Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y nación

La política no s’ha de pensar honestament. O, millor dit, des de l’honestedat com a categoria valorativa. Fer-ho és, ras i curt, oferir només una anàlisi superficial, externa; implica la consideració de la política com a màquina on la ciutadania actua només com a engranatge a través d’una tècnica. És la reducció de tot el que és polític a la legalitat, al compliment estricte del codi legal sense preguntar-se, tot plegat, d’on prové aquest i quins són els seus objectius: la seua direcció, el seu camí.

Però, què passa en èpoques, en moments excepcionals com pot ser un colp d’estat, quan l’equilibri i el vincle social es desfà i l’interès particular mira d’esdevenir interès general? Què passa quan la legalitat s’enfonsa en les profunditats dels penya-segats de la política? Sorgeix, brolla naturalment, com l’aigua bullent d’un guèiser, una paraula: legitimitat. Una legitimitat que mira de construir-se honestament: la voluntat clara, fidel, de produir i elevar el cos polític i mantenir-lo amb vida. Com? A través d’una Constitució -que val a dir que va més enllà d’un full legal- que ordena en un context històric interpretat pels actors, que genera un ordre amb intencions polítiques i que es desenvolupa amb un origen i una finalitat. Per tant, la política és la fidelitat a un projecte col·lectiu, el moviment vers un destí, un vehicle que de cap manera té un pilot automàtic sinó que avança amb un clar combustible: la coherència, la voluntat i, per descomptat, el conflicte. És alhora inclusió i exclusió. I la història ha d’estar atenta, presta a l’anàlisi i a la comprensió del fenomen polític en una època, l’actual, en què la despolitització social roman de fonament, de decisió.

Aquestes són algunes de les reflexions que el filòsof, politòleg i polític italià Carlo Galli ha realitzat durant els darrers anys i decennis i que convé recordar en un centenari: el de la dictadura de Primo de Rivera. Un centenari que, paradoxalment, ve carregat del seu antònim: l’oblit. A traure-la del pou fosc de la desmemòria es dedica l’obra d’Alejandro Quiroga, qui ja duu a l’esquena una gran trajectòria investigadora sobre el període de la dictadura i el procés de nacionalització espanyol. Algunes de les obres més destacades i relacionades amb la dictadura són el ja llunyà llibre Los orígenes del nacionalcatolicismo. José Pemartín y la Dictadura de Primo de Rivera (2006) i Haciendo españoles. La nacionalización de las masas en la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) (2008) on ja anticipava algunes de les tesis que desenvolupa amb major profunditat a la seua publicació més recent: Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y nación (2022).

D’antuvi hom ha d’assenyalar l’objectiu clar, transparent, de la biografia: humanitzar i contextualitzar històricament el dictador i la dictadura. Açò consisteix a, per una banda, desmitificar les accions del govern dictatorial i la vida personal de Primo de Rivera, i, per l’altra, eliminar els tòpics que envolten el període, tot seguint el gir biogràfic que s’ha produït recentment a la historiografia i que mira de comprendre millor una època, un període, uns processos i uns fets a través de l’anàlisi de la vida d’un personatge. Heus ací un dels elements cabdals i on l’autor fa lluir totes les seues habilitats: l’obra no se centra en la vida del dictador sinó que és a través d’ella, del pensament, les actuacions i el context que l’envolta, que Quiroga ens ajuda a comprendre un procés de major volada, la dictadura.

I és que vida personal i vida pública, especialment en el cas que ens pertoca, estaven íntimament lligades. Quiroga mira d’eliminar la imatge que el dictador es va fer de si mateix i de construir-se juntament amb els mitjans de comunicació i que encara, en bona mesura, perdura avui a dia en l’opinió pública: la d’un home simpàtic, popular, senzill, femeller. Una representació que nogensmenys oculta la foscor de la seua política, tacada d’assassinats, de persecució política contra comunistes, anarquistes i sindicalistes i per l’exercici del terrorisme d’Estat, en paraules de l’autor. “Naipes, mujeres y botella son el blasón / del marqués de Estella” era la popular rima contemporània sobre el dictador que cita Quiroga, tot descrivint un personatge ludòpata, poc grat a la fidelitat amorosa, que contradiu la il·lusió de presentar-se com a heroi de guerra, com a persona modesta i dirigent popular.

A l’estudi de les cinc primeres dècades de vida del dictador es dedica el primer capítol del llibre. Militar, mediocre estudiant, que va participar en la Tenientada l’any 1895, l’atac que un grup de militars organitzà contra la redacció del periòdic El Resumen, esdeveniment que Quiroga interpreta com el primer element amb què Primo de Rivera se n’adona no només de la manca de càstig sinó que la revolta era premiada. Marcat i impactat pels fets de 1898, ens explica les influències d’algunes idees del regeneracionisme i com, a poc a poc, penetra en l’ambiciosa ment del militar la idea d’esdevenir i d’encarnar el cirurgià de ferro, ço és, aquell que, sense tremolar-li el pols, havia de sanar i curar el cos de la nació espanyola. Açò ho va posar en pràctica durant els períodes en què exercí com a capità general de València i de Catalunya, on aplicà una vertadera política de mà dura, amb assassinats i persecucions extrajudicials per acabar amb el vent dels temps de la revolució.

Heus ací que l’autor introdueix un altre vèrtex fonamental de la seua obra: l’anàlisi de la nació a través del pensament de Primo de Rivera i el procés de nacionalització de les masses amb la dictadura. Quiroga teixeix un gran fil que explica el pensament polític i nacional que desenvolupa Primo de Rivera, ço és, la cosmovisió política amb un origen i un destí. No debades, açò és un element fonamental: habitualment la imatge historiogràfica ha estat la ignorància dels objectius polítics i el sentit de l’actuació primorriverista. Fins i tot col·laboradors i seguidors hereus ideològics del període dictatorial com els membres d’Acción Española (o fins i tot el cap d’Action française des de França, Charles Maurras) criticaren el període dictatorial com a mancat de doctrina ideològica per a explicar el seu fracàs.

Lluny d’una manca d’idees, Quiroga ens explica com Primo de Rivera tenia ben clar que s’havia de fer una nacionalització de les masses, de contagiar-les d’un patriotisme diari a través de la personalitat i el caràcter d’un cabdill, per a lluitar i acabar amb la revolució. Una actuació on l’exèrcit, l’element militar, havia de tindre un paper fonamental: defensar la nació espanyola i protegir l’ordre social, el sistema econòmic, sense mirar de respectar el sistema legal. Un sacrifici en què el rei Alfons XIII participà, com bé palesa Quiroga: té el poder decisiu i deixa actuar els revoltats encapçalats per Primo de Rivera; actua com a àrbitre entre el govern civil i els militars, tot triant els darrers. Amb el triomf del colp no s’enceta, de cap manera, una dictadura provisional: Primo de Rivera volia anar més enllà: crea un govern que no especifica la seua durada ni volia retornar a la constitucionalitat.

Tot seguit, Quiroga desenvolupa alguns dels punts més importants del període, tant del directori militar (1923-1925) com civil (1925-1930). Es duu a terme una immediata militarització de l’Estat a través del Somatén Nacional. A més a més, es controla completament l’opinió pública a través de l’exercici de la censura i el domini de les manifestacions públiques. El govern també se sosté a través de l’exercici de la violència, dirigida a la destrucció dels cacics i a l’eliminació, sovint físicament, d’anarquistes, republicans, liberals, nacionalistes catalans i comunistes. Era l’aplicació veritablement corpòria de la metàfora cirurgiana. Però no només de repressió va viure el règim: comptà amb el suport de diferents grups socials i elaborà una ferramenta ben útil: la propaganda entesa com a instrument instructiu i educador de la població.

I és que Quiroga també fa èmfasi en un dels vèrtexs de la dictadura: l’ús del populisme. Primo de Rivera es presentava com a personatge antipolític, regeneracionista, que fins i tot es va deixar il·luminar pel feixisme de Mussolini a les beceroles del seu exercici de poder. Una il·luminació que com bé afirma Quiroga, va durar ben poc: la creació del partit Unión Patriótica estava formada per un gran ventall de sensibilitats polítiques i el fet de fonamentar-se mitjançant l’actuació dels catòlics socials són dos arguments que, entre altres, impedeixen de definir la dictadura com a feixista. Era una dictadura que aspirava a crear una societat interclassista, corporativa, a través de la nacionalització espanyola amb la ferramenta política d’UP.

Tanmateix, va fracassar: la raó rau, per a Quiroga, en l’escletxa que s’obri entre la dictadura i les seues polítiques corporativistes amb els interessos empresarials i la marginació del catolicisme social. Les reformes fiscals, de caliu populista, van atemorir els privilegiats, qui abandonaren el dictador -qualitativament caminava vers postures semitotalitàries en esborrar les diferències i les fronteres entre esfera pública i privada- a la seua sort. I és que, de fet, en la seua tasca com a salvador de la nació i amb l’objectiu a la mira de nacionalitzar la ciutadania, Primo de Rivera adoptà, segons l’autor, una certa connotació messiànica, una aura carismàtica per a justificar el seu poder i així presentar-se com a cabdill que combrega nacionalment amb la massa.

Quiroja no deixa de banda, finalment, aspectes tan importants com la noció de gènere. Deia George L. Mosse al seu clàssic llibre The Image of Man que la masculinitat esdevé un símbol nacional en els règims feixistes, un principi transcendental que influeix en la vida diària de la societat i que ofereix una lectura determinada, concreta, de la comunitat imaginada nacional. I la dictadura de Primo de Rivera no va ser una excepció en aquesta masculinització de la política: per a Quiroga la noció de nacionalisme i masculinitat durant la dictadura primorriverista estaven íntimament lligats. El règim es proposava de restaurar els codis de gènere tradicionals i de revifar la masculinitat d’una classe mitjana, considerada efeminada, a través de les virtuts militars.

Tot plegat, l’obra d’Alejandro Quiroga és una invitació historiogràfica a continuar amb l’estudi de la personalitat del dictador, de les doctrines difoses i, en general, de tot el període del règim sense el qual no es pot explicar el període immediatament posterior, la Segona República i la dictadura franquista i, per descomptat, el present. I ho és per a repensar, oimés, la relació entre història i memòria. El darrer capítol del llibre està dedicat a la història i a la memòria de la dictadura. Ambdós caminen de la mà; tanmateix es diferencien, com bé palesa Enzo Traverso al seu capítol “Europa i les seues memòries”. La memòria és una construcció de records, individuals i col·lectius, del passat des del present; la història és un discurs crític del passat. Però es nodreix de la primera. I vet ací que la dictadura de Primo de Rivera ha estat abandonada, oblidada, deixada a les interpretacions benvolents amb el règim. Per això és tan important la biografia d’Alejandro Quiroga: per a llançar llenya al foc i reviure l’ànim i l’interés historiogràfic -i, per tant, memorial- de la dictadura. Per a comprendre i repensar la seua política; per albirar històricament el xoc entre legalitat i legitimitat i com la política, i per descomptat la de Primo de Rivera, és decisió i finalitat; per traure-la, tot plegat, de l’abisme de l’amnèsia.