòcia va redactar un tractat teològic conegut com a Syntagmation (330), que sistematitzava la posició arriana. També es conserven cartes i escrits del bisbe capadoci Ulfilas, qui va traduir la Bíblia al gòtic³.

El principal adversari d’Arri fou Atanasi d’Alexandria. Entre les seves obres més destacades hi ha les Contra Arianos (356-360), tres discursos teològics on defensà la consubstancialitat del Fill amb el Pare. També redactà De synodi⁴ (350), on explicava i defensava les decisions del Concili de Nicea. Altres obres rellevants d’Atanasi inclouen De incarnatione Verbi (318-325) i les seves Epistulae festales (329-373). 

A l’obra d’Atanasi s’hi sumà la d’altres teòlegs nicens com Hilari de Poitiers, qui va redactar De Trinitate (356-360), un extens tractat teològic en defensa de la doctrina trinitària. Els Pares Capadocis també tingueren un paper destacat: Basili de Cesarea va escriure Contra Eunomium (364-365) i Gregori de Nisa redactà Adversus Eunomium (380), en resposta a l’arrià radical Eunomi de Cízic; i Gregori de Nazianz elaborà Orationes theologicae (380) en defensa de la consubstancialitat del Fill. 

Sant Agustí d’Hipona també abordà la qüestió en la seva obra De Trinitate (399-419), on exposà de manera sistemàtica la doctrina trinitària nicena, refutant les tesis subordinacionistes heretades de l’arrianisme i defensant la plena igualtat i unitat entre el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. 

PRISCIL·LIÀ, EL PRIMER HERETGE OFICIAL 

La qüestió priscil·lianista continua essent objecte de debat acadèmic, però hi ha consens a considerar que Priscil·lià fou el primer condemnat oficialment com a heretge per l’Església amb la col·laboració del poder secular. La seva predicació, iniciada al voltant de l’any 379, promovia una rigorosa ascesi davant la decadència moral del clergat de l’època. En l’àmbit doctrinal, defensava un ascetisme radical, basat en el dejuni, la castedat i el rebuig de les riqueses materials; una valoració del coneixement espiritual, amb una lectura personal de les Escriptures, una relació directa amb la divinitat i un cert sincretisme religiós, amb la incorporació d’elements de tradicions precristianes. A més, el priscil·lianisme tingué un fort arrelament popular, actuant com a canal de protesta social -especialment entre dones- i oferint una alternativa a les estructures eclesiàstiques dominants. 

De l’obra original de Priscil·lià es conserven especialment el Liber Apologeticus (380-385), escrit per defensar-se de les acusacions contra la seva doctrina i conducta i el Liber ad Damasum episcopum (380-382), adreçat al papa Damas per justificar-se. Tots dos textos tenen un caràcter clarament defensiu i busquen legitimar la seva predicació davant les autoritats, tot subratllant la rectitud de la seva fe i el seu rebuig de qualsevol doctrina considerada heterodoxa amb la qual se’l relacionava, com era el cas del maniqueisme. 

La seva elecció com a bisbe d’Àvila l’any 381 li va valer diversos enemics dins de l’Església hispànica, com Hidaci, bisbe de Mèrida, i Itaci, bisbe d’Ossonoba. Ambdós redactaren textos contra Priscil·lià, alhora que van participar activament en la seva condemna l’any 380 al Concili de Saragossa i en la seva posterior execució a Trèveris l’any 385⁵. Encara que una mica posterior destaca el Commonitorium de errore Priscillianistarum et Origenistarum (415) escrit per Pau Orosi, un document clau en la denúncia doctrinal del priscil·lianisme contra els romanents que quedaven de l’heretgia a la península ibérica. 

Sant Jeroni el va esmentar breument en la seva obra De viris illustribus (392-393) i sant Agustí, en el De haeresibus (428) -obra atribuïda tradicionalment a ell, encara que alguns historiadors no ho consideren així⁶-, va fer referència al priscil·lianisme juntament amb el pelagianisme, el donatisme i altres vuitanta-vuit moviments considerats herètics per l’Església. 

SANT AGUSTÍ CONTRA EL DONATISME I EL PELAGIANISME 

Amb l’arribada de la pau religiosa a partir de l’època constantiniana, l’Església institucional adoptà una actitud tolerant envers les faltes d’alguns dels seus membres. Davant d’això, i impulsat per Donat, bisbe de Cartago, sorgí el moviment conegut com a donatisme. Circumscrit al nord d’Àfrica, s’oposà a la relaxació de les exigències cristianes i actuà creant una Església paral·lela. 

Malgrat el seu pes social i la seva capacitat de mobilització, la producció escrita donatista fou limitada i, en molts casos, destruïda. El conflicte no s’inscriu estrictament en termes d’ortodòxia i heretgia, sinó que s’aproxima més a un cisma, atès que les qüestions dogmàtiques tingueren escassa rellevància. 

Optat de Mileu va escriure la primera obra contra els donatistes, que esdevindria el leitmotiv dels escrits posteriors: De Schismate Donatistarum (366-384), on reivindica la unitat de l’Església i sosté que la validesa dels sagraments no depenia de la santedat del ministre que els administrava. 

De Donat no es conserva cap text original, ni tampoc del seu successor Parmenià, però parcialment reconstruïbles a través de les obres de sant Agustí d’Hipona, especialment en Contra epistulam Parmeniani (400). D’un altre bisbe donatista, Petilià, es coneix la Epistula ad presbyteros et diaconos catholicos (401), on acusa els catòlics de trair la fe durant les persecucions imperials; tot i que tampoc es conserva, Agustí hi respongué amb Contra litteras Petiliani (401). 

Els donatistes rebutjaven els sagraments administrats pels catòlics; davant d’això, Agustí escrigué De baptismo contra Donatistas (401) i, en el Breviculus collationis cum Donatistis (411), resumí la disputa celebrada a Cartago el 411, on participaren 500 bisbes catòlics i 280 donatistes, i on es reafirmà la legitimitat de l’Església catòlica i es decretà la prohibició del donatisme. 

Un cop finalitzada la disputa amb els donatistes, sant Agustí dirigí els seus esforços contra un bisbe bretó, de nom Pelagi, que començà a predicar sobre l’autonomia moral de l’individu i la capacitat humana per assolir la perfecció ètica sense una intervenció directa i necessària de la gràcia divina. Novament, la producció escrita original pelagiana fou escassa i, en gran part, es perdé o fou destruïda després de la seva condemna al Concili de Cartago (418)⁷ pel papa Innocenci I i, posteriorment, al d’Efes (431). De Pelagi es coneix especialment la Epistula ad Demetriadem (413) i el Libellus fidei ad Innocentium papam (417), escrit en defensa de les seves doctrines davant el papa Innocenci I. Altres obres atribuïdes a Pelagi inclouen De natura (415), una de les seves obres més importants, no conservada però parcialment reconstruïda a través de la rèplica de sant Agustí De Natura et Gratia (415). 

Entre els seus deixebles destacaren especialment Celesti i Julià d’Eclana. Celesti escriví les Definitiones (411-412), on exposava els principis pelagians. Com a resposta, sant Agustí escrigué nombroses obres, començant per De peccatorum meritis et remissione et de baptismo parvulorum (412), on abordà directament la qüestió del pecat original i del baptisme infantil. Aquell mateix any, a De spiritu et littera (412), aprofundí en la necessitat de la gràcia divina davant la mera observança de la llei escrita. Per la seva banda, Julià d’Eclana redactà diversos textos importants, com Ad Turbantium (419-420) i Ad Florum (420-421), qüestionant la doctrina del pecat original i la predestinació agustiniana. 

A De gratia Christi et peccato originali (418), Agustí refutà la doctrina pelagiana sobre la bondat original i la capacitat humana independent per actuar rectament. A De correptione et gratia (426), aclarí el paper educatiu i orientador de la gràcia divina, culminant amb De praedestinatione sanctorum i De dono perseverantiae (428), en les quals reafirmà la doctrina de la predestinació. Finalment, després del Concili d’Efes (431), sant Agustí, mort poc abans, guanyà la batalla doctrinal i la seva postura esdevingué l’oficial per a l’Església. 

L’ADOPCIONISME, EL TESTICLE DE L’ANTICRIST 

L’adopcionisme és una heretgia cristològica filla de la configuració politicoreligiosa de la península Ibèrica al segle VIII. Els musulmans feia menys d’un segle que ocupaven bona part del territori peninsular, però l’Església toledana, sota domini islàmic, conservava encara l’estructura i l’autoritat heretades de l’època visigòtica. Aquesta Església tindria en l’arquebisbe Elipand de Toledo el seu màxim exponent qui, a més de condemnar les tesis trinitàries i mil·lenaristes del predicador bètic Migeci amb la coneguda com a Epistula Elipandi ad Migetium (792-795), també hi exposà per primera vegada les seves tesis adopcionistes, segons les quals Jesucrist, en la seva naturalesa humana, no és Fill de Déu per essència, sinó per adopció. Aquesta doctrina sosté que Déu el va escollir i elevar a la condició divina pel seu mèrit i fidelitat, especialment en el moment del baptisme o de la resurrecció. Així, s’afirma la plena humanitat de Crist, però es nega la seva divinitat consubstancial amb el Pare, tal com l’estableix l’ortodòxia nicena. 

El context polític fou decisiu per a la difusió i el rebuig d’aquesta doctrina: mentre el Regne d’Astúries resistia l’ofensiva musulmana, l’Imperi carolingi de Carlemany avançava cap als Pirineus i pretenia controlar l’ortodòxia cristiana dins el seu àmbit d’influència. En aquest context, el monjo Beat de Liébana i el bisbe Eteri d’Osma, en representació de l’ortodòxia asturiana, respongueren a diverses epístoles d’Elipand -no conservades directament, però parcialment reconstruïdes- mitjançant la seva obra conjunta, Apologeticum adversus Elipandum (785-788), escrit que marcà l’inici formal de la resistència antiadopcionista⁸.

Elipand, per la seva banda, mai no redactà un tractat sistemàtic, limitant-se al gènere epistolar. Destaca entre els seus escrits una carta de professió de fe enviada al mateix Carlemany. La controvèrsia doctrinal aviat arribà a la cort carolíngia, penetrant a la Marca Hispànica i, en particular, al bisbat d’Urgell. Tal com explica Ramon d’Abadal⁹, la primera relació coneguda d’amb el bisbe Feliu d’Urgell amb l’adopcionisme fou una carta enviada en resposta a Elipand i, poc després, la redacció d’un llibre per replicar a l’Apologeticum de Beat i Eteri. Tenim constància d’aquesta obra gràcies a les actes del Concili de Ratisbona (792), on l’adopcionisme fou condemnat, Feliu obligat a retractar-se i d’on emanaría l’únic text conservat de l’urgellenc.

En conclusió, l’any següent, el teòleg de Carlemany i principal opositor de Feliu, Alcuí de York, redactà el primer dels seus dos grans escrits contra ell: el Liber Alcuini contra haeresim Felicis (793). El Concili de Frankfurt (794) ratificà les decisions de Ratisbona, però Fèlix no es donà per vençut i, l’any 797, escrigué la seva gran obra perduda, coneguda per Abadal com a Libellus, que representava la sistematització definitiva del pensament adopcionista. Aquesta obra ha pogut ser parcialment reconstruïda gràcies a la refutació detallada que Alcuí realitzà en els set llibres de la seva Contra Felicem Urgellitanum libri septem (799), publicats poc després del Concili d’Aquisgrà (799), on Feliu fou obligat a retractar-se definitivament. 

El rebuig doctrinal a l’adopcionisme fou reforçat per altres autors. Destaquen el patriarca Paulí d’Aquileia, qui escriví el Libellus Sacrosyllabus adversus haeresim Felicis Urgellensis (798-799), i Agobard de Lió, que publicà el Liber contra haeresim Felicis cap a l’any 820. 

L’anàlisi de la literatura herètica i antiherètica entre els segles IV i VIII demostra que les disputes doctrinals no només es van articular en l’àmbit teològic, sinó que també van operar com a mecanismes de construcció discursiva i consolidació institucional. La resemantització del terme haeresis, vinculada a la progressiva institucionalització del cristianisme i a la intervenció del poder secular, va generar un escenari en què la dissidència es veié obligada a dotar-se de formes literàries pròpies per a la seva defensa o justificació. Paral·lelament, la literatura ortodoxa es va desenvolupar com a resposta sistemàtica, definint els límits doctrinals i reforçant l’hegemonia de l’Església de Roma. A través de l’estudi de casos paradigmàtics es posa de manifest com el debat textual constitueix no només un camp de batalla teològic, sinó també un espai privilegiat per comprendre els processos de legitimació ideològica, les diferències entre religiositat popular i culta, i el paper de la paraula escrita en la configuració de l’ortodòxia cristiana altmedieval. 

Per saber-ne més

• Mitre, E. (1995). Las grandes herejías de la Europa cristiana (380–1520). Madrid: ISTMO. 
• Weismann, F. J. (1998) Pablo entre Pelagio y Agustín. Aspectos de la controversia pelagiana, Cuadernos Monásticos, 125, pp. 163–186. 
• Perarnau, J. (coord.) (1999). Feliu d’Urgell. Bases per al seu estudi. Barcelona: Facultat de Teologia de Catalunya / Societat Cultural Urgellitana. 
• Mitre, E. (2001). Iglesia, herejía y vida política en la Europa medieval. Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos (BAC). 
• Olivares Guillem, A. (2001) Actitud del Estado romano ante el priscilianismo, Espacio, Tiempo y Forma. Serie II, Historia Antigua, 14, pp. 115–127. 
• Elipando de Toledo (2007). Obras de Elipando de Toledo: texto, traducción y notas, eds. J. Palacios Royán i I. Cerro Calderón. Toledo: Diputación Provincial de Toledo, Servicio de Publicaciones. [En línia] Disponible a: https://bibliotecadigital.jccm.es [Consulta: 2 abril 2025]. 
• Williams, R. (2007). Arrio: herejía y tradición. Salamanca: Ediciones Sígueme. 
• Crespo Losada, M.J. (2009) Traducción y comentario filológico del “Tractatus Primus” de Prisciliano de Ávila, intitulado “Liber Apologeticus”. Tesi doctoral, Universidad Complutense de Madrid. 
• Cela Valenti, J. J. (2017). El Donatismo y la violencia en el cristianismo primitivo. Treball de Final de Màster, Universitat Oberta de Catalunya (Màster en Mediterrani Antic). Director: Jordi Cortadella Morral. [En línia] Disponible a: https://openaccess.uoc.edu [Consulta: 31 març 2025]. 
• Trapè, A. (2018) Un libro sobre las nociones de herejía jamás escrito por San Agustín, Humanitas Hodie, vol. 1, núm. 2, pp. 111–125. Disponible a: https://revistas.uniagustiniana.edu.co/public/revistas/HumanitasHodie/vol1(2)/1(2)7/1(2)7.html [Consulta: 1 d’abril de 2025]. 
• Williams, R. (2022). Sobre San Agustín: un enfoque renovado y vivificador del pensamiento agustiniano. Bilbao: Desclée De Brouwer. 

1. Mitre, 2001: 15.  ↩︎
2. Mitre, 1995: 15.  ↩︎
3. La “Bibel Ulfilas” una fita cultural i lingüística, ja que implicà la creació de l’alfabet gòtic, adaptat per ell mateix a partir de caràcters grecs, llatins i rúnics.  ↩︎
4. Tant a Contra Arianos com a De synodi es cita Thalia.  ↩︎
5. Auspiciat per l’emperador occidental Magne Màxim, es tracta del primer cas clar d’aliança entre l’Església i l’Estat per sufocar una heretgia.  ↩︎
6. Trapè, 2018: https://revistas.uniagustiniana.edu.co/public/revistas/HumanitasHodie/vol1(2)/1(2)7/1(2)7.html  ↩︎
7. Segons Mitre (1999), es tracta de la sentència que es convertiria en símbol de l’autoritat magistral de Roma a l’hora de posar fi a les polèmiques doctrinals, el primer cas de “Roma locuta, causa finita”.  ↩︎
8. El to de l’Apologeticum és marcadament polèmic i combatiu, fins al punt que els autors arriben a qualificar Elipand com a testiculi antichristi (“el testicle de l’Anticrist”), una expressió que reflecteix el clima de tensió entorn de l’adopcionisme.  ↩︎
9. El capítol dedicat a l’adopcionisme de la seva obra El domini carolingi a Catalunya (1986) es troba íntegrament inclòs a l’obra citada a la bibliografia Feliu d’Urgell: bases per al seu estudi (1999).  ↩︎