L’exèrcit cartaginès i el seu funcionament
Fins a temps moderns s’ha considerat que el model d’exèrcit de Cartago era fonamentalment de tipus mercenari i que els habitants de la ciutat de Cartago no desitjaven fer la guerra i preferien pagar a mercenaris perquè lluitessin per a ells. Recentment s’ha demostrat que aquesta afirmació no és certa, ja que si bé van utilitzar tropes mercenàries de diferents indrets, durant segles la base del seu exèrcit va ser de tipus ciutadà, molt similar a la falange grega. Aquestes tropes consideraven lluitar en defensa de la seva ciutat com un fet de prestigi i en el cas de ser derrotats és probable que s’haguessin d’exiliar, cosa que té una gran similitud amb el model grec.
El seu sistema de combat es basava en la falange, que tenia un model de lluita de combat tancat, basat en la infanteria pesada, on es buscava un combat de proximitat i armes com les fletxes i altres utensilis per llançar a l’enemic tenien un lloc molt secundari en el camp de batalla; de la mateixa manera, la cavalleria i les tropes lleugeres no eren considerades fonamentals pels comandants cartaginesos. No obstant això, alguns autors plantegen que en època de la Primera Guerra Púnica la falange cartaginesa ja no lluitava en territoris de fora d’Àfrica i que simplement es dedicaven a funcions de comandament. Tenim constància que els comandaments superiors de l’exèrcit cartaginès eren d’origen ciutadà de la mateixa urbs de Cartago, però els oficials subalterns eren de la mateixa nacionalitat que les seves tropes.
A nivell armamentístic trobem que els carros de guerra havien estat substituïts ja durant els inicis del segle III a.C pels famosos elefants portats d’Àsia i del mateix nord d’Àfrica. A partir d’aquesta etapa podem diferenciar entre tres models de soldats incorporats al nou exèrcit: en primer lloc, els súbdits de Cartago, obligats a portar contingents de libis o turdetans –per exemple-; en segon lloc, cossos militars aportats per aliats de Cartago, generalment en situació de certa dependència o inferioritat (unitats númides i alguns pobles peninsulars, juntament amb gals i lígurs). Finalment, veritables mercenaris contractats a sou, com ara contingents d’habitants de la Campània, balears i celtibers. Cal tenir en compte que, molt ocasionalment, es va contractar individus excepcionals com ara generals de primeríssima qualitat com l’espartà Xàntip.
El moment de major auge dels exèrcits de Cartago a la Península Ibèrica es produeix just abans d’iniciar-se la Segona Guerra Púnica. Coneixem els detalls de les tropes que van romandre al sud peninsular gràcies al bronze del cap Lacini, ja que conté les disposicions militars d’Anníbal per assegurar la defensa d’Ibèria mentre ell està lluitant a Itàlia contra els romans. Les seves ordres són perfectament versemblants i típiques d’un gran exèrcit cartaginès de l’època amb un clar principi: les tropes peninsulars havien de defensar Àfrica i les africanes i de Ligúria havien de romandre a la Península Ibèrica. Anníbal s’emportaria amb ell únicament als millors. L’exèrcit que es quedava a defensar Ibèria estaria sota el comandament del seu germà Asdrúbal, considerat Primer General de l’exèrcit; els seus segons al comandament eren Hannó, com a lloctinent d’Asdrúbal, i Himilcó, com a almirall de la flota cartaginesa.
L’esquadra naval amb la qual afirmava comptar Anníbal disposava de 50 quinquerrems i cinc trirrems, però les fonts ens diuen que en total només tenien 32 quinquerrems operatives, juntament amb les trirrems ja citades. Cal dir que la qualitat d’aquesta flota era molt minsa i aquest fet va quedar demostrat a la batalla de l’Ebre del 217 a.C, on perdé un bon nombre de recursos.
Pel que fa a la cavalleria, la majoria era mercenària i aglutinava un gran nombre d’ètnies diferents. A Ibèria, la cavalleria estava composta per 450 soldats d’origen africà (libiofenices) i libis, 300 ilergets i 1.800 númides. En total es formava un cos de 2.550 homes aproximadament. Pel que fa als ilergets podem dir que constituïen un tipus de cavalleria pesada que també realitzava feines de transport de tropes dins el propi combat. Les seves armes principals eren les javelines de ferro, l’escut i l’espasa.
Els númides eren fonamentals a l’hora de desenvolupar l’estratègia militar cartaginesa i van guanyar molta importància dins l’exèrcit gràcies a les reformes militars d’Amílcar Barca. Són considerats com a cavalleria lleugera i la seva lleialtat serà molt canviant al llarg de la Segona Guerra Púnica. Pel que fa a la infanteria, trobem que el conjunt de tropes de línia de l’exèrcit que defensa Ibèria està format per uns 12.000 soldats africans i 300 lígurs contractats com a mercenaris professionals.
Pel que fa a les tropes auxiliars, trobem 500 unitats de foners balears contractats amb la funció d’esdevenir tiradors selectes contra punts concrets de les tropes enemigues. També tenim constància d’una reserva de 21 elefants de petita mesura portats de la zona del nord d’Àfrica.
L’anàlisi d’aquestes dades ens permet afirmar que l’exèrcit cartaginès que s’encarregava de dominar Ibèria i assegurar la seva lleialtat envers Cartago és aproximadament de 14.550 homes, més les tropes que dominen les ciutats i amb una poderosa cavalleria. Tot i la quantitat de recursos i forces que hem anomenat, cal dir que quan va arribar l’hora de defensar Ibèria de les legions romanes es va veure que eren totalment incapaços de fer front amb efectivitat als atacs romans. De fet, les desfetes cartagineses contra Cneu Escipió a la ciutat de Cissa van provocar que aquest exèrcit quedés notablement debilitat i que el Senat cartaginès hagués d’enviar recursos per fer front al poder de Roma (no obstant, l’ajuda vinguda d’Àfrica va ser molt minsa i es van haver d’utilitzar sistemes de reclutament massiu d’ibers). Asdrúbal va posar en marxa tots els mitjans possibles per reforçar el sistema defensiu cartaginès a Ibèria de quatre maneres diferents. En primer lloc va fer ús de reclutes regulars mercenaris de la península i d’altres territoris sota control de Cartago; en segon lloc va fer incorporacions massives de pobles indígenes aliats o sotmesos a l’exèrcit cartaginès. També es van incorporar tropes autònomes de defensa a les ciutats púniques i en darrer lloc es van integrar nous exèrcits i naus enviades oficialment per Cartago.
L’exèrcit d’Anníbal, un cas particular
Cal dir que el model d’exèrcit cartaginès no va ser sempre uniforme i particularment va variar molt durant l’etapa en la qual Anníbal Barca va controlar el seu exèrcit particular per sotmetre a Roma. El nou model d’exèrcit que va promoure va abandonar la falange cartaginesa impulsada pel seu pare per adoptar una estructura menor d’agrupament d’unitats que tenia semblances amb el manípul romà. No obstant, si bé el seu armament i estructura en unitats no era de tipus hel·lenístic, les seves tàctiques encara conservaven el model d’origen grec. A més, si bé els ibers no van ser tropes especialment lleials als generals cartaginesos que van romandre a Ibèria, sí que van ser extremadament fidels a Anníbal i molts d’ells van formar part de l’última línia d’infanteria que va resistir amb el seu general a la batalla de Zama, la batalla que donaria fi a la Segona Guerra Púnica.
El reclutament de mercenaris ibers per a Cartago
Els mercenaris ibers van ser una base molt important per als exèrcits de Cartago, si bé són majoritàriament coneguts per la seva marxa cap a Itàlia amb l’exèrcit d’Anníbal la seva presència dins els exèrcits de Cartago ja era documentada des de diversos segles abans, quan a la batalla d’Himera del 480 a.C van ser fonamentals per ajudar als combatents púnics en la seva lluita contra els grecs. Això ens permet afirmar que els reclutaments començarien a tenir lloc cap al segle V a.C i amb el motiu de les guerres greco-púniques que s’estaven desenvolupant a l’illa de Sicília. Les fonts ens informen que a partir del 480 a.C els reclutes ibers van tenir cada cop més presència en els contingents cartaginesos i es fa esment al fet que durant la destrucció de la població siciliana de Seliunte els contingents ibers van tenir una importància gens menyspreable.
En finalitzar les campanyes sicilianes no hi ha notícies de nous reclutaments de tropes ibers fins al 397 a.C i no tornen a incrementar-se de forma significativa fins als conflictes a Sicília contra Timoleó l’any 374 a.C. No obstant, aquesta contractació de mercenaris ibers durant les guerres greco-púniques no serà ni molt menys tan decisiu com el que es produirà durant la Primera i la Segona Guerra Púnica.
El veritable procés d’allistament massiu de tropes ibèriques només es produirà a partir de l’arribada dels cartaginesos a la Península Ibèrica. Aquest procés de reclutament permet veure el creixent poder polític que adquiriran els cartaginesos amb l’arribada al sud peninsular, atrets pels seus recursos econòmics. El poder i la influència sobre territori iber per part de Cartago començaran a fer-se notar de forma important a partir del segle IV a.C., i tindran lloc gràcies a l’hegemonia mercantil que exerceixen els cartaginesos sobre les poblacions ibèriques ja sigui per les delegacions diplomàtiques i comercials com per les accions militars i de coacció sobre la població local. D’aquesta manera s’assegurava el control dels recursos del sud de la península fins hi tot abans de l’arribada dels bàrquides a la península, per tant hem d’entendre que també tindrien una major capacitat de reclutar ibers.
Els territoris controlats de forma més eficaç pels cartaginesos a Ibèria s’estenien entre la desembocadura del Guadiana, passant per Sierra Morena i arribant al rerepaís pel Guadiana i el Tajo fins a acabar connectant amb el riu Ebre. En aquest territori els principals pobles que van quedar sota la seva esfera d’influència van ser els turdetans i els bastetans. Gràcies a aquest major control sobre el territori, les tropes d’Ibèria tindran un pes significatiu a les campanyes sobre territori enemic, com ara a la Segona Guerra Púnica. Si bé podem veure com en aquest moment hi ha un major nombre de reclutaments, aquest procés de lleva de la població ibèrica augmenta exponencialment en el moment en què els bàrquides fan de la Península Ibèrica el seu bastió principal per enriquir-se i augmentar els exèrcits de Cartago.
No obstant, la veritable arribada dels cartaginesos a Ibèria i, per tant, els inicis de la major etapa de reclutament es van produir després de la pau de Lutaci. A causa de l’entrega de Sicília i la posterior pèrdua de Còrsega i Sardenya a mans de Roma, juntament amb les compensacions de guerra a pagar als romans, els cartaginesos van decidir endinsar-se en una campanya per dominar el sud de la Península Ibèrica, extremadament rica per les seves mines de plata.
Per portar endavant aquesta política de dominació i d’enrolament de tropes mercenàries utilitzarien sistemes coercitius: utilitzar presoners de guerra ibers a l’exèrcit i promoure casaments dels caps militars cartaginesos amb princeses ibers per guanyar-se el favor de les poblacions locals. Podem veure una mostra d’aquest sistema coercitiu en el moment en que Anníbal fa un intercanvi de tropes africanes amb ibèriques per assegurar la defensa d’Hispània mentre ell marxa a Itàlia. Cal dir que a partir de l’any 209 a.C la major part dels exèrcits cartaginesos que encara operaven a Hispània estaven formats en gran part per tropes ibèriques i pràcticament no hi havia africans d’origen cartaginès enquadrats en aquests exèrcits a causa de les reticències del Senat cartaginès a reduir el nombre d’efectius que defensaven Cartago. Aquest procés de reclutament massiu va ser especialment important després de la batalla d’Ilipa al 206 a.C, en la qual l’exèrcit romà comandat per Publi Corneli Escipió es va fer amb la victòria. No obstant, aquestes tropes reclutades de forma sobtada no van romandre lleials a Cartago i es va produir la conquesta final de la Península Ibérica pels romans poc temps després.
Sabem que entre bona part dels pobles del sud de la Península Ibèrica es va aportar un notable nombre de mercenaris per als exèrcits de Cartago, però tenim informacions que aquests soldats van tenir una lleialtat molt dubtosa respecte als seus comandants i que el seu compromís en el camp de batalla estava directament vinculat amb les perspectives de victòria i del destí conjunt de la guerra. En molts casos, els mercenaris ibers no es reclutaven de forma individual, sinó que se seguia un patró de contractació de grans grups enviant grans quantitats de diners a determinades poblacions. Durant la seva estada a Ibèria, els cartaginesos van desenvolupar sistemes eficients per aconseguir mercenaris, principalment treballar amb les poblacions d’Ibèria amb un cos de comissaris de reclutament que eren enviats per tot el territori a la recerca de soldats i d’oficials professionals. De fet, Magó Barca va desenvolupar aquesta tasca al més alt nivell per bona part de la Península Ibèrica durant gran part de la Segona Guerra Púnica.
Tot i les lleves en massa de població ibèrica, l’actitud despòtica dels generals cartaginesos i la poca habilitat dels africans per fer-se respectar per les tropes peninsulars van provocar que molts pobles ibers es passessin al bàndol romà i que la posició de Cartago a Ibèria fos totalment insostenible des del 206 a.C, moment en què es produeix la batalla d’Ilipa.
Els pobles ibers i la guerra
Els pobles ibers, considerats pels romans com a pobles bàrbars de la Mediterrània, van tenir un potencial militar molt important i van ser reclutats com a mercenaris tant per l’exèrcit cartaginès com pel romà. No obstant el seu model de fer la guerra era molt peculiar i la seva lleialtat estava molt lligada al seu cap militar per un jurament ritual o per clientelisme. A més, el seu sistema de fer la guerra era molt particular; en paraules del propi historiador Fernando Quesada Sanz podem dir que utilitzen el “warband”, una milícia temporal formada per guerrers ben preparats que porten el lideratge del grup que són acompanyats per altres amb una preparació més minsa i pobrament armats. A l’hora d’entrar directament en combat, els ibers actuaven d’una manera molt específica. Es basaven en la infanteria de doble ús –de línia o lleugera- que combatia en formacions molt tancades i denses que generalment acabava adoptant una forma de cunya i basava la seva efectivitat en un atac inicial molt violent. No obstant, hi havia una notable carència de disciplina i per tant era molt difícil que es recuperés d’un contraatac efectiu o del desordre de la batalla. També tenien contingents de cavalleria que després de carregar contra l’enemic descavalcaven i s’enfrontaven amb la infanteria enemiga juntament amb altres tropes d’infanteria molt lleugera que lluitaven contra els seus enemics amb un ordre de batalla obert mitjançant l’ús de javelines.
No obstant això, cal dir que aquest model de funcionament de les tropes d’origen iber va començar a predominar a partir del segle IV a.C, quan les relacions amb altres indrets del Mediterrani, especialment amb els púnics, els va permetre d’adoptar una nova concepció militar, cada cop més propera al sistema d’exèrcits estables amb una doctrina militar i una forma específica d’operar al camp de batalla. Durant el segle IV a.C els guerrers ibers adquiriran una gran fama per tot el món Mediterrani a causa del seu valor i capacitat combativa en diversos fronts.
A més, durant aquests conflictes van ser capaços d’adaptar les tàctiques de combat en formació tancada, un model de lluita propi dels exèrcits més desenvolupats del moment. Aquesta afirmació ens permet deixar de banda l’antiga concepció que afirma que les tropes ibèriques eren molt individualistes i no sabien lluitar en formació ni seguir les ordres dels oficials en el propi camp de batalla. A més, el conjunt d’ensenyes militars i determinats símbols representats en els escuts dels ibers ens mostra l’elevat nivell d’organització militar interna de la qual disposaven per tal de tenir un bon nivell de coordinació en les batalles, i que tenien prou coneixements bèl·lics per organitzar-se en unitats molt cohesionades. En el moment en què les tropes estaven immerses en la batalla s’utilitzaven instruments i senyals lumínics per indicar els moviments que havien de seguir els soldats durant el combat.
El conjunt de les tropes iberes estaven estructurades seguint subdivisions d’infanteria, infanteria muntada i cavalleria. Fins i tot, pel que fa a la infanteria, podem dir que hi havia una divisió entre infanteria pesada i lleugera. Aquest domini de les diferents formacions de combat va portar a Anníbal a confiar a les tropes ibers mantenir el cos central de l’exèrcit que va enfrontar-se als romans a la batalla de Cannas (216 a.C). Això no obstant, la forma de dirigir la guerra d’Anníbal i els seus desitjos de guanyar per al seu favor els pobles itàlics per acabar amb Roma i amb el model que l’havia sustentada, donarien pas a mantenir les tropes en constants batalles per tota la Campània i això acabaria generant una gran frustració per a les seves tropes. De fet, Titus Livi ens recorda com el comandant Maharbal, després de la batalla de Cannas, va dir-li a Anníbal: “Els deus no han concedit al mateix home totes les seves virtuts. Saps vèncer, Anníbal, però no saps aprofitar-te de la victòria.
No obstant això, la qualitat de les tropes iberes era equiparada pels seus oficials en cap, ja que la mobilització i el comandament de cossos d’exèrcit d’entre 7.500 i 30.000 homes requeria un gran coneixement sobre el desenvolupament d’estratègies militars, de control de les rutes de subministrament i un lideratge prou fort com per mantenir cohesionats a cossos de tropes diferenciades.
Conclusions
Si bé els exèrcits de Cartago sempre s’havien vinculat amb les forces mercenàries i en la poca motivació dels ciutadans de participar en els conflictes per defensar la seva “Polis” cartaginesa, ara es pot afirmar amb tota seguretat que durant els segles VI, V i IV a.C, el gruix de les tropes de Cartago eren ciutadans de la pròpia capital i seguien un model de combat basat en la falange hel·lenística. No obstant això, hem de reconèixer que aquest model decau durant el segle IV i ja al segle III a.C els ciutadans cartaginesos no emprenen accions militars fora de territori africà, exceptuant que els més grans generals dels exèrcits de Cartago sí que lideren les expedicions a territoris exteriors, com ara a Ibèria. Serà en aquest moment quan es produeixi un gran auge dels reclutaments de mercenaris.
Amb l’arribada d’Amílcar Barca al sud de la Península Ibèrica podem veure com els exèrcits de Cartago augmentaran notablement les seves files gràcies a l’ús de mercenaris dels diferents pobles que habiten la meitat sud d’Hispània. El reclutament d’ibers no sempre estarà vinculat amb grans pagaments de diners a poblacions indígenes, sinó que en molts casos les poblacions ibèriques seran envaïdes militarment i s’agafaran ostatges per assegurar la fidelitat d’aquells pobles a la causa cartaginesa contra Roma.
Pel que fa als propis exèrcits cartaginesos a Ibèria, podem dir que el seu moment de major esplendor es va produir al 219 a.C, moments abans que Anníbal ataqués Sagunt i s’iniciés la Segona Guerra Púnica. Va ser en aquest moment quan Cartago va controlar un major nombre de tropes a Ibèria, uns 14.450 soldats en total sense contar l’exèrcit d’Anníbal que anava cap a Itàlia. Si bé en aquests moments les tropes iberes van resultar decisives a l’hora de constituir els exèrcits, encara van tenir un major pes després de la desfeta de Cissa, quan els exèrcits de Cartago van estar a punt de ser derrotats i es van dur a terme lleves massives. En aquest moment els ibers van fluctuar entre els exèrcits romans i púnics per finalment acabar vinculats majoritàriament a Roma, ja que estaven segurs que seria la guanyadora de la guerra.
Puc afirmar que si bé els exèrcits de Cartago a Hispània gaudien d’un gran poder militar i eren capaços d’enfrontar a les legions romanes, en cap moment haurien pogut guanyar en els camps de batalla si no hagués estat pels contingents de milers d’ibers i celtibers que van donar un suport decisiu a les batalles contra els enemics romans. Els pobles del sud de la península dominaven i coneixien amb certa profunditat les tàctiques militars fonamentals per triomfar en les batalles contra exèrcits com els de Cartago i Roma i van esdevenir uns soldats fonamentals per ambdós bàndols.
