La repressió de l’anarcosindicalisme durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

Fotografia de portada: D’esquerra a dreta, José Calvo Sotelo, Severiano Martínez Anido i Miguel Primo de Rivera en un acte públic el 1925. Martínez Anido va ser responsable de la dura i cruenta repressió policial contra els anarquistes durant els anys del pistolerisme. Més tard esdevindria ministre de Governació i vicepresident del Consell de Ministres durant la Dictadura de Primo de Rivera i ministre d’Ordre Públic amb el primer govern de Francisco Franco durant la guerra civil. Font: UMH.

El cop d’estat encapçalat per Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, va donar pas a una nova onada repressiva contra el moviment obrer organitzat. Del 13 de setembre de 1923 fins al gener de 1930, la maniobra del rei Alfons XIII per tal de preservar la monarquia va suposar l’acceptació d’un règim dictatorial.

El sindicalisme de classe, representat en aquell moment al país per una CNT majoritària encara que afeblida, no va ser capaç d’oposar gaire resistència al pronunciament militar. Les recents vagues fallides i la divisió interna provocada per la deriva violenta dels grups d’acció, havien fet perdre pistonada als anarcosindicalistes.^[1]El cenetisme havia esdevingut hegemònic en importants nuclis d’activitat industrial del país, tot i la desigual implantació del moviment a Espanya. Només a Catalunya, la CNT aplegava 427.000 … Continue reading

Malgrat les circumstàncies internes, només produir-se l’aixecament militar, la CNT va formar el Comitè d’Acció Contra la Guerra i la Dictadura, donant anunci d’una convocatòria de vaga. Per la seva banda, els socialistes van optar per la no adhesió. Tant el PSOE com la UGT argumentaren que la seva participació oferiria als militars el pretext idoni per desencadenar una dura repressió. De fet, aquesta fou la tendència que es va acabar imposant al llarg de la dictadura. Socialistes i ugetistes van apostar per la col·laboració amb el règim, obtenint fins i tot rèdit de la desfeta de la CNT. 

Amb tot, la Dictadura de Primo de Rivera iniciava un nou període repressiu de sis anys –si bé no tan sagnant com l’anterior etapa, amb el fenomen pistoler desbocat. Un nou cicle marcat per les il·legalitzacions i la censura; els empresonaments i l’exili; el debat i la reorganització interna. 

De les armes a la llei

Si bé la violència desfermada pel pistolerisme havia estat capaç de desestabilitzar el moviment obrer, l’estratègia no havia resultat del tot suficient per acabar amb la conflictivitat a les fàbriques ni als carrers. El suport al cop militar per part de l’aristocràcia terratinent i de la burgesia industrial, suposava l’exigència d’acabar amb les lluites sindicals i el retorn de l’ordre social. D’aquesta manera, es comprèn el suport de la Lliga Regionalista als militars. En produir-se el cop, el mateix Francesc Cambó faria les següents declaracions:

“La dictadura española nació en Barcelona y la creó el ambiente de Barcelona, donde la demagogia sindicalista tenía una intensidad y una cronicidad intolerable. Fallaron todos los recursos normales del poder, todas las defensas normales de la sociedad. Llamará a un dictador al que no pedirá que sirva a sus ideales, ni tan solo que los respete. Les pedirá únicamente que mantenga el orden que le asegure el estado posesorio.”

Així i tot, l’arribada al poder de Miguel Primo de Rivera no va comportar la immediata il·legalització de la CNT, sinó que aquesta fou gradual. 

Una setmana després de produir-se el cop, van ser clausurats els sindicats únics de la ciutat de Manresa, on uns mesos abans s’havia traslladat la direcció regional catalana dels anarcosindicalistes. La il·legalització de la CNT es va anar fent efectiva a remolc dels esdeveniments.

Fent ús d’un decret anterior del 30 de març de 1923, la dictadura augmenta la pressió sobre els sindicats. Ho fa obligant-los a presentar els llibres de comptes i de registre de socis. L’ordre comunicada per Martínez Anido al general Carlos de Lossada, governador civil de Barcelona després del cop, era concisa: aquells sindicats que un termini de vuit dies no presentessin la documentació, serien immediatament clausurats. Conscients que el fet de posar en coneixement de les autoritats els noms, cognoms, professions i domicilis dels seus afiliats aplanaria el camí de la repressió, la Federació Local de Barcelona va decidir passar a la clandestinitat a començaments d’octubre. No obstant això, els sindicats més influïts pels nuclis procomunistes, com el de la Metal·lúrgia, el Tèxtil i el del Transport, van acabar cedint a les pressions. Durant aquest estira-i-arronsa, trobem com posteriorment el sindicat de la Metal·lúrgia es desdigué de la seva postura inicial per acabar passant també a la clandestinitat. 

A partir d’aquest moment, el debat va recaure en l’estratègia que hauria de seguir l’anarcosindicalisme. Si bé la via de la clandestinitat era una de les poques possibilitats per mantenir una mínima activitat, tampoc semblava convèncer la posició legalista de continuar la tasca sindical sota els estrets marges imposats per un règim que buscava la fulminació del moviment obrer més combatiu. No podem perdre de vista que ens situem en un context condicionat per la suspensió de les garanties constitucionals sine die, i per una legalitat arbitrària que permetia a l’Estat fer i desfer en funció dels esdeveniments.

La censura de la premsa anarquista

Una vegada la dictadura havia desestabilitzat l’anarquisme abocant els sindicats a la clandestinitat, el moviment hagué d’aprofundir en el debat ideològic per intentar acordar una postura comuna. Resultava urgent redefinir l’estratègia. Calia fer front a les pressions i al control de les autoritats, a la clausura dels espais sindicals i, sobretot, evitar la desfeta del moviment. Tots aquests debats es durien a terme als diversos congressos, plens i assemblees clandestines, però també a la premsa.

Ja des dels seus inicis, la premsa escrita havia estat cabdal per a l’anarquisme. Aquesta havia tingut un important paper per a la difusió de les seves idees i per a la promoció de les seves figures més destacades. La dictadura era plenament conscient de la importància que tenien els òrgans d’expressió per al moviment anarquista i, per aquest motiu, la pressió governativa també s’estengué sobre les impremtes. La repressió en aquest cas es duria a terme a través de la censura, els escorcolls i tancaments d’impremtes, així com ofegant econòmicament les editorials.

El sotssecretari de Governació, Martínez Anido, va ser novament l’encarregat principal de fer efectiva la censura per part del règim. La censura va anar a remolc de la clausura dels espais sindicals. D’aquesta manera, el diari Solidaridad Obrera era suspès als pocs dies que la Federació Local de Barcelona decidís no cedir davant les pressions i acordés la seva autodissolució.^[2]Com succeí amb els sindicats, l’estira-i-arronsa amb les autoritats va fer que el 24 de novembre Solidaridad Obrera reaparegués. Malgrat no poder confirmar qui va prendre aquesta decisió, … Continue reading La mateixa sort va córrer la publicació El Trabajo, suspès arran de la clausura dels sindicats manresans dels quals era l’òrgan d’expressió.

Els afers relatius a Solidaridad Obrera es van discutir al ple de Mataró i a la posterior assemblea celebrada a Granollers, fins que l’assassinat del botxí de l’Audiència de Barcelona va precipitar el seu tancament el 29 de maig de 1924, coincidint amb la il·legalització definitiva de la CNT. En conseqüència, a partir del 18 d’octubre es va començar a publicar Solidaridad Proletaria, amb Joan Àngel Abellà com a director i Joan Peiró, Ángel Pestaña, Adrià Arnó i Andreu Miguel a la redacció. El setmanari va esdevenir l’òrgan de la Confederació Regional del Treball de Catalunya fins al 5 de maig de 1925, defensant la postura dels partidaris de la legalització del sindicat.

Altres publicacions destacades durant el període van ser Acción Social Obrera (Sant Feliu de Guíxols), amb importants aportacions per part de Joan Peiró en qualitat de publicista; La Revista Nueva, (Barcelona)de tall humanista i científica, dirigida per Dionysios (pseudònim de García Birlan); La Revista Blanca (Barcelona), la qual va ser capaç de mantenir les seves publicacions; i Generación Consciente (Alcoi), que a partir de 1928 hagué de canviar el seu nom a Estudios (València). Des de l’estranger també trobem aportacions que contribuirien al debat. Els exiliats a França van comptar amb Prismas (Besiers) i Tiempos Nuevos (París). Fins a Catalunya també arribaria la influència doctrinal del moviment obrer argentí. A les pàgines de La Protesta, dirigents anarquistes com Diego Abad de Santillán van criticar el “desviacionismo reformista” de la CNT.

La CNT intenta definir el rumb

Al llarg dels sis anys de dictadura, la CNT va articular un seguit de debats ideològics que podem estructurar en quatre corrents internes. Com hem vist, el debat aniria molt més enllà de la discussió entre legalitat o clandestinitat. El debat implicava necessàriament la conceptualització dels espais de lluita, definint els objectius i el paper dels anarquistes a les organitzacions sindicals.

La primera de les quatre postures que podem identificar és la defensada per Ángel Pestaña, qui es mostrà reticent a l’estratègia dels sectors que optaren per passar a la clandestinitat. Segons la seva posició, calia aprofitar les escletxes que la dictadura havia deixat obertes. Pestaña acabaria per defensar durant els darrers temps de la dictadura, la participació dels anarcosindicalistes als comitès paritaris. Amb tot, malgrat el prestigi de la seva figura, la postura defensada per Pestaña no va acabar de convèncer, emmarcant-se en una posició aïllada i marginal dins de la CNT. 

Joan Peiró va ser l’encarregat de defensar un segon posicionament que malgrat oposar-se a la clandestinitat, advocaria per teixir aliances amb altres forces de l’oposició amb el pretext d’enderrocar la dictadura. Defensor de les idees de Salvador Seguí, Peiró patí de manera directa la repressió de la dictadura quan fou empresonat durant nou mesos l’any 1925 i posteriorment el 1927. Al següent any, fou nomenat secretari del Comitè Nacional de la CNT fins al maig de 1929. La seva estratègia d’aliances va fer possible una certa entesa amb els republicans, no sense trobar-se exempt de crítiques i veure’s envoltat de polèmiques.

La tercera postura estaria influïda per l’anarquisme argentí, amb Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango al capdavant. L’estratègia defensada radicava en la lluita en solitari, defensant així un moviment purament anarquista. La seva posició no va comptar amb un suport majoritari al país, malgrat no poder menystenir la seva influència en el naixement de la Federación Anarquista Ibérica (FAI) en 1927. 

En darrer lloc, trobem una quarta postura defensada des dels cercles militants, els quals van haver d’actuar des del pragmatisme. Aquest fet va comportar adequar la lluita del moviment en funció dels esdeveniments i del context, trobant d’aquesta manera un cert desequilibri territorial. Precisament, el pragmatisme va decantar la balança a favor del pacte i de la col·laboració amb la resta de forces opositores al règim, posant l’accent en la necessitat d’enderrocar la monarquia d’Alfons XIII i de retruc la dictadura.

La lluita contra el règim des de l’exili

La capital francesa va ser un important pol de contacte entre grups anarquistes a l’exili i també amb destacades figures del republicanisme i del catalanisme. Així i tot, no tota l’activitat opositora a la dictadura es va concentrar a París. El novembre  de 1923, només dos mesos després del cop, tingué lloc a Font Romeu una entrevista entre membres del comitè nacional de la CNT i Francesc Macià, fundador d’Estat Català. S’iniciava d’aquesta manera un apropament gradual entre dos importants cercles opositors a l’exili. Uns mesos més tard es tornaria a produir una entrevista fallida entre Peiró i Macià a París. 

No obstant això, caldria esperar fins a començaments de 1925 per tornar a trobar un nou apropament. De fet, fou Macià qui aconseguí promoure la constitució d’un comitè revolucionari a París amb la participació d’Estat Català, de la CNT i del PCE, així com de representants bascos i gallecs. L’adhesió de la CNT a la Lliure Aliança vingué motivada després que el Congrés Nacional celebrat clandestinament l’abril de 1925 a Barcelona aprovés la col·laboració amb la resta de forces que tendissin a la destrucció del règim. 

Aquest fet es traduí en la participació dels cenetistes en el complot de Prats de Molló el novembre de 1926. L’acció tingué una notable repercussió internacional, donada la participació de diversos cercles antifeixistes. Novament, però, tot va quedar en un intent frustrat. El complot acabà fracassant abans d’arribar a la frontera. Malgrat els desencisos, la via insurreccional tindria continuïtat.

El corporativisme i la pau imposada

La fórmula dels comitès paritaris, decretada el 26 de novembre de 1926 per la dictadura, hauria de ser clau per a l’anhelada pacificació de la societat. El model corporativista reduiria el moviment obrer a una mera funció assistencial. Arribats a aquest punt, els cenetistes s’allunyarien majoritàriament de la via reformista i del legalisme, concentrant els seus esforços en l’enfortiment i en la reorganització interna, preparant-se des de la clandestinitat per a un canvi en l’escenari polític.

No va ser el cas dels ugetistes, els quals, després de disputes internes i envoltats d’una tensió que portaria a la dimissió d’Indalecio Prieto, acordaren participar en els espais paritaris imposats pel règim. Aquesta postura va ser defensada, entre d’altres, pel dirigent Francisco Largo Caballero, qui acabà formant part del Consejo de Estado. Arran d’aquesta decisió, els socialistes acabarien legitimant el model laboral de la dictadura, alhora que aprofitaven el moment per estendre la seva influència i ampliar les bases de la UGT.^[3]La Unió General de Trabajadores (UGT) es va beneficiar de la desfeta dels anarcosindicalistes. Només a Catalunya va passar dels 5.800 afiliats al 1923, als 25.000 l’any 1930. La reorganització … Continue reading Per la seva part, la patronal catalana incentivava l’afiliació al Sindicat Lliure, el qual experimentà un fort creixement a Catalunya, arribant a projectar-se a Espanya després de l’acord amb els sindicats catòlics i adquirint un evident tint parafeixista. Amb tot, l’anarcosindicalisme no tindria cabuda en aquest nou model, i la dictadura n’era plenament conscient. 

Els intents de reorganització del moviment anarquista i la fundació de la FAI

A finals de 1925, trobem un destacat intent de reorganització del moviment anarquista català. Aquest va emergir des de l’associacionisme a través de grups com l’excursionista Sol y Vida, que sota un pretext que evitava atraure l’atenció de les autoritats, va aconseguir aplegar a grups anarquistes de Manresa, Sabadell, Terrassa i Barcelona. Malgrat que finalment les autoritats van acabar intervenint, l’experiència va ser capaç de generar el germen per a la celebració d’un Ple regional a Rubí que finalment va ser capaç de constituir el Comitè Regional de Grups Anarquistes de Catalunya. La reorganització havia començat. 

Però sense cap mena de dubte, un dels fets més destacables d’aquest període és la fundació, el juliol de 1927 a la platja del Saler (València), de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Una nova generació de militants de la CNT irromp al moviment, potenciant l’estratègia de l’acció directa i dels actes insurreccionals, tot defensant els postulats més individualistes de la cultura llibertària. La FAI sorgí a partir de la fusió d’Uniâo Anarquista Portuguesa, de la Federación Nacional de Grupos Anarquistas de España, juntament amb la Federación de Grupos Anarquistas de Lengua Española fundada a França per grups d’anarquistes exiliats. El paper de la FAI durant la Dictadura de Primo de Rivera va ser el de dotar al moviment àcrata d’una mínima estructura, capaç d’aglutinar els esforços reorganitzatius que precediren la seva constitució. La seva posició contrària als partits, així com el seu rebuig cap a una UGT titllada de reformista, portaria a la FAI a només aprovar la seva col·laboració amb la CNT, emparant-se en els acords del Congrés de Marsella de 1926, on trobem una atomització de grups anarquistes cada vegada més allunyats del sindicalisme. 

El final de la dictadura

La Dictadura de Miguel Primo de Rivera no va ser capaç de fer front a la greu crisi econòmica generada per les seves polítiques, com tampoc a la inestabilitat motivada per una pèrdua constant de suports. El dictador va presentar la seva dimissió a començaments de 1930, sent substituït per un govern conservador presidit pel general Dámaso Berenguer.

Aquesta darrera etapa suposaria també el final de la monarquia, tancant un cicle polític i iniciant-ne un de nou. La dictadura trontollava davant les pressions dels opositors i el descontentament general. La reinstauració de les garanties constitucionals motivarien a la CNT a retornar a la legalitat, sense deixar de banda el seu compromís d’acabar amb el règim monàrquic. La polèmica signatura del Manifiesto de Inteligencia Republicana per part de Peiró, evidencia l’existència de contactes entre figures rellevants de l’anarcosindicalisme i les forces republicanes i catalanistes que impulsaren l’escrit. Alhora, també calia exigir l’alliberament dels presos polítics aprofitant la debilitat de la dictadura.

La reorganització definitiva dels sindicats es donaria arran del míting de la CNT celebrat al Teatre Nou de Barcelona el 27 d’abril. Va ser la força popular desbordada als carrers, l’encarregada d’aconseguir la legalització de la CNT l’abril de 1930. En paral·lel, Solidaridad Obrera es preparava per reaparèixer des del Ple celebrat el 17 de maig del mateix any. En aquest es va acordar agilitzar les gestions, iniciar una campanya publicitària que repartiria més de 50.000 fulls volants per tota la regió, així com el nomenament de Joan Peiró com a director de l’òrgan de premsa. El Comitè català en funcions assentaria les bases al juliol per a la publicació del primer número de Solidaridad Obrera, el 30 d’agost de 1930. Per la seva banda, la FAI va fer de la revista Tierra y Libertad el seu principal instrument de propaganda. 

Finalment, el Pacte de San Sebastián del 17 d’agost de 1930 va suposar un dels intents més seriosos fins al moment per acabar d’una vegada per totes amb la monarquia. Donat el prominent caràcter polític del pacte, la CNT va abstenir-se de participar directament. Això no va impedir els contactes entre destacades figures de l’anarcosindicalisme amb alguns dels integrants del pacte. Es mantenia la coherència amb els esforços precedents per enderrocar el règim d’Alfons XIII. La CNT es trobava davant l’inici d’un nou cicle.

Per saber-ne més:

ABELLÓ, Teresa. El movimiento obrero en España, siglos XIX y XX. Barcelona: Hipòtesi, 1997. 

BALCELLS, Albert (coord.). Història dels Països Catalans. De 1714 a 1975. Barcelona: EDHASA, 1980.

DIEZ, Xavier. El anarquismo individualista en España (1923-1938). Barcelona: Virus editorial, 2007. 

MADRID, Francisco. La prensa anarquista y anarcosindicalista en España desde la I Internacional hasta el final de la Guerra Civil. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1989. 

OYÓN, José Luis. La quiebra de ciudad popular, espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerras, 1914-1936. Barcelona: Edicions del Serbal, 2008.

VADILLO, Julián. Historia de la CNT. Utopía, pragmatismo y revolución. Madrid: Catarata, 2019.