Fotogradia de portada: Manifestació durant la Setmana Tràgica a favor dels nombrosos presoners (1909). Font: Wikimedia Commons – Autor desconegut
La Dictadura de Miquel Primo de Rivera va ser un règim autoritari que va governar Espanya entre el 1923 i el 1930. Aquest règim es va establir després d’un cop d’estat dut a terme per Primo de Rivera amb el suport del rei Alfons XIII. Durant el seu mandat, el dictador va establir un sistema polític on es limitaven les llibertats i es reprimien les activitats polítiques de l’oposició.
El règim de Primo de Rivera es va caracteritzar per la centralització del poder en mans del govern i la supressió de les llibertats civils. Es van dissoldre els partits polítics i limitar la llibertat de premsa, a més es van establir mesures per controlar l’activitat sindical i laboral. Altrament, es va promoure una política econòmica que afavoria els interessos dels grans terratinents i empresaris, cosa que va generar un descontent social generalitzat.
Antecedents: del “desastre del 98” als anys vint
Durant les darreres dècades del segle XIX l’imperi colonial espanyol tocava fi. Després de la guerra hispanocubana va perdre tota la sobirania sobre Cuba i Puerto Rico. A més, el govern espanyol cedia als Estats Units la sobirania de l’arxipèlag filipí i Guam. Tot això, suposà un inici del segle XX marcat per un procés de “reflexió interior”. El país havia passat en un lapse molt petit de temps, d’Imperi a Nació i fou necessari un procés regeneracionista, amb un creixent interès per Àfrica i un renovat interès per l’europeïtzació del país.
Així doncs, Espanya començava la seva expansió per Àfrica que va coincidir amb una època de tensió entre els blocs d’aliances i confrontació imperialista a nivell europeu. El 1907 es va produir una entrevista a Cartagena, entre Alfons XIII (rei d’Espanya) i Eduard VII (rei d’Anglaterra), que va donar com a resultat una Declaració. En aquesta Espanya veia confirmada la seva personalitat com a potència mediterrània, la seva política equilibradora entre francesos i britànics, i la garantia que necessitava per iniciar la penetració pacífica dins del Marroc, la qual defensaven, Antoni Maura, Fernando León y Castillo o Manuel García Prieto. No obstant això, va fracassar el 1909, quan els successos de Melilla van provocar que del marroquisme regeneracionista i pacífic es passés al militarista. La mobilització primer i la posterior cridada a files dels reservistes, van desencadenar els esdeveniments de la “Setmana Tràgica”. En aquest context, l’afusellament de Ferrer Guàrdia va provocar una de les campanyes antiespanyoles més intenses del segle XX. Pressions internacionals van conduir al govern espanyol a acceptar nous retalls a la seva zona d’influència al Marroc. El 27 de novembre de 1912 es firmava el Conveni hispà-francès pel qual Espanya creava el protectorat al Marroc, obria el camí a la negociació sobre l´Estatut de Tànger i donava pas a una important presència militar, que desenvoluparia entre l´oficialitat, tant una mentalitat com una forma d’actuar que van configurar l´anomenat exèrcit africanista.
El debat sobre l’europeïtzació s’obrí amb intensitat. La primera generació d’intel·lectuals que van reflexionar sobre les relacions entre Espanya i Europa foren els de la generació del 98. El relleu ho va agafar una nova generació, la del 1914 amb Ortega y Gasset a l’avantguarda i al costat de Manuel Azaña, Américo Castro i Gregorio Marañón, entre d’altres.
Pel que fa a la Primera Guerra Mundial, el govern de Dato va fer una declaració pública el 7 d’agost de 1914 on manifestava la neutralitat espanyola. Entre els motius que hi va haver perquè Espanya prengués aquesta decisió podríem destacar, per una banda, la divisió de l’opinió pública i els partits polítics, i per altra, la convicció estesa de què la guerra en res afectava Espanya. A més, no existien tampoc acords concrets que obliguessin a la intervenció ni cap de les potències bel·ligerants va pressionar el suficient en aquest sentit.
El conflicte bèl·lic va provocar una crescuda de l’economia, ja que es va produir molta demanda de productes per part dels bel·ligerants. Les exportacions es van incrementar un 20%. Van augmentar les produccions mineres i industrials, els bancs van elevar els seus beneficis, les reserves d’or del Banc d’Espanya van passar dels 567 milions de pessetes l’any 1914 a 2.233 milions el 1918. Tot i això, aquest boom econòmic només va beneficiar a sectors molt concrets de la població, mentre que la majoria es va veure afectada negativament per la pujada dels preus, l’especulació i la reducció de la seva capacitat adquisitiva.
Amb l’evolució del capitalisme espanyol, dues esquerdes s’anaven obrint. Una en el bloc social dominant, la burgesia capitalista i terratinent, i una altra en el grup social hegemònic, posseïdor real del poder polític. La primera esquerda era antiga. Es va començar a produir amb el desenvolupament dels sectors que estaven en auge, principalment la burgesia industrial del nord d’Espanya i de Catalunya. Mentre la burgesia asturiana i basca, aconseguien incorporar-se al grup hegemònic, la burgesia catalana es mantenia marginada políticament. La batalla que quedà lliure per accedir al poder és la pròpia història de la Lliga Regionalista. En els darrers anys, protagonitzada per Francesc Cambó i Batlle, la seva estratègia va consistir a exigir una democratització del sistema de representació (Assemblea de Parlamentaris de 1917). Les concessions aconseguides, Mancomunitat (1914), protecció aranzelària, van resultar d’una coincidència d’interessos i no van suposar la concessió d’una parcel·la de poder. La negociació de nous tractats comercials amb diversos països europeus duta pel ministre d’Estat, Santiago Alba, i la possibilitat de rebaixar algunes partides de l’Aranzel (Llei d’Autoritzacions de 22 d’abril de 1922) van augmentar la desconfiança cap als governs.
Les mateixes concessions en la política econòmica, favorables als sectors més avançats, és a dir, la protecció a la indústria nacional, van obrir una altra fissura dins del bloc hegemònic. Aquest estava representat en el Poder pels grups turnants autodenominats lliberals i conservadors. Entre ells l´oposició no descansava en diferències d’ordre social o de nivell econòmic, sinó principalment sobre oposicions ideològiques relatives a les relacions entre l’Església i l’Estat o al grau d’intervenció d’aquest en qüestions socials, educatives i econòmiques.
Al mateix temps es van produir protestes de grups amenaçats o enfrontats amb l’evolució del capitalisme. Fou la dels assalariats per la millora de les seves condicions de vida i treball, i amb la idea de canviar tot el sistema social. Va ser la dels artesans, empleats i funcionaris per mantenir el seu nivell de vida o la seva feina, i més encara, el seu estatut social. Per la seva banda, la dels camperols que foren condemnats a curt o llarg termini a l’èxode cap a la ciutat.
El desenvolupament de les organitzacions obreres va anar acompanyat d’una combativitat que havia aconseguit èxits notables. El conjunt de la legislació social, la limitació de la jornada laboral a vuit hores i les diverses assegurances obligatòries, van suposar un esforç financer per les empreses, que aquestes van compensar amb millores de productivitat. Però no totes les empreses es van poder adaptar a la situació i les més amenaçades aportaren a la lluita de classes el seu caràcter més violent i reaccionari: pistolerisme de la Federación Patronal, d’organitzacions de “defensa social” o “ciutadana”. Fora de comarques de monocultiu amb obrers estacionals, el petit agricultor, ferit per la usura, o d’arrendaments massa curts, fou incapaç de finançar una millora de la seva productivitat, es va desentendre d’una política on dominava el sistema caciquil. El seu absentisme electoral, confortat en part per l’actitud antiparlamentària d’organitzacions com la Confederación Nacional Católica Agrária, fou paradoxalment la primera i millor expressió de la seva consciència política. Aquestes tensions implicaren una crítica al sistema de representació i de la política portada a terme pel bloc en el poder, i per tant, acabaren en la demanda de democràcia (catalanistes, republicans –reformistes o radicals-, socialistes) o en l’aspiració d’un règim autoritari que s´imposi a la vegada a les masses proletàries i a un sistema polític avorrit.
Amb el govern lliberal de García Prieto de 7 de desembre de 1922 altres tensions contribuiran a aguditzar les anteriors. A més, s’implicaria un grup social dotat efectivament d’una capacitat d’acció directa sobre les institucions polítiques: l´Exèrcit.
De les tensions al cop d’estat
Segons l´historiador Javier Tussell, es pot interpretar en una primera anàlisi que Espanya estava abocada a una revolució imminent com a conseqüència del moviment obrer revolucionari, en una versió específica, la de l’anarquisme o anarcosindicalisme. No obstant això, continua l’historiador, això seria una afirmació tremendament exagerada. Per poc que s´examini l´activitat del moviment obrer es confirma la inexistència d’aquest perill. La geografia de la violència mostrava un espai reduït. L’anomenat trienni bolxevic ja havia desaparegut d’Andalusia i fins i tot també la violència pareixia erradicada al País Basc. Només quedava Catalunya, de la que es podia dir que havia presenciat el suïcidi dels sindicats a mans d’una minoria de pistolers. Això provocava una permanent inquietud a les classes mitjanes i altes per la debilitat del poder civil, la seva ineficàcia i la seva actuació intermitent.
En primer lloc cal remarcar, que si bé la Dictadura del general Miguel Primo de Rivera és coincident en el temps amb l´aparició d’altres règims autoritaris a Europa, les seves causes estan relacionades amb qüestions pròpies de la política espanyola del moment. Principalment va haver de veure amb la descomposició d’un sistema polític que ja havia quedat ferit greument amb la crisi de 1917, amb els grups dinàstics dividits en diverses “famílies” polítiques. Entre els anys 1917 i 1922, es van formar 14 governs que no van tenir gens d’estabilitat. El 29 d’abril, a les eleccions legislatives, el govern amb pràctiques caciquils i amb una aplicació massiva de l’article 29 de la Constitució de 1876 va privar al 35% de l’electorat al seu dret al sufragi.
Aquest buit polític, creat per la descomposició dels partits dinàstics, tampoc trobava una alternativa fora del sistema, perquè els grups antimonàrquics (republicans i socialistes) no passaven el 1923 pels seus millors moments. Per exemple, el PSOE tenia el nombre més baix de diputats de tots els partits socialistes europeus de l’època.
L’altre problema greu del moment era l’anomenada “qüestió marroquina”, molt agreujada pel desastre d’Annual. El deteriorament de les relacions entre els caps militars i el govern va empitjorar per la falta de criteris d’aquest respecte a la política a seguir en el nord d’Àfrica, ja que per un lloc es decidia la permanència de les tropes a la zona, i per altre s’evitava qualsevol nova iniciativa per mor de la impopularitat que pogués tenir, malgrat que des del punt de vista militar era imprescindible per la insubmissió que oferien els rifenys. El problema de l’exèrcit ja venia des de més endarrere. Els oficials havien vist com disminuïa el seu poder adquisitiu a conseqüència de la pujada dels preus. També existien moltes rivalitats entre ells, entre d’altres coses, a conseqüència de l’assumpte del Marroc. Els que servien allà es podien beneficiar d’ascensos ràpids per mèrits de guerra; aquest era el cas dels oficials d’infanteria i cavalleria. En canvi, els que servien en artilleria només ascendien per antiguitat i es veien reduïts a dur una existència mediocre en els quarters.
El segon motiu de insatisfacció amb el Govern venia provocat per l’actuació de Santiago Alba en el rescat dels presoners espanyols. A aquesta activitat els militars la van trobar desconsiderada cap al seu honor, no només per haver estat marginats en la negociació i haver-se pagat un rescat, sinó també per haver hagut d’alliberar els presos rifenys.
Va ser en aquest context on cal situar l’enfrontament del general Severiano Martínez Anido, acabat d’anomenar comandant militar de Melilla, el juny de 1923, amb l´alt comissari civil, en aconsellar de nou la presa d’Alhucemas, per assegurar les posicions espanyoles. El refús del Govern als seus plans va provocar la seva dimissió i la realització d’unes indignades declaracions en contra de la “classe política”, que va venir encara a crispar més la situació.
Finalment, el tercer gran problema que tenia el país era l’ordre públic, especialment a Barcelona, on el terrorisme vinculat als grups del sindicat anarcosindicalista (CNT) i l´executat pels anomenats “sindicats lliures” (amprats per la patronal) havien convertit la capital catalana en un vertader camp de batalla amb un clar increment dels incidents en els primers mesos de 1923. A Catalunya, després de llargs períodes en què el governador civil i el cap de la policia eren militars, imposats pel capità general o pels governs conservadors i amb aplaudiment de la burgesia catalana aterrida per l’acció sindical, s’arribà a “civilitzar” el govern civil de Barcelona. Però hi havia moltes lluites internes entre el governador civil, Barber, i el capità general, Miguel Primo de Rivera, es multiplicaven.
Una altra gran inquietud agitava el catalanisme conservador de la Lliga Regionalista. Des de l´estiu de 1922 es va escindir la seva ala més radical i democràtica, fundant Acció Catalana, l’activisme de la qual representava una perillosa competència pel tradicional monopoli de la Lliga. Aquesta escissió va permetre a la Lliga presentar-se com a defensora de l´ordre i escapar així de l´anticatalanisme visceral dels alts comandaments militars espanyols.
Segons l’opinió de Tuñón de Lara, amb raó va escriure Cambó que l’ambient català va propiciar que Primo de Rivera, capità general de Catalunya, acceptés encapçalar el moviment sediciós. Allà es sumaven les oposicions dels industrials a la política social de conciliació i a la política econòmica i tributària dels albistes, la inquietud del cos militar desposseït del seu paper repressiu en la defensa de l’ordre públic, i a la llarga, tal vegada, del seu prestigi per la seva incapacitat al Marroc. Sense parlar, segueix Tuñón de Lara, del sentiment dels uns i dels altres de què a la nova societat dels anys vint anaven enderrocant-se certs “valors” tradicionals com la religió, la disciplina social, l’honor militar i la jerarquia.
Els atemptats socials, que superaven el centenar a l’any, entre 1919 i 1922, van pujar a més de 800, de gener a setembre de 1923. En aquest ambient, l’opinió pública començava a tenir la sensació de que no hi havia cap esperança de solució pels mitjans legals, especialment després de les reiterades substitucions entre les autoritats del Govern encarregades de fer front al problema.
El pronunciament
No es tenen dades documentades de la confabulació del cop d’estat. Però l’actitud dels darrers anys i especialment de les hores anteriors al pronunciament d’Alfons XIII el responsabilitzen directament en l’èxit del general al mateix temps que modifiquen a favor seu l’equilibri intern dels poders de la dictadura. Segons diferents autors, el maig de 1921, el monarca ja havia proclamat la seva intenció de solucionar els problemes de la nació, “amb la Constitució o sense ella”.
Ara bé, les primeres evidències de la conspiració militar es donaven a mitjans de juny de 1923 i després de diversos incidents en diferents províncies espanyoles la matinada del 12 de setembre s’inicià des de Saragossa el cop d’estat. La nit del 12 al 13, Primo de Rivera s´apoderà de la ciutat de Barcelona proclamant l’estat de guerra i ocupant els llocs estratègics (telèfons i telègrafs). El 13 publicà el Manifest en els diaris barcelonins. Aquest document, dirigit “al país i a l’exèrcit”´, proclamava la constitució d’un directori inspector militar a Madrid i enumerava els greus problemes a resoldre; terrorisme, propaganda comunista, impietat agitació separatista inflació, desordre financer, immoralitat política, el problema del Marroc.
En el Real Decret del 15 de setembre Miguel Primo de Rivera era nomenat president del directori militar per sobre de la sobirania d’Alfons XIII. Així, va suspendre la constitució, i va dissoldre el Congrés i el Senat, a banda de les diputacions provincials i els consells municipals.
Per acabar, cal especificar que al transcurs dels anys s’ha creat un debat obert entre molts d’historiadors sobre la responsabilitat que va tenir el mateix rei en el desenvolupament dels fets i en la violació de la legalitat constitucional que representava el cop dels militars. Tampoc, en un principi es pensava que la dictadura seria llarga, perquè entre d’altres coses, Primo de Rivera, mantenia que el seu objectiu era simplement restaurar la llei i l’ordre, extirpar la corrupció del règim polític, trobar una bona solució a la problemàtica amb el Marroc i després cedir el poder a un nou govern.
Per saber-ne més:
LYNCH, J. Historia de España, (El Fin de la Monarquía).Vol.18. Madrid. Ed. Crítica. 2007.
MARTÍNEZ RODA, F. Historia del Mundo Contemporáneo, de la revolución a la globalización. València. Ed.Tirant lo Blanch. 2008.
PRIMO DE RIVERA, R. Los Primo de Rivera, Historia de una familia. Madrid. Ed. La esfera de los libros. 2003.
QUIROGA, A. Miguel Primo de Rivera. Dictadura, Populismo y Nación. Barcelona. Ed. Crítica. 2022.
TUÑÓN DE LARA, M.Historia de España. La crisis del Estado. (1923-1939). Vol.9. Barcelona. Ed.Labor. 1986.
GIL PECHARROMÁN, J., (2005, agost). “El Pacto de San Sebastián” a la revista La Aventura de la Historia. 2005 Nº 82. Pàgs. 54-59.
REDONDO, J. “El derrumbe de la monarquia” a la revista La Aventura de la Historia. 2006 Nº 90. Pàgs. 42-48.
TUSSELL, J. “Primo de Rivera. El ocaso del dictador” a la revista La Aventura de la Historia. 2005 Nº 75. pàgs 18-25.
_b.jpg){kind=link}
