El protagonista de la següent entrega d’històries de l’esport és el florentí Gino Bartali (1914-2000), un dels grans de la disciplina ciclista de la dècada dels trenta i quaranta. Geni i figura, és un dels ciclistes que per les seves gestes i la seva rivalitat amb l’altre gran de la disciplina, Fausto Coppi, van marcar una època. Van arribar a dividir Itàlia, escrivint una pàgina que ha fet gran aquest esport i li han donat una pàtina d’èpica i màgia que avui dia es respira a rondes com el Giro d’Itàlia o el mateix Tour de França. La grandesa d’aquestes curses es deu al ciclisme de fa setanta o vuitanta anys, amb etapes que no acabaven mai, pujades i baixades de camins de grava que conduïen a muntanyes dels Alps fins al moment inhòspites, i que avui dia són santuaris per a tot aficionat al ciclisme. Tubulars lligats al cos per reparar les bicicletes, escapades de 200 km en solitari, ah, i per suposat ni comunicació ni assistència de la que disposen avui dia…
Gino Bartali, que a part de tenir un palmarès espectacular (va guanyar el primer Giro d’Itàlia amb 21 anys i el Tour de França amb 23), s’emportaria un secret a la seva mort que encara el fa més gran. És possible que la rivalitat amb Fausto Coppi hagi tapat en part la història que comentarem seguidament, però a poc a poc es va coneixent aquest episodi d’un corredor que se la va jugar fent l’esport que feia, però es va arriscar tant o més per salvar a una gran quantitat de jueus de ser deportats a camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945).
Com hem dit, Gino Bartali es converteix de la nit al dia en una promesa del ciclisme a un personatge públic de gran reputació a Itàlia. No oblidem que del 1936 fins al 1939 guanya dos Giros i un Tour de França amb només 23 anys. Mussolini el va convertir en una imatge i orgull de la Itàlia del Duce a les rondes europees, però ell sempre va defugir i no se’l veuria mai fent la salutació feixista durant el règim. Però arribà l’esclat de la guerra, una guerra que ho va paralitzar absolutament tot, i per suposat, la meteòrica carrera del nostre protagonista. Els anys de consolidació de Gino Bartali com a esportista es difuminaven i desapareixien com si res. Què faria en aquest temps que s’augurava llarg, penós i dolorós, no només per a ell, sinó per a una població que s’havia d’implicar de nou en un guerra? Com és normal, del 39 al 45 la competició ciclista es va alterar molt i es van suspendre moltes curses de renom, però aquí és on Bartali es converteix en un heroi. Seguirà entrenant per quan acabi la guerra. Però l’objectiu serà rodar quilòmetres per tal de per salvar vides, moltes vides.
Si una cosa tenia Bartali eren conviccions religioses de signe catòlic molt fortes. Va ser testimoni a més, de la complicitat de Mussolini i Hitler amb l’inici de deportacions massives de jueus italians i d’altres que ja venien fugint d’Alemanya cap als camps de concentració nazis. Això era difícilment tolerable per a Bartali, que es va endinsar en una xarxa interreligiosa clandestina per ajudar a aquest col·lectiu. Arreu de la Toscana, Umbria, les Marques…Bartali anirà transportant documentació i passaports falsos per a ajudar a fugir del país jueus que patien el risc de ser deportats d’un dia per a l’altre.
Quilòmetres amunt i avall, amb la documentació a dins del quadre metàl·lic de la bicicleta, aconseguia passar els nombrosos controls de patrulles sense dificultats. Les patrulles no el registraven, no gosaven, era l’heroi nacional! Era impensable pensar que el ciclista més conegut d’Itàlia estigués ajudant a escapar a un munt de jueus de la seva deportació. El pretext d’entrenar funcionava per evitar les sospites (si és que n’hi havia) de les patrulles, i així va anar trampejant i duent documents i passaports falsos fins al final de la guerra. Etapes de 200 quilòmetres, no per guanyar la Maglia Rosa del Giro que li havia negat la guerra, sinó per salvar una quantitat gran vides (entre 600 i 800 persones segons les fonts).
Després de la guerra, ja sabem el que va passar, va ser capaç de tornar a guanyar el Giro d’Itàlia el 1946 i el Tour de França el 1948 deu anys més tard, essent ja tot un veterà i contra un jove prometedor Fausto Coppi (dos Tours i cinc Giros), alimentant una rivalitat històrica que va separar Itàlia entre la dreta i el conservadorisme de Bartali contra l’esquerra i la nova Itàlia de Coppi, però que al final, els va unir una grandíssima amistat.
La dada curiosa d’aquesta història? Que al morir a l’any 2000, ningú sabia aquesta història. Fins al moment, havia mort sense cap dubte una de les icones del ciclisme internacional, un símbol d’Itàlia…però ell mateix deia: “Il bene si fa, ma non si dice.” I com no va explicar mai què va fer durant la guerra, s’ho va emportar a la tomba. La sorpresa i admiració van arribar no gaire més tard amb la descoberta de documents en arxius personals que li van valer el reconeixement per part d’Israel ser un “Just entre les nacions”, d’aquells no jueus que van arriscar la seva vida per salvar vides víctimes de l’Holocaust, engrandint la seva història i figura encara més.